06 de febrer 2013

La meta somiada

Ho vaig prometre i ací estic. Aquestes són algunes de les frases que més m'han colpit de la lectura d'Els invisibles, d'Isabel-Clara Simó. Algunes semblaven parlar-me directament a l'orella, com fan les obres que et sacsegen la consciència...
  • "Les paraules tenen cos i perduren. I tu, que les has pronunciades, ho saps."
  • "La certesa sempre és incerta, quan recordem fets fugissers."
  • "Hi ha coses que passen i coses que no passen. De vegades els cors són durs com l’acer i les mirades àvides i esquives. Però de vegades la gent es transforma en éssers humans."
  • "Si ningú no remena res, la llei és agradable i tot. Sense llei, ens mataríem els uns als altres; amb la llei, també, però ens matem legalment. Són coses antigues."
  • "No t’equivoquis d’orella quan contis secrets! És quasi tan greu com equivocar-se de cul quan hagis de llepar-ne!"
  • "I l’autoestima? Com s’alimenta si no hi ha aplaudiments anònims?"
  • "Tenim un país en què passes de cuc arraulit a líder espavilat sense solució de continuïtat."
  • "En les moments de crisi, els obrers són titllats d’egoistes pel mer fet de piu- lar; en els moments de bonança, ni les gràcies."
  • "Enlloc, i menys en un poble, hi ha secrets amorosos. Els secrets amorosos s’incrusten a les pedres dels carrers i a les portes de les esglésies, i van escampant-se, com el pol·len empès pel vent, a les boques ansio- ses o avorrides dels vilatans."
  • "El senyor Pijoan, amo de tantes empreses, estava malalt. No de gota, no, sinó del cap. Arrossegava una psicosi esquizoide que es resolia, de vegades, en una explosió de violència." 
  • "La paciència és la primera arma per triomfar a la vida; la segona és la força de voluntat; la tercera és la saliva, saliva per parlar i per llepar."
  • "Els odis profunds són com un càncer, que van destruint teixit de l’ànima en silenci i sense manifestar-se."
  • "A qui li importa la gent? La gent només és per votar."
  • "La renovació, de què tant es parla, vol dir la desaparició dels vells en profit dels joves. I els vells s’hi aferren perquè quan tastes el poder és millor que el sexe, millor que la riquesa i millor que la bellesa."
  • "La gent vol aprendre. No ho saben, però això és el que volen. I si la persona que ensenya crida l’atenció per algun tret determinat, o té una veu especial o desperta algunes simpaties, tothom escolta." 
  • "La policia [...] és una força anònima que està posada, fent un cercle màgic, al voltant del poder polític. La seva missió és defensar aquest poder. Aconseguir l’ordre públic. Frenar la gent. Sense això no hi hauria democràcia, és clar, perquè la gent són més en nombre que els dirigents. [...] La policia està pensada perquè no ens fem mal els uns als altres, és cert, però sobretot perquè deixem incòlume el fràgil poder visible, que l’invisible ja es defensa sol."
  • "Els cànons de bellesa són variables, però a tu et toca l’època en què no hi escaus, i què vols fer-hi?" 
I, per acabar, dues frases especialment encoratjadores, per pensar-hi a banda:
  • "No sempre triem el nostre destí. No sempre somiem la meta on sí que podríem arribar." 
  • "Que aixequin la mà els qui tinguin una passió per la qual val la pena viure. Que l’aixequin, ara que no els mira ningú, ara que no cal fer comèdia, ara que estem sols!"  
L'obra n'està plena, d'allò que tantes vegades hem dit ací "frases subratllables".

04 de febrer 2013

Gran novel·la d'Isabel-Clara Simó




Cada nova novel·la d'Isabel-Clara Simó és un petit esdeveniment literari. Els editors ho saben, els mitjans de comunicació ho saben, els llibreters ho saben i els nombrosos lectors que la segueixen, també. He tingut l'enorme fortuna de ser editor seu durant molts anys. Títols com ara Homes o El meu germà Pol han estat bestsellers immediats, amb reimpressions constants i xifres de vendes rècord en la col·lecció en què es publicaven. Vaig tenir també el goig de veure acomplit un desig d'adolescent: recuperar i rellançar Júlia, una obra que en el seu moment em va marcar com a lector i que, anys a venir, vaig poder defensar com a editor en una versió reescrita i ja definitiva. Aquests són els petits plaers secrets que t'atorga el meravellós ofici d'editar. L'última roda de premsa (i posterior presentació al públic) que vaig fer a València en la meua anterior etapa professional va ser precisament d'un llibre d'Isabel: Un tros de cel. Hi conserve bons records, d'aquella jornada.

Ara, Isabel ens sorprén doblement amb la seua nova proposta literària: Els invisibles. D'una banda, pel canvi d'editorial, ja que s'estrena al catàleg d'Amsterdam, dins de l'aposta decidida d'aquest segell inquiet i creatiu per la literatura catalana (hi haurà més sorpreses en aquest sentit els pròxims mesos). I aquesta "estrena" de la veterana autora alcoiana es produeix amb tots els honors possibles, ja que Els invisibles és una de les millors obres que li he llegit mai, sens dubte un dels seus treballs literaris més redons.
Es tracta d'una novel·la coral, que parteix d'un fet intrigant: la desaparició d'una nena petita, Victòria, enmig de la muntanya. No ha deixat cap rastre, cap pista, cap senyal. El poble imaginari en què se situa l'acció, Volterà, es mobilitza per localitzar-la, sense èxit. Amb aquest poderós punt d'arrancada, les pàgines següents de la novel·la ens submergeixen (ens "atrapen", tot i que aquest verb estiga desgastat de tant usar-lo en contextos semblants) en la vida d'una sèrie de personatges que, per un motiu o un altre, han acabat establerts a Volterà fugint d'alguna cosa o apartats per alguna raó poderosa que descobrirem poc a poc. Aquests fragments vitals trenats aprofiten l'autora d'excusa per parlar-nos de temes de plena actualitat, com ara les misèries de la política, el valor de la cultura, la llibertat dels individus o la repressió de les forces de seguretat, entre molts altres. L'ombra de la petita Victòria plana per damunt d'aquelles vides invisibles, fins el clímax final, que no us desvetlaré però que conté un dels diàlegs més ben construïts que he llegit en català en molts anys.
Jo n'he gaudit molt, d'aquesta lectura, i per això em permet recomanar-vos-la amb tanta passió. En un apunt a banda promet transcriure algunes de les frases que més m'han colpit.



Aquest dimarts 5 de febrer, a les 19h,  Isabel-Clara Simó presenta Els invisibles a la Casa del Llibre de València. Una bona ocasió per felicitar-la en persona per regalar-nos aquesta gran novel·la! En sentirem a parlar molt (i bé).

02 de febrer 2013

Aniversaris editorials



Edicions del Bullent celebra enguany el seu 30é aniversari. Es tracta d'un dels segells més veterans del País Valencià, vinculat des del naixement amb la distribuïdora Sendra Marco. Bullent ha bastit amb el temps un catàleg molt ampli centrat en la literatura infantil i juvenil, i amb els premis Enric Valor i Carmesina com a estandards. Fa ja molts mesos que Núria Sendra (vegeu vídeo ací) va prendre el relleu al seu pare, Gabriel, en la gestió de l'empresa. Una editorial honesta, activa a la xarxa i amb voluntat de mantenir-se amb una estructura raonable i "abastable" que els permeta continuar cuidant cada novetat amb la màxima dedicació, com és el cas d'un dels últims llibres que han publicat, Set Blancaneus i un nan, de Carles Cano.
Canal 9 va emetre aquesta setmana un breu reportatge sobre l'aniversari de Bullent als informatius. Us recomane veure'l.


També està de celebració Edicions 96, segell carcaixentí (tot i que establert ara a la Pobla Llarga), que ahir mateix acomplia 15 anys. Amb l'eleboració d'agendes escolars personalitzades com a punta de llança, l'equip que encapçala Dolors Pedrós (vegeu vídeo ací) ha diversificat la seua oferta editorial amb poesia, estudis locals, literatura infantil i també per a adults... i moltes altres col·leccions. El seu últim encert ha estat la recuperació de L'inventari clement (original i complet) de Vicent Andrés Estellés.

És un goig, en els temps que corren, comprovar que alguns editors (editores, en aquest cas) continuen treballant en el nostre país amb empenta i creativitat, sortejant la crisi amb honestedat, movent-se virtualment a la xarxa i físicament arreu del país, i cuidant les propostes literàries que ens ofereixen amb l'estima d'un artesà. Per molts anys que continuem gaudint dels vostres llibres!!!

01 de febrer 2013

El futur de les biblioteques


Una interessant infografia d'OpenSite sobre el "futur" (en realitat, parla del present) de les 121.000 biblioteques que hi ha als Estats Units. Hi ha algunes qüestions vertaderament rellevants, com ara que el 69% dels nord-americans usen les seues biblioteques públiques, que també pateixen retalls en els pressupostos. És il·lustratiu l'elevat índex de préstec de llibres electrònics, que no augmenta més per tres motius principals, tots relacionats amb les restriccions per part dels editors: les grans companyies que no venen drets de descàrrega a biblioteques, l'augment dels preus de cessió d'ebooks per a biblioteques, o les limitacions al nombre de descàrregues.
El "futur" que apunta el titular de la infografia es relaciona amb els serveis tecnològics que ofereixen les biblioteques als usuaris. En algunes àrees, és l'únic lloc en què s'hi pot accedir a Internet de manera gratuïta. El 96% disposa de pàgina web, el 68% tenen perfil a Facebook, i el 39% està actiu a Twitter. No diuen que el que passa als EUA acaba passant-nos també a nosaltres? Doncs prenem nota d'aquestes tendències!


26 de gener 2013

De què va això de ser editor

La mort de Gonzalo Canedo, fundador de l'editorial Libros del Silencio, ha provocat articles de crítics i intel·lectuals lloant la seua integritat i posant en valor les virtuts del bon editor. El que més m'ha cridat l'atenció és aquest del bloc El lector mal-herido, del Diario.es. Es tracta d'un text provocador, com tots els que hi trobem en aquell espai. Fixeu-vos, si no, en l'inici:
"Por los escritores sabemos que los editores son unos hijos de puta. Les roban, les cambian una coma; les cambian dos comas; les dejan de publicar; no les entienden y no les hacen caso cuando proponen una foto para la portada; siempre invitan a comer a otro; siempre sacan sus libros en febrero. Todo terrible."
Però entre provocació i provocació, trobem moltes raons per continuar estimant aquest ofici tan particular. Aquestes són algunes de les reflexions que més m'han interessat i voldria deixar reflectides ací per tenir-les sempre presents. Us recomane llegir l'article sencer.
  • Haciendo libros uno puede acabar rico, sí; como puede uno acabar rico mirando por la ventana, más o menos. 
  • Un editor independiente no busca el talento, sino llegar a fin de mes.
  • Ser editor es un oficio de equilibrista, pues sólo importa cuánto tiempo aguantas sobre el alambre.


21 de gener 2013

Reinterpretar la vida





Dissabte, Levante-EMV va publicar una nova col·laboració en la secció "El llibre de la setmana". En aquesta ocasió recomane l'última novel·la de Julian Barnes, El sentit d'un final, publicada per Angle Editorial. Podeu punxar la imatge per llegir l'article.

19 de gener 2013

Vine com estàs


Tina Vallès ens regala a Núvol un d'aquells textos de crítica literària que encomanen les ganes de llegir tant el ressenyat com el ressenyador. Centrem-nos ara, però, en l'autora ressenyada, Mercè Ibarz. El títol de l'article és ja suficientment explícit: "Llegir tota la Ibarz". El motiu és el llançament de Vine com estàs (Proa), la primera gran obra en català d'aquest 2013, un text que perdurarà en la memòria dels lectors molt més enllà d'aquest mesos grisos i freds. Tina elogia la prosa de l'autora, la seua evolució, la minuciositat amb què escull i col·loca totes i cadascuna de les paraules que conformen cada obra, un mestratge que condensa ara en la seua nova proposta literària:
"Vine com estàs diria que, tot i ser formalment dues narracions, és alhora un conjunt d’històries tan trenades, tan ben enredades les unes amb les altres, que potser no és agosarat dir que o bé és una novel·la o bé la Ibarz s’inventa un nou gènere narratiu que és conte, és novel·la i és memòria"
A mi Mercè Ibarz em recorda, en l'exigència, en la brevetat i en la condensació de saviesa al millor Erri de Luca. I en el tracte personal és ferma i afable alhora. Mai oblidaré un consell que em va donar en una ocasió (no fa massa, tot i que semble que ha passat una eternitat): "Noi, comença a pensar en tu mateix". Vaig anotar l'advertiment premonitori en un paper (tinc tendència a oblidar qüestions que, temps a venir, resulten importants) i, des d'aleshores, el tinc penjat al meu despatx, envoltat de dibuixos dels meus fills. Algun dia, potser, contarem més d'aquella història. Ara, de moment, gaudim tots de Vine com estàs (ací, un tast). Un gran encert, un més, de l'editor d'Edicions Proa, Josep Lluch. Estem d'enhorabona!

Mercè Ibarz vista per Martina Tulier a Núvol.com.

And I swear
That I don't have a gun
No I don't have a gun
No I don't have a gun
Memoria

16 de gener 2013

L'#apocalipsillibre en 7 (o 8) tuits

Façana de la Llibreria Catalònia, plena d'optimisme i d'esperança l'any 1932. Ara tanca. Hi posaran un McDonald's.

El periodista Jordi Nopca ha publicat un interessant reportatge a l'ARA Llegim sobre l'estat de la qüestió en l'edició en català amb l'inequívoc títol: "El sector del llibre pateix". A falta d'estudis actualitzats (que potser quedarien obsolets, ja que la situació s'agreuja per moments), Nopca ha realitzat una sèrie d'entrevistes a representants dels principals gremis i associacions del llibre de Catalunya. 
M'he permés sintetitzar algunes de les idees principals de l'article en 7 (o 8) tuits. Aquí els teniu, recopilats, un rere l'altre:
  • 1 "Hem perdut entre 7 i 10 anys de negoci. La facturació ha baixat sensiblement" Xavier Mallafré
  • 2 La facturació de l'edició en català en 2012 és de 235-240 milions €, equivalent al nivell de 2005, Xavier Mallafré  
  • 3 El sector editorial ha desaccelerat la inversió en la conversió digital. no supera el 3% facturació - Marià Marín 
  • 4 Estem 3 vegades per sota descàrregues en països amb igual nombre dispositius. Pirateig no és anecdòtic -M.Marín  
  • 5 Les ajudes públiques són l'1,85% de la facturació. Desmenteix q l'edició en català està massa subvencionada -Jordi Ferré 
  • 6 Les dotacions dels quatre grans premis en català o bé s'han reduït o bé fins i tot han desaparegut -G.J. Graells  
  • 7 La facturació llibre en català ha baixat però de manera poc significativa. Baixa nombre de títols i tirades -X.Mallafré 
  • i 8 Conclusió: l'edició en català està malament, podria estar pitjor i segurament ho estarà. Com revertim la situació?  

05 de gener 2013

Drets dels infants a escoltar contes

Il·lustració de Miguel Tanco extreta del llibre Cuentos para dormir y soñar (Ed. SM)

Comencem l'any al bloc igual que finalitzàrem el 2012: amb un nou apunt esperançat i ple de bons desitjos, com correspon a aquests dies festius de Nadal i Reis. En aquesta ocasió, ens fem ressò del Decàleg dels Drets dels Infants a Escoltar Contes, un manifest promulgat per primera vegada en els anys 70 a Veneçuela però que manté la plena vigència en l'actualitat. Potser més que mai, abduïts com estem sovint els pares entre les nostres obligacions laborals i domèstiques i el recurs fàcil de la tele com a "cangur". 
El decàleg ens posa de peus a terra per fer volar la imaginació i ens recorda que els infants tenen dret a...
  1. Escoltar, sense distinció de raça, idioma o religió, els contes més bells de la tradició oral dels pobles.
  2. Exigir els seus pares que els conten contes a qualsevol hora del dia.
  3. Demanar a un adult que els conte contes amb amor i ternura, que és com s'han de contar.
  4. Escoltar contes assegut als genolls dels iaios.
  5. Saber qui són els principals autors de contes.
  6. Conéixer les faules, els mites i les llegendes de la tradició oral dels seus països.
  7. Inventar i contar els seus contes propis, i modificar els que ja existeixen per crear les seues versions pròpies.
  8. Exigir contes nous. Els adults tenen l'obligació de nodrir-se permanentment de relats nous i imaginatius, bells i interessants.
  9. Demanar un altre conte, i a que els conten la mateixa història un milió de vegades.
  10. Créixer acompanyats de paraules màgiques que òbriguen les portes de la imaginació en el camí cap als somnis més bells de la infantesa.

Bé, no em direu que no són bons desitjos, veritat? I si provem a fer-los realitat durant aquest 2013? M'encanta el dret número 9, tan real en xiquets menuts... 
Podeu ampliar la informació del decàleg més desenvolupada en aquesta adreça de la web d'SM. Una web, per cert, que us recomane encaridament, no només per l'impressionant catàleg literari que exhibeix; també per la quantitat de recursos interessants i útils que comparteix amb pares, mares i professorat.

31 de desembre 2012

El 2013 serà (molt) millor




L’any que ara finalitza ens deixa moltes coses dolentes, però obri també algunes expectatives per albirar el futur amb esperança. En el meu cas, el 2012 ha significat un canvi de cicle laboral i vital forçós. A mitjan any, de manera abrupta, l’empresa a la que havia estat vinculat durant dues dècades (aviat és dit!) va anunciar comiats i un ERO de suspensió de contracte que ens afectà a un terç de la plantilla ("suspensió" que es va convertir en definitiva per a cinc excompanys els dies previs a Nadal). Encara ara confie que, qui té la paella pel mànec, decidisca resoldre els fils que pengen amb un bri de lucidesa, humanitat i justícia. Però ni tan sols aquest procés indigne podrà esborrar la motivació amb què, en el moment àlgid, acaràvem noves fites per a l’edició en català al País Valencià.
És ben sabut que tota acció té una reacció, i el pas amarg per l’atur ha tingut també un vessant ben positiu: ha palesat la sensibilitat de moltes persones amb les que estic profundament agraït. D’alguns, dels amics de tota la vida, ho podries intuir; d’altres, però, els descobreixes en aquesta tessitura terrible. I aquest suport no s'oblida mai. No han estat només paraules d’afecte i de solidaritat, correus, telefonades o converses increïblement reconfortants quan tens la moral per terra, sinó també els fets, els reptes que se'ns presenten, els que es gesten a foc lent, i fins i tot els projectes que no quallen ara però es mantenen latents, tot esperant del moment idoni, que amb certesa arribarà.

Fer balanç és realitzar una mirada subjectiva al passat. A mi, però, el que realment em fa vibrar és la paraula “futur”. I tinc el pressentiment esperançat que el futur, més incert i obert que mai, encara ens ha de portar molt lluny si no perdem el coratge i continuem lluitant i sumant complicitats i amics que ho seran (ho sereu) per sempre. Aquest és, si més no, el meu desig d’any nou!
Molt bon 2013!!!

29 de desembre 2012

Un paquet irlandés



Igual de content que es mostra Marc (ara Cormac) en la imatge que encapçala aquest apunt, així mateix m'he sentit jo en obrir el paquet amb una caixeta contenidora dels quatre títols d'Els llibres de Marc i Andrea en la versió irlandesa de l'editorial Leabhar Breac: Caitlín agus Cormac.
Contàvem ací el descobriment casual (i ja té pebrots l'assumpte) de l'existència d'una edició en gaèlic d'aquesta col·lecció, que es comercialitza des de fa ja uns mesos. Doncs bé, s'ha de dir que m'han arribat abans els exemplars des d'Irlanda que des d'Alzira. Així funcionen ara les coses...
Els llibres m'arriben precisament el dia abans del meu aniversari. Gràcies pel regal, Darach!!

28 de desembre 2012

Errates molt perilloses!


Aquest matí, la companya Begonya Soler m'ha enviat l'enllaç a aquesta notícia, i des d'aleshores que no me la trac del cap... No és una innocentada, no, la notícia es va publicar així, tal i com la veieu, el dia 5 de desembre (i encara no l'han rectificada!). L'obituari es referia al geògraf Enric Lluch i Martín, efectivament traspassat el dia anterior a la publicació d'aquesta "informació", i no a l'escriptor i amic Enric Lluch Girbés, que és qui apareix a la foto del diari Deia. Sembla que també algun altre mitjà ho va publicar amb la imatge incorrecta. L'explicació (segurament) és que quan introdueixes "Enric Lluch Martín" al Google Imatges, apareix per error, i en segon lloc, l'autor d'Algemesí ... A aquests nivells està arribant el "periodisme", ai, làs!
Imagine el sobresalt que tindria Enric en veure's "mort" al diari, però segur que amb el seu bon humor habitual es deu haver fet un fart de riure amb l'anècdota. I (qui sap) potser ja prepara una novel·la amb aquest argument... Perquè "tela" el tema!

Cuina tres estrelles

"Si busqueu aquest Nadal un plat saborós, de bona digestió i somriures garantits, El Racó de Penèlope, premi Gran Angular, és un plat que es devora amb fruïció."
Així acabava l'article de dissabte al diari Levante-EMV, un fragment que va quedar fora de maqueta, però que recupere ací al bloc. Si punxeu la imatge, podreu llegir la ressenya sencera.

21 de desembre 2012

Bon dia, Enric!

Tal dia com avui, fa tres anys, acomiadàvem Enric Solbes en un tanatori ple a vessar de desenes d'amics que l'estimaven. Continue pensant molt en ell, en el seu art i en la seua humanitat, en els valors que encarnava i contagiava i que s'han esvaït, segurament per sempre, d'alguns dels projectes que compartíem.
Fa aproximadament un any em van demanar col·laborar en una publicació commemorativa sobre Enric, un llibre que patrocinà la UGT-PV. El resultat d'aquell treball de diversos autors (Carles Alberola, Romà de la Calle, Jesús Huguet, Josep Franco...) s'intitula Enric Solbes en homenatge. L'obra es va presentar a finals de maig, pocs dies després que em comunicaren que estava inclòs a l'ERO de Bromera. Ja no podia, doncs, dir-li "bon dia" cada matí al quadre del que parla aquell article. Mai més no ho he pogut fer de nou. L'acte va ser especialment trist, molt dur de pair. 
Aquest és el text que vaig escriure, i aquest, el quadre del que parle:

 'Els lectors' (2008), d'Enric Solbes.

"Hi ha absències que no arriben a ser-ho. Els artistes, els bons artistes, els creatius, els innovadors, els que s’arrisquen i marquen camins poc transitats no desapareixen mai del tot, i la seua ombra d’influència s’allarga amb el pas del temps. Les bones persones, aquelles de cor noble i amistat sincera, tan difícils de trobar com un tresor en una illa deserta, deixen una petja encara més profunda. Per això Enric Solbes, que tenia aquestes virtuts, continua ben present entre nosaltres.
Vaig tenir la immensa fortuna de conéixer Enric Solbes a principis dels anys 90 del segle passat, quan vaig començar a col·laborar amb Edicions Bromera. Ell va ser molts anys company de treball i l’autor de la imatge corporativa de l’empresa, del disseny de les seues col·leccions, de les portades d’un gran nombre de títols i de les il·lustracions d’un bon grapat d’èxits de la literatura infantil i juvenil, com ara L’últim roder. En aquella novel·la emblemàtica de Josep Franco, Enric va posar cara i ulls a Eugeni el frare, i el va fer cavalcar no només per les pàgines d’una novel·la inoblidable, sinó també per l’imaginari col·lectiu de milers de lectors que l’han gaudida al llarg de l’últim quart de segle.
El seu treball com a il·lustrador i dissenyador, i el seu coneixement profund de l’art de la tipografia, ha contribuït d’una manera decisiva a prestigiar l’edició valenciana contemporània. És un llegat inesborrable, impagable, que li devem al seu talent i versatilitat, i a la saviesa acumulada que pouava amb moderació per abocar, a poc a poc, amb la calma amb què acarava cada nou repte, en detalls aparentment casuals de cada obra que ens regalava.
Més enllà del seu innegable geni, hi ha l’aspecte humà, que és potser la faceta que resultava més impactant. Enric Solbes estava a les antípodes del clixé que tenim dels artistes. Era una persona discreta, ordenada, senzilla, metòdica, humil i poc donada als protagonismes ni als actes públics.
La pintura i la il·lustració es presta a rampells valoratius apressats i poc consistents. De vegades diguem d’un quadre, d’una imatge, d’una coberta “m’agrada” o “no m’agrada” sense saber ben bé per què. Costava molt discrepar del seu criteri. Quan li exposaves una crítica a algun dels seus treballs (un “no m’agrada” que havies de justificar), t’escoltava sempre amb respecte i en acabat, amb una mirada sorneguera i educació exquisida, era capaç d’argumentar llargament sobre qualsevol aspecte de la imatge que havia generat. I convéncer-te! Des de l’elecció de la tipografia basant-se en les reminiscències històriques o sensitives que provocava al lector inconscient fins l’últim reflex de llum d’un marge de la composició. Sempre et desarmava amb explicacions irrebatibles que palesaven la profunda documentació que comportava cada detall que hi incloïa.
L’any 2009 es va crear Edi.cat, una empresa que uneix tres editorials independents (Angle, Bromera i Cossetània) per promocionar els seus catàlegs respectius, tant en format paper com en digital. Una de les primeres accions que van impulsar va ser una publicitat conjunta de les seues novetats més atractives, i li demanaren a Enric Solbes que elaborara el tríptic promocional. Semblava un encàrrec senzill: col·locar 15 cobertes de llibres (5 de cada editorial) en un full que es doblega en 3 parts. Això és tot. Però Enric va copsar a la primera el principal entrebanc: la distribució dels llibres havia d’estar repartida en aquell espai de manera que ninguna editorial tinguera més protagonisme que la resta. Aleshores, Enric va posar en pràctica una teoria basada en puntuacions que adjudicava a cada coberta. Si un llibre estava al centre de la pàgina principal, tenia la màxima puntuació, perquè és allà on el lector mira primer. En canvi, la que estava a la part inferior d’una de les cares externes, tenia els punts mínims. I, així, seguint aquest mètode, va puntuar cadascun dels espais que havien d’ocupar aquelles 15 cobertes i va distribuir els llibres de manera que la suma dels punts dels 5 títols d’una editorial foren idèntics als de les altres dues. Dit d’una altra manera: va aconseguir el que semblava impossible, que les novetats de les tres editorials tingueren, als ulls del lector, un pes mil·limètricament equitatiu en un mateix espai. Vaig seguir aquell procés i la resolució bocabadat, amb admiració absoluta. Que no seria capaç de fer amb obres de més envergadura un artista que es preocupa per aquests detalls aparentment insignificants!
El temps que hem passat amb Enric hem aprés a valorar aquests petits detalls que marquen la diferència entre el que està ben fet i el que és insuperable. Des de fa un any, a l’entrada principal de l’editorial hi ha un quadre seu de gran format, Els lectors. Cada matí, sense fallar-ne cap ni un, el mire quan entre i li dic amb el cor “Bon dia, Enric!”. Perquè a mi les seues ensenyances i la seua obra em continuen pintant els dies grisos amb els milers de colors amb què ens alegrava la vista i ens despertava els sentits."

17 de desembre 2012

Caitlín agus Cormac

Portades d'Els llibres de Marc i Andrea en gaèlic, publicats per Leahbar Breac.



Fa poc compartíem ací una bona notícia: la publicació de la quarta edició de Llegir per a créixer, tot i que el llibre està en llibreries des de juny (algun dia rebré el contracte corresponent...). Ara, tafanejant per internet, m'assabente que, també pels volts d'estiu, l'editorial irlandesa Leahbar Breac va publicar la col·lecció de llibres de cartó "Els llibres de Marc i Andrea" en gaèlic... i no n'han dit absolutament res!!!
Malgrat tot, em quede, de nou, amb la part positiva de la història. Perquè la veritat és que estic molt i molt feliç que Marc i Andrea viatgen per Irlanda (i qui sap si per altres països que no m'han comunicat!). Pel que he vist a la web, Marc allà es diu Cormac, i Andrea, Caitlín. Els títols en irlandés són:
Aquest cap de setmana he pogut contactar amb l'editor irlandés, Darach Ó Scolaí, a qui vaig tenir el plaer de conéixer en persona en diverses cites a la fira de Bolonya. A diferència del que fa el "meu" editor valencià, Darach em va respondre d'immediat. És un lluitador entusiasta, d'alegria contagiosa, un resistent, com ho són tots els irlandesos que treballen per mantenir viva la seua llengua davant l'aclaparador domini de l'anglés. Em diu que els llibres estan funcionant molt bé en el mercat irlandés, i que va fer una tirada de 2.000 exemplars de cadascun. Quina meravella! Si Cormac i Caitlín aconsegueixen fomentar el gust per la lectura i per la seua llengua entre els infants d'aquell país, serà un nou motiu de satisfacció. Un més dels molts que m'ha proporcionat aquesta experiència. Malgrat tot.
Go raibh maith agat, Darach!

10 de desembre 2012

Proeses en terra hostil

"Estem tan saturats d’escàndols, xoriços i retalls de tota mena que correm el perill de no fixar-nos en les petites proeses quotidianes que els valencians també som capaços d’engegar. Si bé el panorama general resulta desolador, en l’àmbit cultural l’alarma sona (de fa temps) a 180 decibels; és a dir, a l’alçada de l’estrèpit que provoca un volcà en erupció capaç d’arrasar tot signe de vida i deixar-nos un dany irreparable a l’oïda. Però enmig d’aquest sorollós caos, n’hi ha també, per sort, gent amb capacitat i ganes de posar-hi seny i continuar construint en silenci, conscients que o bé espavilem pel nostre compte, o se’ns mengen pels peus."
Us convide a llegir la resta de l'article publicat a SOM Eldiario.es en aquest enllaç.

03 de desembre 2012

Nova (i definitiva!) edició de 'Llegir per a créixer'





Després de tres edicions (una, dues i tres) i més d'un milió d'exemplars repartits en diversos plans de foment de la lectura, Llegir per a créixer ha arribat finalment a les llibreries. El llibre inicia, amb aquesta quarta (i definitiva!) edició, una nova vida en format "venal" per a tot aquell que el vulga adquirir en els punts de venda.
Aquesta edició no només té una coberta nova (ja no és una imatge de l'enyorat Enric Solbes, sinó de Fran Parreño), també han desaparegut les il·lustracions interiors de Josep Vicó. A canvi, ofereix capítols nous sobre la lectura crítica i la lectura expressiva, i alguns apartats pràctics extrets del Mètode definitiu per tenir fills lectors. 
A banda d'aquest contingut textual nou, hi ha hagut una reescriptura completa del conjunt. Tot i que la primera redacció és del 2006, hi ha hagut canvis importants que calia incorporar perquè el conjunt no perdera vigor. Com, per exemple, l'extensió de la lectura en pantalles (llibres electrònics, tabletes, dispositius mòbils), que fa només 6 anys eren residuals (i quasi no apareixien esmentats al llibre) però que en l'actualitat tenen un ús generalitzat. Són els signes del temps...
Podeu llegir ací l'índex definitiu i també un tast de les primeres pàgines.
Tot i que el llibre està en llibreries des de principis de juny, no va ser fins la setmana passada que vaig tenir l'oportunitat de parlar-ne en públic per primera vegada. Va ser en la sessió de l'Escola de Pares i Mares d'Ontinyent (un èxit de públic, per cert: la sincera enhorabona als organitzadors!). Algun dia explicarem amb més detall algunes interioritats sobre el difícil part d'aquesta edició. Ara, però, és el moment de celebrar que està a l'abast dels lectors, a les llibreries, i que d'aquesta manera pot continuar contribuïnt a promoure la lectura en la nostra llengua. Aquest ha estat, des dels inicis, l'objectiu d'aquesta obra.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...