[L'editor Gordon Lish "retocant" els escrits de Raymond Carver. Il·lustració d'Adam Zyglis. Buffalo News.]Deia Goethe que els editors són els fills del dimoni, i que hi havia d'haver un infern especial per a ells. En l'època de Goethe, els editors eren impressors; en l'actualitat n'hi ha de tot, des d'escriptors frustrats a comerciants, des de nostàlgics a emprenedors, passant, afortunadament, pels amants dels llibres. En el futur... qui sap què ens té reservats el futur. Confie que alguna cosa millor que un "infern especial"!
Aquest cap de setmana he seguit de prop una discussió ("
Editorials sempre i només?") al bloc Salms, de Josep Porcar, motivada per algunes de les afirmacions que reproduïa
aquesta entrevista (i que m'he permés matisar en els
comentaris d'aquest apunt). No hi havia cap ànim polemista en les meues declaracions (serà per això que entrevisten tan pocs editors als mitjans?), però benvingut siga el debat al voltant del món del llibre i de l'edició, que són els eixos que motivaren la creació d'aquest bloc personal.
És per això que voldria allargar un poc la discussió.
Abans de continuar, m'apresse a aclarir que l'editor 'xungo' del títol d'aquest apunt fa referència a Gordon Lish,
entrevistat diumenge a Público. Són ben conegudes les seues polèmiques intervencions en els textos de Raymond Carver, fins el punt que els "retocs" de l'editor (retalls de més de la meitat del text o canvis de començaments o finals de relats, entre altres) van dotar l'escriptor d'una veu única. Llegim a
Público:
"Sus tijeretazos, más que el texto original, habían creado el estilo abrupto y brutal que hizo de Carver una figura de la nueva literatura estadounidense. [...] Con la consagración y la fama, Carver se resistía cada vez más a la intervención de Lish, pese su agradecimiento y admiración."
Amb la publicació de
Beginners, que "recupera" els escrits originals de Carver (és a dir, no editats per Lish), els lectors poden comparar edicions i decidir quin dels dos Carver prefereixen. Alhora, convida a especular sobre què hauria passat si l'escriptor haguera viscut en l'època actual i s'haguera decantat per l'autoedició en alguna de les múltiples modalitats en paper o electrònic.
La polèmica Carver-Lish servia d'excusa
en aquest apunt (que he llegit
via Moleskine) per reflexionar sobre l'ofici d'editar, i va molt bé per complementar les opinions que s'han expressat fins el moment al voltant de l'apunt a Salms. Deia Gregory Cowles a PaperCuts:
"Els lectors encara tenen una visió idealitzada de l'escriptor (de qualsevol escriptor) com un artista solitari que atén els dictats de la musa. [...] Fins i tot els lectors qualificats creuen que el treball de l'editor es limita a descobrir genis i dur els seus escrits immaculats a la impremta, potser després de canviar una o dues comes."
La relació autor-editor és, tal i com conclou aquest ben recomanable article, invisible en la cultura actual. I allò que és invisible tendim a pensar que és inservible i, per tant, del tot prescindible. Crec fermament que no és així. La vàlua o interés present i futur d'aquest ofici d'editar ens l'hem de guanyar els editors mateixos dia a dia amb la qualitat i oportunitat dels treballs literaris que posem a l'abast dels lectors.
Rebrem moltes crítiques, i reconeixements, és clar, no n'esperem cap. Però aquest, diguen el que diguen, és un ofici amb futur.
