
"Per a la vista cansada hi ha ulleres, però per a la vida cansada no hi ha cap pròtesi que es pugui graduar."Doncs això, que ens espera un mes d'abril mol, molt mogudet.
"Per a la vista cansada hi ha ulleres, però per a la vida cansada no hi ha cap pròtesi que es pugui graduar."Doncs això, que ens espera un mes d'abril mol, molt mogudet.
"No eren els morts allò que semblava inquietant a Quirke, sinó els vius. Quan va entrar al dipòsit molt després de la mitjanit i va veure-hi Malachy Griffin, va notar un calfred a l’espinada que resultaria profètic, un tremolor dels tràngols que vindrien."Intrigant, eh?
"La Caixa es va veure obligada per mil raons a vendre a Planeta. Va ser una cosa una mica boja des del punt de vista de la política catalana. Em consta que hi va haver polítics que van voler impedir-ho. Planeta ha fet llanguir editorials com Seix Barral, Destino o com Columna en català, la llista és llarga. Deixar Grup 62 en mans d'un editor que té aquesta trajectòria em sembla una bogeria."
"Em consta que Pasqual Maragall i, òbviament, Antoni Castells, van fer gestions a favor nostre. També gent d'Esquerra, d'Iniciativa i, fins i tot, de CiU, alguna gent de CiU, perquè el cert és que quan vam parlar amb aquesta formació, estava massa interessada en salvar Enciclopèdia Catalana."
Com ja hem dit ací en alguna altra ocasió, Cremades s'ha pasat al castellà i Cucarella (qui ha editat les dues últimes novel·les per a adults a 3i4) ha anunciat que deixa de publicar precisament per la injustícia que suposa la poca repercussió del seu treball a Catalunya. No em semblen signes esperançadors de "normalitat"..."La autonomía ha roto el mercado que durante el franquismo estaba más unificado. Sí que hay una serie de autores: Mira, Piera, Martí Domínguez, Ferran Torrent, Cremades, Cucarella, Isabel Clara Simó... que, a pesar de las dificultades políticas, han superado los límites regionales y entran en la normalidad de la literatura digamos catalana."
El problema que es posa sovint sobre la taula és com fer lectors; lectors, és clar, de ficcions, de versos, de llibres que estan dins del marc del que s’anomena “cultura general”. La condició sine qua non és naturalment aprendre a llegir i a escriure, cosa que no presenta especials dificultats; els xiquets, des de les beceroles, van adquirint-ne progressivament la competència. Aquest aprenentatge es fa generalment a partir d’un cert domini, encara que siga un poc rudimentari, amb petits textos narratius, historietes fàcils d’entendre. El petit lector les pot entendre a la seua manera, que potser té poc a veure amb la del professor, o els pares, o de qualsevol altre adult. Aquesta experiència infantil de la lectura és un petit món secret, una fascinació especial, que els porta a llegir ―o a escoltar― moltes vegades, sense cansar-se’n, un mateix conte i sense modificar-ne ni una paraula.
Aquestes reaccions, i altres més que s’hi podrien afegir, porten a pensar l’experiència de l’imaginari dels xiquets com un petit món, estrany, meravellós, al qual no tenen accés els adults, i que els nens mateixos, sense adonar-se’n, acaben perdent quan es fan grans. Aquesta primeríssima etapa és comuna a tots: tots són lectors, o oients de ficcions.
A partir d’ací comença l’aventura, o la dificultat, o la facilitat, de llegir. És el moment en què es dóna ja la possibilitat d’una bifurcació entre uns que seguiran llegint, en un sentit més formal, tebeos, llibrets d’aventures, contes, i altres que començaran a deixar-ho córrer i a lliurar-se a altres formes de divertiment i d’esplai. És ara quan cal la intervenció dels pares i dels professors per tal d’evitar una ruptura que probablement serà irreversible. O haurà d’esperar, en el millor dels casos, una edat més avançada, d’adolescent, per a enganxar-se de nou a la lectura.
La “intervenció”, però, de què acabe de parlar resulta problemàtica, complicada, perquè són molts els factors, i no sempre identificables, que hi entren en joc. Com evitar el trencament del procés inicial, com afavorir, estimular i dirigir la continuïtat en les noves condicions que requereixen altres tipus de lectures? Joan Carles Girbés ha gosat encarar-se amb aquest problema amb el seu llibre Llegir per a créixer, que és una guia pràctica, una mena de “catecisme” que professors i pares haurien de tindre en compte per a fer el seu treball més fàcil i més eficaç.L’obra està estructurada en quatre parts: “La importància de la lectura”, “Com contagiar el gust per la lectura”, “Consells per a escollir el llibre adequat” i, finalment, “Un conte per a començar”. En conjunt, proposa una sèrie d’estratègies, des de diferents angles. Ara bé, tot i que són adequades, l’autor és ben conscient dels entrebancs múltiples i de diferents espècies que les poden limitar. “Aquesta obra ―diu― conté alguns consells que poden ser útils, però no receptes miraculoses.” La veritat és que miraculosa ho és la lectura, però el miracle s’ha de produir en cada cas personal. Això és molt aleatori, perquè, que es done o no, està en funció de tota una trama imprevisible de factors personals, familiars, socials, econòmics, escolars... “Per regla general ―diu Girbés― qui no llig no ho fa perquè no troba el moment adequat, sinó perquè no ho considera prou important.” Aquest és el punt clau: de què serveix dir a un xiquet o a un jove que tal o tal obra és important si a ell no li importa? No és pel camí de la persuasió que el convencerem. L’autor subratlla l’error de voler interessar el possible lector a llegir, com ho raona irònicament en l’apartat “Deu consells infal·libles perquè odien els llibres”.
[...]
"Aquesta revista s'ofereix, i es disposa, a acomplir el tros de paper que li pertoqui per fer possible i viable aquest ecosistema literari en català. Ara bé, això no treu la responsabilitat dels mateixos autors i editors."
"El pare i la mare s'haurien d'haver quedat a Nova York, on es varen casar i on jo vaig néixer. En comptes d'això, varen tornar a Irlanda quan jo tenia quatre anys, el meu germà, Malachy, tres; els bessons, Oliver i Eugene, amb prou feines tenien l'any, i la meva germana, Margaret, ja era morta.
Quan rememoro la meva infantesa em pregunto com vàrem poder arribar tan sols a sobreviure. Va ser, evidentment, una infantesa miserable: les infanteses felices no valen el vostre temps. Pitjor que la infantesa miserable habitual és la infantesa miserable irlandesa, i encara pitjor és la infantesa miserable irlandesa i catòlica."
"No hi ha res que m'agrade més que agafar dos o tres números recents de revistes culturals, retirar-me al meu estudi i començar a llegir."
"La del blaverisme fou una reacció visceral, marcada per la por, la manipulació emotiva i la fanatització, que va incapacitar els seus partidaris i apologistes per a dialogar amb l'adversari."
"Els editors i els jurats de premis literaris constatem periòdicament com l'exercici de l'escriptura automàtica no va ser només una foguerada surrealista, sinó que és encara avui una pràctica ben viva entre els nostres lletraferits. Hi ha dies que un voldria veure restablerta la censura, alguna disciplina que obligués l'escriptor a pensar dues vegades el que escriu."Un pèl fort, no?
"Ara que el nou Grup 62 acapararà la majoria de grans premis de novel·la, serà imprescindible instituir jurats veritablement independents i redefinir la relació entre autors, editors i agents literaris sobre unes altres premisses, si no volem que el prestigi dels premis es degradi definitivament. Altrament, el Grup 62 correria el risc de convertir-se en una narcosala."Repunyeta, quina claredat expositiva!
"Encara avui s'escriu més amb una hiperconsciència filològica que no pas amb ganes d'explicar una bona història. [...] Tenim bons prosistes, però ens arriben poques novel·les que ens atrapin amb històries actuals i interessants."
"Els editors que ens volem guanyar la vida publicant novel·les necessitem bones històries, històries ben construïdes, que ens connectin amb el present, que ens emocionin o diverteixin, i si pot ser totes dues coses alhora".
Moltes de les reflexions que hi vessa en la seua nova creació es poden llegir en clau actual i referides al nostre context pròxim, com ha deixat veure en les entrevistes que ha concedit (vegeu aquest vídeo). Així ho insinua a la novel·la:
"Para el presidente de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, la cultura es una prioridad."Imagine que deu ser una conya del periodista, però resulta que no. Tanque aquest diari, n'òbric un altre i veig que ahir, el molt honorable de dalt inaugurava, in person, la Setmana del Llibre en Català. A les fotos veiem Montilla i el conseller Tresserras envoltats d'editors sense cap efecte secundari aparent. Quina enveja. Veurem quina representació institucional tindrem el 26 d'abril (en portes de la precampanya) en la inauguració de la Fira del Llibre de València.