“Això nostre no és crisi, sinó setge.” En els mesos previs a la polèmica cíclica que envolta els llibres de text cada inici de curs escolar, el Gremi de Llibreters de València va fer públic un article dur que, malauradament, no ha generat el debat que mereixia. Els llibreters hi assenyalen sense pèls a la llengua un conjunt de “mals hàbits institucionalitzats” que agreugen la delicada situació que travessen. I entre aquestes pràctiques nefastes apunten la venda directa a les AMPA dels llibres adreçats a l’educació, amb descomptes que només són possibles suprimint intermediaris. La baula més feble, “prescindible” en aquest combat desigual, sembla ser la de les llibreries.
La queixa dels llibreters té lògica: si els editors venen els llibres de text directament a les AMPA, dificulten que pares, mares i els joves hipotètics lectors entren als seus establiments. I si els compradors potencials no tenen l’hàbit de visitar la llibreria ni tan sols a l’inici del curs, com trobaran les propostes literàries que fan aquests editors? Aquesta dinàmica perversa, que compta amb l’aprovació tàcita de l’Administració pública, ja que el negoci o transacció es genera en els mateixos centres, aboca moltes llibreries a una situació límit.
Antigament (parlem de fa 10 anys, potser 5), la venda del llibre de text al setembre ajudava a quadrar els comptes de resultats de moltes llibreries petites i mitjanes. Amb els ingressos d’aquelles jornades esgotadores podien pagar lloguers o hipoteques i sous dels mesos en què la clientela no fa reserves ni cues, que eren (i són) la majoria. En el context actual, però, amb els bancs de llibres, la reutilització, les promocions de grans superfícies, la digitalització i un llarg etcètera d’entrebancs, el volum que aporta el llibre educatiu ha minvat de manera considerable per a moltes llibreries independents, que només fan caixa amb la venda de les lectures prescriptives que no facilita l’AMPA a l’inici del curs i amb la rara avis que en el món del llibre anomenem genèricament “lector” o “lectora”.
Cal, doncs, conscienciar pares i mares de la necessitat que els fills (i ells mateixos) tafanegen entre els prestatges de les llibreries; ens cal replantejar la relació entre editors i llibreters per a generar complicitats i no competència; i ens cal, també, impulsar accions des de les llibreries per a seduir d’una manera més eficaç els lectors. “És que la gent no llig”, ens repetim constantment al sector, però si no ens plantegem vertaderament per què no llig tant com ens agradaria, què els oferim i com els ho oferim i reconsiderem la manera com tractem de captar la seua atenció, la situació no millorarà per a ningú.
En aquest petit gran país nostre no ens podem permetre el luxe de perdre les llibreries com a espais de difusió de la cultura i de la llengua pròpies, que també ho són o poden ser-ho. La literatura en valencià no es ven als hipermercats (sovint, ni s’hi troba), ni s’hauria de vendre tampoc mitjançant les AMPA. Necessitem la veu i les recomanacions de llibreters desperts, actius, propositius, que programen actes atractius, que generen xarxes de complicitats i que cooperen amb el teixit associatiu més pròxim. Umberto Eco escrivia dies enrere en L’Espresso una oda breu al llibreter, i destacava la diferència que hi ha “entre l’experiència de demanar un llibre en la web d’Amazon i la de passar temps fullejant llibres en una llibreria, descobrint títols dels que mai havia sentit a parlar i sol·licitant els consells del llibreter”. Reivindiquem la figura d’aquest llibreter en perill d’extinció, no la dels que expenen volums com podrien proveir-nos de qualsevol producte de consum, sinó la dels llibreters amb ofici que coneixen les nostres dolences i són capaços de receptar-nos lectures per a curar-nos el mal de l’ànima. Us necessitem. Per salut.
Article publicat al Quadern d'El País el 25/09/14.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada