Un gran editor

En el suplement Quadern d'El País d'aquesta setmana, Enric Sòria relata, sota el títol "Un gran editor" el dinar sorpresa que autors i col·laboradors d'Isidor Cònsul, responsable de les publicacions de l'editorial Proa els últims 11 anys, li van organitzar uns dies enrere per agrair-li la seua dedicació i amistat.

Com que segurament l'enllaç al suplement no funcione correctament (cal estar-hi abonat), us reproduiré dos fragments de les paraules de Sòria:

"Des del punt de vista editorial, la seua tasca és modèlica: va traure Proa del marasme en què s’havia anat engolfant ella a soletes, va fer quadrar els números i va generar bons beneficis. Però des del punt de vista literari és superior: ha apostat per la poesia innovadora i per les novel·les poderoses i ha construït el millor catàleg de títols de què es pot vantar cap editorial en català."

I acaba el seu article:

"En la seua intervenció, Jordi Pujol va subratllar la importància dels escriptors per a la vitalitat de la cultura i de la llengua en què s’expressa. Però el seu mèrit ha de ser compartit, perquè sense editors que coneguen el seu ofici, la literatura no seria possible. Precisament perquè ho sabem, ens havíem reunit allí. Editors que s’estimen de veritat els llibres i que sàpien el que volen i el que fan n’hi ha sempre pocs, i Isidor Cònsul sens dubte n’és un, i dels millors. Li devem molt."

Entre les seues fites com a editor fins el moment hi ha un lloc especial per a la seua aposta per les traduccions de qualitat d'obres cabdals de la literatura universal: des de Les mil i una nits a L'Alcorà, de la Divina Comèdia als Assaigs de Montaigne, que per sorpresa general han estat èxits de vendes, deixant palés una vegada més que l'excel·lència també té premi.

Confiem que Isidor es recupere aviat d'aquesta malaltia que el persegueix de fa temps i lectors i editors puguem tornar a gaudir de les seues propostes i del seu exemple.

Un cap bicèfal

Tafanejant a la xarxa trobe aquesta curiositat: una imatge repetida en dues cobertes d'autors diferents tot i que comparteixen temàtica "negra". La de l'esquerra l'edita Piper Verlag; la de la dreta, Amsterdam (enhorabona pel fitxatge de Fred Vargas!).

"Noves" reflexions crítiques

M'arriba a casa el tercer lliurament de la sèrie País Valencià, segle XXI, que han editat el col·lectiu Valencians pel Canvi i Publicacions de la Universitat de València, i me n'adone que fa un temps vaig abandonar la lectura del segon volum, sepultada entre originals i altres compromisos. I en reprenc la lectura.

Al llibre, coordinat per Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pau Viciano, hi trobem una vintena de veus dels àmbits universitaris, periodístic i polític, però tot i la diversitat hi ha qüestions que es reiteren una vegada i una altra. La referència a Fuster (amb la meitat del llibre llegit, em sembla que Carme Miquel és l'única que no l'esmenta directament o indirecta), n'és una mostra. No obstant això, com de tota lectura, hi ha aportacions d'interés, com aquesta de Juli Peretó:

"Un valencià esqueixat del tronc lingüístic unitari, fragmentat per la reducció del mercat d'usuaris i afeblit per la dialectalització que l'allunya de l'estàndard, està destinat a l'extinció segura."

La miopia voluntària de Juli el fa remarcar els aspectes positius de la nostra societat, entre els que esmenta:

"El treball sacrificat de les editorials que malden per la publicació, digna i en valencià, de llibres, amb visió de país sencer, de mercat complet, sense prejudicis i malgrat el 'blaverisme' principatí."

O aquest interrogant inquietant que llança Rafa Xambó:

"Algú s'ha parat a pensar com es trobaria el valencià sense Escola Valenciana?

I m'agraden, sobretot, les visions esperançadores i optimistes, com la que tenia Mavi Dolz:

"[Els valencians] hem d'eixir al món i explicar qui som, quina és la nostra cultura i què som capaços de fer."

Frases com aquestes, en un context gris boirós com el que viu la cultura catalana al País Valencià ens demostra com de necessària era la veu de Mavi, i com la trobem a faltar ja.

Voldria aturar-me, però, en l'article de Francesc Esteve "El revisionisme lingüístic: retorn al passat, secessionisme de fet". Però això serà, si hi ha temps (i ganes) un altre dia.

Què NO fer quan et presentes a un premi

Urbà Lozano facilita al seu bloc pistes d'algunes de les coses que no hauria de fer un autor quan es presenta a un premi literari. La llista podria ser més llarga, però per començar no està gens malament...!

Un regal per al Dia del Pare

Llegim en The Independent que les cadenes de llibreries Tesco i WH Smith promovien com a regal per al Dia del Pare (que celebraven ahir diumenge) The Crimes of Josef Fritzl (Harper Element). En notar les queixes d'alguns empleats i clients, les cadenes van rectificar i el van excloure de les promocions per aquesta festivitat. I és que el llibre, que detalla com l'austíac, que ara té 74 anys, empresonà la seua filla Elisabeth durant 24 anys, la va violar repetidament i li va fer set fills (un dels quals va morir per negliència seua), no sembla l'obsequi més encertat per mostrar l'estima envers el pare, veritat?

Publishing tips

Al bloc de l'editorial anglesa Atlantic Books trobem un apunt amb "consells" per als autors que volen publicar. Està escrit amb molta ironia, però així i tot hi podem trobar un pòsit d'amarga realitat (en aquell país, si més no...), sobretot pel que fa a la dependència de les agències literàries. Alguns d'aquests "consells" (recordeu: hi ha "humor anglés" al darrere):

• El fet d'haver escrit un llibre no significa que hi haja gent interessada a llegir-lo. El món de l'edició és un negoci.
• Si vas a enviar un manuscrit no sol·licitat a un editor: no ho faces.
• Si insisteixes a enviar el manuscrit no sol·licitat, no confies a rebre una resposta o confies que llegiran el teu treball.
• Quan compres un manual del tipus The Writers’ Handbook, ves directament a l'apartat d'agents, no al d'editors.
• Fixa't en l'advertència que hi ha en aquests manuals sota l'entrada d'un editor, on diu: "No acceptem manuscrits no sol·licitats". Significa que no accepten manuscrits no sol·licitats. Encara que siguen brillants.
• Tot i que s'utilitze l'expressió "no sol·licitats", això no significa que hi haja originals "sol·licitats".
• "No sol·licitats" no significa que hages d'escriure una carta amable per preguntar si és preferible enviar les 600 pàgines en carpetetes de plàstic individuals, cadascuna amb el nombre de caràcters detallat. Aquesta expressió significa que l'editor vol que siga una agent solvent qui es pose o no en contacte amb ell. I així i tot hi ha una pila enorme de manuscrits en cada editorial, plena a vessar de paraules de genis molts dels quals no poden publicar perquè el mercat no dóna per a més.
• I, per últim, si has escrit moltes altres novel·les de vampirs ambientades en un món nihilista futur, no inclogues totes les sinopsis (juntament amb el recompte de caràcters, per descomptat!) que no has publicat. No té l'atractiu que imagines. La producció fútil i la memòria dels projectes fallits no són aspectes que un editor busca en un autor. Si buscares una cita per internet i escrivires en el teu perfil que és la setzena pàgina de cites a la que t'apuntes sense haver trobat cap resposta, què creus que et passaria?
• La resta de consells, tots en un: troba un agent.

El llistat sencer (que, per cert, inclou al final el recompte de caràcters), en aquesta adreça.

Anècdota del dia - Llibre retornat

Recupere aquesta seccioneta d’anècdotes per contar-vos-en una que va passar fa un temps (no direm quant, que es tracta d’ocultar pistes, no de facilitar-ne).

Una part de la promoció dels llibres consisteix a enviar exemplars gratuïts de la novetat a una selecció de persones (periodistes, crítics, columnistes, educadors, fins i tot llibreters o polítics dels que lligen, que tampoc no en són tants) perquè coneguen l’obra (que a priori creiem que els pot interessar) i en puguen fer difusió. Doncs bé, un d’aquests enviaments va tenir un efecte boomerang. Poc després d’enviar el llibre en qüestió, em va venir retornat amb una nota manuscrita del primer destinatari que deia, textualment, el que ara transcric (entre claudàtors, fragments censurats per donar-li més misteri a la cosa):

“Estic molt agraït pel regal [...] que m’heu enviat, però, lamentablement, no el puc acceptar i us el torne. D’aquest individu, pedant i vomitiu, [...] no pense llegir res en ma vida, ni encara que m’ho manaren pistola en mà.”

Mira que m’han passat coses en aquests anys, però açò, mai abans.
S’agraeix la sinceritat!

Reconnexió

Ho reconec (és evident): últimament he estat bastant desenganxat dels blocs, d'aquest Tirant al cap en primera instància, però dels blocs en general també. Diumenge, en escriure aquest apunt, encara no era conscient que marcava un punt d'inflexió: de l'apatia blocaire dels últims temps a una reconnexió que em ve de gust compartir. Perquè, malgrat l'allau d'informació que ens arriba a diari de fonts cada vegada més diverses, els blocs continuen sent un mitjà magnífic per comunicar-nos, per crear petites comunitats obertes i d'abast universal en les quals compartir interessos comuns.

Sempre que llig Testigo accidental, de l'amic J.E. Tur, me n'adone de la importància que poden arribar a tenir els blocs per conéixer realitats distintes a les oficials, circumstància especialment d'agrair en una societat tan controlada mediàticament com la valenciana.

Però n'hi ha molt més motius per a l'alegria blocaire: els feliços 5 anys de les Totxanes de JJ Isern, que continua amb la mateixa il·lusió que el primer dia (us recomane aquest vídeo dels pioners a Vilaweb); les oportuníssimes reflexions de Manuel Bragado des de Galícia, que van inspirar aquesta bitàcola i continua com a referent incombustible; i dues reaparicions estrella: la de L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina (com hem pogut sobreviure aquest temps sense tu??) i la del sioux Oriol Soler, qui després de dos anys de parèntesi de Núvol Vermell anuncia un any més d'apunts positius i encoratjadors.

Bones vibracions blocaires, sens dubte!

(I, si ho voleu, ens trobem també al Facebook.)

El "petit manicomi" de Frankfurt

Sitieg Larsson a la seua editora de Norstedts Eva Gedin:

"Había oído que la feria [de Frankfurt] es como un pequeño manicomio que dura un par de días. No tengo ni idea de cómo va eso de la venta de derechos en el extranjero y no pienso inmiscuirme, pero supongo que es igual de divertido que celebrar un congreso antifascista con 120 grupos de activistas en Berlín, e intentar alcanzar algún tipo de acuerdo ideológico".

La resta de l'article, també molt recomanable.

3 anys (i escaig)

El 20 de maig del 2006 publicava el primer apunt de Tirant al cap: "Tot és començar".

Vist amb perspectiva, tampoc és molt de temps, però els canvis vitals, laborals i anímics han variat més del que podia imaginar aleshores. És evident que l'estat actual del bloc és comatós, potser terminal (el fet que fins avui no me n'haja adonat que havia passat l'aniversari n'és bona prova!). No puc saber quant de temps continuarem compartint punts de vista i alguna tafaneria des d'aquest aparador, ni amb quin grau d'intermitència, però, mentre dure, ací estaré!

Llegir en valencià, l'Alqueria Blanca

Un any més, i ja en van quatre, la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura engega el petit miracle de la campanya "Llegir en valencià". Posar a l'abast dels lectors llibres en valencià als quioscos, repartits simultàniament per dos mitjans tan distants ideològicament com Levante-EMV i ABC, amb la participació de RTVV, el patrocini d'entitats públiques (Generalitat, Ministeri, Diputació, CVC) i privades (Bancaixa, Consum, Escola Valenciana) i l'adhesió d'algunes de les principals forces polítiques, sindicals, empresarials i socials valencianes és una raresa de tal magnitud que costa trobar exemples equiparables. Tothom qui s'ha volgut sumar a aquesta acció de foment lector, s'ha sumat, amb ànim constructiu i integrador.

Enguany, amb la sèrie de més èxit de Canal 9 (més de 500.000 espectadors cada setmana!), L'Alqueria Blanca, com a eix vertebrador, somiem durant uns dies amb un país normal, en què la televisió pública fomenta la lectura, els diaris promouen el valencià i un producte audiovisual propi es converteix en llibre.

Gràcies a tots els qui han fet possible aquesta campanya, que també podeu seguir al Facebook!

Serà la tecnologia una oportunitat perduda?

L'anunci de Zapatero de dotar d'ordinadors portàtils els alumnes a partir de 5é de Primària ha topat amb la realitat. La realitat econòmica, pel cost que comporta; la realitat tecnològica, perquè ni les aules ni la banda ampla (en el nostre cas, cal afegir que tampoc els barracons prefabricats) estan preparats; però també una altra realitat que sura en l'ambient: i per a què serviran aquests ordinadors? Quin ús efectiu tindran a l'aula? I, amb aquest interrogant, el pànic en el sector editorial: cal fer ara tots els llibres de text en suport digital perquè "funcionen" a les pantalles? I com s'assumeix eixe cost econòmic de replantejament de tot el material educatiu?

L'editor Emiliano Martínez reflexiona sobre alguns dels interrogants plantejats en aquest article que publica El País. Entre altres, diu:

"Hasta ahora los contenidos educativos estaban en los libros. Los buenos libros para la enseñanza son herramientas valiosas que apoyan y acompañan a profesores y alumnos. Al profesor le ayudan a marcar en la práctica los objetivos del currículo, demasiado lejano en su formulación al día a día del curso. A los alumnos les aporta acceso directo a información relevante e inteligible para ellos. A ambos les permite trabajar combinando instrucciones directas del profesor y trabajo autónomo de los alumnos. Por ello es difícil sustituirlos en la práctica educativa."

I defensa la necessitat de mantenir el llibre en paper viu en les aules:

"La experiencia indica que la información suministrada sólo en pantalla, y especialmente aquella que necesita mayor fijación y trabajo personal, es insuficiente para producir buenos aprendizajes. En los lugares que se han quedado con la fórmula tecnología y sólo recursos digitales, la dinámica del aprendizaje se dispersa. Y el rendimiento no responde. La fórmula que opera en países punteros es una integración de tecnología con recursos digitales más un núcleo curricular básico desarrollado en buenos y ágiles libros."

Paraula d'editor.

El càncer de McCourt

The Guardian informa que Frank McCourt es recupera d'un càncer a sa casa. Gràcies al tractament de quimioteràpia i amb l'ajuda del seu germà (i també escriptor) Malachy, sembla que McCourt es recupera d'un melanoma, i que la malaltia remet.

La notícia ha corregut per la xarxa a velocitat de vertigen (proveu a posar "mccourt cancer" al Google), símptoma que l'estima dels lectors de tot el món continuem manifestant-li. Tan de bo es recupere prompte i continue amb els projectes narratius que tenia engegats: entre altres, la seua primera novel·la de ficció... als 78 anys!

No espereu alliberar-vos dels llibres

"Hegel dijo que la lectura de los diarios por la mañana eran el rezo matutino del hombre moderno, pero no sé si mi nieto querrá rezar de esa manera."

Umberto Eco defensa en aquesta entrevista el llibre tradicional. Apocalíptic o integrat? Per si hi ha algun dubte, acaba de publicar, amb Jean-Claude Carrière, un llibre per argumentar la llarga vida que encara li queda al format paper: No espereu alliberar-vos dels llibres, on hi ha afirmacions suggerents com aquesta:

“El llibre és com la cullera, el martell, la roda, les tisores. Una vegada s'han inventat, no es poden millorar."

Dosi diària

Un tast de l'entrevista de Xavi Ayén a La Vanguardia amb Orhan Pamuk:

¿Qué le pide a la vida?
Mi dosis diaria de literatura, como si se tratara de un chute. Ha de ser de buena calidad, verdadera y potente. Si es posible, de un escritor muerto, porque así no me vienen celos.

Més informació sobre la visita de Pamuk a Granada aquest cap de setmana, i també de la pròxima novel·la, El museu de la innocència, que Bromera publicarà en octubre, ací.

El futur de la premsa

Reportatge ben interessant de John Carlin a El País sobre el futur de la premsa escrita, que travessa una de les crisis més profundes que es recorden a les hemeroteques. Crisi no només econòmica (que també), sinó de model. El periodisme, com apunta Carlin, ha exercit un paper central en la societat des de fa 200 anys, però l'auge d'Internet ha reduït els ingressos publicitaris i les vendes (els 62 milions d'exemplars de diaris que es venien als EUA fa 15 anys s'han reduït ja a 49) i ha multiplicat les prejubilacions a mesura que augmentaven els corresponsals blocaires.

Algunes de les seues afirmacions ens poden servir també per entendre la "revolució" que està gestant-se en el món editorial, cosí-germà del de la premsa escrita:

"Todo el mundo parece suponer que, dado que los jóvenes de 20 años no leen en papel, los que hoy tienen ocho años también optarán por una pantalla digital como su método favorito de comunicar con la gente y enterarse de lo que pasa en el mundo. Pero, ¿qué ocurre si los niños de hoy se rebelan contra el onanismo dominante en las actuales generaciones jóvenes y buscan un contacto táctil y visual con personas no virtuales, sino físicas? Facebook y otras variantes de redes sociales podrían llegar a considerarse lastimosamente démodés de aquí a diez años."

"Si no se descubre un modelo de negocio viable para que un periodismo como el de hoy, y como el de tiempos de Dickens, se pueda sostener en la era de Internet (mientras dure), es posible que el número de diarios se siga reduciendo y que menos personas se ganen el pan haciendo periodismo. Pero, en el peor de los casos, los buenos sobrevivirán."

En tot cas, tinguem clar que aquesta afirmació, perfectament vàlida per a l'àmbit literari: "Existe una diferencia entre escribir y teclear." També entre editar i imprimir.

Escola de Pares i Mestres: ja en vídeo!

L'AEPV, amb una agilitat espaterrant, ha penjat ja a l'espai web de l'Escola de Pares i Mestres els vídeos (íntegres, però també resums) de les sessions que es van fer la setmana passada a la Fira del Llibre de València i que coordina Gemma Lluch:

• "Llegim amb els fills, amb les pantalles?", a càrrec de Gonçal-López Pampló
• "Llegim amb els pares, consells per a fer llegir", a càrrec d'un servidor (a la foto, amb Manel JM Romero)
• "Llegim amb la família, a la llibreria", a càrrec de Gustavo Puerta
• "Llegim amb els bebés, amb pares novells", a càrrec de Glòria Gorchs

Hi ha, també, els vídeos del 2008, els quals acumulen ja més de 7.000 descàrregues. Enhorabona per la iniciativa!

Lectures "per a majors"

La Biblioteca Valenciana enceta una sèrie de trobades d'escriptors amb la gent major. Hi ha convidats Bernabé Tierno, Lorenzo Silva, Ricard Bellveser, María Teresa Álvarez i María Ángeles Aranzo.

Que potser els majors no lligen en valencià?

Recomanacions que marquen

Diumenge, Levante-EMV recopilava les lectures que han marcat personalitats rellevants (o no) del nostre hàbitat políticosocialicultural. Resultat:

• l'alcaldessa Rita diu que Julián Marías ("Dos libros o los que sean", afirma contundente) o l'exconseller Nieto (!);
• el rector Tomás diu que Galileo o Saramago;
• la consellera Miró que García Márquez, Sampedro o Martín Gaite;
• la líder del PSOE a València Ciutat, Alborch, que Simone de Beauvoir o altres llibres més lleugers (!) com el Tirant, Madame Bovary o Verne, i poesia de Brines o Gil-Albert;
• Grisolía ens sorprén (?) recomanant Raymond Chandler o Paul de Kruif o Sinclair Lewis;
• la directora general del llibre, Caballer, recomana Amy Tan, Ildefonso Falcones, John Boyle, Isabel Allende, Javier Moro o Manuel Vicent;
• el director de la IAM, Bellveser, Melville;
• la secretària de l'AVL, Cantó, García Márquez, Fuster, Rodoreda, Auster o Josep Ballester;
• la presidenta del Gremi de Llibreters, Mañas, Erich Fromn i Isabel-Clara Simó;
• i finalment, Domínguez, president de l'AEPV, Martín Vigil i John Boyne.

La selecció de noms és discutible, però segurament només han preguntat a les autoritats que s'han deixat caure pels Jardins de Vivers aquesta última setmana i mitja. La resta estava ocupada en altres afers més importants. Els llibres en valencià, com sempre, els grans absents per a la majoria. Unes lectures marquen, i unes altres, retraten.

La Fira, malgrat tot (i malgrat tots), bé, sobretot les novetats d'Aliaga, Ballester i Mira.

"Collonades" digitals

Fa uns dies, parlant amb un autor sobre el tema estrella de les converses del sector els últims mesos, çò és, del llibre digital, em va amollar una frase ben contundent: "Tot això són collonades!". Un silenci de mariasantíssima va precedir el canvi radical de conversa.

De què parlem de debò quan parlem de llibre digital? Per molts articles, llibres i apunts en blocs més o menys al dia de la qüestió que es publiquen, continue tenint la impressió que ben poca gent sap de què va tot plegat. Ja me'n cuidaré jo de donar lliçons de les quatre cosetes que (crec que) sé, però em sobta que en articles com el que publicava El Cultural aquest dijous, sobre la digitalització de Google, una editora prestigiosa amb un catàleg que abraça milers de títols, afirme alegrement "hace años que digitalizamos todos nuestros fondos", i una altra amb un fons també considerable anuncie que ja té digitalitzats els seus fons i que els comercialitzarà "en su debido momento". Disculpen vostés, però no m'ho crec. Potser tenen tot el fons en suport informàtic (i les felicite per això), però dubte molt que el tinguen digitalitzat en algun sistema que permeta llegir llibres en lectors digitals, mòbils, etc.: per a què fer aquesta despesa tan gran en digitalització si no tenen perspectiva de comercialització?, per quin dels diversos formats que existeixen s'han decidit?, és tot el fons editorial digitalitzable?, tenen regulada la qüestió de la digitalització en els contractes amb autors i agències?

Dubtes que deixe a la imaginació de l'hipotètic lector d'aquestes línies.

Un altre tema que no em desconcerta és que, després de llegir la majoria d'aquests tipus d'articles sobre la digitalització, el futur del llibre i totes aquestes "collonades" (les cometes, ja ho sabeu, són meues), em queda la impressió que no he avançat gaire, que no he aconseguit cap resposta nova, com si estiguérem sempre donant voltes a les mateixes qüestions des del mateix punt de vista. Però el que es repeteix article sí, article també és la visió apocalíptica que hi vessen normalment i que ens dibuixa un panorama negríssim de canvis brutals (i se suposa que imminents) que afectaran, com diu també l'autor d'aquest article ("Internet se apodera del libro" s'intitula, ni més ni menys), la lectura mateixa:

"Google sigue escaneando a un ritmo trepidante [...] asegura [...] que su obetivo principal es promover el libro [...]. Pero en el proceso corren el riesgo de entrar en crisis la edición tradicional, la pervivencia de extensos sectores comerciales asociados al libro y el propio sentido de la lectura."

El pitjor d'aquesta visió apocalíptica és que, potser, no va tan errada...