Escola de pares i mares a Ontinyent

La regidoria d'Educació de l'Ajuntament d'Ontinyent m'ha convidat a participar en la tercerra edició de l'Escola de pares i mestres de la ciutat. Així, aquest dimarts 27 de novembre, a les 19,30 h., em complau obrir el foc del programa amb la conferència "El mètode definitiu per tenir fills lectors". Ja ho sabeu, si voleu descobrir algunes receptes "miraculoses" per garantir l'èxit escolar dels vostres fills, tenim una cita al saló d'actes de l'IES Jaume I d'Ontinyent!

I si no hi podeu assistir, us recorde que podeu descarregar-vos aquesta guia totalment gratuïta des del web de la Fundació Jaume Bofill.

El traductor Albert Nolla a Gandia

Aquesta vesprada, a partir de les 19,30h tinc el plaer de presentar el traductor Albert Nolla a la Biblioteca Central de Gandia. L'acte s'emmarca dins de la Setmana Literària de la ciutat, que culminarà aquest divendres amb el lliurament dels premis Joanot Martorell de narrativa i el veterà Ausiàs March de poesia, que enguany celebra el 50é aniversari.
Amb Albert Nolla i tots aquells que ens hi vulgueu acompanyar, conversarem sobre el seu treball de traducció de Kenzaburô Òe al català. Edicions de 1984 ha tingut el bon gust d'acostar-nos l'obra mestra del Premi Nobel de Literatura de 1994, que romania encara incomprensiblement inèdit en la nostra llengua.Una qüestió personal és una història crua com poques, amb uns personatges superats per les circumstàncies que actuen d'una manera desconcertant, abocats a decisions extremes, com ara el protagonista, Bird, que ha d'escollir entre deixar viure un fill deforme que no desitjava o facilitar-li la mort que tots al seu voltant semblen demanar des del moment mateix del part.

"Va tancar els ulls ben fort i va intentar submergir-se en la tebior del llit, com si negant la realitat pogués esborrar-la."

"Fins llavors, per a ell les sirenes no havien estat sinó uns objectes mòbils que sempre passaven de llarg. Ara en duia una enganxada al cos, com una malaltia interna, i ja no se'n desempallegaria mai més."

"Vivim en una època en què no saps si és millor haver nascut o no."

Feu-vos un favor i endinseu-vos en aquesta novel·la, traduïda amb l'excel·lència que caracteritza el treball d'Albert Nolla.

Què llegeixes?

La bona gent de la web "Què llegeixes?" m'ha convidat a participar en una tertúlia en línia amb els lectors. La iniciativa pretén donar el punt de vista d'un editor als dubtes que acumulen els quellegistes respecte del llibre digital en concret i de l'ofici d'editar en general. Així, des d'avui i al llarg d'aquesta setmana tractaré de respondre totes aquelles qüestions que se'm plantegen al fòrum habilitat al respecte. 

M'agrada molt, aquesta iniciativa, i esteu convidats a participar-hi si us abelleix! Podeu seguir el fil de la conversa en aquest enllaç.

De nou en marxa!

Durant les últimes setmanes se m'han acumulat les bones notícies en l'àmbit professional, i m'agradaria compartir-les en aquest espai una a una, amb el detall que mereixen. Mentre no siga possible (em falta temps, com al conillet d'Alícia!), us avance que estic de nou en actiu i (el més important) il·lusionat... i feliç!

He parlat poc per ací últimament, però en canvi sí que he tret el cap per altres espais amics. Si teniu temps i us abelleix, us enllace l'entrevista que m'ha fet Pascual Adrià al seu bloc Castellsdesorra. Allà hi conversem sobre l'ofici d'editar, la situació del llibre valencià, els ebooks...

Continuem endavant!!

Una dona exemplar

Aquest dissabte el diari Levante-EMV va publicar una nova col·laboració en la secció "El llibre de la setmana". En aquesta ocasió, recomane la lectura d'Un cel de plom, "una història de solidaritat, coratge i supervivència explicada per Neus Català i novel·lada per Carme Martí", tal i com ressalta l'editorial Amsterdam a la coberta del llibre. Per a mi ha estat una gran troballa que m'abellia compartir. I no me'n puc estar de reproduir ací algunes de les frases que més em van colpir del relat de Neus Català:

"No recordo haver-me preguntat mai què seria de gran, la pregunta constant era com ho faria per arribar-hi."
"-Què són aquells focs que resplendeixen?
- Som nosaltres, que cremem."
"Tot i l'esperança moral, l'estat en què ens trobem ens evidencia que res no és segur, que continuem dirigint-nos cap a la mort."

Podeu llegir la columna punxant la imatge.

Per no oblidar (30 anys de la ‘pantanà’)

Avui trobareu al diari ARA un apunt sobre el 30 aniversari de la pantanada de Tous. Comença així:

"Aquest matí, mentre escric aquestes línies, al meu poble la pluja ja sap ploure. Cau una fina capa de gotes, i a l’horitzó s’albiren les primeres clarianes, i qui sap si un sol tímid tardorenc. Fa exactament 30 anys, l’escenari era radicalment diferent. Els mateixos carrers de Carcaixent que ara es desperten amb petits tolls d’aigua estaven completament negats, plens a vessar d’aigua, fins alçades de més de cinc metres en diversos punts de la ciutat (a Beneixida o Sumacàrcer arribaren als 8!). Havia plogut amb intensitat durant moltes hores, i la presa de Tous, mal construïda, mai inaugurada i sense vigilància, va rebentar. La comarca de la Ribera va quedar arrasada, absorbida per les aigües d’un riu, el Xúquer, que no debades significa ‘Devastador’."

 L'article sencer en aquest enllaç: "Per no oblidar (30 anys de la ‘pantanà’)".

Un país de 'xonis'?

Concursants de "Gandía Shore"...

Els valencians som capaços del millor i del pitjor, tot alhora. D'enfonsar a consciència el sistema bancari propi i d'esdevenir exemple general d'honestedat amb l'actuació exemplar de Caixa Ontinyent. I d'acollir el penós reality "Gandía Shore" justament en la ciutat que atresora major patrimoni literari i cultural de tot el país. D'això en parlem avui a la columna del SOM. Un tastet:

"Per descomptat que Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella i Francesc de Borja no anaven tant al gimnàs com Abraham, Clavelito, Labrador i Esteban, però és obvi que exercitaven molt més les ments respectives. Ells representen, de fet, el país culte que ens estimem (i enyorem). L’obra que ens van deixar en herència ens fa sentir orgullosos de ser el que som els valencians, i ens recorden (si els recordem) el que podem continuar sent."

Podeu llegir l'article sencer en aquest enllaç: "Un país de 'xonis'?"

Fires internacionals de la il·lustració

Aquest dijous, dia 18 d'octubre, a les 19h, participaré en la tertúlia "Fires internacionals de la il·lustració", convidat per l'APIV. Tindré el goig de compartir taula amb Arturo Puig (no us perdeu la innovadora tasca que estan fent a ItBook), el secretari tècnic de l'AEPV, Manel JM Romero, i l'il·lustrador David Belmonte. 

Ens hi veiem?

Neteja (3)

[Imatge d'El Mundo. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Pantaleón Bruguera, Berta Marsé, Irina Salabert, Daniel Vázquez Salas, Ana Merino, Malcolm Otero Barral, Marcos Giralt Torrente, Gonzalo Pontón, Max de la Cruz i Juan Aparicio Belmonte.]

Sempre que faig neteja de papers pendents hi trobe alguna petita joia que paga la pena rescatar. Una de les últimes vegades, quan encara treballava a Bromera, vaig topetar amb aquesta frase, que llegida ara té una sonoritat distinta:

"No he observado una relación clara de causa-efecto entre el descubrimiento de joyas y la permanencia en el trabajo."

Estem tots advertits.
Ara m'hi he retrobat amb un article publicat ja fa un parell d'anys al suplement El Cultural d'El Mundo. Es titulava "Los hijos de los padres que leí tanto". Els protagonistes són fills i néts d'escriptors i editors. Encara que és obvi que la genètica no predisposa qualitats per desenvolupar amb el mateix grau d'encert l'ofici dels progenitors, aquest article ens mostra que, de vegades, s'hereta alguna cosa més que una empresa.
Pantaleón Bruguera, nét del fundador de Bruguera, és ara director general de Tusquets i corresponsable del que ell qualifica (i jo m'hi sume) com un "catálogo de ensueño". Malcolm Otero Barral ha passat per un bon nombre d'editorials i va descobrir autors com ara Eduardo Lago abans de fundar Barril&Barral. De la seua banda, Gonzalo Pontón, fill del fundador de Crítica, va orientar la seua trajectòria en l'àmbit universitari en vista de com l'ofici s'engolia el temps del seu pare; al remat, però, ha acabat fent d'editor d'algunes col·leccions. De la seua banda, Max Lacruz (fill de Mario Lacruz), va crear Funambulista, i amb els estalvis de què disposa, pot publicar amb llibertat les obres que vol.
Fóra interessant un article d'aquestes característiques centrat en l'edició en català. Deixe la idea en l'aire per a qui vulga acceptar el repte...

Un país que es remou

"Avui, 9 d’Octubre, celebrem el Dia del País Valencià en record a la jornada en què el rei Jaume I va conquerir aquestes terres i va donar carta de naturalesa al nostre estimat país. I avui, 774 anys després d’aquella fita, constatem (per fi) que la gent que l’habita comença a moure’s. Més que a moure’s, a remoure’s, incòmoda, neguitosa, molesta, 'cremada'."

Aquest és el paràgraf inicial de l'apunt d'avui al diari ARA. Una mirada no sé si optimista (bé que m'agradaria), però sí com a mínim esperançada pel futur del País Valencià. L'article sencer, en aquest enllaç: "Un país que es remou".

La Veu del País Valencià

Avui, 9 d'Octubre, celebrem el Dia del País Valencià. I en aquesta data tan significativa s'ha fet públic un nou projecte comunicactiu valencià que arrancarà l'1 de gener de 2013: La Veu del País Valencià. És una molt bona notícia, després de la desaparició recent de mitjans com L'informatiu, Bon Dia Notícies o FullQuatre (entre d'altres). Aquest país necessita mitjans propis per fer-se visible. Benvinguda siga aquesta iniciativa, i llarga vida!

Liber, una fira entre tantes

"Els motius pels quals un editor pot decidir-se a participar en una fira professional poden ser ben diversos, intercanviables i fusionables: fer negoci, formar-se o relacionar-se. Em fa l’efecte que els únics que l’encerten de veritat al Liber són els qui aposten per la tercera opció. Jo en sóc un entre tants."

Avui, a Núvol, us oferim una impressió personal sobre l'última edició del Liber. Del que s'hi pot contar, és clar! L'article sencer, en aquesta adreça: "Liber, una fira entre tantes".

L'un per l'altre i Rushdie encalat

Roda de premsa de presentació de L'encantadora de Florència, a la Casa Àsia de Barcelona.

Molts ens preguntem per què l'última obra de Salman Rushdie, l'autobiografia Joseph Anton, no està disponible en català. A l'article "L'un per l'altre i Rushdie encalat", que publica el Quadern d'El País aquest dijous, donem algunes explicacions d'una petita intrahistòria amb final trist que paga la pena de compartir. Comença així:

"Les empreses, com els països i les persones, creixen en ambició quan es desprenen de prejudicis i se senten capaces d’assolir el que altres consideren quimeres. Aquesta màxima també es compleix dins les fronteres del món del llibre. Fa uns pocs anys, durant la celebració de la Fira del Llibre de Londres, l’última novel·la de Salman Rushdie, L’encantadora de Florència, inundava els aparadors de les llibreries angleses. L’autor angloindi gaudeix d’un prestigi ben merescut en l’àmbit anglosaxó, però tenia (té encara) un reconeixement literari insuficient a l’Estat espanyol. És “famós”, entre nosaltres, però poc llegit. La fàtua en contra seua pels Versos satànics pesa com una llosa en la percepció dels lectors en castellà i en català. I aquest arbre gruixut no deixa veure el bosc fecund i suggeridor que ha construït (abans i després) amb un talent fora del que és comú."

La resta de l'article, en aquest enllaç.

La gran transformació (del sector editorial)

Un grup de professionals del sector del llibre, amb una àmplia experiència, han fundat el Laboratorio de ideas, un espai de trobada per a professionals, empreses i institucions que vulguen estar al dia del que s'hi cou en el món editorial. 

Una de les primeres iniciatives ha estat la publicació del llibre La gran transformación. Panorama del sector del libro en España 2012-15, que es pot descarregar gratuïtament des d'aquest enllaç. Es tracta d'un volum introductori, que aporta pinzellades dels nombrosos reptes que ha plantejats en la indústria del llibre. Els canvis tecnològics, és clar, però també els plans educatius, l'autoedició, el llibre de text, els nous perfils professionals, la gestió dels drets, la funció de les fires, la distribució, el màrqueting... Un llistat extens i complet de temes que Laboratorio de ideas obri al debat i a l'anàlisi.

100 Calders

Ahir es complien 100 anys del naixement de Pere Calders, i a la xarxa ho celebràrem amb l'etiqueta #100Calders. Jo vaig aprofitar també per rellegir L'ombra de l'atzavara, la novel·la amb què Calders guanyà el premi Sant Jordi el 1963. La primera lectura que en vaig fer data de l'any 95, i aleshores vaig subratllar al llibre algunes frases que, vistes ara, tenen una vigència renovada, un sentit diferent, més amli i complex:

"Tothom ha de fer el que vulgui, a condició que només vulgui fer el que convingui."
"Els riscos que poden córrer els projectes alegres, arriben a fer tant de mal com les amenaces sobre la hisenda veritable."
"És més fàcil confessar el mal que ens fan els altres que no pas el que deriva dels propis errors, i l'home que s'equivoca tendeix a justificar-se modificant la veritat o creant una mentida encaminada a dissimular-la."

Ho va deixar dit Calders, però hi ha qui no n'aprén. Llegir els grans ajuda. Molt.

Oficis inexplicables

Aquesta és una setmana ben especial. Dimecres anunciàvem ací l'inici de la col·laboració amb el nou diari SOM. Avui obrim una altra finestra a la secció en valencià de Levante-EMV, on hi participaré a l'apartat "El llibre de la setmana". La primera recomanació és El meu ofici, de Josep M. Espinàs (La Campana), que podeu consultar punxant a la imatge superior. 

Ens hi trobem periòdicament, si ho desitgeu, compartint llibres i bones lectures!

SOM - Fora del mapa

Estem d'estrena! Avui inicie la col·laboració a SOM, el nou diari valencià que estarà plenament operatiu a partir del mes de novembre. Aquests dies ha començat a caminar en format bloc amb el títol "Espai Valencià" dins Eldiario.es, la nova aventura d'Ignacio Escolar. El projecte SOM l'impulsen quatre periodistes emprenedors i amb molta empenta: Juan E. Tur (cofundador i director de L'informatiu fins fa unes setmanes), Ignasi Muñoz, Belén Toledo i Sergi Tarín. En aquest apunt de benvinguda en donen més detalls.

Jo avui m'estrene amb "Fora del mapa", sobre la intranscendència del debat de política general celebrat a les Corts Valencianes aquesta setmana. Comença així:

"Amb tanta ànsia per situar València en el mapa´' i resulta que, després de balafiar milions d’euros en pirotècnia arquitectònica, marítima, hípica i mítica, ens han esborrat les coordenades. La prova, aquesta mateixa setmana. Sabem que a les Corts se celebrava el debat de política general perquè som de natural inquiets, però la sessió plenària més important per als valencians ha tingut una repercussió residual o inexistent en els mitjans estatals."

 Trobareu l'article sencer en aquesta adreça. Sigueu benvinguts!

Torna LECXIT

 

Amb l'inici del curs, el programa LECXIT, Lectura per a l'èxit educatiu que impulsa la Fundació Jaume Bofill, s'engega de nou. Tinc el goig de participar-hi modestament mitjançant la guia El mètode definitiu per tenir fills lectors, que es distribueix entre pares i mares que inscriuen els fills en aquesta engrescadora activitat. En el vídeo de dalt, els voluntaris i els nens prenen la paraula per parlar de la seua experiència durant el curs anterior, quan es va posar en marxa la iniciativa. Em quede amb la intervenció final de Mariam, de 9 anys:

"Quan llegeixo jo sola estic sola; quan llegeixo amb gent, estic acompanyada."

Una definició perfecta dels objectius del programa: no deixar sols els infants que necessiten una atenció més acurada per aprendre a gaudir de la lectura i, doncs, millorar també el rendiment acadèmic. Per molts anys, la iniciativa i... quan la portem al País Valencià?

Madurant panadissos

L'atur et concedeix, d'entrada, una enorme quantitat de temps lliure, que pots ocupar de molt diverses maneres. Una possible, la que jo practique amb més assiduïtat, és la lectura. (Us imagineu 5 milions de nous lectors? La revolució ja hauria esclatat, imparable, irreversible!) Així, després de l'eixida de Bromera, abandonats els informes, els jurats literaris i les novetats per contractar o promoure, m'he reconciliat amb la meua biblioteca particular. La crisi t'anima (t'obliga, de fet) a tirar de "fons d'armari" literari. I quantes obres extraordinàries vas adquirir un dia impel·lit per una necessitat urgent que, en passar les setmanes, es va acabar esvaïnt...

Aquest estiu, immers en una marató literària, per fi m'he endinsat en lectures llargament ajornades (i anhelades). La més recent ha estat La petita venedora de prosa, de Daniel Pennac (Empúries, en traducció de Víctor Compta; ara em sembla que descatalogat). Un llibre irregular (fins i tot tediós en alguns passatges, lamente dir-ho) però amb rampells de genialitat evidents. Com ara algunes escenes potents (la que obri el llibre, amb un escriptor frustrat pel sisé rebuig del seu manuscrit) o els diàlegs, d'una mestria absoluta. 

En l'exemple següent parlen el protagonista, l'editor Benjamin Malaussène, i la reina Zabo, malnom amb què es refereix a la directora (la seua "ama") d'Éditions du Talion, on hi treballa. Ell va dimitir, asquejat per la "inhumanitat de l'edició"...

- Vostè no em va despatxar, vaig ser jo qui va dimitir.
- Com qui se suïcida, sí.
- Va ser una decisió llargament madurada!
- No parli mai de maduresa en el seu cas, fill; en vostè no podria madurar ni un panadís, de manera que imagini's una decisió...

Memorable, com la definició de bibliòfil ("un paio que s'estima més els llibres que la literatura") o el post-scriptum: "La vida no és pas una novel·la, ja ho sé..., ja ho sé. Però només allò que és novel·lesc la fa vivible". Estem advertits. Jo, per si de cas, n'interioritze una altra: "Quan no es pot canviar el món, s'ha de canviar la decoració". Perquè em trobe així, "redecorant" el futur, madurant panadissos.

I ara, xiquets, els valencians què fem?

"La casualitat (o els fats) va voler que la Diada històrica de Catalunya coincidira amb la desestimació, a les Corts espanyoles, de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la Televisió Sense Fronteres. És a dir, que mentre TV3 (supose) informava abastament sobre la manifestació independentista que va traure un milió i mig de catalans al carrer, PP i UPyD (no us perdeu el seu esperpèntic argumentari) vetaven la possibilitat que imatges d’estelades inundant els carrers ens arriben mai amb la nitidesa necessària als televisors valencians. De res van servir les 651.000 signatures presentades a la ILP: Madrid no vol més llengua que el castellà, més cultura que la que encareixen amb l’IVA, ni més informació que la que emana del seu gabinet de premsa (ara dit RTVE). Acceptem-ho, això és així. Ho porten a l’ADN patriòtic."

Podeu llegir l'article complet al diari ARA en aquesta adreça (publicat el 12/9/12).