Frases sísmiques

“Llegint, es troben frases sísmiques.” No, la frase no és meua (ja m’agradaria!), sinó d’Erri de Luca. La seua última obra publicada, Els peixos no tanquen els ulls (Bromera) en té moltes, de frases sísmiques, d’aquelles que t’assalten durant la lectura i et fan aturar-te un instant, reflexionar i interrogar-te. És l’efecte més immediat que provoca la bona literatura.

La nova història de l’escriptor napolità (autobiogràfica, perquè considera un “abús de confiança” inventar relats) ens presenta un xiquet de deu anys “aviciat per la solitud” i atrapat en un cos encara petit, reclòs “dins d’una closca que conté totes les formes futures”. És un gran lector que només creu el que veu escrit, i descobreix el significat de la paraula amor (tantes vegades llegida en volums diversos) de la mà d’una xiqueta escriptora a qui festegen tres xics més durant aquell estiu de trànsit cap a la vida adulta en què també coneixerà les diverses accepcions del concepte de justícia.

Erri de Luca va estar la setmana passada de promoció a Barcelona, i va demostrar que un autor pot arribar a ser exactament com la seua obra: intel·ligent, eloqüent i brillant. A cada frase hi destil·lava un pensament. El xiquet del llibre esdevindrà un activista polític, compromés amb l’extrema esquerra italiana. “Un revolucionari té dues possibilitats de fer carrera”, confessa, “o com a president del seu país o com a delinqüent. Jo no tenia vocació de president”. I hi contrapunta els intents revolucionaris a l’Europa occidental del segle passat amb els actuals: “aquesta generació demana compte de la injustícia directament a aquells que la cometen, volen dialogar amb el poder, és una generació fonamentalment democràtica. I les revolucions no ho són”. Així doncs, hi podem aconseguir canvis si persistim i som tenaços, però no provocarem cap sisme.

“La literatura no pot canviar el món, però fa companyia”, diu l’autor. Potser no el món, però si la nostra concepció del món. I no és poca cosa. Per a Erri de Luca, el millor elogi que li pot fer un lector és confessar-li que li hauria agradat quedar-se unes pàgines més en aquella història. A m’hi m’ha tornat a passar amb un dels seus llibres. Estic convençut que no seré l’únic.

Tipus mòbils 74. Publicat a L'Informatiu el 20/03/12.

La humiliació del silenci

La nostra societat té el vici nefast d’ocultar allò que no interessa. Com si negant-los, els problemes deixaren d’existir o se solucionaren sols. Les factures que ixen ara de la profunditat dels calaixos municipals, els contractes públics però alhora confidencials amb arquitectes de renom o empresaris que tenen la fórmula inconfessable per enriquir-se, les comissions d’investigació que són vetades, les manifestacions que es volen reduir a colp de porra... Però tot això empetiteix al costat del silenci humiliant que ha acompanyat durant dècades el drama indigne dels xiquets furtats durant el franquisme. Costa d’imaginar un dolor més profund que el d’una mare a qui li arrabassaren el fill de les mans en el moment del part pel simple fet de ser més pobre o menys de dretes que les famílies que se’ls quedaven (sovint, comprats) i els criaven com a propis. No es pot imposar una condemna més llarga i més amarga a unes persones (mares i pares, fills i filles) que han vist truncada la seua existència, alterada per sempre més, esbiaixada sense pietat per la despòtica actuació dels qui regentaven o combregaven amb la dictadura.

Llegir i escoltar el relat dels afectats, com podem fer al documental Torneu-me el fill!, posa els pèls de punta. Una mare que confessa entre plors “yo le supliqué a las monjas que me devolvieran a mi hijo y me dijeron que ya no podían” trenca el cor. Però no a tots. Fa uns dies, Esquerra Unida, de la mà de la diputada Esther López, va presentar una proposta no de llei per impulsar una comissió d’investigació dels casos denunciats al País Valencià i crear un banc d’ADN que creue les dades dels afectats. PSPV i Compromís donaren suport a la iniciativa. El PP la tombà. En aquell ple de la vergonya, el president de les Corts va voler censurar Mònica Oltra quan esmentà que sor Aurora (que va rebre el títol de filla adoptiva de la ciutat de València de mans de Rita Barberà el passat octubre) nega informació a les persones que es concentren a les portes de la Casa Cuna Santa Isabel cada primer dissabte de mes per reunir pistes sobre la identitat real dels xiquets donats en adopció en aquella època tenebrosa. El president del crucifix declarà “indecorosa” la referència, perquè segons diu, a les Corts no s’hi pot parlar de persones o institucions que estan presents allà (fet que exclouria del debat parlamentari qualsevol tema tret de l’endogàmia o l’antropofàgia política). El vídeo d’aquell instant, amb el socialista Juan Soto exterioritzant la ràbia per la injustícia, retrata molt bé la baixesa moral d’una classe dirigent que no pot suportar la transparència. Finalment, la tenacitat de l’oposició ha aconseguit que el PP rectifique i pacte amb la resta de grups la creació d’una comissió interdepartamental per esclarir les adopcions il·legals i els robatoris de nadons d’aquell període no tan llunyà. És un primer pas per reconéixer uns fets que haurien de ser resolts amb la màxima urgència. Tancar els ulls davant l’evidència d’un delicte és d’una profunda indignitat. Si no en parlem, si no esclarim aquest passatge punyent (i viu) de la nostra història recent, no farem sinó agreujar la tragèdia. Tipus mòbils 73. Publicat a L'Informatiu el 13/03/12.

La tranquil·litat de dir “lo hablaré con mi abogado”

La crisi ens obliga a ser més creatius. Al País Valencià, territori en què en contra de l’opinió cada vegada més generalitzada no hi ha hagut balafiament, sinó “excés d’ambició”, ja no se sap d’on més retallar. La imaginació al poder, doncs! Aquest matí, l’alcaldessa del cap i casal, que també és diputada autonòmica (tot i que la seua veu s’escolte poc en la tribuna de les Corts) ha inventat una modalitat d’ingressos nova. Es tracta de la publicitat encoberta.
Intervenia Mònica Oltra i preguntava al molt honorable quines gestions pensa fer perquè Enrique Crespo (exgerent d’EMARSA) i Rita Barberà tornaren els diners “robats als valencians”. En sentir aquelles paraules, Rita Barberà s’ha regirat al seu seient i ha exclamat “¡voy a llamar a mi abogado!”. Però, en contra del que apunta l’eslògan plagiat a Legálitas, no s’ha quedat gens tranquil·la. Amb el mòbil encara calent, ha demanat torn de paraula per al·lusions i ha exigit a Oltra que retirara les seues paraules. La diputada de Compromís s’ha mantingut ferma en l’acusació.
Així doncs, el cas queda ara ja en mans dels de Legálitas. Confiem que tindrà les quotes mensuals amb aquesta empresa de serveis jurídics al dia i que, aquests, ingressaran un xec en un compte públic en contraprestació a la promoció que els fa. Potser així compensarem en part (el xec hauria de ser vertaderament generós) els 25 milions d’euros en què s’ha xifrat ja l’escandalós saqueig de l’empresa de depuració d’aigües residuals que (ho vulga Rita o no) el gestionen polítics que ella designa.
Publicat a l'ARA el 08/03/12.

Unes falleres indignades

La visió, des de la talaia del balcó consistorial, d’un grup de joves amb llibres a la mà durant les mascletades deu ser francament aterradora. Jo tampoc no voldria veure’m mai en una situació tan dramàtica. Aquesta terrible experiència ha conduït unes exfalleres majors a emetre un comunicat per mostrar la seua “indignació” davant uns “actes freturosos de sentit i de justificació alguna”, en expressió literal. Diuen que s’han sentit “insultades, assetjades i intimidades”, però obvien (i no és una qüestió menor) que els manifestants no increpen les falleres, sinó el balafiament dels gestors de la cosa pública que tothora les envolten. Els semblarà increïble, a molts dels que somriuen la multitud des d’allà dalt, però fa un parell de setmanes, ben a prop d’on donen instruccions al senyor pirotècnic, hi havia 15 furgons policials encarant-se a uns estudiants que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat.

Amb la quantitat de problemes que ens assetgen, amb gent a qui el banc ha desposseït de les seues cases, interins que han quedat sense feina, treballadors que han vist retallat el seu sou per l’augment de l’IRPF, famílies amb tots els membres a l’atur, xiquets sense accés a les beques, autònoms i empreses que tanquen perquè no cobren de l’Administració... En una situació límit en què perillen aspectes bàsics per a la subsistència, resulta frívol i indigne posar l’estètica per davant de l’ètica, ignorar les legítimes demandes de la ciutadania i estigmatitzar el seu dolor perquè “dóna mala imatge” i “polititza les falles”.
Com els rics altius a qui els incomoda la presència del famèlic a la porta de l’església, com el governant que oculta de la via pública les prostitutes però no solucionar la seua situació, d’igual manera els qui volen silenciar els crits d’auxili pretenen que alcem la vista cap al ninot que remata els monuments per no veure a ras de terra les escenes dramàtiques que protagonitzen molt a pesar seu els conciutadans de carn i ossos. A mi també m’agradaria viure permanentment en un món en què l’olor a pólvora substituïra el tuf putrefacte que emana d’una depuradora saquejada. Però tenim el que tenim. I volem canviar-ho.
La dreta (política i mediàtica) ha eixit esperitada a taladrar-nos amb la consigna de la legislatura (versió 2.0 de l’anticatalanisme, que ha vingut per a quedar-se): l’esquerra, que és “antitot” per naturalesa, només busca fer mal a la imatge dels valencians en el món. Pretenen difamar el missatger per acallar el missatge. Que no se sàpiga què es reivindica, ni quines són les causes, ni encara menys els causants, només que hi ha gent (manipulada, violenta, maleducada, antivalenciana, endimoniada) que viu de la bronca i emprenya sense raó. No perdem l’esperança que algun dia s’impose la cordura en aquest país i que puguem deixar de banda les polaritzacions estèrils, perquè açò no és una batalla de fallers o antifallers, sinó una lluita per la dignitat de les persones. Com bé diu una de les proclames reivindicatives que potser no ha arribat a les oïdes adequades per un excés evident de decibels en la música d’ambient, “a tu, fallera, açò també t’afecta!”.

Tipus mòbils 72. Publicat a L'Informatiu el 06/03/12.

Una llengua que (malgrat tot) continua caminant

Ahir es van lliurar, al Paranimf de la Universitat de València, els XI Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV). La companyia L’Horta Teatre, que va rebre el Premi d’Arts Escèniques i Audiovisuals per la seua impecable trajectòria (continuen fent la pràctica totalitat de la seua programació en valencià, i això, al cap i casal, és una anomalia digna d’admiració) va advertir del perill real i tangible que la pròxima temporada no puguen obrir les portes de la Sala L’Horta. La culpa la tindrien els retalls de la Generalitat Valenciana i el boicot de part del professorat a les activitats extraescolars, que han produït un nombre molt elevat de cancel·lacions de representacions ja previstes. Confiem que aquesta pèrdua mai s’arribe a produir i que, malgrat l’extrema penúria del moment, l’activitat teatral que desenvolupen continue tenint el futur que mereix i desitgem. Perquè els necessitem.

En l’apartat de Comunicació i Difusió Cultural, el guardó ha recaigut ben merescudament en el documental “Una llengua que camina“, coproduït per TV3 i Vilaweb amb la col·laboració de l’ICIC, Edicions Bromera i Edicions 96. La cinta que dirigeix Amanda Gascó mostra l’estat actual de la llengua al nostre “país de l’olivera”, i ho fa mostrant-nos el testimoni i el dia a dia de cinc persones d’arreu de les comarques valencianes.
El vídeo, que transmet una gran estima per la llengua pròpia, es pot veure, entre molts altres llocs web, a TV3 a la Carta (i us el recomane, si encara no heu tingut el gust). El Canal 33 el va passar la vespra del 9 d’Octubre, i des d’aleshores no ha parat de rodar en desenes de pobles i ciutats. Col·lectius, ateneus, associacions culturals i entitats diverses, les mateixes que mantenen viva la flama reivindicativa del valencià, han programat el passi de la pel·lícula en infinitat de llocs, i s’ha possibilitat, així, que arribe a un gran nombre de persones que, d’una altra manera, no n’haurien tingut accés. Ahir mateix, coincidint amb la recepció del premi, es projectava simultàniament a Xàtiva i a Alacant.
On no s’ha pogut veure encara, per increïble que semble, és a Canal 9. Però això ho podríem solucionar…
Ara que tant es parla d’austeritat, ara que RTVV ha hagut de suprimir fins i tot la retransmissió de corregudes de bous (molt a contracor, en paraules del seu director general) per falta de liquidesa, suggerim des d’ací als productors del documental la idea que regalen la projecció a Canal 9. Sí, sí, regalat (mai els el comprarien i, si ho feren, tardarien segles a cobrar-lo). Caldria, doncs, que oferiren desinteressadament a l’ens públic valencià, sense contraprestació econòmica, gratuïtament, altruïstament, la possibilitat d’emetre en prime time el documental. No seria, aquesta, una bona mostra de la “austera modernidad” que reclama López Jaraba? Es pot negar el canal públic valencià, endeutat fins nivells angoixants, a emetre un documental sobre l’estat actual del valencià que no li costa ni un euro al contribuent? La raó ens dicta que no, però… I si ho comprovem?

Publicat al diari ARA 02/03/12.

Marc i Andrea al 'Diario de Jerez'

El crític José García Oliva publica al Diario de Jerez aquesta ressenya sobre el llibre ¡Hagamos la maleta!, un dels títols de la col·lecció "Els llibres de Marc i Andrea": 

 "Dentro de la serie de “Libros de cartón”, en los que encontramos los libros sobre animales y los de los miembros de la familia, Algar presenta ahora un grupo de cuatro libros con los que aprender sobre los hábitos diarios, los números, las formas y, en concreto este, sobre los libros y la lectura. Están centrados alrededor de un niño y una niña un poco mayor que él, que son hermanos y que se llevan tan bien que pueden descubrir, jugar y aprender.
En esta ocasión, los niños juegan a viajar a lugares especiales aun estando en lugares comunes, por ejemplo al desierto cuando están en la playa, a la selva cuando están en el parque o a un país exótico cuando van al restaurante chino con los padres. Y cuando no pueden salir, si llueve o es de noche, pueden seguir viajando leyendo libros. Aquí se rodean, a modo de metáfora visual y mientras leen en la cama, de los más entrañables personajes de los cuentos infantiles como invitados al viaje lector.
Si bien las situaciones no son especialmente originales, los dibujos de Silvia Ortega están llenos de vitalidad, de optimismo, de buena química entre los niños y el espacio que les rodea. Con dominio de las redondeces y los tonos pasteles, los personajes transmiten perfectamente las emociones de sus juegos y encuentran en el lector un cómplice al que invitan y que se verá gratamente atraído por ellos.
Sencillos libros que son a la vez una apuesta interesante, siempre pensando en los más pequeños, porque el poco texto (una frase de no más de cinco palabras por cada doble página) en mayúsculas y palotes hacen que la lectura sea un regalo y no un esfuerzo. Además, existe una versión de los mismos en inglés."

Aquestes són les nostres armes!



Els joves valencians han convertit uns fets tristos i vergonyosos en la primera bona notícia que s’ha produït en aquest país en molt de temps. La dura, injustificada i injustificable repressió policial de la setmana passada ha estat el catalitzador necessari per despertar consciències massa temps adormides. Queda per a la història i per a l’admiració present i futura una imatge simbòlica, atraient i poderosa: milers d’estudiants omplint els carrers sostenint, amb els braços en alt, llibres. “Aquestes són les nostres armes!”, cridaven a l’uníson. I d’aquesta manera desarmaren l’agressor, tal és el poder que exerceixen, encara, els llibres i la lectura.


Dimecres passat, hora i mitja després de l’inici de la multitudinària manifestació que demanà la dimissió de la delegada del govern central, es presentava a la llibreria Leo del cap i casal l’última novel·la de Silvestre Vilaplana, El quadern de les vides perdudes, premi Alfons el Magnànim. L’acte no es va suspendre malgrat l’ambient convuls i l’agitació al carrer. Perquè la societat civil valenciana continua viva, parla sense por, es mou als carrers i, en l’àmbit cultural, continua creant a un nivell extraordinari, envejable. I ho podrem aguantar tot, excepte el silenci.

En aquesta columna hem parlat sovint del talent dels creadors valencians i de la necessitat de potenciar-lo i de difondre’l. Però això que reivindiquem en abstracte té cara i ulls, i un dels noms que cal destacar en l’àmbit literari és sens dubte el de l’alcoià Silvestre Vilaplana. La seua última novel·la, que participa del thriller però que és molt més que una investigació policíaca, palesa l’estat de gràcia del seu autor i, per extensió, del conjunt de la literatura feta a casa nostra. El quadern de les vides perdudes, una de les millors novel·les que s’han publicat al País Valencià en els últims anys, ens presenta un protagonista inoblidable, un vell bibliotecari arruïnat que ha d’empenyorar el seu tresor més preuat, els seus llibres, per poder subsistir mentre el seu llogador fa l’impossible perquè abandone un immoble que vol derruir per fer negoci. Tot això enmig de llacunes a la memòria, forats negres que esborren el temps de manera intermitent i que el fan sentir culpable d’uns crims horribles ocorreguts al barri. Ell mateix comença a dubtar de la seua innocència. Les proves l’incriminen. Els fragments dels llibres que ha de vendre per poder menjar i que escriu al seu quadern per retenir-ne l’essència de les grans històries seran la clau que ens desvelarà la identitat de l’assassí.

Vilaplana ha escrit un llibre sobre l’amor als llibres i que és, alhora, una lliçó de vida, com la que ens han ensenyat en aquestes jornades tots aquells que ens han avançat la primavera i han apujat la temperatura a les nostres ciutats. Contra la desraó, el talent. Contra la violència els llibres. Perquè els llibres ens proporcionen saber, ens ajuden a reflexionar, a ser autònoms, alimenten la nostra capacitat crítica, exerciten la tolerància, faciliten l’expressió d’idees i sentiments i ens fan més lliures. Anem alerta perquè els qui ostenten el poder en són conscients, de la força d’aquest invent del maligne. Com són conscients, també, que l’educació és el principal actiu de què disposa una societat per frenar la manipulació. I no s’amaguen d’impedir-ho (o d’intentar-ho). Per la força, si els cal.


Tipus mòbils 71. Publicat a L'Informatiu el 28/02/12.

Una imatge més digna de nosaltres, els valencians

S'ha de reconéixer: la gent de l'ARA sap crear expectació.

Mesos abans de l'eixida del primer número del diari van començar a fer-nos partícips del procés de gestació mitjançant vídeos, notícies i apunts a la xarxa. Des de la incorporació de nous socis fins les contractacions dels treballadors i col·laboradors. Sense oblidar, és clar, l'explicació detallada dels continguts i la línia editorial que havia de guiar el nou projecte periodístic. Una transparència absolutament novedosa per aquestes contrades. I ara, amb han l'inici de la distribució del format paper al País Valencià ho han tornat a fer: han creat expectació de nou.
Des de fa setmanes que han anunciat el nou repte de fer arribar el diari a un ampli llistat de punts de venda a terres valencianes, i no s'han amagat de dir el que estan disposats a fer i el que no faran (si més no, de moment). D'aquesta manera, s'ha creat en determinades capes de la societat valenciana àvida d'informació en català (inexistent fins el moment als nostres quioscos) un brou de cultiu propici a la recepció d'aquest diari. Ho constata la presència a l'acte de presentació en societat, dijous passat al Teatre el Micalet, d'una representació àmplia i nombrosa dels moviments progressistes i valencianistes d'aquest país. I ho constata el fet que ahir s'esgotaren els exemplars en molts quioscos. Confiem que la bona acollida no siga un fet puntual, sinó sostinguda en el temps.
L'ARA comença, doncs, amb bon peu al País Valencià. Hi arriba, de fet, en un moment especialment convuls. El País Valencià és, malauradament per a nosaltres, el principal focus d'atenció mediàtica de l'Estat. I dic malauradament perquè som notícia (i sovint, portada) només per casos de balafiament, corrupció, crisi, atur, repressió policial... Però l'ARA va nàixer en moments de canvi també a Catalunya, i hi ha aportat una bona dosi d'empenta, de realisme, d'optimisme, de ganes d'emprendre, de renovar, de capgirar la situació, d'ambicionar el futur, d'obrir i d'enfortir la societat i d'avançar plegats. I de tot això anem molt necessitats ara mateix els valencians. M'atrau la possibilitat d'adquirir premsa en català cada dia al meu quiosc de Carcaixent, a la Ribera Alta, però us confesse que m'atrau molt més la possibilitat que aquest mateix diari servisca per a canalitzar i difondre entre els catalans (i entre els valencians mateixos) una imatge més positiva i més digna (més real, diria jo) de l'extraordinària feina de lluita per la normalitat que realitza amb valentia i coratge, cada dia, un gran nombre de ciutadans d'aquesta terra. Una feina que no sempre troba el ressò que mereix.
Benvingut siga, doncs, l'ARA, i la seua contribució a fer més visible allò que ara sembla, als ulls aliens o poc avesats, senzillament inexistent.

Publicat a l'ARA el 27/02/12.

Esgarrifança

Són les set de la vesprada. Quinze furgons de la policia dita “nacional” s’exhibeixen a les portes de l’IES Lluís Vives de València. Els de la local han tallat el tràfic i impedeixen el creuament de carrers als vianants. L’estació del Nord resta, així, parcialment inaccessible. Desenes d’antidisturbis baixen de les furgonetes, disciplinats, amb pas ferm. Protegeixen els uniformes sense identificar amb els escuts mentre intimiden amb la porra. Venen alliçonats, el seu cap acaba de dir en roda de premsa que els joves són “els enemics”. La delegada del govern central, al seu costat, ha donat la callada per resposta. A per ells, doncs! Primer el fum, més tard les flames. Un contenidor crema a la cantonada de Bailén. El cotxe de bombers arriba prest, amb les sirenes en marxa. Comencen les primeres carreres. Sorolls, crits, nerviosisme, desconcert, algú que cau i una mà anònima que l’alça per continuar la fugida cap enlloc. Al fons, vora Sant Agustí, s’escolten veus que bramen, que criden unànimes, que clamen amb contundència una lletania que semblava oblidada: “llibertat, llibertat”. Goles enfurides, xiulits espontanis, vianants estupefactes. Televisions que graven, que retransmeten, que difonen. Ciutadans que fotografien amb els mòbils, que piulen, que comparteixen la desgràcia. Ningú calla allà, tots donen la cara. Ells usen la força, nosaltres la raó.

Els antiavalots acordonen la zona. Moviments de furgonetes, portes metàl·liques que s’obrin amb violència, llums blaves intermitents, cames que tremolen. I, de sobte, un brogit eixordador. Com en una superproducció de ficció, com si allò fóra una pel·lícula americana i no el cor del cap i casal un dia qualsevol de finals de febrer, arriba l’helicòpter. Rostres incrèduls miren al cel. Perplexitat. Estupefacció infinita. I un nou colp d’efecte a ras de terra. “Pam, pam, pam, pam, pam.” Sonen cinc trets dispersos. “Seis”, recompta una senyora a prop meu. Tant fa, un de sol era ja una desmesura, una bogeria, una sinistra desraó. Boles de goma i joves que corren desorientats. La gent crida des de tots els racons d’aquella plaça improvisada: “covards, covards”. Es refereixen a la policia, és clar. Més carreres per Xàtiva, empentes a criatures, porrades a diputats, insults a adolescents, amenaces a periodistes, botes que xafen rostres amb acné, mans nues enlaire. Plors, dolor, por i una indescriptible sensació d’esgarrifança que gela l’espinada. No sé si ha despertat, com apunten alguns, una “primavera valenciana”, però aquesta desproporcionada intervenció policial contra uns adolescents que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat presagia el final irreversible i tràgic d’una època. Les forces que haurien de mantenir l’ordre han fet un incomprensible pas de gegant cap a una dimensió de conseqüències incertes. Anit, en l’avantsala d’un nou 23F, ens van transportar al passat en un túnel del temps fosc i abissal. Els joves estudiants no estan sols, no poden estar sols, han de saber que estem amb ells. Perquè tots som, avui i demà, estudiants de nou. Estem aprenent a aturar la desraó. Els poderosos omnigovernants ens han endinsat en la nit més negra d’aquest país. I ens hem de donar pressa, perquè la seua vilesa no té límits. Tampoc el menyspreu que ens professen a colp de porra. Tipus mòbils 70. Publicat a L'Informatiu el 21/2/12.

La llarga Nit d'aquest país

La revista Saó, el cantant Paco Muñoz i el Cor de l'Eliana, guardonats en la IX Nit d'Escola Valenciana.

 “No estan els temps per a mandangues.” M’ho abocà així, seriós, un bon amic mestre durant el sopar de la Nit d’Escola Valenciana, que enguany va ser més sòbria i familiar que de costum. Tot i la calidesa de les veus del Cor de l’Eliana que ens comminaven a vetlar la llarga nit del nostre poble, el fred exterior ens tenia els ossos calats. A l’auditori hi eren absents els de sempre (de veritat havien acabat els gestos d’hostilitat dels omnigovernants?), però professorat, pares i mares, sindicats, professionals de la cultura i polítics de tres o quatre colors van escoltar de primera mà el crit del president de la federació, Vicent Moreno, en favor de la unitat d’acció contra els atacs que està patint l’Educació al nostre país. Volem una Educació sense color polític, com propugna Escola Valenciana, però en cap cas inodora ni insípida; la volem perfumada amb gesmil i tarongina, la flaire dels nostres arrels, i amb el sabor de la terra, condimentada amb els ingredients “extra” que els mestres han sabut seleccionar sempre amb bon gust. Una Educació forta, i viva. Una Educació valenciana i de qualitat.

Igual que es van agombolar sensibilitats disperses entorn de la campanya “Sí al valencià”, cal bastir ara un punt de trobada per a tots aquells que consideren que l’educació dels nostres fills i filles no ha de ser objecte de retall ni de retrocés. No pot ser (i que em perdonen els ofesos) que la defensa de l’educació quede restringida a l’acció individual dels mestres, o dels pares, o dels alumnes, o dels polítics de l’oposició. S’equivoca qui boicoteja un llibre, una obra de teatre o una granja-escola creient que així mourà un dit de l’administrador. No és això, amics, perquè l’agressor no està en les files pròpies, i tot aquest despropòsit de retalls que ens desconcerten no ens han de fer perdre el Nord. Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat. La nova estafa electoral que elimina de colp els pocs drets laborals que encara conservaven els treballadors de l’àmbit privat aprofundeix en l’estat d’incertesa, desassossec i temor que s’escampa i senyoreja tenyint de negre l’horitzó.

La tirania del poder, indissoluble ja de la voluntat que dicten els mercats, ens vol empetitits, desunits, acovardits i vençuts. I hem d’aconseguir traure el cap d’aquest forat sense deixar a la cuneta cap cadàver innocent més. Benvingut siga, en aquest sentit, la crida a la cohesió que proposa Escola Valenciana. I benvingut siga, també, l’Objectiu 2015 que prepara Valencians pel Canvi. Perquè és de vital importància que fem pinya, que construïm ponts d’unió, que establim sinergies, que estretem lligams en tots i cadascun dels àmbits al nostre abast. Cal opinar i no callar, eixir al carrer i manifestar-nos en massa, però si aquest cabal de mala llet que covem no el canalitzem correctament acabarem cremant la ràbia al centre de la ciutat, com han fet els desesperats companys grecs que ens precediren a contracor en la submissió.

Tipus mòbils 69. Publicat a L'Informatiu el 14/2/12.

M’han dit "provincià" (i no me’n sé avenir)

Tot va començar (i disculpeu l’autobombo) amb aquest article publicat a l’ESCACC: Alternatius a la força. Es tracta d’una (breu) visió personal sobre la (pobra) oferta mediàtica en llengua pròpia al nostre país. La tesi és clara i està explícita a la primera frase: “El panorama comunicatiu del País Valencià es caracteritza per una dependència quasi absoluta de grups mediàtics forans i per un ús residual de la llengua pròpia”. De fet, no hi ha ni una sola capçalera als nostres quioscos que siga netament (i ja costa que ho siga només “parcialment”) valenciana. I cap ni una, ni d’ací ni del més enllà, usa el valencià com a llengua d’expressió, tret d’alguns articles, seccions o suplements puntuals.
És per això que considere que Vilaweb (que comanda amb extraordinària professionalitat Vicent Partal, valencià ben orgullós dels seus orígens) forma part de les propostes en català que hem de considerar com a pròpies, ja que atén amb assiduïtat la nostra realitat (fins i tot té algunes edicions comarcals). I que l’arribada, a partir del dia 26, del diari ARA als punts de venda al País Valencià (inicialment, només a les comarques de València i Castelló) és una excel·lent notícia. No obstant això, en alguns comentaris a la xarxa se m’ha titllat de “provincià” perquè aquests dos mitjans (i cite textualment) “existeixen des de fora, gràcies a un suport foraster, i allò valencià és un complement en ells. Esperar en el seu èxit empresarial i de públic un èxit nostre, un progrés nostre, dels valencians, és un error propi d'una mentalitat provinciana (encara que, en comptes de mirar cap a Madrid, mirem cap a Barcelona)”.
Tot i la discrepància de fons, que ja he expressat, el debat em sembla poderós i necessari, i és per això que el porte a aquesta columna.
La meua pàtria és la meua llengua, i no trobe contradiccions entre reclamar (o anhelar) un espai comunicatiu propi, elaborat amb periodistes valencians i amb accionariat autòcton amb l’alegria perquè als quioscos del nostre país es puga llegir a diari en valencià alguna cosa més que la pàgina de la secció “Panorama” de Levante-EMV. Per això, la decisió de l’ARA em sembla coratjosa i valenta, especialment en els temps que corren. Sobretot perquè no substitueix ni anul·la cap altra iniciativa periodística ja existent, sinó que fa una modesta aportació a la més que desitjable normalització de la minsa oferta mediàtica en valencià, que encara es manté a anys llum del que ens agradaria.
Si filem molt prim, haurem de reconéixer l’humiliant derrota: no tenim cap mitjà netament valencià als nostres quioscos, i només al sector audiovisual o a la xarxa trobem un poc (només un poc) de consol. Però revertir aquesta situació està a les nostres mans, reclamant als mitjans tradicionals més presència de la nostra llengua, donant impuls a projectes engrescadors com el que teniu ara mateix en pantalla o reivindicant amb totes les (escasses) forces que ens queden que una altra televisió pública valenciana és possible. Ens hem manifestat al carrer perquè ens retornen la llibertat de sintonitzar TV3, però fa massa temps que ens deixàrem robar Canal 9, la nostra. I les dues opcions són del tot compatibles: una RTVV valenciana, pública i de qualitat i la possibilitat de gaudir de la programació de la CCRTV. Digueu-me provincià, però crec que sóc més somiatruites. Un tocaboires. Un il·lús, vaja.

Tipus mòbils 68. Publicat a L'Informatiu el 7/2/12.

Entrevista a Alta fidelitat de Ràdio 9

Em complau compartir ací l'enllaç a l'entrevista sobre la col·lecció "Els llibres de Marc i Andrea" que em van fer, al ritme de Pocoyó, per al programa "Alta fidelitat". Tot i que la conversa em va "pillar" enmig de la festa de Nadal de l'escola de Marc, envoltat (literalment) de xiquets jugant al pati de l'escola, crec que no es nota massa... O potser sí?

Gràcies als professionals de Ràdio 9 que lluiten des d'aquella casa per fer visible la cultura valenciana i en valencià!

Alternatius a la força

Arran del Tipus mòbil "La revolta possible (o no)", la gent de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (ESCACC) es va interessar per publicar una breu panoràmica de la situació del valencià als mitjans del nostre país. Així es com es va gestar "Alternatius a la força", una visió personal sobre aquesta qüestió, que considere d'una extrema importància per al nostre futur col·lectiu.

(Anècdota (o no): És curiós que, en l'URL de l'article, "força" es convertisca en "forca"... "Alternatius a la forca"... No hi vull traure cap conclusió apressada...)

Tipus mòbils 67 - Amics mestres, no és això

Avui tractem a L'informatiu un tema preocupant que amenaça d'enfrontar el món educatiu amb el cultural, dos àmbits que sempre han anat junts i que haurien de continuar caminant plegats pel bé d'una societat que mereix aspirar a un futur millor. Es tracta de la decisió de molts claustres de suprimir per complet les anomenades activitats extraescolars. Sé que costa demanar nous esforços als ensenyants en aquesta època incerta en què vivim, però em sembla que s'ha triat un camí que agreuja la situació i no soluciona cap problema. S'està dividint, i no sumant, com seria desitjable per a totes les parts. És per això que em permet dir en veu alta: "Amics mestres, no és això".

"Hi ha una llarga nòmina de professionals del món cultural que sempre ha treballat amb honestedat i creativitat al costat del professorat, donant suport a estratègies pedagògiques enriquidores que han contribuït a fer créixer les noves generacions. No és just que aquests tradicionals companys de viatge, que lluiten a diari amb el mateix coratge que ho fan els ensenyants i amb recursos igualment insuficients però amb un objectiu comú siguen ningunejats i abandonats ara a la seua sort."

Pasajes 36

Aquesta vesprada, a les 19,30h participe en la presentació del número 36 de la revista Pasajes, que dedica el seu recomanable dossier central, coordinat per Guillermo Quintás, al debat sobre la propietat intel·lectual en l'àmbit cultural.

La revista l'edita el Servei de Publicacions de la Universitat de València en col·laboració amb la Fundació Cañada Blanch. L'acte tindrà lloc al col·legi major Rector Peset de València. Més informació, ací.

Trau la llengua

Quan va començar l'emissió de "Trau la llengua" vam elogiar aquella decisió en l'article "Un 10 a Canal 9". Durant les dues temporades que ha estat en antena, ha mantingut un alt nivell no només de qualitat sinó també d'audiència, fins esdevenir el segon programa més vist d'una cadena que no va precisament sobrada de seguidors. Tot i amb això, sembla que els actuals responsables (sic) de l'ens públic estan més preocupats per acomiadar treballadors per tapar un impresentable forat negre de deute que per oferir programes de qualitat i audiència als teleespectadors. Tot plegat, d'allò més lamentable i indigne.

Aquest diumenge es va emetre el programa "Narrativa en valencià", dedicat a les nostres lletres, amb presència de bibliotecaris, escriptors, il·lustradors, guionistes i editors. Per a aquest últim apartat, l'equip que capitaneja Eugeni Alemany va visitar la seu de Bromera. Si us abelleix veure aquest magnífic exemple del que hauria de ser una televisió pública de qualitat, ací teniu l'enllaç.

Tipus mòbils 66 - Megaxoriços a tort i a dret

"Que alce el braç qui no haja utilitzat alguna vegada el “servei” de Megaupload. No caldrà que ens escandalitzem ara per l’allau de mans enlaire, perquè aquesta web d’emmagatzematge d’arxius digitals era la més popular del sector, fins el punt que provocava el 4% del tràfic mundial d’Internet. El tancament sobtat de l’empresa nordamericana per part de l'FBI (els americans no són americans si no envien l’FBI a fer operacions espectaculars) ha alçat una polseguera enorme (hi ha qui parla ja de la World War Web) que impedeix veure amb nitidesa el perfil de les parts implicades."

Així comença l'article "Megaxoriços a tort i a dret" a L'informatiu.

Tipus mòbils 65 - La revolta possible (o no)

"No sabem si el País Valencià deixarà mai de ser una sucursal (una sucursal pobra, ara com ara) d’un Estat centralista i prepotent. Però si algun dia arriba el despertar de la consciència col·lectiva de ser poble, tinguem clar que no prosperarà sense mitjans de comunicació que pensen i actuen i reflexionen i opinen i tracten la informació en clau valenciana (i, si no és demanar massa, en valencià). Per això, els núvols que ara enfosqueixen l’escletxa de llum que aporta l'Informatiu són un d’aquells símptomes de podridura ambiental que hem de curar abans que la seua absència deixe un forat negre perpetu, ja que tampoc s’albira en l’horitzó cap alternativa periodística equiparable."

Així comença el Tipus mòbils d'aquesta setmana a L'informatiu. La resta de l'article en aquest enllaç: "La revolta possible (o no)".

#impulsemlinformatiu

Tipus mòbils 64 - Esborrany de carta a Ecclestone

Rita, Ecclestone i Camps, el trio que ens ha colat la F1 "de coste cero"...

Enmig d'un mar de retallades pressupostàries brutals, que afectaran i molt la qualitat de l'ensenyament i la sanitat valencianes, els periodistes insistien el vicepresident del Consell perquè es pronunciara sobre el futur de la Fórmula 1 al cap i casal. "Què farà la Generalitat Valenciana amb aquest (caríssim) gran esdeveniment en aquest nou context d'austeritat?", li preguntaven una vegada i una altra. Ciscar, acabat d'estrenar al càrrec, diu que encara no ha pogut mirar-se el contracte, i els altres dos consellers que l'acompanyaven no gosaren obrir la boca al respecte, per si de cas. Així doncs, el màxim que li van traure els periodistes presents en aquella roda de premsa va ser un anunci vague i bastant surrealista en aquesta era de la comunicació immediata: la Generalitat prepara una carta al multimilionari Eccleston per comentar-li la intenció de "revisar" l'acord. Una carta, com en l'època medieval, amb sobre lacrat i transportada a cavall per muntanyes, camps i costa!

Una determinació tan agosarada i valenta no podia quedar sense article a L'informatiu. Per això el Tipus mòbils d'aquesta setmana s'intitula "Esborrany de carta a Ecclestone".

"Un funcionari (calent com una moto per les retallades) ha trobat, rebregada a una paperera de Presidència, una nota manuscrita del molt honorable adreçada a Bernie Ecclestone. Tot indica que es tracta de l’esborrany de la missiva que aquests dies està redactant conjuntament amb el seu equip d’assessors per enviar via correu postal al multimilionari anglés. Pel seu interés, reproduïm l’escrit íntegre (en versió traduïda).

Distingit senyor Ecclestone,

M’hauria agradat mantenir amb vosté una conversa telefònica, però lamente que el número que m’ha facilitat l’amic comú el senyor Camps és fals no funciona. El tema que vull transmetre-li és delicat i sé que sabrà ser comprensiu amb el que tot seguit li exposaré. La Generalitat Valenciana està en la ruïna travessa una situació econòmica delicada. Durant els últims anys, des del Govern valencià hem gastat pels descosits destinat quantitats considerables a grans esdeveniments que han convertit la Comunitat Valenciana en punt de referència nacional internacional mundial interplanetària. En aquest context, la contractació vinculació del seu circuït de Fórmula 1 ha suposat un revulsiu enorme pel qual li estarem sempre en deute.

En l’actual context de crisi econòmica que ens ha llegat l’anterior president, l’infame el senyor Rodríguez Zapatero, ens veiem en la necessitat peremptòria de reconsiderar totes una part substancial de les despeses inversions d’aquesta Administració. Hem fet ja un primer intent de retallar altres partides pressupostàries més assequibles per a nosaltres, com ara el sou dels funcionaris, però, malgrat aquesta putada aquest esforç col·lectiu, no ens queda més remei que suplicar-li la seua benevolència parlar amb vosté sobre la possibilitat de suprimir renegociar el Valencia Street Circuit.

Hem revisat el contracte que en el seu dia va signar amb l’impresen... l’anterior cap del Consell, i hem advertit unes clàusules abusives que fan impossible la seua cancel·lació relatives a aquesta eventualitat i que necessitem pensem que podríem tractar de nou. Fins ara hem pogut mantenir la confidencialitat del contracte, però no descartem que en un futur pròxim ens siga requerit per l’estament judicial i la lletra menuda el nostre acord secret veja, així, la llum amb l’escàndol subsegüent. És per tot això que li supliquem demanem mantenir una reunió urgent quan tinga disponibilitat d’agenda per a mamprendre aquestes qüestions. En el cas de requerir del nostre desplaçament, segur que els equips de protocol poden trobar una ciutat amb línia de Ryanair.

Molt atentament,

Alberto Fabra Part"

Tipus mòbils 63 - El descrèdit de la política

"Fa temps que la política ha deixat de percebre’s com una via de solució per sumar-se al llistat de maldecaps de la ciutadania. Els sous elevats d’alguns dirigents, l’enxufisme que voltoreja contractacions sospitoses, els casos de corrupció que esguiten el mapa i la incapacitat manifesta per liderar un país o un territori i guiar el futur col·lectiu són granets, un damunt de l’altre, que han conformat una muntanya insalvable. I coronant el cim emergeix cada dia amb més nitidesa la hipocresia i la mentida, que fonamenten discursos buits i manipuladors per arribar o mantenir-se al poder."

Així comencem a L'informatiu la primera columna de l'any, amb títol de ressonàncies fusterianes: "El descrèdit de la política". Benvinguts al 2012!

Tipus mòbils 62 - Regals en valencià

Heu tractat de comprar un regal en valencià aquests dies? Si heu passat per aquesta experiència, sabeu de què parle a la columna d'aquesta setmana a L'informatiu: "Regals en valencià".

"Des que el molt honorable que ara seu a la banqueta ens va tancar TV3 (quatre canals que incloïen el Club Súper3), les opcions de veure programació infantil en la nostra llengua es redueixen a les sèries de saldo que (encara) es pot permetre NouDos i a l’oferta que trobem a la carta a Internet. I si costa escoltar dibuixos animats en valencià, fer aquests dies un regal als menuts en la llengua pròpia ratlla l’acte heroic. Malament anem quan la pretensió de comprar una targeta de felicitació en valencià, un peluix que diga “Vols jugar?” o un trenet amb cançons adaptades ha de ser també un acte reivindicatiu, nacionalista o resistent i no un símbol de normalitat i coherència amb el territori i amb la llengua dels xiquets receptors."

Escriptorsvalencians.tv

"Els llibres de Marc i Andrea" de Joan Carles Girbés from AEPV on Vimeo.

Tipus mòbils 61 - Estem salvats...

A la columna d'avui a L'informatiu parlem del programa "Miedocracia" del "Salvados" de La Sexta i dels drets als quals hi ha gent disposada a renunciar per mantenir el seu lloc de treball. I és que... "Estem salvats..."

"Mentre no es capgiren (o regiren) els papers, mentre no posem fre als especuladors que s’engulen amb supèrbia el nostre futur, mai eixirem del pou actual encara que els governants s’entesten a retallar despesa pública, recentralitzar administracions (l’excusa de la crisi és collonuda per fer “més Espanya”) o retallar drets socials, com va anunciar ahir a les Corts de Madrid el futur president del govern central. I si no hi posem remei prompte, aquest estat d’excepció econòmica i social a què ens tenen sotmesos desembocarà en un altre pitjor i més negre. Obrint Pas ho canta a ritme punk en el seu Coratge: “en la guerra on lluitem / només ens queda una cruïlla: / viure com esclaus / o perdre la por / i seguir endavant!”."

Presentació a Carcaixent!

L'associació cultural Carcaixent m'agrada ha organitzat una presentació de la col·lecció infantil "Els llibres de Marc i Andrea" per a aquest dissabte dia 17 a les 19h. Estic molt i molt content que aquesta posada de llarg es faça precisament a la meua ciutat, i que persones que m'estime molt, amics de fa temps i d'altres que he tingut la sort de conéixer de fa poc temps hi estiguen posant tantes ganes i il·lusió perquè l'acte siga especial. Moltes gràcies a tots/es!

Si us ve de gust fer una ulladeta al convent de les Dominiques, sereu molt benvinguts. I, si podeu, porteu els xiquets! Hi haurà un taller d'animació lectora a l'inici i l'actuació musical del cantacançons Dani Miquel per a cloure l'acte.

Tipus mòbils 60 - Qui et farà el nus de la corbata?

Al "Tipus mòbils" de L'informatiu fem un repàs a la trajectòria d'un home que ha tocat el cel amb els dits i ara deposita les seues natges en la crua banqueta d'un jutjat.

"Per evitar que els votants alçaren el cap del seu melic, que era el punt que els havies redescobert per distreure’ls mentre continuaves pujant escalonets, muntaves regates i carreres d’hípica i omplies la capital d’edificis emblemàtics, esdeveniments impensats i cotxes ensordidors i ultraràpids. T’envoltares d’empresaris, ducs, prínceps i reis i arribares fins el papa, l’escalonet suprem, als peus de Déu mateix. I tots t’escoltaven i et somreien i lloaven el teu treball i sacrifici. Tenies el món a les mans, i un equip de televisió al teu servei per enregistrar cada pas i cada gest."

L'article sencer: "Qui et farà el nus de la corbata?". (Gràcies Feliu Ventura!)

Resenya a L'illa - Llegir per a compartir

La revista de lletres L'illa 58 inclou en la secció "Quaderns d'animació lectora" un article del crític Joan Portell Rifà sobre la col·lecció "Els llibres de Marc i Andrea". Podeu llegir-lo punxant la imatge.

Publicitat Alberdania

Resenya a Al·lots, El Petit Príncep

El bloc de resenyes de llibres infantils i juvenils "Al·lots, El Petit Príncep", de la llibreria homònima de Barcelona, ha publicat una entrada sobre Fem la maleta!, de la col·lecció Els Llibres de Marc i Andrea:

"‘Fem la maleta!’ resulta ser una molt bona tria per a pre-lectors, el format de cartró d’una mida fàcilment manejable per les seves manetes resulta ideal per permetre que siguin ells qui el manipulin amb llibertat sense haver de patir que es trenqui, poseu-lo a la llista dels reis."

Podeu llegir l'article sencer en aquesta adreça.

Entrevista a La Nit

Us deixe ací l'enllaç a l'entrevista d'ahir al programa La Nit del canal 9/24 de RTVV. Hi vam fer un repàs als 25 anys de Bromera i parlàrem, també, de l'estat actual del sector editorial valencià i de la cadena de valor del llibre. Si teniu un quart d'hora per dedicar-li...