Tipus mòbils 47 - Un valencià "de prendre café"

L'article d'avui a L'informatiu, "Un valencià 'de prendre café'" tracta l'aspecte lingüístic del nou president de la Generalitat. En el debat d'investidura ja hem pogut comprovar que no és molt cafeter...

"Diu Fabra que promet aprendre valencià, però ha estat vint anys (vint!) com a regidor, primer, i alcalde, després, d’una ciutat gran i valencianoparlant (si més no, sobre el paper) i si en tot aquest temps no ha sentit la necessitat d’aprendre la llengua pròpia dels seus conciutadans i tenir un nivell superior al lèxic imprescindible per manejar-se amb correcció en una cafeteria, és evident que ja no ho farà mai. S’omplin la boca de trilingüisme i no saben fer la o oberta amb un canut."

Tipus mòbils 46 - En el nom dels lectors

Umberto Eco convertit en una caricatura d'ell mateix. Imatge "pispada" d'ací.

"Si ens saltàrem les llargues descripcions de Balzac, no ens perdríem potser el que caracteritza amb major profunditat la seua obra, el que només ell sap donar-nos?" 

L’interrogant el proposa Jean-Claude Carrière en l’exquisida conversa que manté amb Umberto Eco a l’assaig Nadie acabará con los libros (Lumen). “Com aquells que busquen els guions o les ratlles dels diàlegs d’una novel·la”, li replica Eco. Doncs bé, ara serà ell qui ens conduirà directament a les ratlles del diàleg en la seua inoblidable El nom de la rosa, que ha decidit "alleugerir" dels passatges densos per fer-la "més digerible als nous lectors". Obvia, així, que, com ells mateixos afirmen en l’obra citada, la finalitat de llegir no és “llegir per llegir”, sinó obtenir un aliment substancial i durador.

D'aquestes (i potser altres) qüestions parlem avui en la columna setmanal a L'informatiu, "En el nom dels lectors", que arranca així:

"La cultura light que tot ho abasta ens empeny a desvestir d’additius i palla el que no cap en els 140 caràcters d’un tweet. Són els signes del temps. Tampoc suportem ja pel·lícules massa llargues, i per això ens refugiem en les sèries de televisió i en els vídeos breus del YouTube. I hem abandonat els blocs i els articles que (com aquest mateix) contenen més de dos paràgrafs de text. I llegim només els titulars de les notícies del diari. I mengem i bevem productes baixos en calories (mentre salivegem per un bon entrepà i una cervesa). I simplifiquem (o altres simplifiquen per nosaltres) la complexitat de tot plegat en frases-eslògan (“Agua para todos”, “Total per tres trages”) que ens impedeixen aprofundir en matisos molestos."

Tipus mòbils 45 - Caure més baix

La renovació del Consell Valencià de Cultura (CVC) està resultant molt menys tranquil·la del que alguns partits polítics haurien volgut. Els diaris en van plens, de comentaris crítics amb la designació de càrrecs polítics als diversos organismes consultius de a Generalitat Valenciana. 

Si el CVC pot aportar alguna cosa a la nostra societat és precisament una visió distinta a la política, una reflexió professional, intel·lectual si voleu, dels problemes que afecten el nostre àmbit cultural. Per a fer política estan els polítics, però no pot ser que el llarg, fosc i profund silenci que s'aplica sobre la intel·lectualitat valenciana siga més espés com més temps passa, fins el punt d'arraconar-los fins i tot dels espais que els són propis. Està clar que són els partits qui designen, a través de les quotes que atorguen els seus resultats electorals, els membres d'aquests òrgans, però hem d'exigir-los que aquest àmbit siga conduït per persones d'indubtable, inqüestionable vàlua i experiència en el conreu i defensa de la cultura valenciana. Tant el PSOE com EU han optat per seguir-li el joc al PP i nomenar per al CVC polítics en excedència, i hem de ser crítics i criticar-ho, perquè qui calla, atorga.

Aquesta és la reflexió de la setmana al Tipus mòbils de L'informatiu: "Caure més baix":

"Enmig d’aquest desficaci per a un organisme que ha comptat hiatòricament amb personalitats de la talla de Fuster, Alfaro, Berlanga, Torrent, Llorens o Michavila, Compromís proposa l’entrada de Joan Francesc Mira. La distància sideral entre la talla intel·lectual de Mira i el currículum (per molt que els maquillen) de qualsevol altre dels candidats palesa respecte i consideració envers les institucions que regulen la nostra vida diària i sustenten l’autogovern."

Quan Barcelona no és el centre

Aquest dilluns, La Vanguardia va publicar un reportatge de Josep Massot ben interessant. Sota el títol "Quan Barcelona no és el centre", la capçalera catalana es feia ressò de l'auge (en nombre i en rellevància) de les editorials mal dites "perifèriques". El tema va sorgir a la roda de premsa de celebració dels 25 anys de Bromera el dimarts anterior. "Amb la tecnologia actual, té sentit parlar de centre i perifèria, en el món de l'edició?", va preguntar Massot. La resposta de Josep Gregori va ser molt clara i immediata: "Nosaltres no ens hem sentit mai perifèrics". La premsa (i la repercussió va ser ben notable) va recollir aquesta afirmació.

I és que el sentiment de perifèria és més una qüestió mental que no física ("també era sentimental", cantarien ací els Antònia Font). Depenent de l'actitud que manifestem, de la convicció que hi posem i del treball que desnvolupem, se'ns considerarà (i serem) "perifèrics" (en el sentit d'accessoris, perquè en aquest context s'hi nota una predisposició negativa envers el terme) o "centrals" (ço és, que se'ns té en compte de veritat). Hi ha escriptors que viuen a la vora de les Rambles de Barcelona que tenen una obra volgudament perifèrica (i és una opció ben lloable), i n'hi ha d'altres, en canvi, nascuts a Alcoi, Sueca o Catarroja del tot imprescindibles.

El reportatge de La Vanguardia (el podeu llegir punxant les imatges) es queda curt per desenvolupar com ens hauria agradat aquesta i altres qüestions que s'hi relacionen, però és un primer tast saludable per destapar una realitat inaturable: al procés de concentració que es viu a Barcelona ciutat hi ha un efecte reactiu i proactiu per part d'editorials de tot arreu del territori de parla catalana. I tan necessari és un grup potent com una gran diversitat de punts de vista que el complementen. Ens enriqueix culturalment, sens dubte.

Fóra interessant que el mapa de l'edició en català es completara amb tota la varietat de segells que existeix actualment. Al País Valencià només ja en falten una dotzena llarga de segells, pel cap baix...

Tipus mòbils 44 - Errates (naturals)

Feia temps que volia recuperar la secció d'anècdotes, una de les meues preferides d'aquest bloc. Avui tornem als vells costums, amb L'informatiu com a altaveu. El Tipus mòbils d'aquesta setmana es titula "Errates (naturals)" i evidencia la incomunicació nord-sud i el desconeixement de la riquesa dialectal de la llengua catalana entre els usuaris mateixos:

"Telefona a l'editorial una dona molt però que molt emprenyada: "He comprat un llibre vostre i està ple d'errrates. Vull parlar amb el responsable immediatament!". Temorosa del que puga ocórrer, la companya que havia agafat el telèfon em demana si voldria atendre-la. Glups!, faig jo. Un llibre ple d'errates és el malson de qualsevol editor. Però no et pots amagar, cal esmenar l'edició el més prompte possible. "Endavant!", responc. I comença una de les converses més estrafolàries que he mantingut mai.

A l'altra banda de la línia, la dona m'explica, nerviosa i alterada, que dies enrere havia adquirit un exemplar d'un llibre infantil i que s'havia trobat amb una obra tan plena de faltes d'ortografia, que la seua filla li havia confessat que no podia continuar llegint perquè li feria els ulls. "Mama, jo així no puc seguir, no entenc res!", diu que va dir. La dona (catalana, ací el matís és important) prosegueix la seua denúncia criticant la poca seriositat de l'empresa i la indecència que significa que no es preocupe com cal pel nivell de llengua que adquiriran els infants, i que li sap "molt de greu", però que vol que li torne els diners.

Quan puc ficar-hi cullerada, li pregunte si em podria facilitar algun exemple d'aquestes errates per tractar d'esbrinar què pot haver fallat, perquè estic tan sorprés com ella mateixa. "Doncs són ben evidents!", replica. "Ja en el títol mateix en teniu una ben gruixuda: El secret de Meritxell, 'la' Meritxell, que no ho veus, que li falta l'article?". Aleshores ho entenc tot i em cau el món als peus amb una barreja de sentiments: no és responsabilitat de l'editorial... és molt més greu. "I mira, a la pàgina 13 diu 'fins que haja (pronunciat a la castellana, arrosegant la jota) dormit'", "'Haja'!”, remarca.""I Mercé, amb l'accent al revés." "I paraules com 'seua', 'granera', 'puga'... com pot estar tan mal escrit?"

Inspire fort i tracte d'explicar-li allò dels matisos dialectals, les diferències en algunes paraules, les particularitats de la flexió verbal... I es fa el silenci. Quan es recupera de la improvisada sessió filològica, la meua interlocutora (i a partir d'aquell instant, exclienta), afirma: "però això ho hauríeu d'indicar a la tapa perquè estiguérem advertits i no comprar-vos els llibres!". I em diu que vol llibres escrits com es parla a la seua comarca, que "tot això que parleu els valencians" està molt bé, però que a la seua filla no li serveix, i que amb les editorials catalanes aquests "problemes" no els té. Jo li explique que no depén de les editorials, sinó de la variant lingüística que empra l'escriptor, de la seua procedència, però em talla a mitjan argumentari i em confessa el que és evident: "no ens entendrem, tu i jo, però igualment tornaré el llibre a la llibreria". I s'acomiada ja més serena, agraïnt l'atenció, amb educació infinita.

Jo em quede amb l'auricular a la mà, dubtant si allò ha ocorregut de veritat o és fruit d'alguna lectura fantàstica recent. I és que n'hi ha dies que sí, que pense que tot està perdut..."

No és una columna basada en fets reals, sínó que són fets reals!

Projectes editorials emergents

Avui tinc una (nova) cita amb Els Juliols de la Universitat de Barcelona. Sota el títol "La literatura infantil i juvenil, la nova 'illa del tresor' per a les editorials", aquesta setmana s'hi donaran cita una bona representació de la cadena del llibre per parlar de l'estat i les oportunitats de la LIJ en l'actual context de crisi econòmica i de paradigma. Hi participe en la taula redona "Projectes editorials emergents", que ve d'emergir, no d'emergència (espere!). Per seguir algunes impressions al Twitter, piuleu l'etiqueta #juliolsLIJ.

Les sessions prometen!

Tipus mòbils 43 - Talent latent

La composició del nou govern valencià deixa moltes cares noves i alguns cadàvers (polítics) a la vora del camí. La Direcció General del Llibre ha desaparegut (sense deixar massa rastre). L'estranya unió de Cultura i Turisme, en canvi, podria servir per impulsar la creació valenciana de portes endins i de cara a l'exterior. Són els temes del Tipus mòbils d'aquesta setmana: "Talent latent".

"Confiem que l’àrea de Cultura deixe de ser la “maria” de la gestió pública i que de veritat es posen en marxa els mecanismes que possibiliten el conreu d’activitats culturals serioses, planificades i efectives, sense imposicions ni entrebancs. El potencial de la cultura pròpia en la creació de llocs de treball és innegable, i amb més convicció i aposta per l’enginy dels nostres millors creadors podríem exportar el talent que tenim latent."

Tipus mòbils 42 - Atenció a l'educació

Perquè l'educació és cosa de tots, també dels empresaris d'aquest País, la columna d'aquesta setmana a L'informatiu, "Atenció a l'educació", va dedicada a ells:

"Pares, mares, professorat, alumnat afectat, sindicats i universitats ja han mostrat públicament i amb fermesa el seu rebuig a les successives reformes educatives que s’han perpetrat els últims anys, i que sempre han castigat l’escola pública i no han reduït l’elevat taxa de fracàs escolar del nostre sistema. No hem escoltat encara, en canvi, una crítica mínima a aquest desgavell per part dels empresaris. Callen i aproven, i diuen que els sembla “fenomenal” tot, i això els converteix en còmplices d’aquest despropòsit pervers."

Llibres portàtils

Ahir dimecres es va presentar als mitjans de comunicació una nova iniciativa dels editors que ja van impulsar la primera línia de llibres electrònics en català sota el segell Edi.cat. Ara, l'ABC de l'edició independent en llengua catalana (Angle, Bromera i Cossetània) han unit esforços amb les editorials Base, Meteora, Símbol i Viena per posar en marxa una col·lecció conjunta de llibres de butxaca "Portàtil". Fent bona la màxima que la unió fa la força, "Portàtil" reuneix sota un mateix disseny 15 títols representatius dels catàlegs de cadascuna de les editorials implicades, i ja preparen una nova tongada de 10 o 12 títols per a l'octubre pròxim.

Aquesta és una gran notícia perquè facilita una nova vida a determinats títols i perquè posa a l'abast dels lectors, a preus més assequibles els títols més destacats dels catàlegs respectius, que en són molts i de qualitat.

Llarga vida (a les llibreries)!

Tipus mòbils 41 - Llegir en valencià

Ja està en marxa la sisena edició de la campanya "Llegir en valencià", dedicada en aquesta ocasió a les llegendes valencianes. Aquesta iniciativa de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura és un exemple de tenacitat i d'esforç per establir ponts de comunicació i consens en una societat poc acostumada a anar "tots a una veu". A l'article d'aquesta setmana a L'informatiu en parlem: "Llegir en valencià".

"Tenim motius quasi infinits per a la indignació, però aquest clima hostil que ens ha tocat viure no ha de silenciar aquelles accions que ens fan sentir un poc més orgullosos del que som i podem ser. És un goig comprovar que la campanya Llegir en valencià continua comptant amb el suport d’organismes, empreses i institucions com ara Bancaixa, la Generalitat Valenciana, el Ministeri de Cultura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Consum i Escola Valenciana, juntament amb mig centenar d’entitats més (tots els partits polítics valencians, les universitats, els sindicats, les associacions d’empresaris i mitjans de comunicació). No és gens fàcil veure’ls compartint absolutament res, per això cal elevar aquest modest punt de trobada a la categoria de notícia, un exemple del que ens agradaria veure més sovint."

Dues joies italianes

Sebastià Bennasar fa un extraordinari elogi a la línia editorial de Bromera al suplement de cultura del Diari de Balears (punxeu la imatge per llegir la ressenya) i recomana dues obres d'autor italià publicades recentment a la col·lecció "L'Eclèctica". Són dues novel·les breus, d'Erri de Luca i d'Andrea Camilleri que, amb estils molt diferents, condensen i ens acosten la vitalitat de la millor literatura italiana actual. Són dues novel·les intenses que jo també m'atrevisc a recomanar-vos encaridament.

Fa uns dies, l'extraordinària traductora d'Erri de Luca, Anna Cassassas, feia esment d'aquest títol a L'hora del lector (minut 44), el programa de llibres de TV3 que aviat s'acomiadarà per a sempre de les pantalles. Al País Valencià fa temps que malauradament no el veiem, però igualment lamentem que es tanque aquesta finestra oberta a la cultura literària, tot i que no s'haja caracteritzat precisament per una especial atenció a la producció editorial valenciana.

Tipus mòbils 40 - La revolució de pares i mares

"Tenim ja una manifestació de protesta contra el decret convocada per a aquest dijous. Cal anar-hi, per descomptat, però cal continuar lluitant des de tots els àmbits i amb totes les nostres forces. Més enllà d’eixir al carrer a cantar-los les veritats, de fer la revolució a les xarxes socials i de preparar-nos per a rebre el nou conseller que haurà de gestionar aquesta herència nefasta (Rus seria el candidat ideal per multiplicar el nivell de crispació), tots podem fer alguna cosa, especialment els pares i les mares que portem els nostres fills a escoles de línia en valencià."

El decret que es carrega les línies en valencià i empitjora el nivell educatiu valencià és l'eix central de l'article d'aquesta setmana a L'informatiu: "La revolució de pares i mares". Tots i totes tenim una cita aquesta vesprada a les 19h. Les mobilitzacions continuaran.

Cinc anys, punt i seguit

Les últimes setmanes han estat plenes d'activitat extraliterària, que han mantingut aquest bloc en un cert stand by, actualitzat només amb l'enllaç a la columna setmanal de L'informatiu. Aquesta voràgine m'ha impedit no ja celebrar, sinó fins i tot recordar que el 20 de maig aquest bloc va celebrar 5 anys de vida. Promet fer el possible per recuperar en endavant els trets fundacionals d'aquesta bitàcola: la visió personal sobre el món del llibre i l'edició.

No és fàcil centrar-se en la literatura en un país com aquest que m'ha tocat en sort (perquè, malgrat tot, és una sort), un país en què un dia es destapen presumptes trames de corrupció, un altre ens tanquen teles i a la que et descuides, es carreguen l'ensenyament en la llengua pròpia. Sense renunciar a dir la meua en aquests altres temes, promet fer més actualitzacions centrades en l'àmbit editorial. I comence ja mateix. Hui estic a Madrid, amb motiu de la presentació (al Ritz!) d'El retorn del Jove Príncep, d'A.G. Roemmers. Estic segur que aquest viatge resultarà inspirador. N'hi ha molt bones vibracions amb aquest títol. Continuarem informant!

Tipus mòbils 39 - No guardem els abrics

"Mentre es produeixen els reajustaments necessaris a l’esquerra, no oblidem qui ha guanyat amb majoria absoluta les eleccions, i estiguem alerta i preparats per a la que se’ns cau al damunt. De moment, només una setmana després de les eleccions i amb un govern interí tocat judicialment, els dos pilars sobre els que se sustenta el nostre fràgil estat del benestar ja comencen a trontollar. S’ha enviat el globus sonda sobre la implantació del “copago” a la sanitat, i Font de Mora anuncia el tancament de les línies en valencià en benefici de l’anglés. No baixem la guàrdia ni un mil·límetre, perquè haurem de tornar a eixir al carrer més d’una vegada si no volem deixar d’existir."

Aquest és el fragment final de l'article del Tipus mòbils d'aquesta setmana, "No guardem els abrics", en què parlem dels resultats del 22M.

Tipus mòbils 38 - Quan el poble es torna boig

"Qui ha exercit d’interventor en alguna cita electoral pot donar testimoni de com de llarga es fa la tensa espera fins el recompte de vots. Si, a més, no representes el partit que, més que guanyar, arrasa, la cosa es complica.

Encetes el dia (molt matí) amb il·lusió. La precampanya ha durat quatre anys, i saps que aquell dia es decidirà el destí del teu poble durant quatre anys més. Els nervis no t’han deixat dormir. Entres al col·legi un poc perdut, perquè ets novell en la funció, i et presentes a tots els presents. T’asseus a la taula, en el raconet que t’han deixat els dos interventors del partit gran (que prèviament t’han suggerit una altra ubicació). Pocs minuts després ja t’hauran deixat (de manera indissimulada) sense espai. Aguantaràs els papers sobre els genolls, decidit a no moure’t d’allà: si no volen que hi sigues, deu ser un bon lloc! Al llarg del matí, als altres interventors els duran bocates i begudes refrescants. Tu portes el kit de supervivència de casa.

Com que estàs en un districte que no és el teu (el col·lectiu que representes té escassa implantació en determinades zones de la ciutat), no coneixes pràcticament ningú dels que ve a votar. Ells tenen uns fulls amb unes marques curioses al costat d’alguns noms. Tu no tens cap indicació enlloc. Tots i cadascun d’aquells noms amb ratlleta al costat van, i voten, i tu et fixes que els seus sobres a les Corts tenen una tonalitat més pàl·lida, i que hi ha diferències en la tipografia externa. Ells també ho saben, i fan marques noves. I se saluden, perquè ells se saben els noms i dos cognoms, i els pregunten amb un somriure gran per la família, i lloen els seus vestits nous, comprats per a la comunió, i que quina calor que fa, i açò i allò.

Després d’un breu esmorzar ixes a estirar les cames. Ja és quasi migdia i estàs engarrotat. Allà de peu, fora de les mirades de la gent que composa la mesa, un elector que ix i que mai hauries identificat com a votant de la teua opció et felicita per la feina d’aquests últims anys. I una dona que entra, també. I de sobte et canvia la cara, i ja no ho veus tot perdut. Comença a arribar gent jove, amb il·lusió, i una filla convenç el pare perquè agafe la teua papereta, i ell la mira amb els ulls mig entelats, la besa en una galta i fa el pas. I tu levites en aquell cantonet teu, al marge de la taula, i et preguntes si hauries de fer alguna marca. Decideixes que no. Un home t’acluca l’ull després de fixar-se en la teua credencial. I un altre et somriu. I tu et poses roig.

Quan tanquen les portes i comença el recompte, certifiques que n’hi ha moltes paperetes del teu partit. N’hi ha moltes més d’un dels grans, però has superat de llarg l’altre (ja no tan gran). I telefones a la seu per cantar els resultats, i et confirmen, aleshores sí, que s’han duplicat els regidors de l’última legislatura, i que el gran que arrasava ha perdut la majoria absoluta. Ets educat i saps que no és elegant pegar bots d’alegria, així que tragues saliva i acumules adrenalina. Aleshores veus que els interventors del partit que governa(va) parlen pel mòbil, i les seues cares es desdibuixen a càmera lenta. Pengen, i sents el seu comentari de perplexitat. “Com pot ser que aquests pugen tant?”, diu un, i l’altra respon: "¡Este pueblo se ha vuelto loco!”. És un moment memorable, una frase per al record que resumeix el futur."

L'informatiu, 24 de maig de 2011.

Tipus mòbils 37 - El paradigma Borja

L'article d'aquesta setmana a L'informatiu, "El paradigma Borja", barreja els papes valencians, les superproduccions de Hollywood i la cita electoral de diumenge...

"Hi ha qui gaudeix rebolcant-se en unes aigües putrefactes que perfumen amb colònia barata, però per sort també hi ha gent capaç de veure darrere del decorat de cartó pedra que han construït per enlluernar-nos. Aquest poble en moviment que vol sentir-se orgullós del seu passat gloriós i del que pot tornar a ser si hi creu i s’ho proposa, sense complexos ni imposicions, té aquest diumenge l’oportunitat d’obrir pas a un futur ple de coratge i il·lusió"

Tipus mòbils 36 - Un 10 a Canal 9

A l'article d'aquesta setmana a L'informatiu, "Un 10 a Canal 9", parlem d'un bon programa que ha aparegut de manera inesperada, com per encanteri, a la graella de la televisió valenciana: "Trau la llengua".

"Sembla un format innocent, però en poc més de mitja hora uneix educació, entreteniment i (ai las!) vertebració, que no és poca cosa. Per motius que escapen a la raó (i obeeixen a la desraó) feia mil·lennis que els successius responsables de la televisió autonòmica ens havien privat de programes de divulgació lingüística."

El segon programa l'emeten aquest dijous. No us el perdeu!

Per cert, no puc passar per alt el goig que em produeix retrobar Vicent Baydal com a columnista de L'informatiu. Després de molts mesos de parèntesi, torna a posar el llistó molt alt amb la seua reflexió demoscòpica, que vull llegir amb esperit constructiu: passem del món virtual al real, que queden pocs dies i molta feina a fer. També ben recomanable, com sempre, l'article d'Ignasi Muñoz sobre la vergonyant entrevista-publireportatge de Ramon Palomar a Francisco Camps. Un insult per a l'ofici periodístic... i per al sentit comú.

Tipus mòbils 35 - Per un espai comunicatiu propi

Bin Laden ocupa la primera portada de l'edició en català de La Vanguardia. Aquesta fita històrica (la de La Vanguardia en català, tot i que l'altra Déu n'hi do!). En contraposició a l'augment d'oferta de diaris en la nostra llengua a Catalunya, al País Valencià tenim un panorama mediàtic subaltern en tots els sentits. És el tema (i la proposta) que motiva la columna del Tipus mòbils d'aquesta setmana: "Per un espai comunicatiu propi".

 "Resulta lamentable que una societat en essència emprenedora com la valenciana haja arribat al punt de dependència i sucursalisme actuals, també en l’àmbit de la comunicació. Necessitem altaveus propis que ens ajuden a reflexionar, a avançar, que generen respecte, prestigi i consciència de pertanyença col·lectiva. Però no està tot perdut."

No? La resta, a L'Informatiu!

Tipus mòbils 34 - Vergonya pròpia

La vida firaire m'ha portat les últimes setmanes a un bon grapat de llocs fora de casa. Moltes sobretaules en què, invariablement, apareixia la política valenciana com a tema tractat amb sornegueria. I és que... quina imatge tenen de nosaltres, els valencians, a l'exterior? Aquest és l'eix de la columna d'avui a L'Informatiu: "Vergonya pròpia", que acaba així:

"I allà t’hi veus, amb un mig somriure glaçat a la cara, avergonyit de la realitat que ens envolta. Avergonyit del que ocorre al meu propi País, no resulta humiliant? El pitjor és que és aquesta, i no cap altra, la imatge que s’està estenent dels valencians fora de la campana de vidre amb què ens cobreixen la televisió pública i la resta de mitjans afins al règim. En compte de lloar-se les virtuts del nostre clima, del nostre paisatge, de la nostra gastronomia i de la nostra gent, des de fora es contempla amb incredulitat el desgavell que ens regeix. Viatjar aporta aquesta perspectiva dels fets. Què tal si enviem més d’un a fer un viatge “interplanetari” després del 22M?"

Tipus mòbils 33 - Coratge

Ja està a la venda el nou disc dels Obrint Pas, Coratge!

En aquesta ocasió, el grup ha revestit la seua creació amb un llibre que fa de molt bon veure, amb fotografies i textos d'escriptors, periodistes i amics de l'ofici. Em fa molt de goig haver tingut l'oportunitat de ser còmplice (en una part minúscula) d'aquest projecte que per fi ha vist la llum. Gràcies, Xavi! Gràcies, Litus! És un gran, gran disc, i en parlem avui a la columna setmanal de L'Informatiu: "Coratge".