Lectures i més lectures

La tardor és, sempre, època de molta feina: cal enllestir les obres compromeses i promocionar-les com cal perquè els lectors les coneguen i les puguen gaudir.

Aquesta tardor, la col·lecció "L'Eclèctica" és especialment generosa en bones obres que, confie, els lectors sabran valorar. No un ni dos, sinó tres autors d'Algemesí amb trajectòria sòlida i obra més que recomanable compartiran espai als aparadors de les llibreries: el mitòman Vicent Borràs retorna al relat breu amb el ben recomanable treball Lennon i Anna, obra amb què va guanyar l'últim Ciutat de València i que ja està a la venda; i Vicent Josep Escartí reprén la seua línia històrica que tan bons fruits li ha donat amb L'abellerol mort, premi Ciutat de Xàtiva, que es publica a finals d'octubre. Enric Lluch, algemesinenc també des que va nàixer, publica Pell d'escata en la col·lecció juvenil "Espurna", un llibre que, per la temàtica diguem-ne "misteriosa" o "màgica", l'estructura i el tractament, pot sorprendre gratament els seus (nombrosos!) lectors habituals, perquè enriqueix i diversifica la seua obra.

Què té Algemesí, que concentra tants bons autors per metre quadrat???

Entre les traduccions, destaca Esquivant la mort, ja a les llistes dels més venuts després del seu exitós "tour" per Barcelona fa uns dies (a la foto, amb l'autor i Marta Estrelles). I Els libres de Luca, del danés Mikkel Birkegaard, que s'ha reimprés abans i tot de posar-se a la venda (la setmana pròxima) per l'excel·lent acollida que està tenint per part dels llibreters. I, per damunt de tot, El museu de la innocència, l'esperadíssima novel·la del premi Nobel Orhan Pamuk, que Vilaweb avança avui. Una poderosa història d'amor:

"Em vaig aturar un instant: el meu segon jo s'havia quedat amb la Füsun en un racó i la besava somiadorament."

Però, a més, hi ha la tasca de lectura dels originals presentats a diversos premis literaris, entre els quals l'Alfons el Magnànim i el Ciutat d'Alzira. La reunió de l'Alfons el Magnànim és dimecres que ve, i n'hi ha bon material. A tall anecdòtic puc confessar sense trencar cap secret que hi ha l'original més llaaarg que he llegit mai en un premi: una obra en tres volums i amb 745 pàgines en total! Tinc entre mans el Larsson valencià...?

Molta feina, com veieu, així que disculpeu les intermitències d'actualització d'aquest bloc i els temes que (ai!) m'agradaria compartir però no arribe a temps.

Clar i català

Amb la franquesa a què ens té habituats al seu bloc Núvol Vermell, Oriol Soler inclou entre el seu balanç d'errades i encerts del Grup Cultura03 una referència a la concentració editorial al voltant del Grup 62, i es lamenta de:

"No haver anat al Tribunal de la Competència per impedir que Planeta controlés quasi tot el mercat del llibre en català amb la compra de 62 i dels segells literaris d’Enciclopèdia. Per exemple, a la llista dels més venuts de dijous passat al Timeout, el 70% llibres són del Grup 62. Un cas que a qualsevol cultura important del món tindria conseqüències immediates i que a casa nostra ningú no ha denunciat: ni els autors, ni els llibreters, ni les institucions, ni cap intel·lectual, ni la premsa."

En la (perenne?) llista dels més venuts que mostra Vilaweb Lletres des de juliol, çò és, entre els 10 més venuts a la Casa del Llibre de Barcelona, només n'hi ha 1 de ficció que no pertany al Grup 62 (enhorabona, Angle!). Aquest percentatge (el 90%!) resulta més o menys habitual. I era, també, previsible (sobretot des que els llistats dels més venuts nostrats recullen els volums de butxaca, cosa que no ocorre en altres llengües).

Fixat

Aquest Tirant es manté encara en estat de xoc després del Concert, amb majúscules. Fixeu-vos en aquest vídeo de Fix You, una de les cançons més esborronadores del directe. I si no em creieu, tireu cap al minut 3 i veieu la gentada. Jo estava un quilòmetre més enrere de l'últim que apareix a la dreta de la pista. I és que eixint a les 3 i mitja de Carcaixent... Allà no es veien, però això sí: s'escoltaven perfectament (o quasi).

Lights will guide you home

And ignite your bones

And I will try to fix you

NOTA: Ben aviat tornarem a parlar de literatura en aquest bloc. Quan baixe del núvol.

Això, avui, toca

Aquesta nit Coldplay toca a Barcelona, i jo hi seré allà (aquesta vegada, sí!).

Amb l'Estadi Olímpic de gom a gom (les entrades fa mesos que es van esgotar), el concert promet ser memorable. No espere menys! Una extraordinària forma de desconnectar d'una setmana mooolt estressant. Qui se'n recorda ja d'aquelles llunyanes i curtíssimes vacances?

Volem cultura o fem industrial?

"Un libro es fácil de piratear. Sin los profesionales de la edición, la devaluación del libro puede ser espeluznante. Podemos pasar del libro como instrumento transmisor de cultura e ideas, a recipiente de basura industrial. Además, ¿cuánto vale lo que no cuesta nada? ¿Quién empleará su vida en producir obras sin precio ni valor...?"

Reflexions inquitants i oportunes d'Ángela Vallvey sobre llibre electrònic i pirateria en l'últim número de la revista de CEDRO (tot sencer en PDF, ací). Venen a tomb, a més, perquè les notícies sobre el llibre electrònic no paren ni en vacances: nous lectors, preus més econòmics, formats que tendeixen a l'estandardització, cadenes de distribució que entren en el "negoci"... Lecturalia resumeix en aquest apunt alguns dels avanços que s'han produït durant l'últim mes. I és que la implantació del llibre electrònic, ara sí, va de bo.

El COMcert d'anit

Cares conegudes i moltes desconegudes ahir al COMcert de Benifairó de la Valldigna. Hi vaig arribar quan VerdCel iniciava la marató de música en valencià. Al principi molt poc públic, s'ha de dir tot, però a mesura que passava el temps hi arribava més i més gent. Jo me'n vaig haver d'anar prompte, durant l'actuació de Miquel Gil (obligacions familiars), però el camp de futbol presentava ja un aspecte de festa completa mentre les taules, parades al carrer, invitaven al sopar de germanor. Llàstima no haver-me pogut quedar més, per gaudir de la música i del bon ambient que s'hi respirava. Tant de bo iniciatives com aquesta del Col·lectiu Ovidi Montllor (enhorabona, companys!) tinguen continuïtat i la gent responga així de bé.

Vaig tornar de Benifairó carregat de discos. Aquest matí de diumenge, quan les vacances arriben a la fi, m'acompanya Sàmara, de VerdCel (magnífic llibret i encara millor música!), i com que encara no he trobat vídeos de l'acte d'anit a la xarxa, us recomane aquest vídeo del grup alcoià.

Un editor que estimava els llibres

"Editors que s'estimen de veritat els llibres i que sàpien el que volen i el que fan, n'hi ha sempre pocs, i Isidor Cònsul sens dubte n'és un, i dels millors. Li devem molt."

Així va descriure Enric Sòria l'editor Isidor Cònsul en l'article que comentàrem en aquest a punt. Fa uns instants he tingut notícia de la seua mort, avui mateix, als 61 anys. Agraït pel seu mestratge en la distància, faig meues les paraules de Sòria: li devem molt.

Descanse en pau.

Tots al COMcert!

Aquest dissabte 29 d'agost, a partir de les 19 hores, tenim una cita festiva a Benifairó de la Valldigna amb una bona selecció de músics i cantants en valencià. Teniu tota la informació ací. Jo no m'ho perdré, que l'estiu s'acaba!!!

Els homes de la dalla

Entre la bona ració de novel·la negra de què he gaudit aquestes últimes setmanes hi ha l'últim llibre de John Connolly publicat per Bromera en excel·lent traducció de Maria Iniesta: Els homes de la dalla (el tràiler, ací). El títol original, The Reapers, va portar alguns maldecaps a l'hora de traduir-lo/adaptar-lo a la nostra llengua, a l'igual que Beat the Reaper, que finalment apareixerà en català com Esquivant la mort i en castellà com Burlando la parca... (Entremig, durant moltes setmanes es va intitular provisionalment Procura no morir-te, però algú va argumentar que sonava a bolero i ens va convéncer a tots per canviar-lo. Què hi farem!)
Tornant a la novel·la de John Connolly, vull aprofitar per recomanar-la a tots aquells amants de la novel·la negra d'arrel nordamericana. L'autor és irlandés però viu a Maine i ambienta la sèrie del detectiu Charlie Parker a la costa Est dels Estats Units. L'acció d'aquesta obra, que es torna més sanguinària conforme avança el relat, no se centra en la figura de Charlie Parker (de fet, paradoxalment, hi apareix molt poc, i només cap al final), sinó en els dos amics que l'han ajudat en tantes altres ocasions: la parella (homosexual, un tabú magníficament superat en aquesta sèrie) formada per Angel i Louis, a qui un enemic del passat amenaça de mort. Però aquesta parella no es deixa intimidar. "El càncer té una taxa de supervivència més elevada que no pas creuar-se amb vosaltres", els diu un dels personatges de la novel·la. I així és.
Com que en aquesta adreça podeu trobar informació sobre la trama, els personatges, el que ha dit la crítica i també el fragment inicial, només em queda destacar-vos pel meu compte un fragment que exemplifica a la perfecció el to i el tipus de descripcions que hi trobarem:

"En aquell instant, el camió més gran que havia vist en tota la vida va aparèixer per l'oest. Era negre atzabeja i tenia unes rodes tan enormes que saltar a terra des de dalt estant implicava arriscar-se a trencar-se un taló amb l'impacte. Quan el van tenir més a prop, en Willie va observar que no semblava que tingués el vidre del davant i que els dos fars frontals estaven trencats. Els seients de la cabina eren prou amplis perquè hi poguessin seure còmodament quatre adults, però de fet en aquell moment hi seien tres homes de mala manera, sobretot perquè dos d'ells eren tan grossos que si s'haguessin quedat en el mateix lloc durant massa estona els haurien qualificat d'estructures il·legals."
(pàg. 322)

Literatura catalana al WLT

La veterana publicació de la universitat d'Oklahoma, World Literature Today, dedica el número de setembre/octubre a la literatura catalana. Per Internet només podem veure el sumari, on se'ns avança que parlen de la novel·la negra catalana i d'autors com ara Monzó, Bauçà, Sánchez Piñol o Rodoreda, entre altres.

El Llull dóna suport a la publicació, un bon aparador per mantenir encesa la flama de Frankfurt 2007.

Poesia a la veu

Vaig comprar 'Mr Lucky' en una escapadeta de la Fira de Londres d'enguany. El vaig veure allà tan llampant, després de tants anys sense tenir notícia de Chris Isaak, que el vaig agafar com si me'l furtaren, sense pensar-ho un moment. Dies després es posava a la venda també ací, així que la primícia va durar poc (jo que em pensava que era d'importació o vés a saber què!), però el suficient per assaborir des del principi d'aquest disc, tan bo com els millors de l'autor.

Aprofite aquests dies d'estiu per re-escoltar-lo. No sé per què, sempre m'ha semblat un autor d'estiu, potser per la calidesa de la veu, potser pels records que em porten els seus discos... Siga com siga, us recomane aquest tema, We Let Her Down que ha estat aquest dies de pau i balneari una banda sonora que ha acompanyat les meues compulsives i sanguinàries lectures de novel·la negra. No sé com no he acabat assassinat algú allà!

Tràiler d'Esquivant la mort

El bloc Bromera de Lletres avança avui el tràiler que ha preparat Bromera sobre Esquivant la mort, de Josh Bazell, novel·la que es posarà a la venda a principis de setembre. Podeu veure el clip promocional punxant ací.

Coberta "mentidera"

Hi ha en el "mundillo" editorial nordamericà un interessant debat sobre el tipus de personatges que apareixen a les cobertes dels llibres. L'origen està en l'elecció de la coberta del llibre juvenil Liar. L'autora, Justine Larbalestier (no tenim el gust), va mostrar el seu desacord amb Bloomsbury quan li van mostrar la coberta del seu llibre. Era aquesta:

Res a dir sobre el disseny (m'agrada!), la idea, la tipografia, la composició... El problema és que la coberta mostra una xica blanca amb pèl llarg, mentre que la protagonista, Micah, és negra i de pèl curt (glups!). El tema del pèl podria haver pasar inadvertit, però el de la raça ja no. I s'ha muntat un bon sarau.

L'editor argumenta que la protagonista és una mentidera compulsiva i que, per tant, també podria haver mentit sobre la seua raça. L'autora considera que el tema va més enllà d'aquesta coberta concreta i és una qüestió "d'estil" de l'edició nordamericana:

"La consideració que els 'llibres negres' no venen és permanent en tots els nivells del món editorial. [...] Les grans editorials estan només en aquest negoci per a vendre llibres als blancs?"

L'editorial ha cedit finalment a la "pressió" i la nova edició durà aquesta coberta:

També hauria pogut optar per la solució australiana, exclusivament tipogràfica:

En tot cas, com a estratègia de promoció, aquesta "mentida" no té preu!

Si el tema us sembla suggerent, ací teniu un article provocador al School Library Journal sobre el tema, amb preguntes com ara: "Com i quan l'autor hi defineix la raça [dels personatges]?" o "Com s'hi defineix la bellesa?". Sobre el tema que ens ocupa, diu:

"Per vendre més llibres, el protagonista serà reflectit a la coberta tan poc estranger o 'diferent' com puga ser possible."

El fenomen també es produeix a casa nostra? Amb tota la distància que vulgueu, potser podríem traslladar els interrogants a l'escenari de la multiculturalitat i el "políticament correcte" en la nostra literatura pròpia...

M'agrada llegir

És com una malaltia: m'agrada llegir, sobretot m'agrada llegir bons llibres, i de vegades, molt rares vegades, rellegir els llibres que m'han sacsejat d'alguna manera.

En estiu aprofite per "colar" entre els originals que cal llegir, alguna novel·la editada (benvolgut paper imprés i enquadernat!) que em ve de gust. Aquest agost l'he començat amb Esquivant la mort, una impactant novel·la que publica Bromera en setembre i que va arribar a la meua taula calenteta-calenteta els últims dies de juliol.

Frankfurt 2007 va ser memorable per molts motius, però de l'herència d'aquells dies em quede amb aquesta novel·la, que es va convertir en un dels preuats "Llibres de Frankfurt" d'aquell any. El títol original és Beat the Reaper, originalíssima primera novel·la d'un prometedor metge nordamericà anomenat Josh Bazell. Quedeu-vos amb el nom, en sentireu a parlar molt a partir d'ara.

Vaig llegir l'original d'una primera redacció que ens disputàvem diversos editors i vaig quedar fascinat. Ara, en rellegir-la ja en versió traduïda, he notat que s'ha fet un excel·lent treball d'editing per part de l'editor primer i que s'ha alleugerit molt la part polonesa del relat, on s'hi tracta sobre el passat dels avis jueus del protagonista, el mafiós reconvertit en metge Peter Brown àlies Bearclaw. Ben fet. El que no ha canviat és l'impactant final ("ter-ri-fi-can-te", diu aquesta crítica italiana), que m'ha tornat a fer patalejar de dolor a la cadira.

Uf!, he tornat a dir jo...

El Cercle de Lectors s'avança al llançament en llibreries en setembre i ha posat en marxa un minisite especial que us recomane encaridament per anar fent boca. Allà hi podeu llegir un fragment, conéixer més sobre l'autor, participar en un joc sobre "coneixements" mèdics à la Bearclaw i llegir la primera entrevista que podem llegir en català. A mitjan setembre l'autor visita Barcelona per promocionar el llibre, així que n'hi haurà moltes més.

(Ací i ací trobareu el vídeo promocional amb algunes variacions.)

I si voleu fer-vos una idea de com és el doctor Bazell, ací en teniu un tast...

Els "voltants" de Larsson

Notícia: un diari dóna veu a un editor.

No és un diari qualsevol, es El País, però l'editor (editora, en aquest cas) tampoc és qualsevol: es tracta de Silvia Sesé, responsable de publicacions de Destino i la persona que va descobrir Larsson per a l'Estat espanyol (Columna forma part del mateix grup i imagine que aquest és un cas de sinèrgia... en majúscules!).

La frase del titular és molt il·lustrativa de l'ús que en fan els editors de les noves tecnologies: "A Larsson lo descubrí por Internet". Un autor o un títol el pots "descobrir" gràcies a la recomanació d'un lector, llibreter, bibliotecari o col·lega d'ofici, tafanejant per llibreries o mitjançant catèlegs i suplements literaris, però Internet aplana molt el camí d'informació prèvia o posterior. La lectura de l'original, per descomptat, és imprescindible. En aquest cas, l'editora va llegir la traducció francesa. Però una de les claus de l'èxit d'un títol és el màrqueting: tens un bon llibre, perfecte, però com el vens? Més difícil encara: com el "vens" si l'autor és mort i, per raons òbvies, no pot concedir entrevistes? Doncs amb imaginació:

"...un despliegue mediático que, a falta de entrevistas con un autor que no llegó a ver publicada su obra, incluía visitas a Estocolmo y al almacén de Destino, infografías a doble página con los personajes y reportajes sobre el autor de las cubiertas (el pintor Gino Rubert). Es decir, a falta de Larsson, sus alrededores. Incluida la disputa familiar por la herencia del novelista."

I en aquests "voltants" (chapeau per la tria de les imatges de coberta!) podem incloure també l'entrevista amb l'editora, un fet inusual perquè els editors són els èssers invisibles que, tot i ignorar-los compulsivament, encara a hores d'ara resulten necessaris.

"Lo primero que piensas es: 'Yo quiero publicar esto'. También: 'Quiero seguir leyendo'. No piensas que vaya a ser un fenómeno."

Podran les noves tecnologies canviar això? Crec sincerament que no, i amb aquesta esperança acabe aquest apunt i em pose a tafanejar per la xarxa... qui sap quines sorpreses ens aguarda l'estiu!

[Imatge: Silvia Sesé. Foto d'Á. García en El País]

Tornem a la normalitat

L'últim dia de feina abans de les vacances, el 31 de juliol, va ser una bogeria. "Sembla la fi del món", em deia una persona amb qui tancàvem un tracte per correu electrònic. I a fe que ho semblava. Va ser una jornada d'una intensitat poc comuna.

Entre les múltiples notícies que s'hi van succeir, una bona que hui apareix a la premsa: el Ple del Consell aprovava (per fi!) la modificació pressupostària que permetrà que la quantitat destinada enguany al sector del llibre no siga menor que la de l'any passat, com reflectien les ordres ja promulgades.

Atesa l'evolució dels esdeveniments, és d'agrair que tant la directora general del llibre, Silvia Caballer, com la consellera de Cultura, Trini Miró, compliren el seu compromís amb el món del llibre i feren les gestions oportunes per recuperar uns diners que inicialment s'havien "perdut". De cara al futur, i per tal de poder superar la crisi que vivim des de principi d'any però que reconeguem (per què l'hem negada tot aquest temps?) des de fa poques setmanes, hem d'aspirar a revisar i millorar el sistema de suport econòmic de les institucions públiques al sector valencià del llibre. Tenim molts reptes plantejats i una professionalització creixent. De la crisi podem eixir reforçats o morir en l'intent. Apostem per la primera opció!

Ficció històrica lesbiana!?

El País destaca Coetzee com a favorit per al premi Booker d’enguany. Es tracta d’una edició amb noms de solera i amb una de les longlist més short que recordem: només 13 candidats. Entre les novetats d’aquest guardó hi ha la lectura pública de fragments als vianants de Trafalguar Square aquest agost. Tot el que contribueix a acostar la literatura al carrer em sembla perfecte, res a dir. El que sí que m’ha sobtat, i el que realment motiva aquest apunt és com s’hi qualifica l’escriptora Sarah Waters: “considerada la reina de la ficción histórica lesbiana”.

¿Mande?

Segons la “notícia”, dins de l’apartat d’autor(e)s que es dediquen a la ficció hi ha un subgènere històric elaborat per (o “per a”?, no em queda clar) lesbianes que deu ser radicalment diferent de les novel·les històriques que proposen els professors d’universitat pública, les estudiants de metre seixanta o els escandinaus amb pèl al pit. Sembla una nota extreta d’un vídeo del Notícies 9: “el millor circuït de F1 urbà diürn de la província de València”, “la paella de faves i carxoves més gran que s’ha cuinat mai a la Marina Baixa”, “la falla més alta de secció especial plantada en els últims 3 anys a Alzira", etc., etc.

El que toca és excel·lir en alguna cosa, encara que aquesta “cosa” ens l’inventem. No sabem, però, si en el regne on regna Sarah Waters hi ha súbdits o només indocumentats com el periodista o el programa informàtic que ha parit la nota del diari.

McCourt inoblidable

Hi ha ocasions, en aquest ofici, que pots gaudir del privilegi de conéixer persones realment especials i publicar treballs que t’han marcat d’alguna manera a la vida. Contribuir a la difusió de l’obra de Frank McCourt és una de les satisfaccions personals més grans que he tingut com a editor.
El primer contacte amb McCourt el vaig tenir amb la lectura de Las cenizas de Angela. M’havia resultat impossible trobar l’edició en català d’aquest llibre, i finalment vaig adquirir l’edició en butxaca de Maeva i me la vaig endur a Egipte de viatge de noces. De temple en temple i, sobretot, amb la pau que es respirava en la immensitat del llac Assuan, vaig devorar aquella commovedora i terrible història autobiogràfica, que vaig compartir amb la meua dona: és l’única vegada que hem llegit un mateix llibre de manera simultània. En finalitzar la lectura, els dos havíem quedat igual d’impactats. I vaig començar a preguntar pels drets d’aquella novel·la, que considerava injust que estiguera descatalogada en català malgrat l’enorme èxit que tenia en castellà.
Tot açò (experiència personal inclosa) vaig tenir l’oportunitat de contar-li-ho a Frank McCourt, el 16 de maig de 2006, moments abans de començar la multitudinària roda de premsa de presentació d’El professor. Aquells minuts de conversa relaxada però intensa, els dos sols en la recepció de la residència d'estudiants de Madrid, són dels que es recorden tota la vida. Li vaig demanar que em dedicara l’edició rebregada que havia passejat per Egipte i va mostrar una afabilitat exquisida i un sentit de l'humor encomanador (n'hi ha prou amb llegir El professor, fixeu-vos en aquesta lectura pública de l'autor). L'intens agraïment que li tinc com a lector no han fet sinó créixer des d'aquell moment.

Recorde tot açò sota la commoció de la notícia sobre la mort de Frank McCourt als 78 anys. Dies enrere ja ens en vam fer ressò en aquest apunt del càncer que patia. Aleshores semblava que se'n recuperaria i que podria acabar la gran il·lusió de la seua vida: escriure una novel·la de ficció. No ha estat possible, però per a sempre ens quedaran els seus llibres de memòries, la lectura dels quals recomane encaridament. I també la seua fama d'orador extraordinari. Feu-vos una passejada pel Youtube (ací, per exemple, a la seu de l'ONU) i ho comprovareu.

[A la foto, brindant amb el 'cocktail McCourt', nom amb què l'hotel Savoy de Londres va batejar una beguda en honor a l'autor, que hi va passar allà una bona temporada per escriure El professor.]

Un gran editor

En el suplement Quadern d'El País d'aquesta setmana, Enric Sòria relata, sota el títol "Un gran editor" el dinar sorpresa que autors i col·laboradors d'Isidor Cònsul, responsable de les publicacions de l'editorial Proa els últims 11 anys, li van organitzar uns dies enrere per agrair-li la seua dedicació i amistat.

Com que segurament l'enllaç al suplement no funcione correctament (cal estar-hi abonat), us reproduiré dos fragments de les paraules de Sòria:

"Des del punt de vista editorial, la seua tasca és modèlica: va traure Proa del marasme en què s’havia anat engolfant ella a soletes, va fer quadrar els números i va generar bons beneficis. Però des del punt de vista literari és superior: ha apostat per la poesia innovadora i per les novel·les poderoses i ha construït el millor catàleg de títols de què es pot vantar cap editorial en català."

I acaba el seu article:

"En la seua intervenció, Jordi Pujol va subratllar la importància dels escriptors per a la vitalitat de la cultura i de la llengua en què s’expressa. Però el seu mèrit ha de ser compartit, perquè sense editors que coneguen el seu ofici, la literatura no seria possible. Precisament perquè ho sabem, ens havíem reunit allí. Editors que s’estimen de veritat els llibres i que sàpien el que volen i el que fan n’hi ha sempre pocs, i Isidor Cònsul sens dubte n’és un, i dels millors. Li devem molt."

Entre les seues fites com a editor fins el moment hi ha un lloc especial per a la seua aposta per les traduccions de qualitat d'obres cabdals de la literatura universal: des de Les mil i una nits a L'Alcorà, de la Divina Comèdia als Assaigs de Montaigne, que per sorpresa general han estat èxits de vendes, deixant palés una vegada més que l'excel·lència també té premi.

Confiem que Isidor es recupere aviat d'aquesta malaltia que el persegueix de fa temps i lectors i editors puguem tornar a gaudir de les seues propostes i del seu exemple.

Un cap bicèfal

Tafanejant a la xarxa trobe aquesta curiositat: una imatge repetida en dues cobertes d'autors diferents tot i que comparteixen temàtica "negra". La de l'esquerra l'edita Piper Verlag; la de la dreta, Amsterdam (enhorabona pel fitxatge de Fred Vargas!).