Finestres inspiradores

Fa uns dies, Salvador Macip ens mostrava la panoràmica que contempla des del seu despatx (imatge de dalt). Inspiradora, veritat? En aquesta mateixa línia, The Guardian ha encetat la sèrie d'articles "Windows on the World", que recull el testimoni d'autors que narren en primera persona quines vistes tenen des dels llocs on escriuen. Orhan Pamuk ha estat la primera veu convidada, i la veritat és que el que s'hi troba quan alça la vista del full d'escriptura és espectacular: a l'esquerra, Àsia; al bell mig, el Bòsfor; i a la dreta el Corn d'Or i la Ciutat Vella, seu de la diastia otomana durant segles. I confessa:

"De vegades afirme amb orgull que vaig escriure una novel·la històrica, Em dic Vermell, ambientada en un espai que tinc sempre al davant. A la pregunta més freqüent que em fan convidats i periodistes que em visiten ("No et distrau, aquesta vista meravellosa?"), la meua resposta és que no."

[La panoràmica de Pamuk vista per Matteo Pericoli]

Què contemplen els nostres escriptors i il·lustradors des dels seus espais de creació? Fóra interessant que ens ho contaren!

La connexió valenciana amb Herta Müller

Quan Orhan Pamuk va guanyar el Nobel en 2006, a Bromera teníem embastades les negociacions, que en aquell moment es reduïen a l’edició d’Istanbul, ciutat i records. Però el guardó, que va arribar més aviat del que molts sospitàvem, va allargar, dificultar i enrarir el procés: en totes les travesses dels mitjans es donava per segura la contractació de Pamuk en alguna de les editorials que ja comptaven amb algun títol seu en catàleg. La lògica apunta en una direcció, però la negociació pot marcar un camí distint, com va ser el cas.

Des que, el novembre passat, Bromera anunciara que havia contractat els drets de traducció de l’obra de Herta Müller, en les (poques) entrevistes que m’han demanat i en les (moltes) converses que he mantingut amb amics i coneguts del món de les lletres ha sorgit una pregunta: “I com aconseguíreu els drets de la premi Nobel?”. Més que una reposta, regalava un somriure, conscient que això mateix no li ho demanarien a un editor d’un gran grup. Però per a alguns encara resulta desconcertant que una editorial independent i (ai, las!) valenciana publique segons quins autors. Que hi farem, hi ha ments obtuses.

En l'article que publicava dijous passat al Quadern d'El País (el podeu llegir punjant a la imatge de l'esquerra) passem del somriure a les paraules: com va ser aquell procés?

Amb Pamuk per Istanbul

Com sabeu, la relació d'Orhan Pamuk amb els museus és cada vegada més estreta. Aquesta vesprada s'ha fet un pas endavant més en aquesta història d'amor amb la inaguració, al Palau Robert de Barcelona, de l'exposició 'Amb Pamuk per Istanbul'. Comissariada pel crític Ricard Ruiz Garzón, la mostra parteix dels textos i de les imatges del llibre més popular del premi Nobel turc: Istanbul, ciutat i records.

Una exposició en la qual Bromera s'ha implicat gràcies a la confiança i la iniciativa de Jordi Fortuny, director del Palau Robert.

Ja tinc ganes de visitar-la!

Dosi diària

Un tast de l'entrevista de Xavi Ayén a La Vanguardia amb Orhan Pamuk:

¿Qué le pide a la vida?
Mi dosis diaria de literatura, como si se tratara de un chute. Ha de ser de buena calidad, verdadera y potente. Si es posible, de un escritor muerto, porque así no me vienen celos.

Més informació sobre la visita de Pamuk a Granada aquest cap de setmana, i també de la pròxima novel·la, El museu de la innocència, que Bromera publicarà en octubre, ací.

Nota 9 sobre les cobertes dels llibres

"Els títols dels llibres són com els noms de les persones: ens ajuden a distingir un llibre entre un milió de llibres semblants. En canvi, les cobertes dels llibres són com les cares de les persones: o bé ens recorden la felicitat que en altre temps vam experimentar o bé ens prometen un món alegre que encara no coneixem. És per això que ens mirem les cobertes dels llibres amb la mateixa passió que ens mirem les cares."

Amb aquesta nota acaba la sèrie, que vol ser també una incitació a la lectura del nou llibre d'Orhan Pamuk, Altres colors.

Nota 8 sobre les cobertes dels llibres

"L’atractiu d’una llibreria no es deu pas als llibres que conté sinó a la varietat de les cobertes dels llibres."

La resta de notes sobre les cobertes d'Orhan Pamuk, en aquest enllaç.

Nota 7 sobre les cobertes dels llibres

"Les cobertes de llibre encertades serveixen de conduccions, se’ns enduen del món habitual en què vivim i ens fan entrar en el món del llibre."

La resta de les notes sobre les cobertes, ací.

Nota 6 sobre les cobertes dels llibres

Continuem la sèrie de notes sobre les cobertes amb aquesta reflexió tan encertada. A mi em passa amb els bons llibres que he llegit.

"Si al cap d’uns anys de llegir un llibre fem una ullada a la coberta, tornem de
cop a aquell dia tan llunyà en què ens vam arrupir en un racó amb aquell llibre
a les mans per entrar en el món que hi havia amagat a dins."

Nota 5 sobre les cobertes dels llibres

Continua la sèrie intermitent que deixàrem en aquest punt.

"Quan els dissenyadors decideixen que El Roig i el Negre mereix una sobrecoberta vermella i negra, o quan il·lustren llibres titulats La casa blava o El castell amb imatges de cases blaves o de castells, no pensem que hagin volgut ser fidels al text sinó que ens preguntem si han arribat a llegir-lo."

Nota 4 sobre les cobertes dels llibres

La sèrie va començar, ja fa molt de temps, així: 1, 2 i 3. La reprenc ara, quan els Altres colors d'Orhan Pamuk (llibre on s'hi troben aquestes reflexions breus) està a punt d'arribar a les llibreries.

"A tots ens agradaria veure més lectors que comprin els llibres per les seves cobertes i més crítics que menyspreïn els llibres escrits tenint al cap aquests mateixos lectors."

El museu de la innocència

L'apunt d'avui (una primícia sobre Orhan Pamuk) el podeu llegir en aquest bloc.

Nota 3 sobre les cobertes dels llibres

"La coberta d'un llibre on hi apareguin representats amb detall els seus protagonistes és un insult a la imaginació de l'autor, però també a la dels seus lectors."

No posarem exemples que ens puguen ruboritzar...
La sèrie completa, ací.

Nota 2 sobre les cobertes dels llibres

La sèrie comença ací.

"No podem recordar els llibres que més ens estimem sense recordar-ne també les cobertes."

Nota 1 sobre les cobertes dels llibres

Orhan Pamuk ha publicat ja als EUA i al Regne Unit un nou llibre després de la concessió del premi Nobel. No es tracta de la seua vuitena novel·la, l'esperada El museu de la innocència, que confessa estar ultimant encara, sinó d'Altres colors, una miscel·lània d'articles, comentaris sobre els seus llibres, entrevistes, discursos (hi destaca La meva maleta, que podeu llegir gratuïtament ací) i un relat.

Bromera publicarà també d'ací a uns mesos aquesta obra del gran escriptor turc. De moment, podem anar fent boca en primícia amb un dels capítols ja traduïts per Carles Miró i que consta de nou observacions sobre les cobertes dels llibres. Ací teniu la primera:

"Si un novel·lista pot acabar d’escriure un llibre sense imaginar com serà la coberta, és que es tracta d’un adult sensat, equilibrat i ben format, però també és que ha perdut la innocència, que és el que en primer lloc fa d’ell un novel·lista."

La resta, per assaborir-les bé, pròximament i a poc a poc.

L'orgull de ser escriptor

Orhan Pamuk és un enamorat del que, després de 33 anys escrivint, anomena amb orgull el seu ofici. “Resulta ingenu confessar-ho, però m’agrada escriure: ser un escriptor professional legitima els teus somnis, et permet executar-los i mostrar-los a la resta amb orgull”, confessa a The Guardian.

En aquesta interessant entrevista, Pamuk repassa els seus inicis i la recerca d’una veu pròpia, que va trobar llegint Borges i Calvino. Hi descriu també la minuciositat amb què planifica cada detall dels seus llibres abans d’iniciar-ne l’escriptura i l’alliberament que ha significat per a ell la concessió del Nobel, ja que, com ens diu el periodista, la pressió dels mitjans sobre l’autor perquè comente temes polítics ha disminuït des d’aleshores. No obstant això, reconeix estar cansat de contestar sempre les mateixes preguntes (Per què hi ha tants colors en els títols dels seus llibres? Per què va deixar de voler ser pintor?), i explica una vegada més els motius la seua “fugida” de Turquia:

“Sóc feliç quan estic a la meua taula treballant. En aquest món de ficció em trobe com un nen petit. Quan sent que he perdut el nen que tinc dins meu a causa de pressions polítiques... aleshores he de buscar una certa distància, he d’anar a algun lloc on puga retrobar aquest nen. Potser per això me’n vaig anar als Estats Units en febrer.”

Ara Pamuk s’ha incorporat amb força a la inevitable “vida pública” d’un Nobel. L’entrevista s’ha fet al Hay Festival, on va acudir després de participar en el jurat del festival de cinema de Cannes.

La literatura és evasió

Tracte de desconnectar i no puc: no em lleve del cap la imatge triomfant de Lluís Motes a Canal 9 la nit electoral mentre a Tele 5 emetien "La que se avecina".
Llig una vegada i una altra als diaris que el que votàvem diumenge passat eren unes primàries de les “generals”, les (sembla) importants de veritat. Però jo el que realment tenia en la ment era com evitar passar més de dues hores a l’ambulatori (com l’última vegada) perquè em miren en dos minuts si tinc un constipat o una al·lèrgia, o que el meu fill puga accedir finalment a una plaça a l’escoleta pública del meu poble, de totes totes insuficient (13 places per a una població de 22.000 habitants i noséquants PAIS!).
La literatura és evasió, i per això prove amb els llibres. Des de diumenge n’he devorat dos d’aquells enquadernats i amb tapes (breus els dos) i estic acabant un original infantil força interessant. Desconnectar del món proporciona molt de temps. Ho recomane com a teràpia.
Vaig començar amb En la línia dels tres punts, que Pasqual Alapont ha publicat en la competència. Una adolescent de 12 anys, Virgínia, apassionada pel bàsquet, ha de fer front a la separació dels seus pares. Els problemes de caire psicològic barregen moments tendres i emotius amb els habituals tocs d'humor de l'autor; aquest contrapunt humorístic, ací, el posa Víctor, el germà menut a qui li encantes les pizzes d'ou que li deixa menjar son pare. Impecable Pasqual, com sempre.
I he tornat a Pamuk.
El castell blanc és d’aquelles obres intenses que cal rellegir per assaborir completament. Comença com una novel·la de pirates: estem al segle XVII i els turcs apressen un vaixell cristià que viatja de Venècia a Nàpols. El protagonista, que es fa passar per metge, és capturat i venut com a esclau a un científic d’Istanbul. Fins ací tot sembla molt convencional, però què passa si resulta que amo i esclau s’assemblen físicament com dues gotes d’aigua? I si aquesta extraordinària similitud fóra un secret del qual mai no en parlen? I si l’amo decideix que no alliberarà l’esclau fins que aquest li ensenye tots els seus coneixements, des dels veritablement rellevants fins els més insignificants? Doncs que el que semblava una novel·la de Pérez Reverte esdevé una inquietant intriga i una reflexió brillant sobre la identitat personal i les relacions Orient-Occident. Ai, amics i amigues, això és Pamuk!
Ben recomanable per “fugir” de l’espai i el temps que ens han tocat viure.

Vida firaire

Torne de Londres amb un munt de propostes d'interés i un principi de constipat que tractaré de curar a Bolonya. De fira en fira i tire...

A l'editorial, la feina és frenètica aquests dies previs al Sant Jordi i a la Fira del Llibre de València. El món s'ha tornat boig. Per què tots els actes literaris imaginables se celebren quasi alhora?

En una mirada ràpida a la correspondència, les revistes i els suplements endarrerits trobe dues sorpreses remarcables: l'Avui, del qual ens havíem queixat fa poc perquè encara no havia donat notícia de la traducció de l'obra de Pamuk, hi inclou no una sinó tres referències (ací, ací i ací) al suplement literari. Una cosa per l'altra! I precisament de Pamuk parla el Llibreter en un nou article a La Vanguardia on fa referència també a aquest humil (i per moments, desbordat) blocaire. Moltes gràcies i bon Sant Jordi!

PS.- No ho he oblidat: promet parlar d'algunes experiències londinenques confessables, com ara del Long Pen (no confondre amb açò...!).

"Les tres bessones"

Sembla impossible, però enmig d'aquest tràfec festiu, la premsa duu també alguns articles d'interés. Xavi Ayén continua acostant-nos els premis Nobel dels últims anys en entrevistes exclusives esplèndides. Orhan Pamuk li confirma que s'ha exagerat desmesuradament sobre el seu suposat exili i li avança el tema de la novel·la que està ultimant: El museu de la innocència serà una obra ambiciosa, "una atrevida exploració, un intent d'esbrinar el que significa l'amor". El suplement Magazine publicarà el dia 22, la vespra del Sant Jordi, l'entrevista completa. L'esperem amb deler.

L'Avui també parla d'Orhan Pamuk, i de nou obvia esmentar res d'aquella gran notícia que avançàrem en aquest bloc fa ja vora tres mesos. Sinèrgies de grup?

Precisament de concentració editorial en parla extensament El Periódico. Un primer article se centra en els tres grans grups, 62, RBA i Ara Llibres, que ací anomenen vés a saber per què "les tres bessones":

"La competència es veurà en l'assaig, el llibre d'actualitat, la literatura infantil, el bestseller de disseny i la narrativa traduïda. Un símptoma del discret moment que viu la narrativa catalana. El repte és un canvi de rumb comercial, amb títols i col·leccions dissenyats després d'estudiar el mercat, per ampliar un públic escàs: avui només el 15% de les vendes a Catalunya corresponen a títols en català."

M'agrada això del "bestseller de disseny". Què punyetes serà? Jo en vull un!

Un segon article dóna veu a algunes "petites editorials" (on són, doncs, les "mitjanes"? Han desaparegut? No han existit mai? Tornaran alguna vegada?). Aquests segells acaren el moment "expectants, amb cert escepticisme i plena confiança en si mateixes". Tot i que algun editor es mostra "una mica preocupat"...

Istanbul, per fi

Des de les primeres gestions amb l'agència literària per aconseguir els drets d'edició de l'obra de Pamuk fins a hui, quan he pogut veure per fi damunt la taula del despatx un exemplar acabat d'Istanbul, ciutat i records, han passat molts mesos i moltes, moltes anècdotes. En contarem algunes (només les confessables) demà en la presentació "oficial" del llibre i de l'edició de Pamuk en Bromera.

L'acte, al qual esteu naturalment convidats, tindrà lloc demà dimecres a les 20 hores a la llibreria La Central del carrer de Mallorca, 237, de Barcelona. Hi seran presents Carles Miró, traductor d'Istanbul juntament amb Emma Piqué (moltes gràcies als dos per la vostra professionalitat!), i la periodista i crítica de l'Avui Matilde V. Alsina.

Veïnatges

"No hi ha res que m'agrade més que agafar dos o tres números recents de revistes culturals, retirar-me al meu estudi i començar a llegir."

M'identifique amb les paraules d'Orhan Pamuk en l'article "Veïnatges", reproduït a l'últim número de la revista L'espill, que una vegada més he de recomanar encaridament. En el text, traduït per Gustau Muñoz, Pamuk ens parla de les revistes culturals com uns mitjans que haurien de permetre "una comunicació molt més intensa amb altres cultures, amb l'entorn cultural i la cultura a la qual pertanyen i a la qual s'adrecen". I ho fa precisament en un número el tema central del qual és un clàssic en el nostre àmbit: "Anticatalanisme i catalanofòbia".

Entre altres, hi trobem un article de Francesc Viadel titulat "L'anticatalanisme radical del PP valencià". No diu res que no sabérem, però va bé "compilar" algunes informacions sovint disperses i actualitzar-les amb els esdeveniments recents. Per no oblidar, per exemple, que:

"La del blaverisme fou una reacció visceral, marcada per la por, la manipulació emotiva i la fanatització, que va incapacitar els seus partidaris i apologistes per a dialogar amb l'adversari."

No us sona, l'estratègia? Jo l'he vista repetida aquesta vesprada.