Cròniques londinenques I

Aquesta ha estat la meua primera Fira de Londres, així que no tinc dades comparatives pròpies. La impressió general ha estat molt bona: la ciutat (on tampoc havia estat abans) enorme però alhora acollidora, molt ben comunicada gràcies al (caríssim, com tot allà) tube (us recomane aquest bloc, cent vegades més real i, sobretot, divertit que qualsevol web oficial). Els preliminars, sempre breus; anem al gra.

La ubicació de la Fira és fabulosa: cèntrica i amb una estació de metro (Earls Station) just al davant. A l'interior, tot d'hostesses atenen qualsevol consulta amb amabilitat, perquè no sempre resulta senzill ubicar-s'hi ni, sobretot, trobar determinades sales on fan els actes paral·lels. El caos (veieu foto) és més ordenat del que sembla. Les dimensions, infinitament més humanes que a Frankfurt i, per tant, més suportables. Ací no cal agafar un autobús de pavelló a pavelló: tot està en un sol edifici.

L'estand català, ben publicitat al catàleg firal, estava en un lloc immillorable: just al davant de la porta d'entrada i eixida de l'IRC, l'International Rights Centre, l'espai amb més tràfec de gent, un lloc que, a primer colp de vista, recorda les estressants sessions de la bossa de Nova York. I més d'una similitud hi trobaríem... Allà s'hi cou bona part del mercadeig editorial mundial: la venda de drets de traducció, un negoci lucratiu que els anglosaxons han sabut i saben explotar molt millor que qualsevol altra cultura.

[Incís: Ara, amb la invitació d'honor a Frankfurt en l'horitzó, el Llull s'ha posat les piles i està treballant en aquest sentit de forma seriosa i diríem que fructífera convidant editors estrangers a Barcelona per conéixer la cultura pròpia i concertar reunions amb els editors d'ací. La pròxima cita d'editors de "fiction" és, per descomptat, el 23 d'abril. Segur que queden impressionats.]

En l'IRC (i espais similars dels agents, com el que hi ha a Frankfurt) s'hi subhasten els drets de tot tipus d'autors: dels més exquisits als més netament comercials. Ja queden pocs autors de renom internacional que gestionen ells mateixos els seus drets.

En l'estand català hi havia editors que anaven i venien, gent del Llull, responsables de l'ICIC, la comissària de Frankfurt 07 Anna Soler-Pont (sempre reunida, això és bo), agents i algun que altre visitant ocasional o fidel. Els negocis, és clar, són sempre secrets fins que convé esbombar-los. No sé de cap obra que haja tornat bojos els editors de mig món, però sí d'alguns projectes "fabricats" amb aquest objectiu. En donarem notícia (o no) quan corresponga.