El treball de llegir

Preparant la sessió "Llegir per a créixer, també en l'adolescència" programada per a divendres dia 5 dins dels XIV Tallers de Llengua i Literatura Catalanes trobe aquest fantàstic article de l'escriptor de LIJ Ricardo Mariño "Máximas y mínimas sobre estimulación de la lectura". Amb moltíssima ironia, diu veritats com aquesta:

"Leer es más trabajoso que mirar. Dicho brutalmente, los dibujitos que llamamos letras son representaciones de ruidos que llamamos palabras que a su vez son representaciones de las cosas. En el televisor, en cambio, están directamente las cosas (la imagen de ellas). Es más trabajoso leer que mirar. Pero recordemos que correr tras una sola pelota que se la disputan veinte chicos valiéndose de patadas y empujones es más trabajoso que quedarse sentado en un banco de la plaza mirando comer a las palomas. Curiosamente, los chicos prefieren el fútbol a quedarse sentados. Debe ser que lo muy placentero hace olvidar lo trabajoso de su consecución. Los buenos libros hacen olvidar el trabajo de leer."

Mestres i profes, llibreters, bibliotecaris, pares, mares i tots aquells interessats en les "tècniques d'estimulació" a la lectura: no us perdeu el punt 13!

Això no és per a nosaltres

La mort de l'esquiu Salinger em torna a la memòria aquest apunt que vaig publicar fa temps i que parlava sobre l'editor que va rebutjar El vigilant en el camp de sègol. Els seus assessors li expressaren; "Això no és per a nosaltres". I va desfer un acord verbal. L'autor, aleshores encara inèdit, va encaixar el resultat amb resignació i va buscar un nou editor. Ara, potser, acabaria autoeditant-lo a Lulu. L'impacte mai podria ser el mateix.

Amb el temps, com afirmava en una entrevista l'any 1974, Salinger va renunciar a publicar cap escrit nou:

"Hi ha una pau meravellosa en el fet de no publicar. L'edició és una terrible invasió de la meua intimitat. M'agrada molt escriure, però només per a satisfacció pròpia."

A mi encara avui em costa creure això de l'escriptura íntima, però ningú negarà que va mantenir la seua posició de manera estricta fins el final. Ara s'especula sobre la possibilitat que s'hi puguen descobrir nombrosos manuscrits en sa casa. Cap editor sensat (i em consta que n'hi ha) rebutjaria ara un d'aquests escrits, sens dubte plens d'interés. I els hereus deuen estar fregant-se les mans. Hi ha, però, qui teoritza que en aquests anys ha estat escrivint i reescrivint una única frase. L'interés encara seria major: quina frase mereixeria tanta dedicació?

Anècdota del dia - Quin dia deia?

Consulta d'un escriptor:

"I enguany el Sant Jordi quin dia cau, el 15?"

M'encanta!

Un servei caríssim i molt deficitari

L'amic JJ Isern constata en les seues Totxanes la tristesa que produeix veure com el diari Avui perd pàgines i suplements propis, substituïts pels que ja oferia la principal capçalera dels nous propietaris, El Punt. Aviat podria desaparéixer el suplement literari, perquè, com afirma el crític, "cada canvi que hi ha hagut fins ara ha anat en el sentit de perdre alguns dels atributs que distingien fins fa poc el diari i el que representava". I es pregunta quin serà el pas següent. Doncs bé, ací el tenim: el diari Avui ha deixat de distribuir-se al País Valencià i a les Illes.

La direcció assegura que han pres aquesta decisió perquè mantenir aquesta distribució era "un servei caríssim i molt deficitari". I m'ho crec: quanta gent coneixeu que compre l'Avui cada dia? Aquesta crua realitat empresarial no apaivaga gens ni miqueta el sentiment de desolació que ens envolta. Primer va tancar la revista Nat, que es trobava als quioscos valencians; després, va deixar de distribuir-se ací El Punt en paper; a poc a poc però sense aturador (ni, segurament, volta enrere) desapareixen TV3 i el C33; ara, l'Avui... Ja només ens queda la xarxa per continuar informant-nos en català.

Quin panorama...

Mort als 'heditors'!

Sovint tinc l'estranya sensació que les qüestions més evidents, les més òbvies, no les diu ningú amb claredat. Per això em va sorprendre tan gratament trobar aquesta tribuna de l'escriptor Luisgé Martín a El País, titulada amb provocació "¡Mueran los 'heditores'!":

"Lo que se nos propone ahora es la desaparición del editor. La extensión del modelo de edición tradicional al e-book, se nos dice [en referència a l'article del també escriptor Javier Calvo "Por un libro universal"], es "perjudicial para el autor y el lector". ¿Es beneficioso, entonces, que en vez de 150 novedades anuales clasificadas por sellos editoriales definidos haya en la Red 5.000 textos sin depurar? ¿Es beneficioso que José Saramago y mi prima Paqui (que es casi analfabeta pero se divierte contando historias) estén en pie de igualdad? ¿Es beneficioso que los textos tengan faltas de ortografía, incoherencias narrativas y redundancias? Y aún peor: ¿es beneficioso que desaparezcan esos libros de no ficción que impulsan las propias editoriales, encargándoselos a autores? ¿Quién se ocupará de traducir una novela a otro idioma, de adelantar el dinero que supone ese trabajo?"

Per si aquesta defensa de l'editor no fóra suficient (es nota que ha tingut bones experiències amb els editors; no tots són ogres!), apunta cap als seus col·legues d'ofici:

"Los autores, sin llegar al tópico romántico, suelen ser seres inadaptados, neuróticos y con una cierta incapacidad para las cosas terrenales. Hubo incluso que inventar la figura del agente literario para que se ocupara de sus asuntos. Ahora pretendemos que compongan la melodía, dirijan la orquesta y toquen todos los instrumentos. A lo peor alguien como Saramago decidía abandonar la literatura, abrumado por esos deberes mundanos."

I ja, per acabar, conclou:

"No nos engañemos: lo que peligra con un sistema en el que no haya editores ni haya venta no son los beneficios de los accionistas ni los privilegios de unos pocos, sino la dignidad del libro y de la cultura que transmite."

Subscric tot l'argumentari d'aquest autor. Jo no ho hauria sabut dir més clar.

L'edició asèptica

Joni Evans (a la foto), exagent literària i exeditora de Simon&Shuster i Random House, i en l'actualitat impulsora del web per a dones Wowowow, publicava temps enrere al New York Times un article ben il·lustratiu dels canvis que s'han produït en el món del llibre durant les últimes dècades.

A "Quan l'edició tenia sons i olors" descriu com de simples eren les estratègies de màrqueting als anys 70: el títol que la llibreria Doubleday de la cinquena avinguda (ara Prada) posava a l'aparador es convertia en un bestseller. Els editors, aleshores, carregaven manuscrits amb orgull per tot arreu. Ara anem proveïts de petits e-readers.

Comenta Joni Evans el poder creixent que van aconseguir els agents literaris i com, amb el temps, els correus electrònics van substituir les telefonades, després les reunions i al remat, també les secretàries. BookScan usa codis de barres per mesurar les vendes d'exemplars, apropiant-se així de part de la feina que feien els directors comercials; Quicken va començar a fer part de la feina administrativa; Google va substituir el treball dels assessors, i així, els despatxos i les taules dels editors van quedar més i més netes.

I deixa aquests interrogants surant sense resposta clara:

"És la pantalla el nou paper? Seguiran les editorials el camí de les obsoletes tendes de discos? És la distribució digital la nova llibreria? És Google la nova biblioteca? És l'escriptor el nou músic, que toca directament per al seu auditori? És aquest auditori el nou autor?"

Doncs això, qüestions recurrents els últims temps, sense resposta aparent (o potser sí, i no ens la volem dir ni en veu baixa per si de cas). Amb el temps s'ha perdut l'olor a tabac i a tinta, i els sons de les màquines d'escriure i de les impressores d'agulles i dels aparells de fax, i les converses pausades, i mirar de fit a fit els autors, els llibreters i els lectors. I escoltar. Perdem referents, alguns perquè se'ns escapen de les mans i d'altres perquè desapareixen sense que estem preparats. I amb tots aquests canvis correm el perill d'acabar editant de forma asèptica i, per tant, dissolent-nos pel camí, substituïts per una màquina menudeta, inalàmbrica i portàtil.

Avui m'he posat nostàlgic. Apague el netbook i engege l'e-reader, a veure si m'acabe un "manuscrit" que tinc entre mans...

El llibre és una font d'energia

"El libro de papel es todavía un objeto insustituible. Le han dado por difunto muchas veces pero siempre sobrevive. El libro electrónico depende de la energía, porque debe enchufarse, mientras que el libro tradicional es en sí mismo una fuente de energía."

El gran Erri de Luca en aquesta entrevista a El Cultural.

El consum dels mitjans entre els joves

L'estiu passat es va fer públic l'informe "How Teenagers Consume Media", que un jove (Matthew Robson, a la imatge de dalt) va elaborar per a Morgan Stanley. Va alçar molt de polsim perquè, tot i que la seua senzillesa (ingenuïtat?) i que no conté cap dada reveladora, resulta colpidor per als immigrants digitals, la generació que encara dirigeix el món, per molts esforços que facen per adaptar-s'hi al que encara anomenen "noves tecnologies", tot i que cada cop són menys noves (és "nou" Internet?)

Tractarem aquest document avui en l'última classe de "Les TIC en la gestió editorial". Alguns dels detalls més remarcables que hi conté:

• Ràdio: la majoria dels joves avui dia no escolten la ràdio i, si ho fan, és per escoltar música. L'oferta online permet escoltar les cançons que desitgem en compte d'escoltar el que el presentador o DJ ha escollit.
• Televisió: els joves veuen cada vegada menys televisió gràcies a serveis com ara BBC iPlayer, que permet veure el programa que volen quan volen.
• Diaris: "No conec cap jove que llija diaris", afirma Robson, "perquè no els interesa llegir pàgines i pàgines de text quan poden veure les notícies resumides a Internet o a la televisió". (Demolidor, eh?)
• Jocs: aposta per la Wii, l'Xbox 360 i la PS3. Com que es poden connectar a Internet, poden parlar amb la consola i estalviar-se el telèfon. Els jocs per a PC no tenen lloc en el mercat juvenil; entre altres, perquè són fàcils de piratejar.
• Internet: tots els joves tenen accés a Internet, a l'escola o a casa. La majoria són molt actius barrejant pàgines de socialització com ara Facebook. Twitter no perquè costa diners.
• Guies: els joves no utilitzen guies com ara les pàgines grogues, perquè poden obtenir la informació teclejant al Google.
• Màrqueting viral: als joves els molesta la publicitat en les webs, i no hi posen atenció.
• Música: els joves escolten molta música, sobretot mentre es dediquen a una altra activitat (viatjar, usar l'ordinador). Són molt reticents a pagar per la música, i la majoria la baixa il·legalment de la xarxa.
• Cine: els joves van al cinema amb una certa regularitat, depenent de l'oferta. Hi van no només per la pel·lícula, sinó per estar amb els amics.

I conclou aquesta clarificadora descripció del consum de mitjans per part dels adolescents (posats a alarmar-nos, escandalitzar-nos i estirar-nos de les orelles, fixem-nos que els llibres ni tan sols figuren en aquest repàs als mitjans del jove anglés) amb un breu llistat del que està de moda i del que no.

El que es porta:

• Tot allò que té pantalla tàctil
• Els mòbils amb gran capacitat per a música
• Aparells que es poden connectar a la xarxa (iPhones)
• Els televisors grans

El que no es porta:

• Tot allò que duu cables
• Mòbils amb pantalles en blanc i negre
• Els telèfons-rajola
• Aparells amb bateria que dure menys de 10 hores

Si traslladem aquests elements als lectors digitals, tampoc és que isquen molt ben parats, ja que la immensa majoria (si més no, dels que no tenen uns preus desmesurats) no tenen pantalles tàctils, ni capacitat per a música, ni es poden connectar a la xarxa; i duen cables, i són en blanc i negre... encara com que la bateria sí que dura més de 10 hores...!

El modest artesà boletaire

[Zbigniew Herbert]

"Hi ha una regla no escrita en el món de l'edició: qui obre el camí de noves propostes i de noves sensibilitats sol ser el modest artesà boletaire i no qui se n'aprofitarà més tard: els servidors dels presumptes imperis editorials. Això sí: amb gabinets de premsa i una distribució sòlida que els envejo."

Ignasi Riera en un article a l'Avui en que recomana d'Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert (Labreu; l'amic Art deu estar exultant, i ho té ben merescut!) i de les editorials "extraplanetàries" (ben trobat, el qualificatiu!).

El geni discret

Avui El País publica aquest article, en memòria de l'amic Enric Solbes.

[Autoretrat. Enric Solbes, 1993.]

Enric Solbes, el geni discret

Enric Solbes era un geni. Només els genis són capaços de combinar diverses disciplines artístiques i d’excel·lir en totes elles. De la pintura al gravat, de la il·lustració al disseny gràfic, de la poesia visual a la tipografia... Enric era un home de poques paraules, però es comunicava generosament amb les imatges.
Com a il·lustrador ha posat cara i ulls a personatges d’obres hui imprescindibles de la literatura valenciana: de L’últim roder, de Josep Franco, a les Rondalles d’Enric Valor; ha interpretat clàssics com Les metamorfosis d’Ovidi o L’Odissea i La Ilíada d’Homer; va omplir d’homenets voladors que apuntaven en totes direccions amb imaginació desbordada els tradicionals calendaris de Bromera; va condensar l’essència dels muntatges d’Albena i d’altres companyies teatrals en uns cartells elegants i atractius... Quasi al temps que inaugurava a Alzira l’esperada exposició de quadres “Retrats de l’invisible”, rebia de la Generalitat Valenciana el guardó al Llibre Millor Il·lustrat pel seu intens treball de representació gràfica de les Rondalles valencianes escrites per Josep Franco, on barrejava referents de la pintura clàssica i contemporània, el cinema i la gastronomia amb les contalles d’arrel popular. Una nova genialitat d’Enric que li va valdre, vés per on, el primer guardó com a il·lustrador de la seua trajectòria.

La mort d’Enric, sobtada, inexplicable i injusta com totes les morts prematures, el va agafar en el seu estat habitual: treballant. Dilluns a l’editorial encara ens arribaven correus seus amb feines pendents: projectes d’obres de gran format, una targeta de felicitació per a la Fundació Bromera, una portada per a la col·lecció "L’Eclèctica", la reimpressió d’Anàdia i la ciutat submergida que ell va il·lustrar magistralment... Al despatx, mire al meu voltant i veig Enric en tots els detalls: un quadre de la seua anterior exposició, les portades de les últimes novetats, el catàleg de Nadal, la capçalera de les cartes, el bolígraf amb el que escric, el calendari i l’agenda que m’acompanyaran el 2010... Tot duu la seua signatura, la seua empremta, el seu estil. Per això sé que no només no oblidarem mai els seus consells i la seua amistat, sinó que el seu treball continuarà fent-nos companyia i marcant-nos, amb modèstia i discreció, el camí de la genialitat. I continuarem aprenent d’ell.

[Tipus per a La impremta valenciana. Enric Solbes i Josep Palàcios, 1987-1990.]

Bon Nadal

Aquesta imatge de les Rondalles valencianes ens serveix a Bromera per felicitar el Nadal. Vam voler, amb la il·lustracio d'Enric, celebrar el Premi al Llibre Millor Il·lustrat de l'any. El primer guardo que rebia Enric com a il·lustrador tot i la seua llarguissima trajectoria.

Aquesta altra constitueix segurament l'ultim treball d'Enric Solbes. Acabada pocs minuts abans de finalitzar la seua darrera jornada laboral, serveix a la Fundacio Bromera i a tots nosaltres per desitjar-vos salut i felicitat per al 2010.

Ha mort Enric Solbes

Costa de creure i d'escriure, i resulta impossible d'assimilar, però l'amic i company Enric Solbes ens va deixar ahir. El soterrem avui, a les 16 h., al tanatori d'Alzira.

Pagar per la informacio de qualitat

[Disculpeu les molesties, pero no em funciona la tecla dels accents i dieresis, no se per que!]

Repasse els temes que tractarem dema en l'assignatura "Les TIC en la gestio editorial" mentre el doctor House (bentornat!) es planteja tornar a prendre Vicodina. El Pais informa sobre el llançament d'Enclave tot esmentant dos dels autors que hi aporta Bromera: Benjamin Black i Jonathan Lethem. Un dels quatre llibres que la ministra va posar com a exemple en l'acte de presentacio va ser Els sorolls humans, de Joan F. Mira. Una entrada triomfal, vaja, en aquest projecte de digitalitzacio! Pero el que m'interessa per a la sessio de dema es l'anunci de la reduccio de l'IVA per al llibre digital al 4%, tot equiparant-la a efectes diguem-ne legals (fiscals, si mes no) al llibre tradicional en suport paper. Si aquest, com diuen i sembla, ha de ser el format del futur, els lectors estem d'enhorabona.

En el mateix diari trobem una entrevista amb Andrew Langhoff, editor de The Wall Street Journal Europe, que apunta algunes reflexions ben oportunes sobre el futur de la premsa. Hi haura periodics en paper d'aci a 15 anys?, li pregunten, i contesta:

"Sinceramente, no lo sé. De lo que estoy seguro es de que la gente seguirá necesitando información buena, creíble y relevante. Esa información podrá ser difundida en papel, a través de Internet o mediante el móvil."

Sembla obvi, pero en realitat costa trobar algu avui dia que, preguntat per aquestes questions, conteste "no ho se". Tot seguit li plantegen: com fer rendible un periodic en Internet?

"Somos pioneros en el cobro por nuestros contenidos. Siempre hemos pensado que se debe pagar por la buena información. Esta política nos ha permitido continuar invirtiendo en contenidos, en periodistas y en tecnología. [...] El péndulo podría estar oscilando de nuevo hacia una mayor valoración de la información de pago en la Red."

I encara mes afirmacions que apunten en la direccio del que podria passar en el futur en la industria editorial. El sector de la comunicacio apren dels fracassos i encerts de la revolucio que ha patit el mon de la musica. Nosaltres hauriem de mirar directament que esta passant amb els mitjans, que no es tampoc massa encoratjador, per encertar el model de negoci del futur.

Més lectors

Se'ns fa breu, aquesta entrevista a Vilaweb amb Ernest Folch (enhorabona!) amb motiu de la seua elecció com a nou president de l'AELLC.

Vaig tenir el plaer de formar part durant un parell d'anys de l'anterior Junta Directiva, que comandava l'incombustible Lluís Pagès. Van ser uns mesos en què vaig aprendre molt, sempre en bona companyia.

L'organ de govern de l'AELLC manté la pluralitat i, tot i contenir en realitat pocs noms nous respecte de la que deixa Pagès, es presenta rejovenida i amb forta presència d'editors vinculats a les actuals plataformes del llibre digital.

M'agraden les línies mestres que anuncia Ernest per a aquesta etapa:

"La nova junta té un sol objectiu: fer créixer el nombre de lectors en català."

No puc imaginar cap repte més lloable. Sort en l'aventura, companys!

Biblioteques "mòbils"

Dissabte, en la clausura del curs Fomentar la Lectura en la Societat del Coneixement, Laura Borràs comentava que els impulsors del Kindle basaren el seu disseny i funcionalitats en la idea que la lectura és un fet d'una importància tan extraordinària que requereix d'un aparell específic, pensat només per als lectors, igual que les bones càmeres de fotografia només serveixen per fer fotografies, tot i que trobem aplicacions fotogràfiques en altres estris multifuncionals.

Bé, ja sabeu que, per negoci, es pot justificar ben bé tot.

Llegint aquest article que ens traduïa aquest cap de setmana El País trobem, però, algunes pistes que indiquen el contrari: i si el futur lector digital predominant foren els mòbils? Tal i com afirma l'article, en aquests moments hi ha 1'7 milions d'e-readers als EUA, i s'espera que arriben als 4 milions en passar Nadal. En canvi, en el mateix mercat n'hi ha ja més de 50 milions de mòbils d'Apple en què es poden llegir llibres i, com afirma un dels entrevistats, "l'iPod Touch el tens sempre a mà".

"Antes, la gente se reía ante la posibilidad de leer un libro en una pantalla portátil de 8,9 centímetros. Sin embargo, para muchos lectores, la comodidad es lo que importa por encima de todo."

En el nostre context haurem d'espavilar-nos si no volem quedar endarrerits. Enric Faura comentava en aquest apunt al bloc d'edi.cat, Stanza, la companyia líder en programari per a lectura de llibres digitals en iPhone i iPod Touch, encara no disposa d'oferta de llibre en català...

L'editor és... un censor

Un editor és un seleccionador, un porter, un filtre, un tirà, un dimoni, un 'xungo' o un heroi, tot això i molt més, depenent de qui qualifique. Em sorprén la sinceritat amb què Jorge Herralde admet en aquesta entrevista (que enllaça Moleskine) que l'editor és, també i malgrat que ens escandalitze el mot, un censor:

“El trabajo del editor es el de un censor, aunque la palabra sea antipática. El rechazo es la esencia de su labor. Aunque, una vez cumplido el papel de censor, el editor debe convertirse en un aliciente, en un gran apoyo, para el escritor que ha escogido.”

L'informatiu

Després d'unflar pit amb l'apunt sobre el naixement d'Arnau em complau fer-me'n ressò en aquest espai d'un altre natalici, en aquest cas, virtual. Es tracta de L'informatiu, una iniciativa tan meritòria com necessària d'un grup de periodistes inquiets i valents encapçalats per dos companys de promoció universitària: Juan E. Tur i Julio Gómez. La bona amistat per sort encara ens uneix no m'encega a l'hora de considerar el producte resultant atractiu, plural, obert, modern i, sobretot, prometedor.

Aquest és l'objectiu manifestat en el seu optimista editorial fundacional "Un diari per a temps de canvi":

"Un nou diari que pretén oferir una nova proposta per a uns temps que canvien per a la premsa, i narrar i ajudar a entendre allò que ocorre a la nostra geografia. Una proposta modesta en recursos comparada als gran mitjans, però alhora ambiciosa i il•lusionada davant dels nous horitzons que s’obrin per a la comunicació. Una proposta que, més que recordar als lectors el que ha passat, tractarà d’ajudar-los a entendre per què ha succeït; més que col•lapsar-los amb una enorme quantitat de notícies, apostarà per la qualitat amb què contarà les que trie; i tot, alhora, amb l’ull posat a la proximitat, i deixant al mateix temps una finestra oberta perquè especialistes de tot el món, ens ajuden a entendre les realitats llunyanes o properes, que moltes voltes ens arriben distorsionades."

El repte que tenen és enorme, tan gran com la gosadia dels impulsors, i mereixen l'èxit que busquen, perquè aquest país hipercontrolat i monolític des del punt de vista mediàtic està assedegat d'aire fresc, d'idees noves, de metes elevades i de gent amb valors que encara creu que el futur no està escrit i que podem fer moltes coses si ens posem en moviment.

Tant de bo aquest somni compartit esdevinga algun dia (prompte) realitat. De moment, cal anar construint i consolidant eines que ens mostren el camí. L'informatiu en pot ser una. Ens en calen més encara.

Per molts, molts anys!!!

[Redacció de L'informatiu.]

PS.- Entre altres encerts de L'informatiu hi ha haver aconseguit tornar a fer parlar el punyent Malvarosa Connection, blocaire desaparegut des de feia un temps.

PS2.- I no us perdeu la tribuna oberta de Joaquim Clemente "Periodisme i periodistes".

Arnau ja està ací

Fa tres anys esbombava en aquest apunt el naixement del meu primer fill, Marc. Deia aleshores que ningú ens havia preparat per al torrent d'emocions que ens envaïa. I encara menys per a tot el que ha vingut després! Ara podria dir el mateix en anunciar-vos el naixement d'Arnau. No podia imaginar com una careta i unes mans tan menudetes, com uns ulls vius que et miren sense veure't i et parlen sense veu podien arribar a emocionar-me d'una manera tan intensa, tot i l'experiència anterior. Però res és igual; ara tot és millor.

I és veure la família completa, la felicitat plena. I emmudir de nou per mirar i escoltar, per no perdre detall i gaudir de cada instant, únic i irrepetible.

Els PLCA als blocs

Hi trobareu moltes notícies sobre l'acte de lliurament dels XXI Premis Literaris Ciutat d'Alzira a la premsa. La informació oficial completa, ací; els comentaris d'alguns dels assistents al sopar, en aquests blocs:

• Esperança Camps
• A l'ombra del prat
• Les tres ben tocades
• Els primers gestos del verd...
• Uendos, greixets i marenostres
• 80 grams
• Més content que un gínjol
• Pica'm

En resposta al que diu Uendos..., doncs sí, el guanyador del premi científic podria haver tingut alguna complicitat lingüística amb l'auditori, però des de l'organització ningú no li va dir què havia de dir (o com ho havia de dir); com a ningú altre. En vista del panorama general, potser seria demanar massa, no?, que un asturià resident a Boston acabat d'aterrar a València per a l'ocasió fera la seua intervenció en valencià... O potser no... no ho sé!

Quina setmana més bèstia (del cor)

Aquesta setmana (que encara no ha acabat) ha sigut d'infart. Començàrem amb l'anunci del fitxatge de la premi Nobel Herta Müller, i treballem perquè els primers títols de l'autora estiguen, ben editats, com més aviat millor a l'abast dels lectors. Hi ha molta expectació!

En paral·lel hi ha hagut les reunions dels jurats dels Ciutat d'Alzira, les últimes conferències (brillant i multitudinària la d'anit de Joan Francesc Mira sobre Vida i final dels moriscos valencians), i aquesta nit, el tradicional sopar de lliurament. Més de 900 persones confirmades! Qui ha dit "crisi"?

I, entremig de tot això, en un àmbit estrictament personal, la incertesa dels últims dies d'embaràs: el meu segon fill, Arnau, està a punt de nàixer. El "dia D" és dilluns però... qui sap! Hi ha travesses per si "el moment" arriba precisament aquesta nit i acabem la festa a l'hospital. En fi, la natura decidirà!

Per cert, us anime a participar en aquesta iniciativa del bloc Bromera de Lletres sobre la coberta de La bèstia del cor. Sense ànim d'influir-vos, em permet il·lustrar aquest apunt amb la meua candidata (que és la que va guanyant a hores d'ara!).