Vidal Beneyto, honoris causa

La Universitat de València investeix avui doctor honoris causa el prestigiós sociòleg José Vidal Beneyto. Entre els nombrosos mèrits que atresora el seu brillant currículum, la Universitat destaca que és "el primer valencià que s’introduí en aquesta disciplina [la sociologia] durant l’etapa franquista, quan es tractava d’un camp desconegut per a tota una generació", i remarca també "el vessant humanista i social de Vidal Beneyto, qui s’ha caracteritzat per la impulsió decidida de la cultura de la pau, la promoció cultural i, en general, els valors de la democràcia i la comunicació intercultural, tan pertinents per a la construcció de la convivència social als nostres dies”. Ací trobareu un tast de les seues col·laboracions habituals en premsa.

José Vidal Beneyto és un orgull per al poble de Carcaixent, on va nàixer. Per a quan un carrer, una avinguda o una plaça amb el seu nom?

Cita a Sarajevo

Al cementeri del meu poble hi ha una tomba que sempre m’ha intrigat molt. Rodejada pels mausoleus de les famílies benestants i encerclada per un cadenat, una làpida enorme mostra unes inscripcions en llengua indesxifrable i l'escut d'un país estranger. Quan era menut i hi passàvem a prop, notava com ma mare accelerava el pas, fet que no aconseguia sinó augmentar la meua curiositat.
Un dia, fa molts anys, quan Canal 9 encara semblava que arribaria a ser una televisió normal, hi van emetre un reportatge (que si no recorde malament, mon pare guarda gravat en VHS) sobre un militar croata que regentava una impremta a Carcaixent i que va ser assassinat en estranyes circumstàncies per un espia comunista. Els fets van ocórrer l’any 1969, i el general assassinat, que havia dirigit els camps de concentració en la Croàcia nazi durant la Segona Guerra Mundial, es deia Vjekoslav Luburic. Tot apuntava Ilija Stanic com a autor del crim, però la Interpol no el va poder localitzar mai. Li van perdre la pista a Austràlia.
Ara, vés per on, Francesc Bayarri -extraordinari periodista que avui s'incorpora com a columnista a Levante-EMV- ha investigat el cas durant els últims anys i ha trobat Ilija viu als carrers de Sarajevo, l’ha entrevistat per a un reportatge televisiu i ha escrit un llibre que es titula Cita a Sarajevo. L’edita (per a enveja meua) L’Eixam i es va posar a la venda fa pocs dies. Coincidint amb el llançament (d'una repercussió mediàtica extraordinària en aquest país), el diari Levante-EMV ha publicat diversos reportatges de gran interés. Els podeu consultar ací, ací i ací.
Jo estic completament enganxat a la història i no veig l’hora de llegir el llibre. Ja us diré.

Amb el lector de fons

El suplement Cultura/s de La Vanguardia inclou a la secció "Firma invitada" un article molt recomanable d'El Llibreter titulat "Amb el lector de fons". Resulta impossible enllaçar amb el suplement, però el trobareu íntegre al seu bloc en dos lliuraments: ací i ací.
D'entre les assenyades observacions que hi reflecteix sobre l'ofici del llibreter, trobem afirmacions com aquesta, que convida a la reflexió:

"És habitual que els professors no es molestin a assenyalar quins títols es troben ja únicament a les biblioteques. Una selecta minoria no ha descobert encara que la indústria editorial ha continuat funcionant després que ells obtinguessin la plaça. És per això que molts estudiants se sorprenen quan descobreixen que bona part de la bibliografia no es pot comprar."

Nota al marge:

Ho vam deixar caure en aquest apunt i amb el temps la notícia s'ha confirmat: aquesta nit a les 23,3o hores els mallorquins Antònia Font actuen a Carcaixent (on la pregunta més repetida aquests dies és "I qui és eixa tia?"). El concert (una raresa absoluta en aquestes terres) és gratuït (més rar encara). Esteu tots/es convidats/des!!!

L’èxit d’Obrint Pas

En moviment!, el primer àlbum (oficial) en directe dels valencians Obrint Pas, va ser un dels comptadíssims discos en català que van vendre més de 15.000 còpies en 2005, només per darrere de Lluís Llach i Feliu Ventura. Una gran sorpresa. Un petit miracle.

Dilluns El País dedicava un article a les “bandes autòctones” que despunten en l’escena musical i assenyalava els tradicionals problemes amb què s’enfronten els artistes valencians: “una indústria discogràfica raquítica, un públic poc acostumat a escoltar música en la seua llengua pròpia i unes institucions públiques que els ignoren”. Bé, ignorar-los és un eufemisme molt generós: si pogueren, els farien desaparéixer del mapa.

I com és possible, doncs, l’èxit d’Obrint Pas? Sens dubte que hi ajuda fer bona música, tenir lletres contundents, compromeses i amb missatge inequívoc, experimentar amb encert la fusió de sons i ritmes tan aparentment llunyans com l’ska i la dolçaina tradicional, moure’s amb solvència, contundència i moltíssima energia als escenaris, etc., etc., etc.

Xavi Sarrià (cantant i líder d’Obrint Pas) ens dóna, però, altres pistes en l’entrevista que publica El Temps: “jo crec que hi ha un concepte important que ha fet que avui la música al País Valencià estiga viva: la cultura de resistència”. Resistint, doncs, però en moviment constant, els membres d’Obrint Pas es passegen amb naturalitat per Europa com a ambaixadors avantatjats de la nostra música. Per molts, molts anys!

PS.- No puc estar-me’n de comentar una anècdota local. Al meu poble, Carcaixent, governat pel PP amb majoria absoluta, ja han anunciat els cantants i grups que actuaran en les festes (a l’octubre, esteu tots convidats): Rosa (de España y olé), David Civera, Juan Ramón (germaníssim de Fransisco) i... tatatatxan: els increïbles Antònia Font!!! Sorpresas te da la vida...