Amb Erri de Luca i Elena Ramírez, editora de Seix Barral, el març de 2012 a la biblioteca Agustí Centelles de Barcelona. |
John Banville i Erri de Luca són els autors internacionals per adults més interessants que continuen publicant a Bromera amb assiduïtat. Recorde la contractació de De Luca, que aleshores estava increïblement orfe d'editor en català (havia estat traduït per Joan F. Mira a 3i4, i també havia publicat a Empúries i La Magrana), com una incorporació de primeríssim ordre: no té (encara) el pedigrí del Nobel, però sens dubte mereix els principals guardons literaris (i alguns, els té ja). Especialment, mereix el reconeixement dels lectors, que a casa nostra encara el segueixen poc, diríem que amb respecte excessiu, tot i la brevetat (i amenitat, i bellesa) de les seues obres.
Aquests dies he comprat (sí, comprat!) i llegit (devorat!) El crim del soldat, l'últim títol de De Luca que vaig negociar. Tot i no ser el seu millor llibre (per a mi El dia abans de la felicitat continua sent insuperable entre la producció recent), sens dubte és també una petita joia (una més!), com tots els treballs de l'autor napolità, l'últim escriptor a qui vaig tenir el plaer d'acompanyar de promoció per Barcelona en l'etapa a Bromera. El motiu va ser la presentació a la premsa i al públic d'Els peixos no tanquen els ulls, i recupere del bagul dels records la foto que encapçala aquest apunt.
Quina jornada més meravellosa, aquella...!
No us faré un resum d'El crim del soldat, però us aconselle que hi entreu a cegues, sense llegir el text de la contracoberta ni la majoria de ressenyes que s'han publicat, i que desvelen (ens xafen la guitarra, vaja) la sorpresa final que ens té preparada l'autor i que lliga tota la narració com un llaç preparat amb cura durant les pàgines precedents.
Us deixe, això sí, amb un tast deliciós sobre la grandesa de la literatura (pàgs. 12-13):
Quina jornada més meravellosa, aquella...!
No us faré un resum d'El crim del soldat, però us aconselle que hi entreu a cegues, sense llegir el text de la contracoberta ni la majoria de ressenyes que s'han publicat, i que desvelen (ens xafen la guitarra, vaja) la sorpresa final que ens té preparada l'autor i que lliga tota la narració com un llaç preparat amb cura durant les pàgines precedents.
Us deixe, això sí, amb un tast deliciós sobre la grandesa de la literatura (pàgs. 12-13):
"De la meva infància en recordo llibres i cap joguina. Segur que n'hi havia, però es van perdre. Soldadets, trenets, animals, cases. Els jocs són miniatures del món, útils a un nen per sentir-se gegant. Ajuden a créixer suportant la inferioritat.
Vaig jugar poc, preferia llegir. Dins dels llibres no m'era possible imaginar-me gran. Les històries eren immenses; la meva lectura, en comparació, petita. Moltes coses ni tan sols les entenia. Els llibres em confirmaven la meva talla minúscula. Però alguna cosa al meu interior es feia gran. El metge deia que era el fetge, que aleshores es curava amb oli de bacallà.
A mi, en canvi, em semblava que m'augmentava la capacitat d'aire dels pulmols. La lectura de Stevenson em va inflar amb aire d'oceà. La poesia napolitana em desentortolligava la llengua. London em va ensenyar la neu. Les històries dels desastres de la guerra em feien palpitar la vena del front."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada