Aquestes són les nostres armes!



Els joves valencians han convertit uns fets tristos i vergonyosos en la primera bona notícia que s’ha produït en aquest país en molt de temps. La dura, injustificada i injustificable repressió policial de la setmana passada ha estat el catalitzador necessari per despertar consciències massa temps adormides. Queda per a la història i per a l’admiració present i futura una imatge simbòlica, atraient i poderosa: milers d’estudiants omplint els carrers sostenint, amb els braços en alt, llibres. “Aquestes són les nostres armes!”, cridaven a l’uníson. I d’aquesta manera desarmaren l’agressor, tal és el poder que exerceixen, encara, els llibres i la lectura.


Dimecres passat, hora i mitja després de l’inici de la multitudinària manifestació que demanà la dimissió de la delegada del govern central, es presentava a la llibreria Leo del cap i casal l’última novel·la de Silvestre Vilaplana, El quadern de les vides perdudes, premi Alfons el Magnànim. L’acte no es va suspendre malgrat l’ambient convuls i l’agitació al carrer. Perquè la societat civil valenciana continua viva, parla sense por, es mou als carrers i, en l’àmbit cultural, continua creant a un nivell extraordinari, envejable. I ho podrem aguantar tot, excepte el silenci.

En aquesta columna hem parlat sovint del talent dels creadors valencians i de la necessitat de potenciar-lo i de difondre’l. Però això que reivindiquem en abstracte té cara i ulls, i un dels noms que cal destacar en l’àmbit literari és sens dubte el de l’alcoià Silvestre Vilaplana. La seua última novel·la, que participa del thriller però que és molt més que una investigació policíaca, palesa l’estat de gràcia del seu autor i, per extensió, del conjunt de la literatura feta a casa nostra. El quadern de les vides perdudes, una de les millors novel·les que s’han publicat al País Valencià en els últims anys, ens presenta un protagonista inoblidable, un vell bibliotecari arruïnat que ha d’empenyorar el seu tresor més preuat, els seus llibres, per poder subsistir mentre el seu llogador fa l’impossible perquè abandone un immoble que vol derruir per fer negoci. Tot això enmig de llacunes a la memòria, forats negres que esborren el temps de manera intermitent i que el fan sentir culpable d’uns crims horribles ocorreguts al barri. Ell mateix comença a dubtar de la seua innocència. Les proves l’incriminen. Els fragments dels llibres que ha de vendre per poder menjar i que escriu al seu quadern per retenir-ne l’essència de les grans històries seran la clau que ens desvelarà la identitat de l’assassí.

Vilaplana ha escrit un llibre sobre l’amor als llibres i que és, alhora, una lliçó de vida, com la que ens han ensenyat en aquestes jornades tots aquells que ens han avançat la primavera i han apujat la temperatura a les nostres ciutats. Contra la desraó, el talent. Contra la violència els llibres. Perquè els llibres ens proporcionen saber, ens ajuden a reflexionar, a ser autònoms, alimenten la nostra capacitat crítica, exerciten la tolerància, faciliten l’expressió d’idees i sentiments i ens fan més lliures. Anem alerta perquè els qui ostenten el poder en són conscients, de la força d’aquest invent del maligne. Com són conscients, també, que l’educació és el principal actiu de què disposa una societat per frenar la manipulació. I no s’amaguen d’impedir-ho (o d’intentar-ho). Per la força, si els cal.


Tipus mòbils 71. Publicat a L'Informatiu el 28/02/12.

Medicina contra l'autoodi

Silvestre Vilaplana és notícia per la publicació simultània de dues obres que us recomanava en aquest apunt de fa uns dies: la biografia divulgadora Joanot Martorell, un cavaller sense fronteres, i la novel·la L'estany de foc (ho reitere: la novel·la d'autor valencià més reeixida de 2010).

La setmana passada vam presentar l'obra sobre Martorell en roda de premsa a la ciutat de València, i de la bona repercussió als mitjans d'aquell acte (Canal 9 inclosa) em quede amb l'entrevista de Jaume Barber a L'informatiu d'ahir. Sota el titular "Ens peguen moltes galtades, però continuem sent un país de resistents", se'ns acosta la personalitat de Silvestre, "un home senzill i modest, afable en el tracte i amb una paciència i una impertorbabilitat infinites", en encertada descripció del periodista, que rebla la definició com segueix: "darrere de la seua expressió eternament picardiosa s'amaga un home d'idees molt clares, medicina pura contra l'autoodi. Un home que no vol més glòria que aquella que li transmeten les paraules, de les que n'és un profund enamorat, i poder remetre-les al seu públic".

Us recomane la lectura de l'entrevista íntegra, i també, per descomptat, de les obres de Silvestre, l'escriptor protagonista de la portada de l'últim número de la revista de lletres L'illa. Mèrits no li'n falten!

No dispareu contra l'editor

Enrique Murillo dedica aquest diumenge una columna d'opinió a El País sobre la figura de l'editor, i tracta de respondre a la pregunta que sovint sura sobre aquest ofici: "es pot saber què fa un editor?", i respon "sembla que es dedica als llibres, però no els escriu". És una bona síntesi, però no fa sinó ampliar el nombre d'interrogants. I aclareix:

"Básicamente, un editor es alguien que lee manuscritos, a veces de autores desconocidos. Alguien que los descarta por docenas (en ocasiones, todos nos equivocamos, incluso descarta cosas buenísimas), y por fin elige unos pocos originales, y los publica.
A la hora de elegir, un editor literario se decide a publicar cuando cree encontrar en un manuscrito visión, inteligencia. A veces rebaja ligeramente esa exigencia, pues si un editor se empeña en publicar solo libros excelsos, pero que no venden, acabará no publicando a nadie, porque tendrá que cerrar el negocio. Así que el editor elige un manuscrito y lo publica, en el sentido más fuerte de la palabra: lo hace público, batalla por conseguir para ese libro un lector, muchos lectores.
Y lo hace primero trabajando con el autor, ayudándole a mejorar su manuscrito. Utilizando luego el diseño gráfico, el catálogo, la promoción, luchando por conseguir que se escriban reseñas, que corra la voz."

Us convide a llegir l'article sencer, titulat "No disparen contra el editor", i aprofite la seua empenta per recomanar-vos l'obra de Silvestre Vilaplana, ara que coincideixen a les llibreries dues novetats seues de gran interés. D'una banda, la biografia il·lustrada Joanot Martorell, un cavaller sense fronteres que presentem demà dilluns a la premsa; de l'altra, l'apassionant novel·la L'estany de foc. D'entre les recomanacions que comencen a circular ja a la xarxa al voltant d'aquesta obra (la més reeixida d'autor valencià del 2010, sens dubte), destaque ací la de Martí Domínguez a Vilaweb i la de Manel Alonso al Pica'm: "Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.

Feu-vos un regal i no us la perdeu. Ah... i feu córrer la veu!

Bons llibres

Aquesta ha estat una setmana especialment intensa. Dilluns, a Barcelona, vaig conéixer una persona que, pel que sembla, podria ser important en un futur pròxim si... Bé, dimecres presentàrem a València Subsòl, una obra que va començar com un joc literari  i que està creant moltes expectatives.  No és per a menys: set escriptors de reconeguda trajectòria (Alapont, Baixauli, Borràs, Camps, Greus, Lozano i Usó) s'han unit per oferir-nos, sota el pseudònim Unai Siset, un llibre altament recomanable. Dijous, poc després d'inaugurar el cicle de conferències dels Ciutat d'Alzira, marxava a correcuita cap a Xàtiva per assistir a un acte doble: d'una banda, es donaren a conéixer els guanyadors de la present edició (enhorabona, Pep, pel premi i pel "cas" del discurs!) en un acte que va comptar amb la veu i el talent d'un altre Pep, el Botifarra; de l'altra, es presentaven les obres distingides en l'edició anterior. Així doncs, els lectors ja podeu començar a devorar L'estany de foc, una novel·la sorprenent de Silvestre Vilaplana que, si hi haguera justícia en aquest petit món del llibre en llengua catalana, esdevindria un bestseller.

Bons llibres d'autors valencians, doncs, que em produeixen molt de goig!

Divendres tancava la setmana amb dues representacions teatrals. De matí vaig veure el muntatge que ha elaborat Tornaveu a partir d'El meu germà Pol, d'Isabel-Clara Simó, per a públic de secundària i batxillerat. Vaig quedar francament reconfortat per la qualitat de la posada en escena que dirigeix Xavi Lauder i per la capacitat de connectar amb el públic jove, que va emmudir ja en el primer quart d'hora (cosa gens fàcil: n'hi havia més de 300 alumnes!). A la nit, vaig tornar a veure Que tinguem sort!, l'últim espectacle d'Albena, que barreja amb increïble solidesa l'humor i el drama en una obra que ret homenatge a l'amic Enric Solbes (podeu veure un tast ací). Amb el nus a la gola, doncs, arribe al cap de setmana i agafe forces per a la pròxima, que començarà amb un nou viatge a Barcelona, en aquesta ocasió per presentar als mitjans Subsòl, i nous projectes de caire més personal. I és que qui no té feina...