05 de juliol 2010

L'illa 55

Enguany hem avançat la revista de lletres L'illa de tardor a l'estiu. Així, el número 55 ha eixit al mes de juny, quan normalment arribava cap a finals de setembre. El motiu ha estat, fonamentalment, participar els més de 40.000 subscriptors d'aquesta publicació del llançament de la nova novel·la de Magaret Atwood, a qui dediquem la portada. L'any del diluvi és una novel·la torrencial d'una escriptora que s'incorpora al catàleg de Bromera amb tots els honors.
El dossier l'hem dedicat a la relació entre literatura i ensenyament, un tema que no és nou per a L'illa però que convé revisitar periòdicament.
Per cert que aquest és el primer número de la revista que podeu trobar en flash al renovat web de l'editorial, un format que, confiem, us resultarà més còmode per llegir en la pantalla.

04 de juliol 2010

Amb Herta Müller a Madrid (I)


Entre unes coses i altres, no hem comentat encara en aquest TaC la visita de Herta Müller a Madrid, ni el sopar compartit ara fa tot just una setmana. Promet parlar-ne. Ara, però, em plau compartir ací aquest vídeo de Cuatro amb la notícia de la roda de premsa. Com veureu, és més o menys la peça informativa que hauria d'haver fet la televisió valenciana si aquest fóra un país normal amb mitjans públics normals. Però tenim el que tenim i ni tan sols es van dignar a anar-hi a l'acte. I és que m'ha sorprés (gratament, no cal dir-ho) la rellevància de l'edició en català en un mitjà (ehem) "nacional".
Més informació sobre la repercusió mediàtica de la visita, en aquest enllaç.

03 de juliol 2010

Facturadors i editors

Continue esporgant el poc que he salvat de la pira i trobe un altre retall que en el seu dia em va semblar interessant i ara em sembla premonitori. S'intitula "Facturadors i editors", i el signava Ricard Biel per a Benzina. Començava així:
"Avui dia hi segueixen havent moltes editorials, i tanmateix hi ha pocs editors. I ara que cap editor a l'atur no es pensi que per aquesta raó li serà fàcil trobar feina. Perquè les editorials no busquen editors sinó facturadors, i no pas de llibres, i encara menys de literatura, que per això ja hi ha els distribuïdors. No, el que realment busquen són facturadors de calés, i punt final.
I, més endavant, continuava així:
"El facturador editorial és, a tot estirar, un semianalfabet amb ínfules que es considera a si mateix, avalat i per tant inflat per la dinàmica prepotent del gremi, l'amo d'un esclau, l'autor, a qui en general considera una tifa a qui ha d'aguantar amb un somriure més o menys ampli en funció de la facturació que li proporcioni."
Un article redó, una veu narrativa amb força, la de Ricard.

02 de juliol 2010

Com s'aprén l'ofici d'editar?

Martín Gómez destaca al bloc [el ojo fisgón] un fragment del llibre de Kurt Wolff que us recomanava fa uns dies. Tracta sobre les (hipotètiques) qualitats o virtuts que ha de tenir un editor per fer bé la seua feina. Us el recomane. El trobareu en aquest enllaç.

01 de juliol 2010

L’intervencionisme (i els disbarats) dels 'alts executius'

Em declare de nou fan de la secció “La pantonera” de Time Out Barcelona. Aquesta setmana, la columna se centra en la injustícia que suposa parlar sistemàticament bé de l’edició independent només pel fet de ser-ho i, a canvi, criticar els grups editorials per ser conglomerats i poderosos. Entone el mea culpa i faig examen de consciència i contricció dels pecats (es deia així, no?), perquè el ben cert és que també en els segells petits o modestos hi ha gestió deficient o males pràctiques, o de tot un poc. Maria Prats posa com a exemple a la seua secció el poc marge de decisió que tenen els editors del grup RBA:
“Existeixen diversos models de gestió dels grups editorials. Sobta que els més grans (i amb pitjor fama) siguin tan poc intervencionistes: editorials com Planeta o Santillana són escrupolosament respectuoses amb la feina de l’editor. En canvi, i pel que diuen, RBA és diferent i molt intervencionista. Els alts executius del grup (que eren editors als anys vuitanta) entren en la línia editorial i provoquen molts canvis i molt sovint. Aquesta línia és contrària d’una bona política editorial. Un dels editors de RBA diu que va ser més feliç quan va entendre que els suggeriments dels caps eren ordres directes, encara que fossin disbarats. Si el que es diu a dins del sector és veritat, és molt difícil treballar a RBA llibres. Gairebé cada setmana canvien les ordres i el rumb. Vaja, un lloc per desenvolupar-hi una bona feina.”

Lliçó del dia (i són dies de moltes lliçons): a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. O, dit d'una altra manera (el nostre refranyer és generós): de joseps, joans i ases n'hi ha per totes les cases.

29 de juny 2010

Desitjos i esperances dels editors


"En el centro de los deseos y esperanzas de todo editor sigue realmente presente un ideal y un objetivo: ganarse (y conservar) a los mejores autores contemporáneos de su país y, a ser posible, también de otros países."

Extret del llibre Autores, libros, aventuras. Observaciones y recuerdos de un editor, de Kurt Wolff, de lectura intermitent aquests dies (destacarem ací més consells). Encara hem d'aprendre molt dels mestres!

25 de juny 2010

Tot el que tinc, ho duc al damunt


Estic d'enhorabona: les últimes setmanes només llig bons llibres!
Us recomanava Fin fa uns dies, i mentre vaig assaborint a poc a poc La última noche en Twisted River, cortesia dels bons amics de Tusquets (ha tornat el Gran Irving!), tinc entre mans un parell d'originals d'aquells que fan goig (un més que l'altre, tot s'ha de dir) i he devorat el que diuen que és (i m'ho crec) el millor llibre d'una de les millors troballes dels últims temps: Herta Müller.
Els qui esteu connectats amb aquest Tirant mitjançant el Facebook ja heu pogut conéixer algunes de les frases o fragments que he subratllat durant la lectura i que hi he compartit amb goig creixent. Dilluns que ve presentem Tot el que tinc, ho duc al damunt en companyia de l'autora al Goethe Institut de Madrid. La nit abans hi haurà sopar d'editors, i alguna coseta contarem en aquest bloc. Ara, però, m'agradaria que llegíreu aquest breu fragment de les primeres pàgines (punxeu la imatge per engrandir-la), que demostren l'encert de l'Acadèmia sueca:




Si en voleu més, ací trobareu algunes pàgines extra. I si encara necessiteu més proves (en calen?), no us perdeu el capítol "El crim del pa". Magistral.

23 de juny 2010

Neteja (2)

[Il·lustració: Fernando Vicente, reproduïda a la portada d'El Malpensante que citem.]

Aquest matí he tornat a fer neteja al despatx que he ocupat els últims mesos. La baieta té efectes terapèutics. De nou, com la vegada anterior fa un parell d'anys (i sembla que han passat segles!), he llançat a la gàbia del reciclatge diverses caixes de papers i catàlegs acumulats. D'entre el que em ve de gust conservar he salvat un article de l'editor Michael Kandel titulat precisament "Ser un editor", publicat en El Malpensante a finals de 2008. El text em ve com anell al dit en aquesta conjuntura de replantejaments. Entre altres, hi llegim:
"Las opiniones de los editores usualmente no son más sabias que aquellas de los choferes de bus."
"Las editoriales deben publicar, no se pueden quedar sentadas y esperar a que aparezca una joya: debe haber un flujo constante de producción."
"No he observado una relación clara de causa-efecto entre el descubrimiento de joyas y la permanencia en el trabajo."
"Decir que el editor es quien adquiere el libro es una síntesis: el editor es el perro de cacería y la editorial el cazador con la escopeta."
I aquesta sentència, que és definitiva:
"Pregunto: ¿por qué los editores vienen y van con tanta frecuencia si son tan importantes y poseen un talento tan invaluable? Respuesta: a los ojos de la editorial, para ser editor no se necesita habilidad. Cualquiera puede serlo."
I així ens va (als editors, vull dir).

22 de juny 2010

Anècdotes de llibreters al Facebook


Qui encara pense que al Facebook no s'hi tracten temes seriosos és que no coneix el grup que ens recomana el bloc Ediciona.com: "Libreros que ocultan información depués de haber sido maltratados". Un bloc en què llibreters de tot arreu comparteixen anècdotes divertides que els han ocorregut en el seu contacte amb el públic (de vegades no tan lector com caldria suposar). Us en recomane la visita per superar l'estrés quotidià (i penseu que l'explicació al vostre estrés és més senzilla del que potser mai havíeu imaginat!).
Ací en teniu un tastet:
  • Señora intimidando con la lista de las obras completas de Danielle Steel. Empiezo a mirar una por una y le voy explicando si se pueden pedir o no. Al llegar a una publicada por Emecé Argentina le digo: "Uy, está es un poco difícil, es una editorial argentina...", y salta sin dejarme acabar: "¿Qué quieres decirme, que no la voy a entender?"
  • Viene una señora: ¿le puedo preguntar por unos libros?, si claro, veo que saca como una una lista (horror) y con la esperanza de que no sean de mí sección le pregunto: ¿los libros, de qué materia son?; me mira y con cara de pánico me dice: ¿DE PAPEL?....
  • Esta tarde suena el teléfono y la persona que llama dice: oye, como ahí tenéis muchos diccionarios, ¿me puedes mirar en uno el significado de una palabra?...
  • Uff hoy en vez de "El violinista de Mauthausen" me han pedido el músico de Matusalén... madre mía, qué mal está el patio.
  • Perdona, ¿la sobrecubierta del libro la editan los mismos que editan el libro?,es que esta es muy fea...
  • ¿Estás segura de que el libro de bolsillo y el normal traen lo mismo?, ¿no estará resumido?
  • Esto de 2ª edición...¿que hay 1ª parte?
I així moltíssimes anècdotes més! Mireu, mireu.

21 de juny 2010

La 'plaga maligna' dels aforismes


"Autoritaris, paralitzants, circulars, a vegades el·líptics, els aforismes, també anomenats jocosament pensaments auris, són una plaga maligna, de les pitjors que han assolat aquest món." Ho expressa així José Saramago a La caverna (Ed. 62, traducció de Xavier Pàmies), un llibre immens que aquest cap de setmana rellegia amb renovat plaer en record i homenatge íntim a l'autor portugués.
Permeteu-me compartir ací algunes de les frases (aforismes, al capdavall) que hi vaig subratllar durant la primera lectura de la novel·la, allà per l'estiu de 2001:
"N'hi ha que es passen tota la vida llegint sense haver arribat mai a anar més enllà de la lectura, es queden enganxats a la pàgina, no s'adonen que les paraules no són més que pedres posades per travessar el corrent d'un riu, si hi són és perquè puguem arribar a l'altra riba, l'altra riba és el que compta."
"Fins i tot la ignorància pròpia és capaç de tenir intuïcions profètiques."
"Per molt espessos i negres que siguin els núvols que tenim a sobre, el cel de més amunt no deixarà de ser permanentment blau, però la pluja, la pedra i els llamps és sempre cap avall que cauen."
"Hi ha coses que si s'arriben a dir alguna vegada és per no repetir-les més."
"No ens hauríem de sentir mai segurs del que pensem que som perquè, en aquell moment, podria molt ben ser que ja fóssim una cosa diferent."
"No sempre és possible tenir idees originals, ja és molt tenir-ne que senzillament siguin viables."
"La memòria sempre té més coses per donar-nos que les poquíssimes que li reclamem."
És curiós com alguns dels fragments que va escriure Saramago es poden llegir en clau actual (i personal també, si m'ho permeteu), amb significats matisablement distints dels que el premi Nobel va concebre. Com ara aquest:
"A la vida ens hem de deixar portar a vegades pel curs dels esdeveniments, com si ens faltessin les forces per resistir-nos-hi, però de cop ens adonem que el riu va a favor nostre, ningú més s'hi ha fixat, nosaltres i prou, qui ho miri es pensarà que estem a punt de naufragar, i la nostra navegació no ha estat mai tan segura."
Quina grandesa, la dels grans de veritat!

20 de juny 2010

La diversió i el repte de Josep Franco


La periodista Beatriu Tortosa publica avui en Levante-EMV una interessant entrevista amb Josep Franco, escriptor prolífic que ha tocat (i molt ben tocats) tots els pals de la literatura, inclosa la narrativa, el teatre, la traducció, el llibre de text... És també coautor , juntament amb el guionista Paco López Diago, dels llibres que formen la col·lecció de la segona temporada de L'Alqueria Blanca a la campanya "Llegir en valencià". La qualitat literària d'aquests textos que volen incitar a llegir en la nostra llengua està, doncs, més que garantida.
Com que l'entrevista està a la secció de la Ribera i no s'hi pot consultar per Internet, us en faig cinc cèntims en aquest TaC, saturat els últims temps de males notícies.
Sobre qüestions literàries, hi diu, entre altres:
"A Sueca, la broma és que cada escriptor és el millor del carrer, i la resta de veïns aspiren a ser-ho. Jo m'he canviat diverses vegades de vivenda per arribar a ser el millor escriptor del carrer..."
"Escric per diversió i per repte, perquè tracte d'explicar de l'única manera que vull les coses que passen."
"Els escriptors hem de ser polifacètics, com els pintors. Enric Solbes va ser un exemple en la pintura i en la il·lustració, i jo crec que els escriptors hem de saber fer qualsevol cosa relacionada amb la paraula."
Preguntat sobre si repetirà l'experiència en la política com a regidor de Serveis Públics a Sueca és molt clar: "No, no m'agradaria de cap de les maneres, no en tinc intenció". El titular de l'entrevista és contundent: "La gent creu més el que ix en televisió o el que llig al periòdic que el que veu amb els seus ulls". Quanta raó té...!

19 de juny 2010

Manifest del Fòrum

Em sap greu tornar a publicar en aquest bloc, que té una vocació positiva i/o constructiva, un nou apunt desalentador, però és que, per uns motius o per uns altres, estem envoltats de càrrega negativa.
Ahir, el Fòrum Valencià del Llibre, que reuneix les principals associacions del sector al nostre país (escriptors, il·lustradors, distribuïdors, llibreters, documentalistes, bibliotecaris i editors) va fer públic un manifest conjunt per denunciar la situació d'abandonament (o caldria dir 'assetjament') institucional que patim i del qual també n'hem parlat els últims dies en aquest TaC.
El Fòrum manifesta la inquietud del sector perquè les previsibles o hipotètiques ajudes al món del llibre, bona part de les quals corresponen a activitats que ja s'han fet perquè no es podien ajornar (assistència a fires internacionals, la fira del llibre de valència, etc) no s'han publicat encara (i estem en juny!!!) ni se sap quan es publicaran (si és que es publicaran, que eixa és l'altra!). També es desconeix l'abast del retall que patiran, perquè estan aplicant un 30% més al 35% que ja van escurçar a principi d'any. En el millor dels casos, ens retrotrauran als "nivells" (aleshores ja insuficients) dels anys 90. I les ajudes de 2009 encara no s'han cobrat ni se sap quan es cobraran; i els valencians hem perdut ja 9'5 milions d'euros de fons bibliotecari per la racaneria de la Generalitat; i s'han suprimit les ajudes al llibre de text en valencià; i un "suma y sigue" i etc, etc programat que persegueix (no ho dubteu) la mort al sector del llibre valencià.

16 de juny 2010

Año 'Martorel'


Aquest matí, a les portes del Monestir de Sant Miquel dels Reis de València, on s'havia de celebrar una conferència de Vargas Llosa sobre el Tirant lo Blanc, comentàvem que una persona es fa realment major quan perd la capacitat d'indignar-se. Qui ens anava a dir que allà dins de la capella del monestir anàvem a rejovenir tant!
I és que per moltes vivències que acumules, per molt que s'evidencie el retrocés lingüístic programat al mil·límetre pels actuals governants, costava d'imaginar que també els (en altres temps) intocables clàssics del nostre segle d'or foren ara patrimoni castellà. El perill (per si algú encara no se n'havia assabentat) no ve del Nord, sinó de l'Oest. Aquells, segons la creença popular, ens volien "furtar la paella"; aquests ens volen deixar sense cap referent propi. Cap ni un.
El cas és que s'hi presentava el primer acte de l'Any Martorell, amb cartell (preciosista i preciós) de Manuel Boix i espai web a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Però ni la ment més retorçuda de molts dels allà convidats no podia imaginar que tot l'acte d'homenatge al màxim exponent de la literatura en valencià es desenvoluparia en castellà. No només ha resultat indignant i indigne, sinó vertaderament humiliant, intolerable, increïble però cert.
El presentador, Carlos Marzal, no en va amollar una en valencià. La consellera de Cultura, Trini Miró, també monolingüe en castellà. La sorpresa, vés per on, vindria de boca de l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa: no només va confessar en una intervenció brillant, apassionada, que descobrí el Tirant amb la versió de Martí de Riquer, sinó que ens delectà llegint part del monòleg de Carmesina mentre s'allita amb Tirant en un valencià que ja voldríem per a molts dels presentadors de Canal 9.
De fora vindran... i encara com!

12 de juny 2010

Llegir en valencià (malgrat tot)

Hem viscut una setmana terriblement negra per a la llengua i la identitat del poble valencià. El periodista Paco Cerdà ha detallat en diversos articles a Levante-EMV els retalls brutals (retalls sobre retalls) que el Consell ha practicat a les ja minses ajudes a la promoció del valencià, i s'anuncien mobilitzacions per a la tardor.
Ha augmentat notablement la visibilitat de l'assetjament en contra de l'ensenyament del valencià, com denuncia Escola Valenciana i com palesàrem dijous a Gandia durant la presentació de la nova edició de La mestra, de Víctor Labrado, un acte emotiu i un llibre més imprescindible que mai, que mereix un apunt a banda. Promet escriure'l.
I el colp de gràcia ha estat l'acord entre Bancaixa i Caja Madrid segons el qual, la connivència entre PP i PSOE ens ha privat de la caixa valenciana per excel·lència pocs dies després de vendre's també la CAM. És terriblement desolador. Ho explicita ben clar un lema que corre ja per la xarxa: "Si és bo per a Madrid, no és bo per a València".


Enmig de tot aquest cacau, dimecres vaig assistir a la presentació de la nova campanya "Llegir en valencià", centrada enguany també en la sèrie d'èxit de Canal 9 "L'Alqueria Blanca". De nou, la Fundació Bromera ha aconseguit el petit miracle de reunir al voltant de la lectura en valencià una llista llarguíssima d'adhesions i d'entitats col·laboradores de procedència molt diversa, entre les quals destaca precisament Bancaixa. La fotografia dels patrocinadors, on s'hi palesava la col·laboració entre el Ministeri de Cultura i la Generalitat Valenciana, és tota una raresa per aquestes contrades.
El primer llibre, El casament, es distribueix gratuïtament aquest diumenge amb Levante-EMV i l'ABC. En les pàgines finals, ressenya i recomana la lectura de tres autors valencians contemporanis.

La campanya "Llegir en valencià", però, no és només una col·lecció de llibres i publicitat al voltant de la lectura. Enguany, el diari Levante-EMV distribueix, des d'aquest divendres i durant 7 setmanes, cartells d'Enric Solbes al·lusius a la lectura. És un homenatge merescudíssim ("un acte d'estricta justícia", com el va qualificar Bernat Clari, nou director adjunt de Levante-EMV) a un artista plàstic que sempre va demostrar una enorme sensibilitat per la literatura i que va incorporar els llibres i el fet de llegir amb naturalitat en molts dels seus treballs. La difusió d'aquestes làmines (més de 400.000!) de segur servirà per mantenir viu el seu record i la grandesa del seu art.

05 de juny 2010

Misèria i companyia

[Interior de l'Àgora, desgavell monumental, vampir pressupostari.]

Amb els diners que costa una tapa del vàter de l'Àgora interminable i inútil (quan sabrem per a què serveix aquest monstre que, de moment, ja s'ha engolit 90 milions d'euros i encara no ha començat a funcionar, si és que té cap funció?) es podrien duplicar les minses ajudes al món del llibre i salvar no només llocs de treball, sinó també la dignitat cultural del nostre País. Però, és clar, la Generalitat Valenciana té altres prioritats. Us imagineu que els valencians llegírem més? Que ens informàrem més? Que fórem més crítics? No, no, això cal impedir-ho com siga!
El cas és que les ajudes al món del llibre han passat o passaran (si algun dia es promulguen les ordres "retingudes" a la conselleria d'Hisenda) de la misèria a l'almoina. Us recomane el resum de la situació que ha elaborat Alfons García per al Levante-EMV amb el títol "Bloqueo a las ayudas a la edición". Algunes, com les que promovien les línies de text en valencià, se les han carregades sense pensar-ho, sense negociar-ho, sense pietat. La resta, que eren insuficients i ja es van retallar un 35% a principi d'any, estan passant de nou per la dalla, i si cap miracle no ho impedeix, es retallaran un 30% més. Si passa més temps, és possible que els editors tinguem que pagar a l'Administració autonòmica per publicar.
Mirem la part positiva (aquest TaC és generós): ningú no ens podrà acusar de ser una cultura subvencionada!

27 de maig 2010

Tanca Bruguera (no Bromera!)


Aquest món (em referisc al del llibre) és un món de tafaners, on els rumors, interessats o no, formen part del dia a dia. I això és el que li dóna "vidilla", tot siga dit. Alguns d'aquests rumors, vés per on, es confirmen i materialitzen tot i que els protagonistes o afectats els hagen negat durant temps. És el cas de l'acord Planeta-Bertelsmann que relatàvem ací. Ara li ha tocat el torn a un altre final previsible. Em referisc al (nou) tancament de l'editorial Bruguera, dirigida els últims anys per Ana María Moix, a qui van acomiadar fa unes setmanes.
Els responsables diuen que la culpa del tancament la té la crisi econòmica (com tot ara, no? Tot el que passa és culpa de la crisi, o de ZP, o de tot plegat), i afirmen també que no hi ha espai en l'actualitat per a l'edició literària. Si ho consideren així, no m'estranya que acaben tancant i aposten, com diuen que faran, per l'edició comercial a Ediciones B (que tampoc no va sobrada) i l'econòmica a Zeta Bolsillo. El ben cert és que la bona qualitat de moltes de les propostes dels últims temps, amb autors com ara Nadine Gordimer, PD James, Doris Lessing o Per Petterson, bé hauria merescut un ressò més ampli. Però els llibres no es venen sols.
Fa molts mesos a Bromera contractàrem la nova novel·la de Margaret Atwood, una autora que perseguíem des de fa temps i que finalment hem aconseguit seduir. Aquest mateix matí, poc abans de saber que definitivament Bruguera tancava, he donat el vistiplau a les galerades de L'any del diluvi, una obra d'imaginació desbordant, en la línia de compromís social i conscienciació mediambiental que caracteritza bona part de la trajectòria de l'autora canadenca. Durant mesos després de contractar la novel·la d'Atwood (i parle de mitjan 2009) vaig tractar de contactar per mitjans molt diversos amb els responsables de Bruguera per veure de coordinar-ne el llançament, ja que la tenien contractada per al castellà. Bruguera ha publicat els últims títols d'Atwood, i em semblava lògic fer un llançament simultani i coordinat, com fem tantes vegades i amb tantes editorials. Imaginava la confusió que podia generar en alguns mitjans aquest doblet Bromera/Bruguera: durant molts anys, al principi de Bromera, quan em presentava a algun interlocutor català del món del llibre i deia que era de Bromera, sempre replicaven: "De Bruguera, dius?".
Doncs bé, mai no vaig rebre cap tipus de resposta, i davant el desinterés envers la proposta, vam decidir tirar pel recte i programar la novel·la per a aquest mes de juny. Així les coses, els lectors en català en podrem gaudir "en primícia" (a partir del 15 de juny) de l'última fita de la sensacional i sempre recomanable Margaret Atwood, gràcies a la impecable tasca de traducció (gens senzilla) que ha fet Marta Pera Cucurell. L'edició en castellà, diuen, la trauran abans que acabe l'any, ja que Bruguera queda "latent" amb el llançament de les obres que tenien ja contractades. Fins esgotar existències. On acabaran els bons autors del seu catàleg? Quins ja no es publicaran enlloc més? Tanca una editorial i s'apaga una llum.

21 de maig 2010

El més venut, inèdit

Apunt de Maria Prats a la sempre interessant columna "La pantonera", al Time Out Barcelona:
"La setmana passada, el llibre més venut en català [a La Vanguardia] era La màscara del rei Artur, de la periodista Pilar Rahola --i editat per La Magrana--. En conseqüència, a la llista castellana apareixia el mateix llibre editat per RBA (propietari de La Magrana). Tot tindria sentit si el llibre en qüestió existís també en castellà. Tantes ganes té La Vanguardia que els seus col·laboradors surtin a les llistes de més venuts que ho fan amb llibres que no s'han publicat. Increïble però cert."
Potser és per això que La Vanguardia és l'únic mitjà important que encara no ha inclòs al llistat dels més venuts Homes, d'Isabel-Clara Simó, un dels èxits de Sant Jordi i que compta ja amb 7 reimpressions?
Increïble, però cert.

14 de maig 2010

L'estil JOume Vallcorba


S'ha inaugurat a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una exposició sobre els 30 anys de Quaderns Crema. Enhorabona!
La mostra, comissariada pel crític Julià Guillamon, recull algunes perles de l'editor unipersonal de QC, Jaume Vallcorba, que necessàriament havia de transcriure ací no només per despertar aquest bloc, sinó també per engreixar la secció "Frases d'editors", una de les que més aprecie:
  • "He renunciat a llibres que sabia que es vendrien molt."
  • "Jo sóc un individualista: trobo gran estímul en una personalitat determinada, mai en un grup."
  • "Odio plorar i crec que s'han de guanyar diners. Una editorial es mou en un subtil equilibri entre la cultura i l'economia."
  • "Publico el que m'agrada. La meva és una editorial personal i no n'haig de donar compte a ningú."
  • "Estic en contra de les subvencions. Els poders públics s'han de preocupar de crear lectors."
Tant les frases com la fotografia d'aquest apunt estan extretes d'aquesta informació de Vilaweb Lletres.

08 de maig 2010

"Fin"


Dissabte passat, "de guàrdia" a la Fira del Llibre de València, em vaig autoregalar Fin, de David Monteagudo (Acantilado). Vaig tenir a les mans l'edició catalana de Quaderns Crema, però vaig preferir l'original a la traducció. Manies meues. Havia llegit crítiques extraordinàries d'aquesta obra, i m'intrigava que en totes s'hi sintetitzava la trama amb mitges tintes, "per no desvelar el final". Bé, doncs ja avise que si seguiu llegint aquestes línies us trobareu amb massa pistes sobre el final.
No direu que no us he advertit: si no heu llegit Fin i ho voleu fer, farieu bé d'abandonar ara aquest apunt!

Dissabte, com us deia, vaig comprar el llibre; diumenge el vaig començar, i dilluns, a les tantes de la nit, me l'acabava. Quina qualitat té un llibre per enganxar-te d'aquesta manera? Passats uns dies en què he pogut pair el final (inesperat? decebedor? precipitat? adequat?) estic convençut que el seu poder d'atracció rau en la complicitat que estableix amb el lector, o si més no, en la que ha establert amb aquest lector que ara us escriu per recomanar-vos-el.
Els personatges són gent de 30-40, normals i corrents fins el punt que no esdevindran herois malgrat la situació límit que l'autor els farà viure. Aquest grup d'examics es reuneixen en una cabana (després d'una introducció massa extensa per al meu gust, redundant en alguns aspectes) per recordar una festa celebrada 25 anys enrere, quan el grup era una pinya. La història realista esdevindrà intriga, misteri, sobrenatural i apocalíptica a mesura que, desconnectats del món (no funciona cap aparell elèctric i no troben cap ésser humà en el seu trajecte cap a la salvació de no saben ben bé què), desapareixen un a un sense deixar rastre i (també inquietant) sense alterar el full de ruta que s'havien marcat d'inici: arribar a una població presumptament habitada, segurs que allà hi trobaran una explicació a aquella situació inversemblant.
"Es curioso la de cosas... la de recuerdos que vuelven a la memoria cuando... cuando pone uno la máquina a trabajar." (pàg. 31)
La grandesa de la literatura naix de la interpretació que fem cadascun dels lectors d'un mateix text a partir de la nostra experiència, del nostre bagatge de vivències i lectures i de la situació personal que tenim (o patim) en el moment de la lectura. A mi, ho reconec, m'ha tocat aquest argument del grup d'amics que es va dissolent a poc a poc sense que els que queden es replantegen la idoneïtat del rumb que han emprés. I és que, com queda palés, ja no tenien tantes coses en comú com un quart de segle enrere. De fet, quedava ben poc cosa d'aquella amistat antiga, passada, finiquitada.
I l'últim personatge també desapareix en l'horitzó.

06 de maig 2010

L'auge de l'autoedició

[Imatge de Kevin Van Aelst per a The New York Times.]


"En el segle XX, tenir un llibre legítimament produït per una editorial no significava només disposar d'exemplars del teu treball enquadernat entre unes cobertes llampants. Era també una qüestió metafísica: havies estat escollit, transformat en intel·ligible i harmoniós per l'editor i, al remat, presentat d'una manera atractiva gràcies a la màgia que convertia un manuscrit en un llibre, per a la canonització i la immortalitat."

Avui dia, però (seguint les afirmacions d'aquest article), l'autoedició està en auge: 764.448 títols van ser autoeditats en 2009 als EUA, un 181% més que l'any anterior; la totpoderosa Random House només en va publicar 288.355 en el mateix periode. L'autoedició puja no només en xifres, sinó també en qualitat, conclou l'article, i facilita més dades i adreces web de gran interés per copsar l'estat d'aquest tipus de publicacions als Estats Units. S'hi refereix també al fenomen dels "Best Selfers", els títols auteditats que han gaudit d'un bon nivell de vendes.
Entre nosaltres, el fenomen de l'autoedició encara no té, en general, molt bona premsa (i dubte que als EUA la tinga, tot i les afirmacions de l'articulista). Per això em va sorprendre (gratament, puntualitze) la recomanació de Xavier Aliaga dijous passat a El País: La penombra de la Coloma, una autoedició d'Andreu Sevilla que ahir mateix un bon amic em recomanava també via telefònica. Xavier hi deia en la seua ressenya que el debut de l'autor en format d'autoedició "no hauria de conduir a conclusions apressades", i també que resulta "un volum sorprenent que mereixeria una edició ajustada a la seua qualitat". En definitiva, que al seu entendre té la qualitat suficient perquè l'obra s'haguera presentat en una edició diguem-ne "convencional", a l'ús o comercial. I venint la recomanació (les recomanacions) de qui venen, no ho pose en dubte.
El resultat de la iniciativa d'Andreu Sevilla el podeu trobar en el seu bloc, on l'autor posa a disposició de tothom el llibre en format PDF. Jutgeu vosaltres mateixos.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...