"Tu tens la clau"

[Els guanyadors de la Nit, al Paranimf de l'UJI. Foto: Escola Valenciana.]

Dissabte vaig gaudir, un any més, de la gran festa de la Nit d'Escola Valenciana. Com comentava Rosa Serrano als passadissos del paranimf, és una convocatòria a la que només renunciarem quan estiguem "per a l'arrastre". I és que fa molt de goig comprovar la vitalitat de la Federació i l'esperit contructiu i positiu que transpiren tots els projectes i iniciatives que porten endavant. Amb la més recent, la recaptació solidària per a les víctimes d'Haití, han reunit més de 44.000 euros.

Vaig arribar a Castelló prompte, perquè havia quedat amb Joan F. Mira per parlar del llibre que estem preparant (i que publicarà Bromera en pocs mesos; heus ací una nova primícia en aquest bloc!). No sabíem que l'atzar (i l'organització) ens faria compartir taula i conversa durant el sopar. Memorable, com totes les ocasions que he tingut d'aprendre d'ell gràcies a aquest ofici d'editar. Bromera va regalar als assistents exemplars d'Una biblioteca en el desert, i intermitentment s'hi acostaven persones per aconseguir la signatura de l'autor, un poc aclaparat per l'experiència.

Abans, al paranimf de l'UJI de gom a gom i entremig del muntatge de Xarxa Teatre (visualment i musicalment impecable, però un poc críptic per al meu gust), Escola Valenciana va fer un repàs a l'evolució dels 25 anys de Trobades i va presentar les dates i llocs i el lema de les Tromades d'enguany: "Tu tens la clau". L'ambient, les cares d'amics i còmplices, els vídeos, els parlaments dels guanyadors i el discurs de Diego Gómez em van emocionar. I és que no puc evitar-ho: m'emociona el que fa la bona gent d'Escola Valenciana perquè m'ensenya el país compromés i digne que podríem tindre i no tenim alhora que demostra que és possible, que no ens podem resignar a creure que no és possible.

A l'anada m'hi acompanyava Pau Alabajos (la Teoria del caos de Pau Alabajos, per ser exactes) i a la tornada, ja de matinada, hi vaig encabir al cotxe la vintena de cantants i grups que s'han aplegat al disc de la IV Gira. Una banda sonora per a somiar que, en efecte, tenim la clau del nostre futur.

En 2011, la Nit serà a Alcoi. Allà hi serem, també!

En cada bugada perdem un llençol

Vicent Partal ha reunit al plató de Vilaweb el professor Josep Gifreu i l'editor Josep Gregori per parlar sobre la fragmentació del mercat comunicatiu en llengua catalana. Podeu veure el vídeo en aquest enllaç. És un tema pel qual hem mostrat preocupació en diverses ocasions a TaC (veieu aquest apunt recent), i la veritat és que el futur pinta negre. La conversa de Vilaweb transcorre en to pessimista, però la veritat és que hi ha poc marge per a l'optimisme, diria jo quasi que per a l'esperança potser perquè, com s'hi apunta, la cultura que s'expressa en català al País Valencià rep d'una banda i de l'altra.
Em permet destacar ací dues afirmacions de Josep Gregori que em semblen d'especial rellevància:

"Per a una indústria que vol fer llibres o productes en català [des del País Valencià] és important tindre un marc ampli de referència i no circumscriure's a un territori en què ho faria inviable."
"Els mestres són el sector al País Valencià que té més clara la visió de futur de la cultura valenciana."

Aprofite aquesta segona declaració per recordar-vos que aquest dissabte dia 20 Escola Valenciana celebra la seua 7a Nit (i els 25 anys de l'entitat) a Castelló. No hi faltaré!

[El Betlem de la Pigà, Isabel Río i Obrint Pas, guardonats de la VII Nit. Foto: Pica'm.]

La fi del món (del llibre)

Aquesta vesprada, si el constipat m'ho permet (que confie que sí!) tinc una cita amb l'associació cultural Socarrats de Vila-real per parlar sobre la fi del món. Del món del llibre, és clar. La xarrada, que confie provocadora, tindrà lloc a la sala d'actes de la UNED d'aquella ciutat (Raval del Carme, 82) a les 19 h.

Si us heu alçat apocalíptics i voleu participar del debat, ens hi veiem!

Actualització: Vicent Usó ha tingut l'amabilitat de penjar al seu bloc, "El rastre de Clarisse", aquest comentari sobre l'acte de divendres.

Setmana de colors a la BCNegra

La BCNegra és una moguda tan genial que l'hauríem de multiplicar i fer-la extensiva per tot el territori. Com li he sentit a dir a Paco Camarasa, l'impulsor de les jornades, en una entrevista, el marc promocional que ofereix a autors i editors propicia la publicació de novetats importants en el gènere negre durant l'inici de l'any. Un inici que seria molt més light sense aquest revulsiu. A la premsa catalana se n'ha parlat molt. Ací a València, L'Informatiu se n'ha fet ressò.

Vam acompanyar John Connolly per Barcelona i rodalia amb molt de gust. Poques vegades hem tingut el plaer de tractar amb un autor (sobretot quan venen de l'estranger) tan amable i divertit, disposat a tot en tot moment. I tan professional. Un gust, vaja, que fa molt més agradable la lectura dels seus llibres, sempre fascinants i que aporten un alé de renovació al gènere negre. Al bloc Bromera de Lletres trobareu moltíssima informació d'aquesta visita, i fotos, i vídeos, i un concurs i molt més. Si encara no esteu enganxats a la sèrie del detectiu Charlie Parker, podeu començar pel títol que vulgueu, però l'autor recomana aquest últim. Per què? "Perquè és l'últim, i és el que estem promocionant ara", diu. Més transparent impossible!

Enmig del tràfec d'actes amb John Connolly vaig trobar dos moments per acomplir un parell de compromisos que havia ajornat durant un temps. El primer va ser aquesta entrevista amb el programa "Cabaret elèctric" d'iCatFm, la meua emissora de capçalera (fins que me la tallen; l'emissora, vull dir). L'altre era l'entrevista amb Montse Serra a Vilaweb. Amb els ajornaments successius, el format de l'entrevista va passar a ser audiovisual. Ací us enllace el vídeo, que duu el titular:

"Hem d'aspirar a ser bons editors i tenir un país cultural i lingüístic més digne"

Quasi res! Espere que us agrade.

Guerra de preus (i Connolly a la BCNegra!)

Mal averany quan les notícies sobre llibres abandonen les pàgines de Cultura i obrin la secció d'Economia. Avui trobem un exemple a El Periódico amb aquesta informació:

"El llibre electrònic obre una guerra de preus en la indústria editorial"

Parlem d'economia, d'indústria, de borsa, de fabricació d'aparells, d'ingressos, de beneficis, de política de preus... i tot això amb tres empreses protagonistes (Amazon, Apple, Google) que no provenen del món editorial tradicional. Ja apuntava Sara Lloyd en el seu comentat Manifest, que si els editors no espavilàvem, professionals d'altres sectors prendrien la iniciativa. I és que sembla que ara com ara, el negoci està més en els estris per llegir que no en els continguts, ço és, les obres literàries.

Tant de bo aquest canvi desemboque, com apunta Ernest Folch, en la percepció de la lectura com una activitat d'oci "tan diverdtida i necessària com ho és un videojoc, escoltar música, organitzar el teu temps o veure una pel·lícula". Sona tan bé que em torne escèptic.

A la secció de Tecnologia del mateix diari trobem un altre anunci que estimularà aquesta "batalla":

"Google treballa en idees per a una tableta amb Chrome"

Aviat tindrem tauletes per a tots els gustos (i butxaques).

I si esteu per Barcelona aquesta vesprada, no us perdeu l'espectacular programa de la BCNegra: a les 17,45 h, l'irlandés John Connolly parlarà sobre el seu detectiu Charlie Parker i presentarà la seua última novel·la, Els amants. En acabar, a la Capella mateix (Hospital, 56), hi intervindrà Arnaldur Indridason, un autor islandés de gran qualitat que em té completament seduït. Algun dia us parlaré ací de les meues impressions sobre la seua obra. De qui segur que parlarem de nou, i ben aviat, és de l'estada de Connolly a Barcelona!

El treball de llegir

Preparant la sessió "Llegir per a créixer, també en l'adolescència" programada per a divendres dia 5 dins dels XIV Tallers de Llengua i Literatura Catalanes trobe aquest fantàstic article de l'escriptor de LIJ Ricardo Mariño "Máximas y mínimas sobre estimulación de la lectura". Amb moltíssima ironia, diu veritats com aquesta:

"Leer es más trabajoso que mirar. Dicho brutalmente, los dibujitos que llamamos letras son representaciones de ruidos que llamamos palabras que a su vez son representaciones de las cosas. En el televisor, en cambio, están directamente las cosas (la imagen de ellas). Es más trabajoso leer que mirar. Pero recordemos que correr tras una sola pelota que se la disputan veinte chicos valiéndose de patadas y empujones es más trabajoso que quedarse sentado en un banco de la plaza mirando comer a las palomas. Curiosamente, los chicos prefieren el fútbol a quedarse sentados. Debe ser que lo muy placentero hace olvidar lo trabajoso de su consecución. Los buenos libros hacen olvidar el trabajo de leer."

Mestres i profes, llibreters, bibliotecaris, pares, mares i tots aquells interessats en les "tècniques d'estimulació" a la lectura: no us perdeu el punt 13!

Això no és per a nosaltres

La mort de l'esquiu Salinger em torna a la memòria aquest apunt que vaig publicar fa temps i que parlava sobre l'editor que va rebutjar El vigilant en el camp de sègol. Els seus assessors li expressaren; "Això no és per a nosaltres". I va desfer un acord verbal. L'autor, aleshores encara inèdit, va encaixar el resultat amb resignació i va buscar un nou editor. Ara, potser, acabaria autoeditant-lo a Lulu. L'impacte mai podria ser el mateix.

Amb el temps, com afirmava en una entrevista l'any 1974, Salinger va renunciar a publicar cap escrit nou:

"Hi ha una pau meravellosa en el fet de no publicar. L'edició és una terrible invasió de la meua intimitat. M'agrada molt escriure, però només per a satisfacció pròpia."

A mi encara avui em costa creure això de l'escriptura íntima, però ningú negarà que va mantenir la seua posició de manera estricta fins el final. Ara s'especula sobre la possibilitat que s'hi puguen descobrir nombrosos manuscrits en sa casa. Cap editor sensat (i em consta que n'hi ha) rebutjaria ara un d'aquests escrits, sens dubte plens d'interés. I els hereus deuen estar fregant-se les mans. Hi ha, però, qui teoritza que en aquests anys ha estat escrivint i reescrivint una única frase. L'interés encara seria major: quina frase mereixeria tanta dedicació?

Anècdota del dia - Quin dia deia?

Consulta d'un escriptor:

"I enguany el Sant Jordi quin dia cau, el 15?"

M'encanta!

Un servei caríssim i molt deficitari

L'amic JJ Isern constata en les seues Totxanes la tristesa que produeix veure com el diari Avui perd pàgines i suplements propis, substituïts pels que ja oferia la principal capçalera dels nous propietaris, El Punt. Aviat podria desaparéixer el suplement literari, perquè, com afirma el crític, "cada canvi que hi ha hagut fins ara ha anat en el sentit de perdre alguns dels atributs que distingien fins fa poc el diari i el que representava". I es pregunta quin serà el pas següent. Doncs bé, ací el tenim: el diari Avui ha deixat de distribuir-se al País Valencià i a les Illes.

La direcció assegura que han pres aquesta decisió perquè mantenir aquesta distribució era "un servei caríssim i molt deficitari". I m'ho crec: quanta gent coneixeu que compre l'Avui cada dia? Aquesta crua realitat empresarial no apaivaga gens ni miqueta el sentiment de desolació que ens envolta. Primer va tancar la revista Nat, que es trobava als quioscos valencians; després, va deixar de distribuir-se ací El Punt en paper; a poc a poc però sense aturador (ni, segurament, volta enrere) desapareixen TV3 i el C33; ara, l'Avui... Ja només ens queda la xarxa per continuar informant-nos en català.

Quin panorama...

Mort als 'heditors'!

Sovint tinc l'estranya sensació que les qüestions més evidents, les més òbvies, no les diu ningú amb claredat. Per això em va sorprendre tan gratament trobar aquesta tribuna de l'escriptor Luisgé Martín a El País, titulada amb provocació "¡Mueran los 'heditores'!":

"Lo que se nos propone ahora es la desaparición del editor. La extensión del modelo de edición tradicional al e-book, se nos dice [en referència a l'article del també escriptor Javier Calvo "Por un libro universal"], es "perjudicial para el autor y el lector". ¿Es beneficioso, entonces, que en vez de 150 novedades anuales clasificadas por sellos editoriales definidos haya en la Red 5.000 textos sin depurar? ¿Es beneficioso que José Saramago y mi prima Paqui (que es casi analfabeta pero se divierte contando historias) estén en pie de igualdad? ¿Es beneficioso que los textos tengan faltas de ortografía, incoherencias narrativas y redundancias? Y aún peor: ¿es beneficioso que desaparezcan esos libros de no ficción que impulsan las propias editoriales, encargándoselos a autores? ¿Quién se ocupará de traducir una novela a otro idioma, de adelantar el dinero que supone ese trabajo?"

Per si aquesta defensa de l'editor no fóra suficient (es nota que ha tingut bones experiències amb els editors; no tots són ogres!), apunta cap als seus col·legues d'ofici:

"Los autores, sin llegar al tópico romántico, suelen ser seres inadaptados, neuróticos y con una cierta incapacidad para las cosas terrenales. Hubo incluso que inventar la figura del agente literario para que se ocupara de sus asuntos. Ahora pretendemos que compongan la melodía, dirijan la orquesta y toquen todos los instrumentos. A lo peor alguien como Saramago decidía abandonar la literatura, abrumado por esos deberes mundanos."

I ja, per acabar, conclou:

"No nos engañemos: lo que peligra con un sistema en el que no haya editores ni haya venta no son los beneficios de los accionistas ni los privilegios de unos pocos, sino la dignidad del libro y de la cultura que transmite."

Subscric tot l'argumentari d'aquest autor. Jo no ho hauria sabut dir més clar.

L'edició asèptica

Joni Evans (a la foto), exagent literària i exeditora de Simon&Shuster i Random House, i en l'actualitat impulsora del web per a dones Wowowow, publicava temps enrere al New York Times un article ben il·lustratiu dels canvis que s'han produït en el món del llibre durant les últimes dècades.

A "Quan l'edició tenia sons i olors" descriu com de simples eren les estratègies de màrqueting als anys 70: el títol que la llibreria Doubleday de la cinquena avinguda (ara Prada) posava a l'aparador es convertia en un bestseller. Els editors, aleshores, carregaven manuscrits amb orgull per tot arreu. Ara anem proveïts de petits e-readers.

Comenta Joni Evans el poder creixent que van aconseguir els agents literaris i com, amb el temps, els correus electrònics van substituir les telefonades, després les reunions i al remat, també les secretàries. BookScan usa codis de barres per mesurar les vendes d'exemplars, apropiant-se així de part de la feina que feien els directors comercials; Quicken va començar a fer part de la feina administrativa; Google va substituir el treball dels assessors, i així, els despatxos i les taules dels editors van quedar més i més netes.

I deixa aquests interrogants surant sense resposta clara:

"És la pantalla el nou paper? Seguiran les editorials el camí de les obsoletes tendes de discos? És la distribució digital la nova llibreria? És Google la nova biblioteca? És l'escriptor el nou músic, que toca directament per al seu auditori? És aquest auditori el nou autor?"

Doncs això, qüestions recurrents els últims temps, sense resposta aparent (o potser sí, i no ens la volem dir ni en veu baixa per si de cas). Amb el temps s'ha perdut l'olor a tabac i a tinta, i els sons de les màquines d'escriure i de les impressores d'agulles i dels aparells de fax, i les converses pausades, i mirar de fit a fit els autors, els llibreters i els lectors. I escoltar. Perdem referents, alguns perquè se'ns escapen de les mans i d'altres perquè desapareixen sense que estem preparats. I amb tots aquests canvis correm el perill d'acabar editant de forma asèptica i, per tant, dissolent-nos pel camí, substituïts per una màquina menudeta, inalàmbrica i portàtil.

Avui m'he posat nostàlgic. Apague el netbook i engege l'e-reader, a veure si m'acabe un "manuscrit" que tinc entre mans...

El llibre és una font d'energia

"El libro de papel es todavía un objeto insustituible. Le han dado por difunto muchas veces pero siempre sobrevive. El libro electrónico depende de la energía, porque debe enchufarse, mientras que el libro tradicional es en sí mismo una fuente de energía."

El gran Erri de Luca en aquesta entrevista a El Cultural.

El consum dels mitjans entre els joves

L'estiu passat es va fer públic l'informe "How Teenagers Consume Media", que un jove (Matthew Robson, a la imatge de dalt) va elaborar per a Morgan Stanley. Va alçar molt de polsim perquè, tot i que la seua senzillesa (ingenuïtat?) i que no conté cap dada reveladora, resulta colpidor per als immigrants digitals, la generació que encara dirigeix el món, per molts esforços que facen per adaptar-s'hi al que encara anomenen "noves tecnologies", tot i que cada cop són menys noves (és "nou" Internet?)

Tractarem aquest document avui en l'última classe de "Les TIC en la gestió editorial". Alguns dels detalls més remarcables que hi conté:

• Ràdio: la majoria dels joves avui dia no escolten la ràdio i, si ho fan, és per escoltar música. L'oferta online permet escoltar les cançons que desitgem en compte d'escoltar el que el presentador o DJ ha escollit.
• Televisió: els joves veuen cada vegada menys televisió gràcies a serveis com ara BBC iPlayer, que permet veure el programa que volen quan volen.
• Diaris: "No conec cap jove que llija diaris", afirma Robson, "perquè no els interesa llegir pàgines i pàgines de text quan poden veure les notícies resumides a Internet o a la televisió". (Demolidor, eh?)
• Jocs: aposta per la Wii, l'Xbox 360 i la PS3. Com que es poden connectar a Internet, poden parlar amb la consola i estalviar-se el telèfon. Els jocs per a PC no tenen lloc en el mercat juvenil; entre altres, perquè són fàcils de piratejar.
• Internet: tots els joves tenen accés a Internet, a l'escola o a casa. La majoria són molt actius barrejant pàgines de socialització com ara Facebook. Twitter no perquè costa diners.
• Guies: els joves no utilitzen guies com ara les pàgines grogues, perquè poden obtenir la informació teclejant al Google.
• Màrqueting viral: als joves els molesta la publicitat en les webs, i no hi posen atenció.
• Música: els joves escolten molta música, sobretot mentre es dediquen a una altra activitat (viatjar, usar l'ordinador). Són molt reticents a pagar per la música, i la majoria la baixa il·legalment de la xarxa.
• Cine: els joves van al cinema amb una certa regularitat, depenent de l'oferta. Hi van no només per la pel·lícula, sinó per estar amb els amics.

I conclou aquesta clarificadora descripció del consum de mitjans per part dels adolescents (posats a alarmar-nos, escandalitzar-nos i estirar-nos de les orelles, fixem-nos que els llibres ni tan sols figuren en aquest repàs als mitjans del jove anglés) amb un breu llistat del que està de moda i del que no.

El que es porta:

• Tot allò que té pantalla tàctil
• Els mòbils amb gran capacitat per a música
• Aparells que es poden connectar a la xarxa (iPhones)
• Els televisors grans

El que no es porta:

• Tot allò que duu cables
• Mòbils amb pantalles en blanc i negre
• Els telèfons-rajola
• Aparells amb bateria que dure menys de 10 hores

Si traslladem aquests elements als lectors digitals, tampoc és que isquen molt ben parats, ja que la immensa majoria (si més no, dels que no tenen uns preus desmesurats) no tenen pantalles tàctils, ni capacitat per a música, ni es poden connectar a la xarxa; i duen cables, i són en blanc i negre... encara com que la bateria sí que dura més de 10 hores...!

El modest artesà boletaire

[Zbigniew Herbert]

"Hi ha una regla no escrita en el món de l'edició: qui obre el camí de noves propostes i de noves sensibilitats sol ser el modest artesà boletaire i no qui se n'aprofitarà més tard: els servidors dels presumptes imperis editorials. Això sí: amb gabinets de premsa i una distribució sòlida que els envejo."

Ignasi Riera en un article a l'Avui en que recomana d'Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert (Labreu; l'amic Art deu estar exultant, i ho té ben merescut!) i de les editorials "extraplanetàries" (ben trobat, el qualificatiu!).

El geni discret

Avui El País publica aquest article, en memòria de l'amic Enric Solbes.

[Autoretrat. Enric Solbes, 1993.]

Enric Solbes, el geni discret

Enric Solbes era un geni. Només els genis són capaços de combinar diverses disciplines artístiques i d’excel·lir en totes elles. De la pintura al gravat, de la il·lustració al disseny gràfic, de la poesia visual a la tipografia... Enric era un home de poques paraules, però es comunicava generosament amb les imatges.
Com a il·lustrador ha posat cara i ulls a personatges d’obres hui imprescindibles de la literatura valenciana: de L’últim roder, de Josep Franco, a les Rondalles d’Enric Valor; ha interpretat clàssics com Les metamorfosis d’Ovidi o L’Odissea i La Ilíada d’Homer; va omplir d’homenets voladors que apuntaven en totes direccions amb imaginació desbordada els tradicionals calendaris de Bromera; va condensar l’essència dels muntatges d’Albena i d’altres companyies teatrals en uns cartells elegants i atractius... Quasi al temps que inaugurava a Alzira l’esperada exposició de quadres “Retrats de l’invisible”, rebia de la Generalitat Valenciana el guardó al Llibre Millor Il·lustrat pel seu intens treball de representació gràfica de les Rondalles valencianes escrites per Josep Franco, on barrejava referents de la pintura clàssica i contemporània, el cinema i la gastronomia amb les contalles d’arrel popular. Una nova genialitat d’Enric que li va valdre, vés per on, el primer guardó com a il·lustrador de la seua trajectòria.

La mort d’Enric, sobtada, inexplicable i injusta com totes les morts prematures, el va agafar en el seu estat habitual: treballant. Dilluns a l’editorial encara ens arribaven correus seus amb feines pendents: projectes d’obres de gran format, una targeta de felicitació per a la Fundació Bromera, una portada per a la col·lecció "L’Eclèctica", la reimpressió d’Anàdia i la ciutat submergida que ell va il·lustrar magistralment... Al despatx, mire al meu voltant i veig Enric en tots els detalls: un quadre de la seua anterior exposició, les portades de les últimes novetats, el catàleg de Nadal, la capçalera de les cartes, el bolígraf amb el que escric, el calendari i l’agenda que m’acompanyaran el 2010... Tot duu la seua signatura, la seua empremta, el seu estil. Per això sé que no només no oblidarem mai els seus consells i la seua amistat, sinó que el seu treball continuarà fent-nos companyia i marcant-nos, amb modèstia i discreció, el camí de la genialitat. I continuarem aprenent d’ell.

[Tipus per a La impremta valenciana. Enric Solbes i Josep Palàcios, 1987-1990.]

Bon Nadal

Aquesta imatge de les Rondalles valencianes ens serveix a Bromera per felicitar el Nadal. Vam voler, amb la il·lustracio d'Enric, celebrar el Premi al Llibre Millor Il·lustrat de l'any. El primer guardo que rebia Enric com a il·lustrador tot i la seua llarguissima trajectoria.

Aquesta altra constitueix segurament l'ultim treball d'Enric Solbes. Acabada pocs minuts abans de finalitzar la seua darrera jornada laboral, serveix a la Fundacio Bromera i a tots nosaltres per desitjar-vos salut i felicitat per al 2010.

Ha mort Enric Solbes

Costa de creure i d'escriure, i resulta impossible d'assimilar, però l'amic i company Enric Solbes ens va deixar ahir. El soterrem avui, a les 16 h., al tanatori d'Alzira.

Pagar per la informacio de qualitat

[Disculpeu les molesties, pero no em funciona la tecla dels accents i dieresis, no se per que!]

Repasse els temes que tractarem dema en l'assignatura "Les TIC en la gestio editorial" mentre el doctor House (bentornat!) es planteja tornar a prendre Vicodina. El Pais informa sobre el llançament d'Enclave tot esmentant dos dels autors que hi aporta Bromera: Benjamin Black i Jonathan Lethem. Un dels quatre llibres que la ministra va posar com a exemple en l'acte de presentacio va ser Els sorolls humans, de Joan F. Mira. Una entrada triomfal, vaja, en aquest projecte de digitalitzacio! Pero el que m'interessa per a la sessio de dema es l'anunci de la reduccio de l'IVA per al llibre digital al 4%, tot equiparant-la a efectes diguem-ne legals (fiscals, si mes no) al llibre tradicional en suport paper. Si aquest, com diuen i sembla, ha de ser el format del futur, els lectors estem d'enhorabona.

En el mateix diari trobem una entrevista amb Andrew Langhoff, editor de The Wall Street Journal Europe, que apunta algunes reflexions ben oportunes sobre el futur de la premsa. Hi haura periodics en paper d'aci a 15 anys?, li pregunten, i contesta:

"Sinceramente, no lo sé. De lo que estoy seguro es de que la gente seguirá necesitando información buena, creíble y relevante. Esa información podrá ser difundida en papel, a través de Internet o mediante el móvil."

Sembla obvi, pero en realitat costa trobar algu avui dia que, preguntat per aquestes questions, conteste "no ho se". Tot seguit li plantegen: com fer rendible un periodic en Internet?

"Somos pioneros en el cobro por nuestros contenidos. Siempre hemos pensado que se debe pagar por la buena información. Esta política nos ha permitido continuar invirtiendo en contenidos, en periodistas y en tecnología. [...] El péndulo podría estar oscilando de nuevo hacia una mayor valoración de la información de pago en la Red."

I encara mes afirmacions que apunten en la direccio del que podria passar en el futur en la industria editorial. El sector de la comunicacio apren dels fracassos i encerts de la revolucio que ha patit el mon de la musica. Nosaltres hauriem de mirar directament que esta passant amb els mitjans, que no es tampoc massa encoratjador, per encertar el model de negoci del futur.

Més lectors

Se'ns fa breu, aquesta entrevista a Vilaweb amb Ernest Folch (enhorabona!) amb motiu de la seua elecció com a nou president de l'AELLC.

Vaig tenir el plaer de formar part durant un parell d'anys de l'anterior Junta Directiva, que comandava l'incombustible Lluís Pagès. Van ser uns mesos en què vaig aprendre molt, sempre en bona companyia.

L'organ de govern de l'AELLC manté la pluralitat i, tot i contenir en realitat pocs noms nous respecte de la que deixa Pagès, es presenta rejovenida i amb forta presència d'editors vinculats a les actuals plataformes del llibre digital.

M'agraden les línies mestres que anuncia Ernest per a aquesta etapa:

"La nova junta té un sol objectiu: fer créixer el nombre de lectors en català."

No puc imaginar cap repte més lloable. Sort en l'aventura, companys!

Biblioteques "mòbils"

Dissabte, en la clausura del curs Fomentar la Lectura en la Societat del Coneixement, Laura Borràs comentava que els impulsors del Kindle basaren el seu disseny i funcionalitats en la idea que la lectura és un fet d'una importància tan extraordinària que requereix d'un aparell específic, pensat només per als lectors, igual que les bones càmeres de fotografia només serveixen per fer fotografies, tot i que trobem aplicacions fotogràfiques en altres estris multifuncionals.

Bé, ja sabeu que, per negoci, es pot justificar ben bé tot.

Llegint aquest article que ens traduïa aquest cap de setmana El País trobem, però, algunes pistes que indiquen el contrari: i si el futur lector digital predominant foren els mòbils? Tal i com afirma l'article, en aquests moments hi ha 1'7 milions d'e-readers als EUA, i s'espera que arriben als 4 milions en passar Nadal. En canvi, en el mateix mercat n'hi ha ja més de 50 milions de mòbils d'Apple en què es poden llegir llibres i, com afirma un dels entrevistats, "l'iPod Touch el tens sempre a mà".

"Antes, la gente se reía ante la posibilidad de leer un libro en una pantalla portátil de 8,9 centímetros. Sin embargo, para muchos lectores, la comodidad es lo que importa por encima de todo."

En el nostre context haurem d'espavilar-nos si no volem quedar endarrerits. Enric Faura comentava en aquest apunt al bloc d'edi.cat, Stanza, la companyia líder en programari per a lectura de llibres digitals en iPhone i iPod Touch, encara no disposa d'oferta de llibre en català...