Anècdota del dia - Un llibre no s'explica

I quin gust, exhumar aquesta secció que tant m'agrada! 

Telefonada: –T'envie el meu original: l'has de publicar –Em pots avançar alguna cosa? –Els llibres no s'expliquen, es lligen Comencem bé...

No ens alimenten les molles

Un dia qualsevol, fa més de vint anys, un home ja major, mestre jubilat d’escola catòlica, va entrar enfurismat al modest negoci familiar que regentaven els meus pares. D’una revolada, ens abocà a crits: ‘Jo diré lo que me done la gana! Adiós!‘ I va marxar sense més ni més. Ens va costar una bona estona entendre que responia amb l’estómac regirat la provocació d’un adhesiu penjat a la porta amb la frase ‘Diga bon dia’, un intent de la Generalitat per normalitzar el més bàsic: l’educació.
Han passat els anys i han passat moltes coses. Aquell mestre amb altes dosis d’autoodi va morir (en tots els sentits) i de les aules han eixit noves generacions que s’estimen un País que encara no ha deixat de ser Comunitat. El canvi que s’ha produït al govern valencià ha despertat una consciència, encara dèbil, de ser poble. Enderrocat el decorat de cartó-pedra que ens emmirallava, els valencians tornem a la realitat amb una política de gestos que supleix les mancances evidents d’uns calaixos buits fruit del balafiament i el saqueig, però també d’un sistema de finançament que ens empobreix irremissiblement. El canvi d’actitud i el tarannà general d’uns governants pròxims i humanitzats ens fan percebre el règim anterior com una cosa llunyana i caduca. Incomprensible, ja.
Però alerta.
Aquest és el primer Nou d’Octubre del canvi, d’un canvi inajornable que ha estat possible gràcies a moltes petites batalles quotidianes, individuals i col·lectives, d’una part de la societat invisibilitzada per les autoritats que ens omnigovernaven. Tota aquesta gent que remava contra corrent va aconseguir salvar el Botànic i bona part de l’Horta; es va manifestar durant anys per la dignitat de les víctimes del metro; o contra els desnonaments; o en favor de l’educació pública i en valencià; o contra la privatització de la sanitat; o simplement creant (música, teatre, literatura) al marge de les institucions i en una llengua que feia nosa als polítics que manaven.
Tots junts formaven una massa creixent i imparable que aconseguí mantenir viva la flama de tot un poble aleshores subterrani però en moviment. Són nombrosos els lluitadors anònims que dalt d’un escenari, darrere d’una pancarta o a peu de carrer han marcat el camí que ens ha guiat a la bona senda. El perill, ara, és que tot aquest actiu social de resistència i rebel·lia, en part pròxim al poder (o en el poder mateix), s’institucionalitze, i que perdem les veus crítiques que ens ajuden a millorar com a poble. Perquè el que aconseguim durant els anys que han de venir ha de construir les bases sobre les quals assentarem el futur. I, com deia l’Ovidi, ja volem el pa sencer.
El dia que aquell mestre jubilat es va molestar per un simple adhesiu vam saber que l’havíem de conservar per sempre. I ho vam fer fins que es va descolorir tant que ja no deia res en absolut. Aleshores ja no feia falta: l’objectiu s’havia assolit, i noves proclames havien pres el relleu.

Article publicat a Vilaweb el 9 d'Octubre de 2015.

Per una València més "literària"

L'any 1474 va eixir dels tallers de Lambert Palmart, al barri del Carme de València, el primer llibre literari imprés a la península ibèrica: les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria. A la Universitat de València se'n conserva un únic exemplar, que perviu com a testimoni silent d'un passat en què la innovació i la cultura literària eren clau en una ciutat rica.
Aquest podria ser un excel·lent punt de partida sobre el qual construir un pla integral que reivindique la València literària d'abans i d'ara mateix: difondre el Segle d'Or patrimonial i bibliòfil, potenciar l'edició actual, fer visible el talent dels nostres millors creadors, reforçar la feble xarxa de llibreries independents, innovar en l'àmbit bibliotecari, impulsar plans de foment de la lectura reals, tangibles, efectius, i generar circuïts i sinergies en el món del llibre i amb els veïns i visitants.
Turisme cultural, si ho voleu. Intern i extern.
Edimburg és un dels millors exemples al món de ciutat que s'estima els llibres, les lletres i l'edició, A hores d'ara impulsa un "barri literari" dins d'un pla d'actuacions en aquesta línia global i sostingut en el temps. Seria factible, una iniciativa semblant al cap i casal? Les autoritats valencianes han viscut durant les últimes dècades d'esquena (quan no directament enfrontades) a la lletra impresa. Tenim un món per descobrir, està (quasi) tot per fer! Posats a somiar en transformacions positives dins de l'onada revitalitzadora que vivim, fixem-nos en models d'exit com el d'Edimburg i siguem ambiciosos en la construcció d'una ciutadania més culta.  València i els valencians bé ens ho mereixem.
Recursos (i no em referisc als diners) no ens en falten.

La dificultat de ser adult

“Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: ‘Bon dia, nois. Com està l’aigua?’. I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira a l’altre i fa: ‘Què collons és, l’aigua?’.” Amb aquesta paràbola arrancava David Foster Wallace, tres anys abans de suïcidar-se, el seu parlament en l’acte de graduació d’una promoció de joves al Kenyton College. El que segueix és una reflexió sense “collonades retòriques” de la quotidianitat que els espera, als joves, en el seu trànsit a la vida adulta. De la realitat més òbvia, que és sobre la que més costa parlar. Sobre la vida. Sobre l’aigua.

Hi ha llibres breus, i d’altres infinits. L’aigua és això és un volum, deliciosament editat per Periscopi, que no s’acaba mai, malgrat l’aparent senzillesa. Hi passem ràpides les pàgines, de text escàs, però les idees s’acumulen, el cap ens fa voltes. Hi tornem de nou. I passem les pàgines més a poc a poc. Subratllem, prenem notes, reflexionem. I amb cada relectura ens queda la sensació que no l’hem acabat de digerir encara complet. Com la vida mateixa.

Article publicat a Levante-EMV el 31/01/15

Reivindicació editorial

La història de l’edició contemporània al País Valencià està dispersa en alguns articles, opuscles, catàlegs commemoratius i els blogs o hemeroteques de les webs respectives. Ens falta, però, una panoràmica global que pose en valor les vicissituds de segells grans i petits, dels actuals i els que han desaparegut, per copsar l’abast del que hem aconseguit en l’últim mig segle.

Precisament per aquesta mancança és més remarcable encara l’aparició de l’estudi de Santi Cortés sobre la història de l’editorial Tres i Quatre. A la primera part del volum hi trobem un repàs als orígens, que hem de buscar en els projectes de distribució bibliogràfica la Central del Llibre Valencià i Brot, i l’ajut d’Edicions 62. L’editorial naix el 1968, el mateix any que la llibreria homònima, i al llibre se’n ressegueixen les connexions i els atemptats, la censura i el guiatge de Joan Fuster. En la segona part, centrada en la trajectòria editorial, s’hi analitzen les col·leccions i les obres clau que configuren un catàleg que el 2013 va superar el miler de títols. Una iniciativa editorial en un sentit ampli, amb daltabaixos i clarobscurs, imprescindible per entendre l’evolució cultural al nostre país.

Publicat a Levante-EMV el  27/12/14.

Univers de rimes i imatges

Entre els molts noms insignes de la il·lustració valenciana contemporània, un dels més reeixits, per la seua qualitat, originalitat i dedicació a la literatura infantil és sens dubte el de Paco Giménez. El seu treball és sempre un luxe per als sentits, i ho demostra una vegada més en l’últim àlbum de poesia per a infants (i no tant) que ha elaborat per a Perifèric Edicions.

Diversos i dispersos versos perversos dels universos posa rima i ironia als contes clàssics, amb una volteta de rosca. Així, per exemple, el gat amb botes s’acabarà menjant la rateta presumida després d’haver estat abandonat per un egoista marqués de Carabàs. I pàgina rere pàgina, els dibuixos potents de línia fina a tinta negra i roja ens mostren amb la mateixa elegància vaixells pirates imponents, bruixes malvades o asteroides que graviten al voltant d’una versió lliure d’El Petit Príncep. Tot sense reiterar mai els versos que acompanyen, sinó arredonint-los i complementant-los amb mestria tot i formant un univers propi. Ara que s’acosta el Nadal, aquesta obra multipremiada, desbordant de personatges extravagants, és una opció magnífica per compartir i gaudir en família.

Publicat a Levante-EMV el 29/11/14.

El nou mapa editorial al País Valencià

Fa uns pocs mesos publicàvem "La 'revolució' editorial valenciana", que s'ha convertit ja en una de les entrades més consultades dels qui sobreviviu llegint aquest blog intermitent i (si més no, darrerament) caòtic.

Aquesta setmana, amb motiu de la segona edició de la Plaça del Llibre de València, Montse Serra ha publicat a Vilaweb un il·lustratiu mapa de les editorials del País Valencià on s'hi apunta entre d'altres dades d'interés que Totes les cançons parlen de tu, la primera llavor de Sembra Llibres, "acabarà l'any com a títol més venut del País Valencià i un dels més venuts a tot el país". Un impuls ben encoratjador per acarar nous reptes futus! Tot i algunes absències significatives al mapa, com ara Voramar, el segell en valencià d'Alfaguara; o el grup Tabarca-Marfil-Ecir; o Llibres de la Drassana, una de les bones sorpreses editorials d'aquest prolífic 2014; o Novapàtria i Germania, la primera una escissió recent de la segona; o Perifèric a Catarroja i d'altres projectes que estan sorgint i que donen vitalitat a l'edició valenciana i en garanteixen un futur divers i més ric. En tot cas, el mapa de Vilaweb és oportú per situar-nos, i una manera molt gràfica de veure com s'està reconfigurant el sector d'una manera força accelerada. 

Us anime a escorcollar entre els títols que s'hi citen, perquè segur que hi trobeu novetats interessants. Per a mi va ser un descobriment conéixer l'edició d'El compromís amb la cultura, la història de Tres i Quatre a càrrec de Santi Cortés. Ahir mateix me'l vaig "firar" a la Plaça del Llibre i ja l'he començat. En parlarem amb més detall, segur, però de moment us deixe aquesta cita de Sanchis Guarner que he trobat a la pàgina 36:

Tant de bo la diversitat editorial actual provoque l'interés d'un públic lector més nombrós que el que hem tingut fins ara. I el llibre puga tenir, així, la "funció social" que remarcava Sanchis Guarner i que continuem necessitant.

L'edició "imprescindible"

El sector editorial en llengua catalana és relativament jove. Entre els segells que continuen actius, el gros dels veterans a Catalunya (amb el permís de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, una de les editorials més antigues del món, i de Proa, que data del 1928) té l’origen en la lluita antifranquista dels anys 60 i 70. Al País Valencià, l’edició contemporània arranca amb 3i4 l’any 62, i sobretot en els 80, al caliu de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. A les illes Balears, Moll ha estat durant 80 anys l’estendard de l’edició, i una empresa referent de la cultura catalana en conjunt. Ara, en aquest final d’etapa de tantes coses, anuncia que plega. Però no quedem orfes.
Francesc de Borja Moll va publicar el primer dels 24 volums de l’Aplec de Rondaies Mallorquines l’any 1934, i continuà amb una fita filològica ambiciosa i cabdal: el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) iniciat per mossén Alcover i que comptà amb la col·laboració, entre d’altres, de Manuel Sanchis Guarner. Només la grandesa d’aquestes dues iniciatives fundacionals ja justifiquen l’estupor amb què s’ha rebut en el sector la notícia del tancament. Una notícia d’altra banda previsible, ja que Moll arrossegava tres anys en concurs de creditors i havia intentat reconduir la situació mitjançant campanyes de micromecenatge o de subscripció al “Cercle d’amics de l’editorial Moll”. Una crida d’auxili als lectors que ha estat insuficient per a salvar el compte de resultats. El canvi de seu a una nau més gran, la costosa reimpressió en paper del DCVB (tot i que està disponible de fa una dècada en format digital) i la davallada de vendes del seu fons i de la xifra de negoci tant de la distribuïdora com de la llibreria que gestionen expliquen en bona mesura la situació insostenible a què s’ha arribat. També la política hostil del govern de les Illes amb la llengua pròpia, no ho oblidem. Siga com siga, la realitat és molt tossuda, i els directius de Moll anunciaven aquests dies amb el nus a la gola que donen per acabada una etapa en què ja no es consideren “imprescindibles”.

El tancament de Moll (editorial, llibreria i distribuïdora) coincideix en el temps amb la fallida, a Catalunya, de la distribuïdora Firex21, que representava els catàlegs de Barcino, Castellnou o Meteora, entre d’altres. I les editorials valencianes Marfil, Ecir i Tàndem, en situacions econòmiques límit també, s’han venut les marques i els fons respectius aquest 2014. Senyals inequívocs, tots, que el sempre reduït “negoci” del llibre minva sense remei en un context de fusions, absorcions i transformacions a hores d’ara imprevisible. Malauradament, haurem d’estar preparats, empresarialment i socialment, per superar els sotracs amb què “el mercat” fa caure iniciatives culturals que créiem sòlides, intocables, eternes. Davant la inevitabilitat dels fets, cal, sobretot, salvaguardar el fons bibliogràfic i mantenir accessibles al públic d’alguna manera totes les obres i col·leccions que continuen tenint vigència avui.
No obstant tot això, també hi ha llum enmig de les tenebres. El camí obert per Moll des dels anys 30 ha donat bons fruits, i a hores d’ara existeixen a les Illes altres llibreries, distribuïdores i també editorials com ara El Gall, Documenta Balear o, més recentment, Arrela, que continuen apostant per l’edició en català en condicions difícils. Cauen emblemes, com en el seu dia va desaparéixer la totpoderosa Gregal a València, però sorgeixen referents nous que demanen també la nostra atenció. En l’habilitat empresarial (i l’encert literari) dels editors i en la mà dels lectors còmplices està la continuïtat d’aquestes i altres propostes que, en conjunt, sí que ens són imprescindibles.

Article publicat al Quadern d'El País el 29/10/14.

Primavera negra

Qui desitge seguir les peripècies de l’inspector Miquel O’Malley, plaer ben recomanable, haurà de regirar catàlegs en tres editorials distintes. I és que una de les característiques de l’obra de Juli Alandes és la dispersió: les sis obres que ha publicat estan cadascuna en un segell, i la pròxima, flamant premi Andròmina, incrementarà la llista. Paga la pena, però, resseguir la trajectòria d’aquest autor, una de les veus literàries més remarcables a casa nostra.

A La mirada delcocodril, el lector s’hi trobarà amb dos plànols narratius aparentment inconnexos. Des d’Àfrica ens arriba la història en primera persona del Cocodril, un franctirador, un sicari, un assassí a sou que sap observar, esperar, camuflar-se i actuar quan cal amb discreció i precisió. A València, immersa en els convulsos dies de la Primavera Valenciana, flueixen uns diàlegs vius en què, a banda de conspiracions molt fosques, els personatges no estalvien crítiques a la megalomania provinciana dels nostres governants i a la corrupció institucionalitzada: “Els lladres més grans ningú no els ha molestat encara. I es creuen fora de perill”. Alerta: enganxa.

Article publicat a Levante-EMV l'1/11/14.