L'ADN d'un llibre d'èxit

La 'rentrée' editorial es preveu enguany més disputada que mai. Els números no quadren, les vendes baixen i molts editors busquen èxits a la desesperada per animar l'afluència de públic a les malmeses llibreries. Segurament ja hi ha qui ha hagut d'interrompre les vacances d'estiu (afortunats ells!) per treballar a correcuita en la biografia de Cecilia Giménez. I, si no, ja tarden. Èxit tardorenc garantit!

És, doncs, en aquest impasse en la facturació, un bon moment per estudiar a fons el treball que ha realitzat Hiptype i que resumeix molt bé  la infografia següent (via @martingomez78):

Segons aquestes dades, l'extensió ideal d'un bestseller són 375 pàgines. A mesura que augmenten les pàgines, disminueix el nombre de lectors que arriba al final: només un 35% l'acabarà si el llibre té més de 700 pàgines. Però (compte!), un 30% dels que comencen un bestseller no superen la barrera psicològica (ehem) de les 50 pàgines. Massa esforç. O massa poca "xixa", segons com es mire...

Si voleu captivar lectores dones, res millor que una novel·la romàntica (i si és amb escenes pujadetes de to Grey-style, millor que millor) amb protagonista femenina; ara bé, als homes els agraden més els llibres de temàtica històrica amb protagonista mascul·lí. I és que no es pot agradar tothom alhora, tot i que alguns autors de bestseller ho intenten... i més d'un ho aconsegueix!

Escriptura psicopàtica

 "Con una novela no puedes releer cada mañana lo que llevas escrito, tienes que tenerlo todo en la cabeza y esto es algo que encaja con la definición de psicosis: mantener una fantasía fija de un mundo durante un periodo prolongado en tu cabeza." Adam Haslett, autor d'Union Atlantic, en Babelia.

Com si parlara un pot de Coca-Cola

Fa uns dies parlàvem de James Patterson. Permeteu-me que torne de nou (breument) sobre l'al·ludit. En aquest article de The Sydney Morning Herald s'hi relata una intervenció de l'autor nordamericà en una convenció de l'Associació de Màrqueting Directe. Allà, òbviament, no hi va exposar teories literàries, sinó que va parlar de publicitat televisiva, penetració de marca i de com els seus llibres són disposats en els punts de venda. La intervenció va impactar l'audiència, i el professor de Harvard John Deighton confessa:

"Mai abans havia vist un producte parlant. Era com escoltar un pot de Coca-Cola relatant com li agradaria que el comercialitzaren".

Si voleu conéixer més secrets de l'èxit d'aquest supervendes (com ara els test a què sotmeten entre una selecció de lectors els finals de les seues novel·les per decidir la que més agrada l'audiència), us convide a llegir l'article sencer. És molt clarificador. Inclou una puntadeta als editors (que alguna cosa faran, dic jo, perquè venga tants milions d'exemplars a l'any!): "Per què és aquesta persona Déu, més que, posem per cas, 20 lectors?".

Amén.

Gelosia

"És possible estar gelós de la paraula escrita? Sentir-se ofès per uns gargots nocturns com si fossin la mateixa carn i la mateixa sang d'un adversari sexual?"

Llegit a Els fills de la mitjanit, de Salman Rushdie. Si no hi ha cap contratemps, demà entra en impremta.

Els crítics i l'escriptor

En l'article d'opinió d'aquesta setmana a El Temps, Joan Francesc Mira reflexiona sobre el paper de la crítica literària, i ho fa amb contundència: "Un crític s'ha de mullar. S'ha d'arriscar." Diu que els nostres crítics "tenen pànic d'ofendre, de dir simplement que tal llibre [...] és dolent, mal escrit", i passa a l'altre extrem en referir-se a unes (dures) paraules de l'influent crític alemany Marcel Reich-Ranicki:

"L'escriptor és un ésser d'un gènere particular: egocèntric, vanitós, dotat d'un sentiment extremat de la pròpia importància i d'una necessitat malaltissa de ser reconegut: experimenta la mínima crítica com una ofensa personal, om un insult monstruós."

Vaja, n' hi ha de tot, per sort. Sí que m'agrada aquesta definició de l'ofici d'escriure:

"L'escriptor és algú per a qui l'escriptura és més difícil que per als altres."

"Literatura, orquestra"

Amb aquest títol publicava Joan Francesc Mira un article a El Temps fa ja setmanes (a mitjan novembre de l'any passat). Recupere unes paraules seues d'aquell text:

"No som allò que som perquè tinguem bons escriptors, però sense escriptors bons no sé exactament què seríem. Som un país on les lletres i els llibres, i l'honor que es reconeix a les lletres, tenen un valor singular. No ho oblidem, per favor, no ho oblidem. I que no ho obliden els nostres polítics i els nostres governants, que tan rarament se n'ocupen."

La Brúixola Daurada

Aquests Nadals vaig anar a veure La Brújula Dorada, una mascletà d'efectes digitals però amb errades narratives bàsiques que haurien d'avergonyir els productors que s'hi han deixat una pasta. És lamentable recórrer al tòpic, però el llibre és molt millor (tot i que veure la Kidman és sempre un goig).

El suplement dominical d'El Periódico publicava fa unes setmanes una entrevista d'Olga Pereda amb l'autor, Philip Pullman. Hi parlaven per descomptat de la pel·lícula, però també de curiositats sobre el seu procés creatiu (escriu sempre a mà i a un ritme restringit a 3 pàgines per dia). Dues respostes que m'han agradat especialment:

OP- ¿Cuándo decidió convertirse en escritor?

PP- Nunca porque yo siempre he sido escritor. Incluso desde pequeño.

OP- A los niños hay que obligarles a leer.

PP- ¿En qué sentido?

OP- Pues porque si no se pasan todo el día jugando a la Play Station.

PP- Bueno, para evitar eso están los padres, ¿no?

Ghostwriter (I)

Al dinar posterior a la roda de premsa, Banville confessava que una de les seues paraules preferides en anglés és "serendipity", mot intraduïble que fa referència als colps de sort que, raríssimes vegades, ens permeten intuir o endevinar alguna fet futur. Una altra és "sarsaparilla", que era el que bevien els vaquers en el Far West i que, després d'algunes copes no precisament d'aquesta beguda innòcua, va servir per rebatejar el nom d'una universitat americana que...
Bé, confidències a banda, les dues paraules que proposava Banville resulten "divertides", si més no en la pronunciació irlandesa. Però a mi un mot anglés que em fascina és "ghostwriter", que en traducció literal seria "escriptor fantasma" però que en realitat no defineix els escriptors prepotents i sobrats, sinó el que ací en diem no sé si de manera molt políticament correcta, "negre literari", és a dir, el que escriu un llibre perquè el signe un altre, sovint un famós o famosete.
Busque a Internet la paraula en qüestió i hi apareixen més d'1.300.000 entrades. És, doncs, una eixida professional a considerar. Així ho han vist alguns dels que pengen el seu CV en la web Guía de editores de España:"Reviso portugués europeu y trabajo también de ghostwriter", diu un textualment. Sort!
Continuarà...