L'autor com a marca: de Rowling a Etxebarría

La reina del màrqueting editorial: J.K. Rowling.

"La clau del bon màrqueting rau en la capacitat de sorprendre el client potencial, tot generant expectatives i despertant desitjos latents. Apple en sap molt, d’aquest tipus de campanyes: secretisme sobre el producte que van a llançar al mercat, una posada en escena espectacular per presentar-lo i una immediata llista d’espera dels compradors, que no s’estaran de fer cues i passar-hi nits en vetlla per aconseguir les cobejades primeres unitats a la tenda oficial més pròxima. L’estratègia de la sorpresa l’han usat dues escriptores en les últimes setmanes, amb resultats desiguals. Vegem-ho."

Podeu llegir la resta de l'article en aquest enllaç del blog del postgrau Llibre i lectura en la societat de la informació UOC-Grup 62. Volia escriure sobre l'afer del pseudònim de J.K. Rowling, però no he pogut evitar parlar també de Lucía Etxebarría... Un poc només. Potser massa i tot. 

Un estat d'ànim

Els amics de Trama Editorial han iniciat una sèrie al seu blog anomenada "Un estado de ánimo". Es tracta d'un qüestionari enviat a persones relacionades amb el món del llibre que intenta aportar una visió positiva o esperançada del sector o, si més no, descatastrofista (paraula que hauríem d'incorporar al nostre diccionari íntim, si més no, el seu significat). I com que no són els únics que últimament m'han preguntat sobre l'estat d'ànim (moltes gràcies als qui us en preocupeu!), doncs ací van les respostes que hi he aportat, amb alguna confidència adolescent de regal...

Premis institucionals 'honorífics'

"Hi va haver una època en què les institucions públiques donaven premis que efectivament suposaven un premi. Vull dir, que hi havia una certa compensació pel reconeixement que deien atorgar. Compensació econòmica, per ser més clars.

Ara la crisi aguditza l'enginy en la mateixa proporció en què s'estreten les butxaques. I heus ací com alguns guardons transformen el premi tangible en metàl·lic en una qüestió etèria i "honorífica". L'última transformació en aquesta línia l'hem vista a les bases de la convocatòria als premis als llibres millor editats i a la labor dels llibrers a la Comunitat Valenciana l'any 2012 (sí, del 2012) que s'ha fet pública avui  mateix (podeu consultar-la ací). Si les comparem amb les bases fundacionals d'aquesta iniciativa, veurem que s'assemblen com un ou a una castanya. 

I ens qüestionem la seua utilitat."

Podeu llegir l'article sencer publicat a l'ARA en aquest enllaç.

Un clàssic "gamberro"

 

Aquest dissabte publicàrem a Levante-EMV una nova recomanació a la secció "El llibre de la setmana". Es tracta de l'última novel·la infantil de Carles Cano: Set blancaneus i un nan, publicada per Bullent. Ací teniu l'article:

Això era una reina que va tenir set filles que mantenia ocultes del sol per conservar-les blanques com la neu. Tot i la descendència nombrosa, encara necessitaven un príncep hereu (la tradició mana). Però els monarques dormien en habitacions separades, i això posava de molt mal geni el rei. De primer, se’n pujava per les parets; després, per les llànties i els canelobres; i, finalment, s’acostumà a viure dalt dels arbres i en els núvols. Per això, la reina s’encarregarà en persona d’ordir un pla i resoldre el problema successori.

L’atzar (“que sempre apareix quan més se’l necessita”) volgué que el corrent del riu deixara a la riba reial un nan de pell fosca. La reina adornà la troballa amb un to de llegenda i el presentà com el digne futur espòs d’una de les filles. L’hereu, per fi. Semblava tenir-ho tot controlat, però no comptava amb la tossuderia del nan ni amb una cort cansada de manipulacions i d’enganys.

L’última obra de Carles Cano, distingida amb els premis Carmesina i Samaruc, se serveix de la ironia i els jocs lingüístics (“T’envia la Providència” “No, senyora, treballe pel meu compte”) per bastir una novel·la infantil que fa l’ullet als lectors adults. Un bon títol per compartir en família i riure junts.

L'auge dels clubs de lectura virtuals

Hem publicat un nou article al blog del postgrau Llibre i Lectura en la Societat de la Informació de la UOC. Aquests dies, al curs Tecnologia digital i promoció de la lectura estem tranctant la matèria des del punt de vista dels lectors, i l'últim treball que demanem als alumnes consisteix a desenvolupar una proposta de Club de lectura. És en aquest context que hem recopilat informació al respecte, així com diversos enllaços sobre experiències d'èxit de clubs de lectura en l'entorn virtual: del nostre Què llegeixes, que ja ha acomplit 5 anys de vida, al model americà amb major penetració Goodreads, tot travessant un ampli ventall de possibilitats. Un model de socialització i foment de la lectura en expansió.

Podeu llegir l'article en aquest enllaç: "L'auge dels clubs de lectura virtuals".

Traduccions "simultànies"

Corria l'any 2006 quan vam aconseguir editar un titol que marcaria un punt d'inflexió en l'editorial on aleshores treballava. Frank McCourt, autor del bestseller Les cendres d'Angela, tenia nou llibre: El professor. Aquesta obra reunia tots els ingredients per esdevenir un èxit en un catàleg que aspirava a incorporar novel·les remarcables de l'àmbit internacional. La notorietat de l'autor (tot i que en català no havia passat de la segona edició de la seua obra clau, en castellà comptava ja amb una setantena de reimpressions) era un aspecte clau. L'altre era la temàtica, que connectava perfectament amb el públic principal de Bromera. 

La negociació no va ser fàcil: els dos llibres anteriors havien estat publicats a Columna (en tenien, doncs, la preferència) i a l'editorial no havíem contractat abans cap llibre d'aquestes característiques: un llançament mundial molt disputat, pel qual es pagaven xifres que no havíem conegut mai abans. Però desenvolupàrem un pla de màrqueting ambiciós (que després acomplírem) i vam convéncer l'agència que en gestionava els drets. El professor, finalment, seria la gran aposta de l'editorial per al Sant Jordi d'aquell any.

La tirada inicial va ser de molts milers d'exemplars. Molts. I havíem desplegat totes les armes de seducció editorial de què érem capaços en aquell moment. Estàvem coordinats amb l'editorial en castellà, Maeva, amb qui hi havia bona complicitat. En l'últim moment, però, quan ja estava anunciat i programat per al març, McCourt va acceptar venir a Madrid a la promoció. El viatge havia de ser, però, per al mes de maig. L'editorial en castellà va decidir ajornar el llançament (el més important de l'any també per ells) i aprofitar el ressò que tindria la visita de l'autor d'origen irlandés de cara a la Feria de Madrid. 

Així les coses, què fèiem amb l'edició en català?

Després de reflexionar-ho molt, vam decidir tirar endavant igualment: l'obra es va publicar, com estava previst, el mes de març, i havia de ser "el llibre de Sant Jordi". Però resultà un fracàs. Passat el 23 d'abril, les piles de llibres col·locats en llibreries continuaven quasi intactes, i la premsa no havia dedicat més que uns pocs breus. La situació era crítica: les devolucions imminents amenaçaven l'aposta. Què havia fallat? Fàcil: que l'edició en castellà no havia eixit encara. Així de senzill. I així de dramàtic.

Aquesta anècdota m'ha vingut a la memòria en llegir l'entrevista que li dedica La Vanguardia a Josep Cots, editor de 1984. El periodista, Josep Massot, incideix en aquest "fenomen", que impel·leix les editorials en català a traure les traduccions en les dates en què ho fa l'editorial que disposa dels drets de la mateixa obra en castellà. 

"La situación ideal es salir al mercado al mismo tiempo, aprovechando el impacto mediático promovido por las editoriales castellanas. Si ha salido con anterioridad en castellano, cualquier novela, obra poética o ensayo en catalán está muerto." 

També ocorre a l'inrevés: si l'editor en català s'avança al llibre en castellà. La realitat és així de dura.

Ho vam comprovar amb McCourt. Fent esforços notables per part del distribuïdor (el desaparegut Arc de Berà), vam poder convéncer molts llibreters que mantingueren el llibre (que no havien venut) unes setmanes més, amb la promesa que la visita de l'autor a Madrid produiria un esclafit de notícies, entrevistes i ressenyes. I així va ser. La publicació en castellà va propiciar tot de publicitat i promoció, un ressò de primera magnitud, i aleshores un llibre que estava prematurament "mort" va ressuscitar... i de quina manera! Es va col·locar durant setmanes en les llistes dels llibres més venuts i va significar, com apuntava a l'inici, un punt d'inflexió per a l'editorial: en aquella època desbordant d'il·lusió demostràrem que també des de València es poden publicar llibres de gran venda en tot el territori en llengua catalana. Les llibreries ens van començar a mirar amb normalitat (un altre dia parlarem d'això, si s'escau, perquè els prejudicis i els apriorismes van i venen en doble direcció).

Finalment vam poder brindar amb McCourt per l'èxit d'El professor.

No és estrany, doncs, que Massot qualifique d'atrevits els editors que, com Josep Cots a 1984 o Aniol Rafel a Periscopi, s'atreveixen a publicar traduccions en català sense condicionar-les a la data d'eixida del mateix llibre en castellà. La repercussió mediàtica sempre és menor (cal que ens preguntem el per què?), però el valor cultural d'aquesta autonomia empresarial mereix tots els elogis. I el suport dels lectors. Hi ha molt de camí encara per esdevenir "normals" en aquest país fragmentat i insegur.

Publicat a l'ARA 24/06/13.

Editar sense fórmules màgiques

Silvia Sesé, editora de Destino.

El diari El mundo ens ofereix una breu entrevista amb Silvia Sesé, editora de Destino i artífex de l'èxit d'Stieg Larsson, entre moltes altres propostes literàries d'interés. 

En el vídeo, Silvia ens parla de les tres funcions fonamentals de l'editor literari: seleccionar manuscrits, trobar lectors per al llibre escollit i cuidar dels autors. I una altra no menys important: ser conscient que forma part d'un equip ampli de professionals, en el qual totes les aportacions són imprescindibles per arribar als lectors potencials de cada llibre. Perquè no existeixen les fórmules màgiques per aconseguir l'èxit. Només, potser, allò que en diuen "l'olfacte", però també, sens dubte, la constància en el treball i la capacitat per teixir complicitats duradores.

Llibres de farciment

Raquel Blanco està publicant una interessant sèrie d'entrevistes-reportatge a Jot Down sota el títol "Editar en tiempos revueltos". Aquesta última setmana s'ha centrat en Donatella Ianuzzi, italiana resident a Madrid que capitaneja l'editorial independent Gallo Nero, on hi tenen cabuda des de Thompson o Vian a London o Scott Fitzgerald, entre molts altres.

Recomane l'entrevista íntegra, en la qual l'editora repassa (sense lamentar-se'n) les dificultats (però també les virtuts, els avantatges) d'un segell petit que publica un màxim de 10 títols anuals. Els que la pròpia autora pot abastar i recomanar amb convicció. 

Donatella apunta amb molt d'encert un dels mals més profunds de la indústria editorial: les edicions de "llibres de farciment" (terme apuntat per Rubén Hernández, d'Errata Naturae). Es tracta d'aquelles obres que s'editen només per fer caixa i contrarrestar la facturació negativa que provoquen les devolucions de títols a la distribuïdora, un recurs que els llibreters es veuen impel·lits a realitzar amb més assiduïtat en un context de crisi com l'actual que en èpoques precedents (tot i que és, des de fa molt, un dels mals endèmics del sector). Hi ha fórmules per evitar o reduir aquest efecte (distribució en ferm, impressió sota demanda, venda per subscripció, format digital...), i per ací aniran (van ja) una part de les solucions de futur d'aquesta indústria en (r)evolució.

Algunes de les afirmacions de Donatella que conviden a la reflexió:

• "En edición se puede hacer bien cualquier cosa. Quiero decir que no hay que confundir un buen libro con un libro bien editado, son dos cosas distintas. Lo ideal es que se den a la vez, pero los malos libros ¡también se pueden editar bien!"  
• "Lo importante en la vida no es que todo te salga perfecto sino aspirar a la perfección. Lo que cuenta es la intención. No dejar de intentarlo."
• "Cuando sales a promocionar un libro no hay alguien que se quede en la oficina, a tu vuelta lo tienes todo ahí, pendiente, esperándote. Lo que sí he aprendido es a relajarme: si un libro no está, no se saca, y no se acaba el mundo. Control, relax, no pasa nada."
• "Soy consciente de que lo que hago en Gallo Nero no son libros que vayan a vender mucho. Es una editorial de quinientos o seiscientos lectores; lectores que buscan una literatura más transversal, que no buscan lo evidente; es algo más subterráneo."

Però ja us dic: l'entrevista tota paga molt la pena.

Les primeres CLIJ a un click

Primer número de la revista CLIJ, desembre de 1988.

La revista CLIJ (Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil) va nàixer en desembre de 1988 amb un titular provocador: "¿Leer para qué?". I, des d'aleshores, la publicació que dirigeix Victòria Fernández amb una tenacitat digna dels elogis més elevats, no ha parat de fer-nos reflexionar sobre l'estat i l'evolució de la literatura infantil i juvenil a l'Estat espanyol. 

Al seu primer editorial, Victòria Fernández destacava el bon moment que vivia (ja l'any 88!) la LIJ. Però alertava sobre l'excés d'eufòria al sector. Especialment per la falta de normalització (el reconeixement que li pertoca en l'àmbit no només educatiu, sinó també literari i cultural) i pel poc espai de difusió de què disposava en els mitjans de comunicació. Potser hem avançat en aquests dos àmbits durant els últims 25 anys, però encara hem de progressar molt més. Per fer visible la LIJ ens calen, entre altres instruments, crítica especialitzada, regular i seriosa, com la que practiquen a CLIJ (i també a Faristol a casa nostra, no ens n'oblidem!).

Número 253 de la revista CLIJ, dels mesos de maig-juny de 2013.

La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes ofereix, de manera oberta i gratuïta, els continguts dels primers números (ara mateix 171, fins maig de 2004). Una iniciativa fantàstica, amb una quantitat d'informació extraordinàriament valuosa per a tots aquells apassionats per la LIJ, que per sort en som cada dia més.

Podeu consultar l'hemeroteca en aquest enllaç.

El preu de l'ambició

Aquest dissabte publicàvem a la secció "El llibre de la setmana" de Levante-EMV una recomanació de la novel·la de Núria Cadenes El banquer:

És poc habitual trobar una obra narrativa tan desbordant de geni com El banquer. L’autora, Núria Cadenes, admet en les entrevistes promocionals que va quedar seduïda per la figura de Joan March arran d’un reportatge per al setmanari El Temps. Va escorcollar en la trajectòria de qui anomenaven “el banquer de Franco” i va saber detectar-hi (i aquesta és una de les grans troballes de la novel·la) la matèria primera per bastir un personatge literari atemporal i universalitzable.

Amb March com a model inspirador (a la novel·la es transfigura en Miquel Lluc), Cadenes ens ofereix una novel·la de gran intensitat estructurada en capítols breus. D’aquesta manera, el lector segueix el fil argumental a partir d’escenes punyents que l’ajuden a resseguir el reguerol de víctimes que l’ambició infinita del protagonista deixa en el camí.

“Tothom té un preu. I qui no el té és que no el val.” Contrabandista, pirata, espia, empresari sense escrúpols i finalment banquer, Miquel Lluc treballa entre tenebres perquè és la foscor mateixa. En aquests temps de crisi financera, El banquer ens ajuda a posar cara i ulls i veu als poderosos  que mouen els fils del nostre present. I ens exposa sense embuts la misèria moral que guia les seues accions.

No us la perdeu! I com a petit tast, un parell de frases d'entre les nombroses que hi he subratllat durant la lectura:

• "El temps l'ajudarà a prendre les venjances oportunes, però de moment no acaba de saber què fer-ne, de la seva desolació."
• "Si tots els banyuts es curessin l'ofensa amb sang, mitja humanitat jauria estesa als carrers."

El valencià és futur! (també a la premsa)

L'edició comarcal de la Ribera de Levante-EMV compleix 25 anys, i avui ho celebra amb l'especial "25 años en tu vida". Ha estat per a mi un plaer fer-hi una petita aportació (reivindicativa, ja que estàvem...) en aquest suplement coordinat pel periodista Carles Senso. L'article publicat és aquest:

El valencià és futur!

Els riberencs hem crescut amb Levante-EMV a les mans, per informar-nos i per formar-nos opinió. I hem aprés a encetar-ne la lectura diària per la secció comarcal, perquè en aquest món global, el que ens interessa en primera instància continua sent tot allò que ocorre a la vora de casa, als nostres carrers i als nostres barris. Així, hem pres consciència, entre d’altres, de l’enorme riquesa cultural que bull a banda i banda del riu Xúquer, i del talent dels nostres millors escriptors, pintors, músics, actors... Una funció de cohesió i de difusió enormement valuosa que hem d’agrair a aquest diari.

Sense periodisme no hi ha democràcia ni llibertat, i sense mitjans en els quals els periodistes puguen desenvolupar la seua funció amb professionalitat, el nostre futur serà (encara) molt més negre. Per això és un goig comprovar que, malgrat les penúries que afecten en l’actualitat pràcticament tots els mitjans de comunicació (privats i públics), l’edició de la Ribera de Levante-EMV celebra un quart de segle batallant als quioscos. I desitgem que en siguen molts, molts més!

No em resistiré, però, a fer una petició de millora en aquest 25é aniversari. Fa temps que Levante-EMV publica la pàgina “Panorama”, una de les poques que (encara hui!) es poden llegir en valencià a la premsa valenciana. Aquest moment d’incerteses i de canvis pot ser el més adequat perquè l’empresa editora faça un nou pas endavant i que, a l’igual que va ser capdavantera en la informació de proximitat al nostre país, realitze una aposta molt més àmplia per la informació en valencià. I la secció comarcal íntegrament en la nostra llengua pot ser una bona opció per començar. Seria una contribució decisiva a la deficient normalització del valencià en el panorama comunicatiu. I una manera extraordinària d’ampliar horitzons per als pròxims 25 anys. Perquè, com bé sabem, el valencià és futur!

La història de la tipografia

Un vídeo-resum molt didàctic sobre l'evolució de la tipografia, una eina poderosa per expressar paraules i idees visualment. Us el recomane

Política (i) editorial

Som, els editors valencians, massa "políticament correctes"? Ens fa por editar sobre el present? Dijous plantejàvem al Quadern d'El País aquestes i altres qüestions al voltant de l'escassa "literatura" que han generat els nostres polítics. Podeu llegir l'article "Política (i) editorial" en aquest enllaç.

L'èxit de Goodreads en xifres

A la web Actualidad editorial veiem aquesta infografia sobre Goodreads en xifres. Certament impressionants. I és que els lectors, prosumidors, són cada vegada més curiosos i inquiets, amb ganes de participar del fet literari, de crear comunitats, xarxes, nexos d'unió per compartir gustos i aficions.

Algun dia arribarà algun inversor amb diners (i, per tant, estranger) i veurà les potencialitats de Què Llegeixes? per esdevenir el nostre Goodreads...

Sant Jordi a l'Octubre (i 2)

La llegenda mercantil diu que va ser un editor valencià instal·lat a Barcelona, Vicent Clavel, qui va "inventar" la Diada de Sant Jordi. Tot i això, és una festa que, malauradament, no ha arrelat al País Valencià. Hi ha hagut intents diversos, tímids sempre, per fer del 23 d'abril una jornada literàriament festiva a les llibreries (i floristeries!) valencianes. Però no han aconseguit consolidar-se. La Fira del Llibre de València està sempre pròxima a aquesta data (la 48a edició s'inaugura avui, de fet), però calia entendre que les dues cites no són incompatibles, sinó complementàries. I gràcies a la iniciativa conjunta de l'AELC, ACPV i l'OCCC, amb la complicitat del PEN Club, l'AEPV i la UV, aquest 23 d'abril hem celebrat una segona edició de la Festa de Sant Jordi a l'Octubre.

Amb l'excusa d'una lectura breu-brevíssima (1 minut, aproximadament) d'una obra pròpia, a l'Octubre es va aplegar un centenar llarg d'autors, editors, llibreters i lectors per retre homenatge a Estellés i a la literatura valenciana. Molts amics a qui escoltar i conversar. L'acte va ser conduït per Reis Juan i retransmés en directe per 9exili, la plataforma de professionals afectats per l'ERO d'RTVV.

Vaig tenir el goig de fer la meua intervenció d'un fragment de Llegir per a créixer (que podeu veure en aquest vídeo) tot just abans (ço és, de "teloner") de Pepa Guardiola, dona d'una extraordinària vitalitat i feliç amb la seua recent jubilació.

Gràcies als organitzadors per l'acte, per la invitació i pel treball de visibilització dels autors valencians!

Sant Jordi a l'Octubre

Aquest d'enguany és per a mi un Sant Jordi estrany, atípic, el primer que viuré "retirat" de la vida d'editor. Confie, però, que serà l'últim (del retir, vull dir)! Des d'aquesta barrera, la moguda es viu d'una manera molt i molt distinta. Menys vibrant. Per compensar el "mono", em queda el meu pas fugaç (qui sap si efímer) per l'escriptura. Així que avui "faré d'autor" en la celebració de Sant Jordi a València. No hi haurà parades omplint els carrers, ni llargues cues de lectors àvids de signatures, ni autors mediàtics orgullosos de poder dit que han "escrit" un llibre, ni editors jugant-s'hi bona part de la facturació de l'any... Però hi haurà (això segur) literatura, i llibres, i roses, i bona companyia. Si us abelleix celebrar-ho amb nosaltres, ens veiem a partir de les 19h al Centre Octubre del cap i casal.

Esteu on esteu... bon i profitós Sant Jordi!!

L'art de seduir

Aquest dissabte parlàvem a Levante-EMV d'un llibre que és una invitació a la lectura, a la relectura, al descobriment dels autors i les tendències que han marcat el panorama literari valencià de les dues últimes dècades. El crític Francesc Calafat ha publicat a l'editorial Afers el recull Països de paper, que es va presentar dimarts passat  a la Casa del Llibre de València. Us el recomane.

(Podeu llegir l'article punxant la imatge o clicant ací per accedir al blog d'Afers.)

El 'micromercat' de Germania

La qualitat de la imatge és dolenta, sí, ja em disculpareu, però crec que el contingut de l'entrevista és ben interessant (podeu llegir-la si punxeu la imatge). L'editor de Germania, Antonio Martínez, reflexionava fa uns dies a Levante-EMV sobre l'ofici i sobre el model de negoci que aplica a la seua editorial, que ha treballat molt bé el que anomena "micromercat" fins esdevenir un referent de la poesia publicada al País Valencià, especialment pel que respecta a la proposta de veus noves.

"Lo que no puedes pretender es hacer un libro de poesía y llevarlo a la librería y ya está, tienes que utilizar las redes sociales, decirle a la gente que existe, hacer que la gente vaya, explicar el poemario."

Això només es pot aconseguir si qui publica el poemari se'l creu i hi aposta, amb la complicitat, sempre imprescindible, de l'autor.

Intermediaris invisibles

D'ensenyar, sempre s'aprén. Ni que siga a revisitar les creences íntimes. És obvi que l'editor és una figura poc visible en la cadena del llibre (la tradicional i, potser encara més, la que resulta del nou paradigma digital), un ninguneig que comparteix amb altres baules de la cadena: correctors, maquetistes, trauductors... I tot allò que no es veu, que no es coneix, no es pot valorar i tendeix a considerar-se inútil ("no útil") i, per tant, prescindible, sobrer.

Corregint un treball sobre l'ofici d'editar que he demanat als alumnes del Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària em trobe aquest paràgraf:

"Evidentment, com a lectora i consumidora de tot tipus de textos, sempre he sabut de l'existència d'una figura intermediària entre els autors i els lectors però, sincerament (i crec que com la majoria de lectors) ignorava en què consistia aquest ofici i les seues funcions."

Els editors no podem obviar que aquesta és la sensació que tenen molts lectors (i em referisc a lectors, no vull dir ja el que ocorre amb els no lectors i amb els lectors ocasionals o funcionals). I ningú millor que nosaltres mateixos per reivindicar la vigència (i la necessitat) d'aquest ofici. Fent bé la nostra feina. I fent-la visible sempre que tinguem ocasió. O la provoquem, com ara mateix.