Llibres per combatre la 'garruleria'

Foto de grup a l'Hotel Regina (diari ARA). Entre Boris i el Vaquerizo, també hi havia alguns escriptors... 

"Tot aquell que és algú en el món del llibre (o pretén ser-ho) comença la Diada de Sant Jordi a l’Hotel Regina de Barcelona. Entre mitjans de comunicació, agents de premsa i editors, en el tradicional esmorzar s’hi troben, també, els autors més populars, els més mediàtics i, per extensió lògica, els que fan literatura. Allà s’originen les primeres entrevistes de la jornada, les primeres anècdotes i les primeres declaracions per escalfar motors, com aquesta d’Andreu Martín: "La rosa és símbol d'amor, absolutament necessari per véncer les crisis, i el llibre és símbol de cultura per combatre la 'garruleria'". Gràcies pel titular.

És un dia feiner, però el carrer bull de gent. Cal arribar-hi puntuals a les parades, preparats per a signar exemplars de les novetats més recents, i mentalitzats (quin remei!) per als ensurts d’última hora: que el llibre de l’autor estrella de la temporada no estiga ben posicionat (o, simplement, no estiga), o que l’atzar l’haja conduït a signar colze a colze amb el seu pitjor enemic (el xoc d’egos pot ser explosiu), o que un presentador de la tele tinga la cua (la de lectors) més llarga... Els nervis i la bogeria del Sant Jordi estan plenament justificats. Si més no, de portes endins del malmés sector editorial. En un sol dia es venen el 7% dels llibres de tot l’any. És vital que no caiga en festiu i que no ploga, ja sabeu que qualsevol excusa és bona per allunyar-se de la lletra impresa. Les previsions més optimistes (i ja costa ser optimista, ara com ara) xifraven la facturació d’aquest Sant Jordi en 17 milions d’euros. I sembla que s’ha superat.

Rafel Nadal, Imma Monsó, Empar Moliner, Sebastià Alzamora o Carles Porta eren alguns dels escriptors de la jornada. Els seus noms, però, no els sonaran de res a la immensa majoria dels valencians. I és que la desconnexió literària entre Catalunya i el País Valencià és més profunda del que (a alguns) ens agradaria reconéixer. D’altra banda, tret de Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó (els dos sembla que van vendre una bona pila de les seues creacions més recents), la presència d’escriptors (i d’editors) valencians a les Rambles un 23 d’abril no arriba ni a la categoria de simbòlica. És merament residual. No estem, en aquell món. I tampoc no se’ns espera. La desconnexió és, doncs, d’anada i tornada.

Tot i que va ser un valencià, l’editor Vicente Claver, qui va impulsar la celebració del Dia del Llibre, allà pels anys 20 del segle passat, la tradició no ha arrelat a les nostres comarques. És una evidència. En canvi, aquest dijous obrirà les portes al Jardí dels Vivers la tradicional Fira del Llibre de València, que enguany es presenta més dinàmica que mai, amb plató de televisió propi i la col·laboració d’actors i cantants valencians. Sinergies culturals per convertir l’esdeveniment en una autèntica festa, superar el desànim, alimentar l’esperit i recobrar, ni que siga per uns dies, l’optimisme enyorat. Ens veiem als Vivers!"

Tipus mòbils núm. 79.

L'illa 60

"El dia que els adults expressem davant d'una càmera de televisió la passió per Rodoreda com ho fem per Messi, podrem dir que s'anuncien bons temps per a la literatura." 

Aquest és el colofó de l'article d'opinió de Jaume Cela al nou número de la revista de lletres L'illa, que ja podeu consultar en format digital. En les pàgines d'aquesta publicació periòdica hi trobareu entrevistes amb Isabel-Clara Simó, Erri de Luca o Juane Gumbau juntament amb ressenyes, crítiques i comentaris de les novetats més recents d'Edicions Bromera. El dossier central està dedicat en aquesta ocasió a la celebració del número 100 de la col·lecció de narrativa juvenil "Espurna". 

Aprofite l'ocasió per recomanar-vos encaridament l'obra d'Agustín Fernández Paz, tant per a xiquets i joves com per a adults sense complexos. Amb els Fantasmes de llum d'aquest fabulós escriptor gallec celebrem, precisament, el centenari d'"Espurna". Una novel·la que ens parla de l'exclusió o "invisibilitat" que pateixen persones i col·lectius per motius diversos i que, com comenta la crítica Anabel Sáiz, "ens parla de la dignitat humana i de la importància que té, a la vida, somiar. Una novel·la brillant".

Feliç Sant Jordi!!

El paradigma digital en el previ a Sant Jordi

Hi ha llibres arriscats, i el que han escrit a quatre mans Manuel Gil i Joaquín Rodríguez per a Trama Editorial, El paradigma digital y sostenible del libro, n'és un. Arriscat perquè, com expliciten al text de contracoberta, la volatilitat que la revolució digital imprimeix al món del llibre és enorme. No obstant això, hi ha canvis que, amb independència de com evolucione la tecnologia, són ja estructurals i definitius. Estan ací ja, i han vingut per quedar-se, tot trasbalsant la cadena de valor tradicional d'un sector que no acaba d'acostumar-se a la nova realitat. Per això, aquesta obra resulta, també, clarificadora i necessària.

Els autors, experts en el sector editorial, comparteixen part dels coneixements adquirits en les seues trajectòries respectives i ens proposen repensar aquest negoci de dalt a baix. Ja en la introducció donen compte de la crisi sistèmica, i aporten pistes del que desenvoluparan en les pàgines posteriors. Al seu parer, l'entorn digital propicia "la major oportunitat de redisseny estratègic que el sector del llibre ha tingut des de l'aparició de la impremta".

Hi fan afirmacions com aquestes: "No hay una sola empresa del sector del libro que tenga claro cómo va a sobrevivir en Internet" o "Internet se lelvará por delante dos terceras partes de las editoriales que hoy conocemos", i "Surgirán muchas otras editoriales, pequeñas y especializadas, cercanas a un grupo de lectores no necesariamente masivo, unidos por afinidades temáticas, convicciones sociopolíticas o estéticas, que hagan viable un nuevo modelo de editorial en red con presencia e inventarios virtuales". Exemples d'aquesta última asseveració en tenim moltes, en l'àmbit en llengua catalana (Tigre de paper, per dir un nom, n'és un). I moltes han sorgit en els últims mesos, tot aportant una renovació positiva i imparable.

"La digitalización del mercado del libro será una amenaza absoluta para las empresas que no sepan adaptarse, que no sean ágiles, independientemente de su tamaño, y una enorme oportunidad para empresas ávidas de innovar y experimentar e integrarse en redes de colaboración que les permitan modificar con celeridad sus estrategias. Las empresas red y los enlaces serán el fundamento empresarial más valioso para las editoriales que quieran sobrevivir en Internet. Los enlaces y la formación de comunidades serán los activos editoriales del futuro."

Quasi res porta el diari... Una crisi econòmica global, un canvi de paradigma estructural, l'entrada de nous actors tecnològics aliens a l'àmbit editorial (Apple, Google, etc), microempreses, autoedició, pirateria, comunicació 2.0, creació de comunitats, col·laboració, interacció, participació, diàleg, cocreació... "No estem vivint un temps de canvis, sinó un canvi de temps", asseguren, i no els falta raó. Aquest aforisme resumeix a la perfecció la quantitat d'idees que traslladen els autors en les primeres pàgines de l'obra. Cal estar en contacte amb les reflexions i actualitzacions que aporten als seus blocs: Antinomiaslibro (Manuel Gil) i Futurosdellibro (Joaquín Rodríguez). Continuarem reflexionant ací en veu alta sobre aquest llibre a mesura que avancem en la lectura, que necessàriament ha de ser pausada i reflexiva, per pair bé el daltabaix que tenim plantejat al sector.

De moment, aquest dilluns, celebrem la diada de Sant Jordi i, a partir de dijous, la Fira del Llibre de València. Tindrem temps en el futur per parlar del present.

Article publicat a l'ARA el 20/03/12.

Símbols "indecorosos"

La dreta autòctona té obsessió amb les samarretes de Mònica Oltra. Per això volen prohibir-li-les. És indubtable la rendibilitat propagandística i mediàtica que va assolir el primer “Wanted, only alive” adreçat a l’aleshores president de la Generalitat. I el “Canal 9 manipula” en el pseudodebat televisat per la ràdio televisió valenciana. Dues fites d’una estratègia que ha popularitzat (i acostat al debat real, al que es cou a peu de carrer) tant la figura de la diputada com la coalició mateixa. 

Superada aquella tensa legislatura, amb una presència consolidada a les Corts i amb Camps foragitat de la primera línia, semblava sobrer reincidir amb el “No nos falta dinero, nos sobran chorizos”. Tot feia indicar que era temps de passar pàgina a aquella tàctica, que, si bé acapara titulars, pot resultar reduccionista i banalitzar el treball de Compromís a les institucions. Però amb els dies, aquell acte aparentment (només aparentment) ingenu s’ha comprovat altament productiu. Diríem, fins i tot, que va resultar necessari. D’una banda, per la denúncia expressada blanc sobre negre a la samarreta. De l’altra, perquè va condicionar l’acció de tota l’esquerra, que es veié impel·lida a solidaritzar-se’n i a abandonar l’hemicicle, marcant-los així el pas. Finalment, i el més important de tot, perquè ha aconseguit retratar (de nou) el tarannà autoritari del partit omnigovernant.

Després del “le abandono que deje la sala”, Juan Cotino s’ha tret de la màniga un nou reglament de la cambra, que aprovaran hui. Són unes normes ad hoc per a, entre altres, prohibir l’ús de les samarretes amb missatge. En endavant, a les Corts no es podrà utilitzar cap símbol (aviat, potser tampoc determinades paraules o expressions) que al parer del senyor del crucifix resulte “indecorós”. El pròxim pas serà implantar l’uniforme en la vestimenta dels diputats, ja que en el pensament, ara com ara, no hi poden entrar.

Usen l’excusa del “decoro”, però no busquen sinó l’anul·lació d’un acte que escapava al seu control. Indecorós és tenir una caterva d’imputats asseguts als escons com si tal cosa. Indecorós és l’absentisme irresponsable del diputat Camps. Indecorós és fer pagar la crisi als qui menys tenen. Indecorós és l’espoli fiscal a què ens té sotmesos Madrid. Indecorós és haver llançat a perdre el sistema bancari valencià. Indecorós és abusar de la majoria absoluta per silenciar el dissident. Indecorós és, com va denunciar Oltra, convertir les Corts en “un cortijo on només es diu allò que el PP vol que es diga”. Tot això és el que resulta indecorós, indigne i obscé. Però contra aquests abusos no hi ha previst que les Corts aprove cap nou reglament. Ens trauran les samarretes, però encara que ens despullen de tota vestimenta continuarem combatent i denunciant l’exercici arbitrari del poder.

Tipus mòbils 78. Publicat a L'Informatiu el 17/04/12.

Junts som millors

Potser algun dels hipotètics lectors d’aquestes línies us haureu dedicat en els dies precedents a redolar la mona de pasqua i desconnectar. En les converses amb amics, mentre tiràveu l’arròs a la paella o torràveu xulles, potser haureu fet recompte de quants parats nous hi ha al vostre grup o haureu pontificat, cervesa en mà, sobre la crisi econòmica, les crítiques del bisbe d’Alcalá als homosexuals, la pujada salvatge d’impostos municipals (o això només passa a Carcaixent?) i d’altres qüestions així de banals. Si algú ha pronunciat l’expressió “total per tres trages” l’haureu mirat estranyat, perquè aquell senyor a qui feia referència la dita popular ja no interessa més que als ànecs de l’Albufera i a les lectores del Telva. Els temps canvien a un ritme trepidant, i cal adaptar-se’n.

Heu de saber, però, que mentre manteníeu aquelles xarrades insubstancials, Espanya es trencava. Ho llegíem diumenge de resurrecció al dossier especial de l’ABC: “Juntos somos más y mejores que por separado”. El diari madrileny plantejava als seus lectors “el apasionante reto de reflexionar acerca de esta gran aventura que es España”. La seua tesi és que als problemes d’extrema gravetat que té l’economia espanyola (provocats pels socialistes, indiscutiblement) cal afegir “el desquiciado desafío de los nacionalismos periféricos de Cataluña y el País Vasco” (els valencians no pintem fava en açò, encara). Els artífexs d’aquestes pàgines pamfletàries que rememoren en el fons i en la forma discursos rancis propis d’un altre segle es remuntaven a les coves d’Altamira per justificar l’existència d’una gran (i no sabem si lliure) nació. Al desmuntatge de l’Estat del benestar de Rajoy li diuen “profunda tarea reformista”, i posen la Roja i, per descomptat, el rei i la llengua (el castellà) com a símbols unificadors i “tesoro común”.

I jo, llegint amb un punt masoquista totes i cadascuna d’aquelles frases (especialment l’article “sin unidad, no hay prosperidad”) pensava en l’oblidat concepte de Països Catalans. I en unes declaracions d’Isabel-Clara Simó a aquest mateix mitjà (polèmiques, només cal veure el nombre de comentaris que provocà). Interrogada per la inevitabilitat de la independència, l’escriptora alcoiana respon: “O això o deixem de ser un país i ens dediquem a ser una província”. I, malgrat les discrepàncies que puguem expressar amb altres afirmacions prèvies, aquest colofó final em sembla bastant indiscutible.

Ara com ara, els valencians (i els catalans) no som més que una província espanyola, i els diputats del partit que ens omnigoverna encara (encara!) se’n foten, del mot “país”. Per a l’ABC, suport clau i indestructible de Rajoy, som simples “regiones nacionales [nacionals d’Espanya, està clar], ahora [vol dir, “circumstancialment”] políticamente convertidas en autonomías”. Per això ens poden retallar el pressupost un 34% sense que el molt honorable òbriga la boca, perquè “cal ser lleials”. Si ens descuidem, s’apropiaran i dissoldran la Generalitat, una despesa de totes totes prescindible. Ganes no els en falten. I mentrestant, nosaltres, pensant en la mona de la segona pasqua. Diumenge, a l’hort, farem arròs del senyoret. Esteu convidats.

Tipus mòbils 77. Publicat a L'Informatiu el 10/04/12.

Per aprendre les formes

"...polo plástico e polo literario, é dobremente interesante, por unha banda está a lectura doada, pero amena e atractiva, para quen aínda está aprendendo a ler, e por outra a lectura de imaxes, tan necesaria para que quen aínda non sabe ler poida atopar nos libros unha maneira de divertirse. Un feito, este último, que, sen dúbida, influirá na súa futura boa relación coa lectura."

Ressenya d'Unha excursión redonda (Xerais) al diari Faro de Vigo. La podeu llegir sencera en aquest enllaç.

Matar el socialisme valencià

Puig agraïnt a Alarte "tot el que ha fet". Foto oficial (sí, de veritat) a la web del PSPV.

Sura en l’ambient (no cal ser molt perspicaç per detectar-ho) una ànsia bastant generalitzada i indissimulada per soterrar el PSPV abans d’hora. En els dies previs al congrés que els socialistes valencians han realitzat aquest cap de setmana a Alacant, un vídeo d’El mundo palesava que l’estat d’autocrítica interna dels exdirigents (inconcebible en cap altre partit) havia arribat al límit de la flagel·lació (o diguem-ne revenja). Joan Ignasi Pla hi afirma: “estem en un punt d’inflexió cap a la irrellevància. [La societat] passa molt del partit socialista”. Quan Ximo Puig va ser escollit a la fi nou secretari general van eixir tot de veus a la xarxa per menysprear la seua capacitat regeneradora, ja que prové de l’època (llunyana) de Lerma. Em fa l’efecte que les opinions contràries a la seua elecció s’haurien repetit amb idèntica melodia si haguera eixit Alarte o qualsevol altre candidat hipotètic (què se n’ha fet de Mata, per cert?). Crítica interna i externa per conduir el PSPV a un atzucac.

Es vol donar la impressió que el socialisme valencià està acabat, i que allò és un projecte irrecuperable. I a mi, que no sóc analista polític ni ho pretenc, em sobta que el segon partit valencià, que triplica ell sol la suma dels diputats de Compromís i EUPV junts, al que van votar en les autonòmiques de fa menys d’un any prop de 700.000 valencians i valencianes, em sobta, dic, que se’l vulga considerar des d’instàncies diverses tan irrellevant o marginal. Perquè no ho és. D’acord que el PSPV està ben lluny de ser el que era, que toca fons en cada nova convocatòria electoral, que hi ha una desafecció creixent entre els seus simpatitzants tradicionals, que han perdut quasi totes les cotes de poder, que el seu treball (incorruptible en la lluita contra la corrupció del PPCV) no s’ha visibilitat ni rendibilitzat en absolut, que no captiva votants joves, que té un discurs difús (quan no contradictori), que no marca agenda, etc, etc. Estic d’acord amb tot això, però no digues blat fins que no estiga al sac i ben nugat.

A la societat valenciana li convé un partit socialista sòlid, que deixe de mirar-se el melic, que redrece el missatge, que es valencianitze, que connecte amb una part de la societat tan àmplia com siga capaç, que ens oferisca propostes de progrés clares, atractives i regeneradores. I que això no siga un impediment perquè la resta de partits d’esquerres consolide i eixample el seu propi camí. Han de recuperar molts vots al PP i guanyar l’abstenció i la desafecció creixents. N’hi ha espai per a tots. Cal determinar en quines proporcions. Haurà d’arribar el dia en què tots plegats, amb les diferències que enriqueixen la nostra societat, però amb uns punts mínims comuns recognoscibles i compartits, assolisquen un camí d’enteniment i creen la il·lusió col·lectiva que propicie el canvi. Perquè el País Valencià futur serà cosa de tres o no serà. Si Ximo Puig i la seua executiva gegantina són capaços de liderar aquest país o es conformen (com els últims anys) amb el paper de comparses passius està per veure. En les seues mans està el seu propi futur, però tots ens hi juguem alguna cosa.


Tipus mòbils 76. Publicat a L'Informatiu el 03/04/12.

Arreglant el món (amb una alemanya)

Amb Carol Borràs, a l'stand de Bromera a la Fira de Bolonya 2012.

Situem-nos primer. Estem a Bolonya, Itàlia, una setmana enrere. Allà s’hi celebra, des de fa mig segle, la fira del llibre infantil i juvenil més important del món. Editors (i il·lustradors) d’arreu del planeta, amb projectes modestos o espectaculars, tracten d’enlluernar la competència i traure el màxim profit econòmic i comercial al fruit de la seua creativitat. És la literatura feta negoci. El far que guia els lectors del futur cap a aventures d’orfes aprenents de mag, amors entre vampirs o universos distòpics. Són quatre dies d’una gran intensitat. Les reunions, planificades d’avantmà, se succeeixen sense interrupció cada mitja hora.

Situem-nos de nou. Estem ja al tercer dia de la fira. Has repetit desenes de vegades els mateixos arguments, sempre amb un somriure que vol ser incitador i còmplice. Però aquella jornada ha començat enrarida. Una editora russa t’ha rebutjat una col·lecció il·lustrada sobre monstres amb una sentència lapidària: “hi ha massa horror al nostre país per publicar llibres de por per als infants”. Restes immòbil. No goses contradir-la. Cerques propostes més alegres per desemboirar l’ambient, però ja és massa tard: res no la convencerà de les bondats del que ofereixes.

Tot seguit ha ocupat el seu seient una editora alemanya. No direm amable, però sí correcta. Alemanya, ja està dit. Un llop amb jaqueta de pell sintètica. Has començat explicant un llibre de cartó perquè els neolectors aprenguen els nombres i, no saps molt bé com, has acabat reflexionant en veu alta sobre el context socioeconòmic a l’Estat espanyol. Et punxava sibil·linament, ara te n’adones. Mentre li mostraves el dibuix d’un pare amb els fills jugant al parc t’ha fet parlar sobre l’atur i t’ha deixat una altra frase per al record: “si haguéreu començat a fer retalls abans, ara no us trobaríeu en eixa situació lamentable”. Ja veus que no parla del pare del dibuix, sinó de milers de pares de carn i ossos que es dilueixen en una estadística que ens situa a la cua d’Europa. Una rèmora. I tu, que el que vols és vendre-li uns llibres per alleugerir el pànic al buit de les llibreries valencianes ofegades pels impagaments de la Generalitat, tractes de reconduir la conversa. Ella, però, que deu estar tipa de les milongues que li han contat editors d’altres països menys endeutats, insisteix a fugir de la fantasia i centrar-se en la realitat. Et narra com van haver d’apretar-se el cinturó fa uns anys, i com això els permet viure ara la mar de contents. “Estalviem, exportem i amb els ingressos de fora financem altres estats”. Et mira amb altivesa natural, un punt de supèrbia innat que et recorda els perdonavides d’Intereconomia. Però el teu somriure és més ampli.

Et pregunta d’on ets, i li contestes amb un filet de veu (amb temor, confessa-ho ara) que de València. “No em sona, on és?”. No et molesta (i això et molesta). Quina sort, trobar-te l’única alemanya que no va seguir les multitudinàries regates de l’America’s Cup! Li pegues alguna patada al mapa per desorientar-la i canvies de tema amb habilitat (la mitja hora pactada està a punt de finir). Al remat, li traus el compromís de considerar un parell de les obres que exhibeixes. Li enviaràs els PDF (ja ho has fet). I, mentre marxa amb el seu abric sintètic, assumeixes el repte de fer l’impossible per vendre-li el que siga. Com siga. Al preu que siga. No aconseguiràs equilibrar la balança comercial bilateral, però arrabassant-li uns pocs euros en la venda invertiràs en orgull patri.

D’immediat canvies el xip. S’acosta una editora grega. Aquesta sí que sap on està València. Ja la imagines preguntant-te per Camps...

Tipus mòbils 75. Publicat a L'Informatiu el 27/03/12.

Convertir l'editor en un animal social

M'agrada molt participar al Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària de la Universitat de València. D'una banda, perquè m'obliga a tornar a posar-me al dia en els avanços (empresarials i tecnològics) del sector; de l'altra, perquè aprenc dels alumnes més espavilats, i l'intercanvi d'opinions amb ells sempre m'obrin perspectives noves.

Aquesta vesprada estava corregint uns treballs que els havia sol·licitat sobre l'ofici d'editar en el segle XXI. A l'apartat final d'un dels escrits hi trobe aquestes cites:

"[...] L'editor ha de tindre en compte aquestos tres factors: que el mercat i la competència han canviat, que el consum d'art com a acte ha canviat i que el propi consumidor ha canviat. [...] Ens sentim incapaços de definir d'una manera taxativa què és el que ha de fer un editor per fer perviure el seu negoci. Si ho sabérem, segurament ja estaríem fent fortuna. Només podem apuntar breument algunes propostes que creiem que podrien funcionar.

El primer és convertir l'editor en un animal social. De res ja no serveix que siga invisible als ulls del consumidor, com ho ha estat fins hores d'ara. L'editor 2.0 ha de conèixer els gustos dels seus clients i clients potencials de la seua pròpia mà, ha d'estar en contacte amb ells i rebre els seus elogis i, sobretot, les seues crítiques. [...] Ha de saber cercar les diferents tendències que provenen de literatures exteriors. [...]

Matisem: l'editor 1.0 ja no és necessari. L'editor 2.0 no només té una gran quantitat de dificultats i obstacles en el camí, també té els reptes i les oportunitats que això suposa."

Doncs això, que fa una bona estona que hi pense, en totes aquestes qüestions. I potser a algú li semblaran òbvies, però jo crec que molts al món editorial encara no les hem interioritzades del tot. Així, però, ens veuen "des de fora"...

Exportant talent (literari) en temps de crisi (econòmica)

La fira del llibre de Bolonya es presenta enguany un poc més buida del que és habitual. Si més no, al pavelló 29, on hi som, entre molts altres, els editors que publiquem en llengua catalana. O potser és que estaven tots encara de falles. O celebrant el dia del pare. Vés a saber! En tot cas, a les fires cal anar amb l’agenda preparada per garantir traure’n el màxim profit.

Els qui hi anem amb el noble però agosarat objectiu de “vendre” (drets, coedicions, coimpressions, projectes… el que siga!) no ens movem del seient en tot el dia, amb un “appointment” concertat cada mitja hora. Tampoc escoltem més relats que els nostres propis. Tot i això, és un punt de vista privilegiat: et permet compartir amb editors d’arreu del planeta la il·lusió i el treball dels escriptors i il·lustradors que t’han confiat el fruit del seu treball. I conéixer de primera mà la seus reacció professional sincera. Amb el temps limitat i molt pendent per veure, si el que expliques no interessa, et tallen a l’instant. Educadament, però sense més contemplacions.

Comences el dia amb una perspectiva inquietant: vora una vintena de reunions preparades i les prestatgeries que no arriben. La primera cita, a primera hora, falla. Envoltat de caixes sense obrir, penses (sense gosar verbalitzar-ho) que allò  és un mal averany. Un desastre, vaja. Però hora i mitja més tard, el ritme s’accelera: la teua incombustible companya de viatge ho ha arreglat tot, les prestatgeries estan al lloc amb els llibres ben arregladets, i ja has venut un títol a un editor lituà. Et fas un tallat ràpid a l’stand de l’AELLC per celebrar-ho (i no defallir). I continues.

A mesura que avança la jornada molts col·legues de països que potser mai visitaràs lloaran novel·les i col·leccions que els presentes. Una editora et confessarà sense immutar-se que només publiquen novel·les “que es puguen resumir en una línia”. I tu callaràs el que penses (per a què vols un llibre sencer si el pots contar tot en una frase?), però et poses les piles i sintetitzes com mai abans. Alguns et demanaran mostres, i altres, que els envies obres en PDF. Uns pocs s’atreveixen a sol·licitar ja preus (vol dir que els interessa de veritat el que els oferies). I el to de la fira canvia i s’obrin noves perspectives. Xinesos, irlandesos, quebequesos, holandesos, alemanys, brasilers i (oh, my God!) grecs (fins i tot el súmmum: nordamericans!!) han demanat pressupostos. Saps que queden encara dies per davant, i tota la feina posterior de recomposició i gestió de tot plegat. Però no estàs sol (impossible estar-ne!) i que el postBolonya fluïrà per concretar negocis que amb sort faran un poc més internacional l’enorme talent dels nostres millors creadors.

Mentre enfiles l’eixida, en companyia d’amics de l’ofici, no pots evitar mirarl’espai on l’any passat estava l’Associació d’Editors del País Valencià. Per primera vegada en una dècada llarga, l’AEPV no disposa d’stand propi. Més conseqüències dels retalls. I tot un símbol: ara el que queda de la representació valenciana s’ha integrat en l’stand col·lectiu dels editors espanyols. On estava l’AEPV ara hi ha una empresa índia. I no acabes de saber en quin punt està la deslocalització, si és real o només simbòlica. El cas és que aquesta representació històrica s’ha difuminat. Qui sap si per sempre.

I quan arribes a l’hotel, després d’una grappa fugissera, decideixes posar-ho per escrit. Ni que siga per recordar que aquell primer dia de fira havia caigut 19 de març, la nit de la cremà a la València que ja t’enyores.

Article publicat a l'ARA el 20/03/12.

Frases sísmiques

“Llegint, es troben frases sísmiques.” No, la frase no és meua (ja m’agradaria!), sinó d’Erri de Luca. La seua última obra publicada, Els peixos no tanquen els ulls (Bromera) en té moltes, de frases sísmiques, d’aquelles que t’assalten durant la lectura i et fan aturar-te un instant, reflexionar i interrogar-te. És l’efecte més immediat que provoca la bona literatura.

La nova història de l’escriptor napolità (autobiogràfica, perquè considera un “abús de confiança” inventar relats) ens presenta un xiquet de deu anys “aviciat per la solitud” i atrapat en un cos encara petit, reclòs “dins d’una closca que conté totes les formes futures”. És un gran lector que només creu el que veu escrit, i descobreix el significat de la paraula amor (tantes vegades llegida en volums diversos) de la mà d’una xiqueta escriptora a qui festegen tres xics més durant aquell estiu de trànsit cap a la vida adulta en què també coneixerà les diverses accepcions del concepte de justícia.

Erri de Luca va estar la setmana passada de promoció a Barcelona, i va demostrar que un autor pot arribar a ser exactament com la seua obra: intel·ligent, eloqüent i brillant. A cada frase hi destil·lava un pensament. El xiquet del llibre esdevindrà un activista polític, compromés amb l’extrema esquerra italiana. “Un revolucionari té dues possibilitats de fer carrera”, confessa, “o com a president del seu país o com a delinqüent. Jo no tenia vocació de president”. I hi contrapunta els intents revolucionaris a l’Europa occidental del segle passat amb els actuals: “aquesta generació demana compte de la injustícia directament a aquells que la cometen, volen dialogar amb el poder, és una generació fonamentalment democràtica. I les revolucions no ho són”. Així doncs, hi podem aconseguir canvis si persistim i som tenaços, però no provocarem cap sisme.

“La literatura no pot canviar el món, però fa companyia”, diu l’autor. Potser no el món, però si la nostra concepció del món. I no és poca cosa. Per a Erri de Luca, el millor elogi que li pot fer un lector és confessar-li que li hauria agradat quedar-se unes pàgines més en aquella història. A m’hi m’ha tornat a passar amb un dels seus llibres. Estic convençut que no seré l’únic.

Tipus mòbils 74. Publicat a L'Informatiu el 20/03/12.

La humiliació del silenci

La nostra societat té el vici nefast d’ocultar allò que no interessa. Com si negant-los, els problemes deixaren d’existir o se solucionaren sols. Les factures que ixen ara de la profunditat dels calaixos municipals, els contractes públics però alhora confidencials amb arquitectes de renom o empresaris que tenen la fórmula inconfessable per enriquir-se, les comissions d’investigació que són vetades, les manifestacions que es volen reduir a colp de porra... Però tot això empetiteix al costat del silenci humiliant que ha acompanyat durant dècades el drama indigne dels xiquets furtats durant el franquisme. Costa d’imaginar un dolor més profund que el d’una mare a qui li arrabassaren el fill de les mans en el moment del part pel simple fet de ser més pobre o menys de dretes que les famílies que se’ls quedaven (sovint, comprats) i els criaven com a propis. No es pot imposar una condemna més llarga i més amarga a unes persones (mares i pares, fills i filles) que han vist truncada la seua existència, alterada per sempre més, esbiaixada sense pietat per la despòtica actuació dels qui regentaven o combregaven amb la dictadura.

Llegir i escoltar el relat dels afectats, com podem fer al documental Torneu-me el fill!, posa els pèls de punta. Una mare que confessa entre plors “yo le supliqué a las monjas que me devolvieran a mi hijo y me dijeron que ya no podían” trenca el cor. Però no a tots. Fa uns dies, Esquerra Unida, de la mà de la diputada Esther López, va presentar una proposta no de llei per impulsar una comissió d’investigació dels casos denunciats al País Valencià i crear un banc d’ADN que creue les dades dels afectats. PSPV i Compromís donaren suport a la iniciativa. El PP la tombà. En aquell ple de la vergonya, el president de les Corts va voler censurar Mònica Oltra quan esmentà que sor Aurora (que va rebre el títol de filla adoptiva de la ciutat de València de mans de Rita Barberà el passat octubre) nega informació a les persones que es concentren a les portes de la Casa Cuna Santa Isabel cada primer dissabte de mes per reunir pistes sobre la identitat real dels xiquets donats en adopció en aquella època tenebrosa. El president del crucifix declarà “indecorosa” la referència, perquè segons diu, a les Corts no s’hi pot parlar de persones o institucions que estan presents allà (fet que exclouria del debat parlamentari qualsevol tema tret de l’endogàmia o l’antropofàgia política). El vídeo d’aquell instant, amb el socialista Juan Soto exterioritzant la ràbia per la injustícia, retrata molt bé la baixesa moral d’una classe dirigent que no pot suportar la transparència. Finalment, la tenacitat de l’oposició ha aconseguit que el PP rectifique i pacte amb la resta de grups la creació d’una comissió interdepartamental per esclarir les adopcions il·legals i els robatoris de nadons d’aquell període no tan llunyà. És un primer pas per reconéixer uns fets que haurien de ser resolts amb la màxima urgència. Tancar els ulls davant l’evidència d’un delicte és d’una profunda indignitat. Si no en parlem, si no esclarim aquest passatge punyent (i viu) de la nostra història recent, no farem sinó agreujar la tragèdia. Tipus mòbils 73. Publicat a L'Informatiu el 13/03/12.

La tranquil·litat de dir “lo hablaré con mi abogado”

La crisi ens obliga a ser més creatius. Al País Valencià, territori en què en contra de l’opinió cada vegada més generalitzada no hi ha hagut balafiament, sinó “excés d’ambició”, ja no se sap d’on més retallar. La imaginació al poder, doncs! Aquest matí, l’alcaldessa del cap i casal, que també és diputada autonòmica (tot i que la seua veu s’escolte poc en la tribuna de les Corts) ha inventat una modalitat d’ingressos nova. Es tracta de la publicitat encoberta.
Intervenia Mònica Oltra i preguntava al molt honorable quines gestions pensa fer perquè Enrique Crespo (exgerent d’EMARSA) i Rita Barberà tornaren els diners “robats als valencians”. En sentir aquelles paraules, Rita Barberà s’ha regirat al seu seient i ha exclamat “¡voy a llamar a mi abogado!”. Però, en contra del que apunta l’eslògan plagiat a Legálitas, no s’ha quedat gens tranquil·la. Amb el mòbil encara calent, ha demanat torn de paraula per al·lusions i ha exigit a Oltra que retirara les seues paraules. La diputada de Compromís s’ha mantingut ferma en l’acusació.
Així doncs, el cas queda ara ja en mans dels de Legálitas. Confiem que tindrà les quotes mensuals amb aquesta empresa de serveis jurídics al dia i que, aquests, ingressaran un xec en un compte públic en contraprestació a la promoció que els fa. Potser així compensarem en part (el xec hauria de ser vertaderament generós) els 25 milions d’euros en què s’ha xifrat ja l’escandalós saqueig de l’empresa de depuració d’aigües residuals que (ho vulga Rita o no) el gestionen polítics que ella designa.
Publicat a l'ARA el 08/03/12.

Unes falleres indignades

La visió, des de la talaia del balcó consistorial, d’un grup de joves amb llibres a la mà durant les mascletades deu ser francament aterradora. Jo tampoc no voldria veure’m mai en una situació tan dramàtica. Aquesta terrible experiència ha conduït unes exfalleres majors a emetre un comunicat per mostrar la seua “indignació” davant uns “actes freturosos de sentit i de justificació alguna”, en expressió literal. Diuen que s’han sentit “insultades, assetjades i intimidades”, però obvien (i no és una qüestió menor) que els manifestants no increpen les falleres, sinó el balafiament dels gestors de la cosa pública que tothora les envolten. Els semblarà increïble, a molts dels que somriuen la multitud des d’allà dalt, però fa un parell de setmanes, ben a prop d’on donen instruccions al senyor pirotècnic, hi havia 15 furgons policials encarant-se a uns estudiants que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat.

Amb la quantitat de problemes que ens assetgen, amb gent a qui el banc ha desposseït de les seues cases, interins que han quedat sense feina, treballadors que han vist retallat el seu sou per l’augment de l’IRPF, famílies amb tots els membres a l’atur, xiquets sense accés a les beques, autònoms i empreses que tanquen perquè no cobren de l’Administració... En una situació límit en què perillen aspectes bàsics per a la subsistència, resulta frívol i indigne posar l’estètica per davant de l’ètica, ignorar les legítimes demandes de la ciutadania i estigmatitzar el seu dolor perquè “dóna mala imatge” i “polititza les falles”.
Com els rics altius a qui els incomoda la presència del famèlic a la porta de l’església, com el governant que oculta de la via pública les prostitutes però no solucionar la seua situació, d’igual manera els qui volen silenciar els crits d’auxili pretenen que alcem la vista cap al ninot que remata els monuments per no veure a ras de terra les escenes dramàtiques que protagonitzen molt a pesar seu els conciutadans de carn i ossos. A mi també m’agradaria viure permanentment en un món en què l’olor a pólvora substituïra el tuf putrefacte que emana d’una depuradora saquejada. Però tenim el que tenim. I volem canviar-ho.
La dreta (política i mediàtica) ha eixit esperitada a taladrar-nos amb la consigna de la legislatura (versió 2.0 de l’anticatalanisme, que ha vingut per a quedar-se): l’esquerra, que és “antitot” per naturalesa, només busca fer mal a la imatge dels valencians en el món. Pretenen difamar el missatger per acallar el missatge. Que no se sàpiga què es reivindica, ni quines són les causes, ni encara menys els causants, només que hi ha gent (manipulada, violenta, maleducada, antivalenciana, endimoniada) que viu de la bronca i emprenya sense raó. No perdem l’esperança que algun dia s’impose la cordura en aquest país i que puguem deixar de banda les polaritzacions estèrils, perquè açò no és una batalla de fallers o antifallers, sinó una lluita per la dignitat de les persones. Com bé diu una de les proclames reivindicatives que potser no ha arribat a les oïdes adequades per un excés evident de decibels en la música d’ambient, “a tu, fallera, açò també t’afecta!”.

Tipus mòbils 72. Publicat a L'Informatiu el 06/03/12.

Una llengua que (malgrat tot) continua caminant

Ahir es van lliurar, al Paranimf de la Universitat de València, els XI Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV). La companyia L’Horta Teatre, que va rebre el Premi d’Arts Escèniques i Audiovisuals per la seua impecable trajectòria (continuen fent la pràctica totalitat de la seua programació en valencià, i això, al cap i casal, és una anomalia digna d’admiració) va advertir del perill real i tangible que la pròxima temporada no puguen obrir les portes de la Sala L’Horta. La culpa la tindrien els retalls de la Generalitat Valenciana i el boicot de part del professorat a les activitats extraescolars, que han produït un nombre molt elevat de cancel·lacions de representacions ja previstes. Confiem que aquesta pèrdua mai s’arribe a produir i que, malgrat l’extrema penúria del moment, l’activitat teatral que desenvolupen continue tenint el futur que mereix i desitgem. Perquè els necessitem.

En l’apartat de Comunicació i Difusió Cultural, el guardó ha recaigut ben merescudament en el documental “Una llengua que camina“, coproduït per TV3 i Vilaweb amb la col·laboració de l’ICIC, Edicions Bromera i Edicions 96. La cinta que dirigeix Amanda Gascó mostra l’estat actual de la llengua al nostre “país de l’olivera”, i ho fa mostrant-nos el testimoni i el dia a dia de cinc persones d’arreu de les comarques valencianes.
El vídeo, que transmet una gran estima per la llengua pròpia, es pot veure, entre molts altres llocs web, a TV3 a la Carta (i us el recomane, si encara no heu tingut el gust). El Canal 33 el va passar la vespra del 9 d’Octubre, i des d’aleshores no ha parat de rodar en desenes de pobles i ciutats. Col·lectius, ateneus, associacions culturals i entitats diverses, les mateixes que mantenen viva la flama reivindicativa del valencià, han programat el passi de la pel·lícula en infinitat de llocs, i s’ha possibilitat, així, que arribe a un gran nombre de persones que, d’una altra manera, no n’haurien tingut accés. Ahir mateix, coincidint amb la recepció del premi, es projectava simultàniament a Xàtiva i a Alacant.
On no s’ha pogut veure encara, per increïble que semble, és a Canal 9. Però això ho podríem solucionar…
Ara que tant es parla d’austeritat, ara que RTVV ha hagut de suprimir fins i tot la retransmissió de corregudes de bous (molt a contracor, en paraules del seu director general) per falta de liquidesa, suggerim des d’ací als productors del documental la idea que regalen la projecció a Canal 9. Sí, sí, regalat (mai els el comprarien i, si ho feren, tardarien segles a cobrar-lo). Caldria, doncs, que oferiren desinteressadament a l’ens públic valencià, sense contraprestació econòmica, gratuïtament, altruïstament, la possibilitat d’emetre en prime time el documental. No seria, aquesta, una bona mostra de la “austera modernidad” que reclama López Jaraba? Es pot negar el canal públic valencià, endeutat fins nivells angoixants, a emetre un documental sobre l’estat actual del valencià que no li costa ni un euro al contribuent? La raó ens dicta que no, però… I si ho comprovem?

Publicat al diari ARA 02/03/12.

Marc i Andrea al 'Diario de Jerez'

El crític José García Oliva publica al Diario de Jerez aquesta ressenya sobre el llibre ¡Hagamos la maleta!, un dels títols de la col·lecció "Els llibres de Marc i Andrea": 

 "Dentro de la serie de “Libros de cartón”, en los que encontramos los libros sobre animales y los de los miembros de la familia, Algar presenta ahora un grupo de cuatro libros con los que aprender sobre los hábitos diarios, los números, las formas y, en concreto este, sobre los libros y la lectura. Están centrados alrededor de un niño y una niña un poco mayor que él, que son hermanos y que se llevan tan bien que pueden descubrir, jugar y aprender.
En esta ocasión, los niños juegan a viajar a lugares especiales aun estando en lugares comunes, por ejemplo al desierto cuando están en la playa, a la selva cuando están en el parque o a un país exótico cuando van al restaurante chino con los padres. Y cuando no pueden salir, si llueve o es de noche, pueden seguir viajando leyendo libros. Aquí se rodean, a modo de metáfora visual y mientras leen en la cama, de los más entrañables personajes de los cuentos infantiles como invitados al viaje lector.
Si bien las situaciones no son especialmente originales, los dibujos de Silvia Ortega están llenos de vitalidad, de optimismo, de buena química entre los niños y el espacio que les rodea. Con dominio de las redondeces y los tonos pasteles, los personajes transmiten perfectamente las emociones de sus juegos y encuentran en el lector un cómplice al que invitan y que se verá gratamente atraído por ellos.
Sencillos libros que son a la vez una apuesta interesante, siempre pensando en los más pequeños, porque el poco texto (una frase de no más de cinco palabras por cada doble página) en mayúsculas y palotes hacen que la lectura sea un regalo y no un esfuerzo. Además, existe una versión de los mismos en inglés."

Aquestes són les nostres armes!



Els joves valencians han convertit uns fets tristos i vergonyosos en la primera bona notícia que s’ha produït en aquest país en molt de temps. La dura, injustificada i injustificable repressió policial de la setmana passada ha estat el catalitzador necessari per despertar consciències massa temps adormides. Queda per a la història i per a l’admiració present i futura una imatge simbòlica, atraient i poderosa: milers d’estudiants omplint els carrers sostenint, amb els braços en alt, llibres. “Aquestes són les nostres armes!”, cridaven a l’uníson. I d’aquesta manera desarmaren l’agressor, tal és el poder que exerceixen, encara, els llibres i la lectura.


Dimecres passat, hora i mitja després de l’inici de la multitudinària manifestació que demanà la dimissió de la delegada del govern central, es presentava a la llibreria Leo del cap i casal l’última novel·la de Silvestre Vilaplana, El quadern de les vides perdudes, premi Alfons el Magnànim. L’acte no es va suspendre malgrat l’ambient convuls i l’agitació al carrer. Perquè la societat civil valenciana continua viva, parla sense por, es mou als carrers i, en l’àmbit cultural, continua creant a un nivell extraordinari, envejable. I ho podrem aguantar tot, excepte el silenci.

En aquesta columna hem parlat sovint del talent dels creadors valencians i de la necessitat de potenciar-lo i de difondre’l. Però això que reivindiquem en abstracte té cara i ulls, i un dels noms que cal destacar en l’àmbit literari és sens dubte el de l’alcoià Silvestre Vilaplana. La seua última novel·la, que participa del thriller però que és molt més que una investigació policíaca, palesa l’estat de gràcia del seu autor i, per extensió, del conjunt de la literatura feta a casa nostra. El quadern de les vides perdudes, una de les millors novel·les que s’han publicat al País Valencià en els últims anys, ens presenta un protagonista inoblidable, un vell bibliotecari arruïnat que ha d’empenyorar el seu tresor més preuat, els seus llibres, per poder subsistir mentre el seu llogador fa l’impossible perquè abandone un immoble que vol derruir per fer negoci. Tot això enmig de llacunes a la memòria, forats negres que esborren el temps de manera intermitent i que el fan sentir culpable d’uns crims horribles ocorreguts al barri. Ell mateix comença a dubtar de la seua innocència. Les proves l’incriminen. Els fragments dels llibres que ha de vendre per poder menjar i que escriu al seu quadern per retenir-ne l’essència de les grans històries seran la clau que ens desvelarà la identitat de l’assassí.

Vilaplana ha escrit un llibre sobre l’amor als llibres i que és, alhora, una lliçó de vida, com la que ens han ensenyat en aquestes jornades tots aquells que ens han avançat la primavera i han apujat la temperatura a les nostres ciutats. Contra la desraó, el talent. Contra la violència els llibres. Perquè els llibres ens proporcionen saber, ens ajuden a reflexionar, a ser autònoms, alimenten la nostra capacitat crítica, exerciten la tolerància, faciliten l’expressió d’idees i sentiments i ens fan més lliures. Anem alerta perquè els qui ostenten el poder en són conscients, de la força d’aquest invent del maligne. Com són conscients, també, que l’educació és el principal actiu de què disposa una societat per frenar la manipulació. I no s’amaguen d’impedir-ho (o d’intentar-ho). Per la força, si els cal.


Tipus mòbils 71. Publicat a L'Informatiu el 28/02/12.

Una imatge més digna de nosaltres, els valencians

S'ha de reconéixer: la gent de l'ARA sap crear expectació.

Mesos abans de l'eixida del primer número del diari van començar a fer-nos partícips del procés de gestació mitjançant vídeos, notícies i apunts a la xarxa. Des de la incorporació de nous socis fins les contractacions dels treballadors i col·laboradors. Sense oblidar, és clar, l'explicació detallada dels continguts i la línia editorial que havia de guiar el nou projecte periodístic. Una transparència absolutament novedosa per aquestes contrades. I ara, amb han l'inici de la distribució del format paper al País Valencià ho han tornat a fer: han creat expectació de nou.
Des de fa setmanes que han anunciat el nou repte de fer arribar el diari a un ampli llistat de punts de venda a terres valencianes, i no s'han amagat de dir el que estan disposats a fer i el que no faran (si més no, de moment). D'aquesta manera, s'ha creat en determinades capes de la societat valenciana àvida d'informació en català (inexistent fins el moment als nostres quioscos) un brou de cultiu propici a la recepció d'aquest diari. Ho constata la presència a l'acte de presentació en societat, dijous passat al Teatre el Micalet, d'una representació àmplia i nombrosa dels moviments progressistes i valencianistes d'aquest país. I ho constata el fet que ahir s'esgotaren els exemplars en molts quioscos. Confiem que la bona acollida no siga un fet puntual, sinó sostinguda en el temps.
L'ARA comença, doncs, amb bon peu al País Valencià. Hi arriba, de fet, en un moment especialment convuls. El País Valencià és, malauradament per a nosaltres, el principal focus d'atenció mediàtica de l'Estat. I dic malauradament perquè som notícia (i sovint, portada) només per casos de balafiament, corrupció, crisi, atur, repressió policial... Però l'ARA va nàixer en moments de canvi també a Catalunya, i hi ha aportat una bona dosi d'empenta, de realisme, d'optimisme, de ganes d'emprendre, de renovar, de capgirar la situació, d'ambicionar el futur, d'obrir i d'enfortir la societat i d'avançar plegats. I de tot això anem molt necessitats ara mateix els valencians. M'atrau la possibilitat d'adquirir premsa en català cada dia al meu quiosc de Carcaixent, a la Ribera Alta, però us confesse que m'atrau molt més la possibilitat que aquest mateix diari servisca per a canalitzar i difondre entre els catalans (i entre els valencians mateixos) una imatge més positiva i més digna (més real, diria jo) de l'extraordinària feina de lluita per la normalitat que realitza amb valentia i coratge, cada dia, un gran nombre de ciutadans d'aquesta terra. Una feina que no sempre troba el ressò que mereix.
Benvingut siga, doncs, l'ARA, i la seua contribució a fer més visible allò que ara sembla, als ulls aliens o poc avesats, senzillament inexistent.

Publicat a l'ARA el 27/02/12.