Tipus mòbils 4 - Del gènere criminal

L'article d'aquesta setmana als Tipus mòbils de L'Informatiu parteix de la imatge que il·lustra aquest apunt. Podeu llegir-lo sencer en aquest enllaç.

La veu (de la consciència?)

[Recordeu el nom tot i que coste un poc: Arnaldur Indridason. Altament recomanable.]

Tot i que ja he començat a llegir els primers originals del Ciutat d'Alzira de novel·la, he tingut temps per acabar una lectura que tenia a mitges des de feia un temps, tot i les ganes d'acabar-la. És curiós, però des que, l'estiu passat, vaig gaudir de La mujer de verde (llibre que recomane a tothom, sempre amb èxit), no havia comentat en aquest bloc la meua admiració per Arnaldur Indridason, i mira que en parle sempre que tinc ocasió! Quan em pregunten quin llibre t'hauria agradat editar i no vas poder, no dubtaré a assenyalar aquella obra sobre el maltractament d'aquest autor islandés. Un gran llibre, sí senyor.

Bé, doncs cap al final de La voz, el tercer títol de la sèrie que protagonitza Erneldur Sveinsson publicat per RBA (en trau un de nou aquesta tardor, L'home del llac, que procuraré llegir en català... si el trobe a València!), hi ha un apunt a la pàg. 250 amb el qual vaig connectar d'immediat, com si Indridason sabera el que em passava i em parlara directament:

"...uno adopta una posición y no hace nada para modificarla. Porque no deseamos hacerlo, supongo. Y va pasando el tiempo, y con los años uno acaba por olvidar los sentimientos, la razón por la que lo comenzó todo. De manera voluntaria o involuntaria, vamos dejando pasar las oportunidades de reparar lo que se torció, y de repente es ya demasiado tarde para intentar arreglar las cosas."

Alguna cosa semblant vaig (re)viure divendres, poques hores abans d'ensopegar amb aquest fragment. Els problemes que no es parlen no se solucionen, s'enquisten, es podreixen i ho contaminen tot. Ja ho deia Bunbury, que "el tiempo no es un doctor". Però dos no parlen si un no vol. Ja us dic: com si l'autor l'acabara d'escriure pensant en mi...

Tipus mòbils 3 - La caiguda de l'Arc

La fallida de la distribuïdora Arc de Berà (que ha tingut com a efecte col·lateral el tancament de la llibreria Ona de Barcelona, especialitzada en llibre en català) ha suscitat reaccions diverses als mitjans i a la xarxa. Per traure'n l'aigua clara i comprendre l'abast de la qüestió, us recomane la lectura els reportatges de Montserrat Serra a Vilaweb i el testimoni de l'editor de Cossetània, Jordi Ferré. És, també, el tema de l'article d'aquesta setmana al "Tipus mòbils" de L'Informatiu: "La caiguda de l'Arc".

Tipus mòbils 2 - La suma de la resta

El mig milió (mig milió!!!) d'euros perdut en la resolució de la dotació bibliotecària, eix central del segon Tipus mòbils a L'Informatiu: "La suma de la resta".

Tara Books

D'entre les conferències i sessions del 32é congrés de l'IBBY, m'agradaria destacar la de Gita Wolf, editora que em va descobrir la fantàstica feina que realitza a l'Índia en Tara Books. Aquest segell, creat el 1994, vol difondre representacions artístiques com el Kalamari, el Gond, el Patachitra, el Mithila, el tatuatge o el Patua (semblant a les nostres auques) entre infants majoritàriament il·letrats en un país amb nul·la tradició d'àlbum il·lustrat. Algunes d'aquestes expressions tradicionals de l'art indi no havien estat publicades mai abans en format llibre. L'edició contribueix, doncs, a preservar aquest art i a mantenir viva la memòria de les escenes quotidianes i relacions socials que sovint representen.

La força de les imatges i la bellesa de les acuradíssimes edicions de Tara Books (moltes, elaborades a mà) resulten delicioses i, el que és més important, efectives. Ho deia Gita mateixa: "el llibre ha de comunicar en el sentit que pretén. Així és com podem connectar amb els lectors".

Fixeu-vos en aquesta coberta:

Quina síntesi més meravellosa del xoc de civilitzacions que va experimentar el seu creador, Bhajju Shyam, qui va passar dos mesos a Londres per pintar els interiors d'un restaurant. A la tornada, va interpretar els usos i costums londinencs en forma de bestiari Gond. A la coberta, el Big Ben, que marca el ritme de la vida en aquella ciutat enorme amb un ull que ho observa tot, s'assimila amb el gall que anuncia l'inici d'una nova jornada a l'àmbit rural indi. Fabulós, no us sembla?

Descobriment musical

Anit, els assistents al congrés de l'IBBY teníem invitació per assistir a un concert de música al Teatre Principal de Santiago. En aquest tipus de reunions, tens tendència a apuntar-te a tot, i així ho vam fer, sense saber en absolut què ens trobaríem allà. Potser per això, l'impacte de l'espectacle innovador de Mercedes Peón va ser més gran. Vibràrem amb la força de l'experimentació tecnològica de l'artista, que parteix de la tradició oral i musical gallega per oferir una música del tot sorprenent. Us la recomane!

Els 100 d'avui

A l'entrada del palau de congressos de Santiago on se celebra la 32a edició del Congrés LIJ de l'IBBY hi ha l'exposició "Els 100 d'avui": una selecció de 60 il·lustradors i 40 escriptors representatius de la LIJ actual a l'Estat espanyol. Entre els autors valencians seleccionats, Pasqual Alapont, Carles Cano i Joan Pla.

32é Congrés IBBY

"¿Por qué motivo desearían las mayorías transformar una sociedad en la que se hallan perfectamente instaladas y que sacraliza sus privilegios? Puede que, a primer golpe de vista, las mayorías aparezcan como la fuerza social dominante. Sin embargo, son las minorías quienes cambian profundamente las sociedades. Lo han hecho a lo largo de la historia y continúan haciéndolo en la actualidad. Las minorías –tanto sociales como étnicas, ligüísticas, de género o religiosas- poseen una fuerza y un dinamismo interno que este Congreso quiere contribuir a valorar críticamente, a potenciar desde la equidad, a resaltar en el marco de la convivencia entre todos los pueblos de la tierra."

Sota el lema "A forza das minorías", aquests dies té lloc a Santiago de Compostel·la el 32é Congrés Internacional de l'IBBY. Fins allà que cavalca aquest Tirant en any sant Xacobeo, amb la il·lusió que se'm perdonen tots els pecats encara que hi vaja en avió. Si hi ha temps i forces, contarem alguna coseta al bloc de com es desenvolupa aquesta important cita del món de la literatura infantil i juvenil.

Els dilluns, 'Tipus mòbils' a L'informatiu

He seguit amb molt d'interés, des del mateix dia del seu naixement (i fins i tot abans), la trajectòria de L'informatiu. Crear, mantenir i fer créixer un mitjà de comunicació amb personalitat i capaç de marcar agenda pròpia només és possible si al darrere hi ha un bon equip de periodistes de raça. Aquesta és la sort que tenim tots aquells que visitem amb assiduïtat L'informatiu.

És per això que em fa tant de goig entrar a formar part de la nòmina de col·laboradors habituals d'aquest mitjà. A partir d'avui, i en endavant tots els dilluns, hi podreu trobar una columna d'opinió cultural d'aquest Tirant sota el títol "Tipus mòbils", modest homenatge a aquesta extraordinària col·lecció sobre l'ofici d'editar de Trama&Texturas que aprofite per recomanar-vos.

El primer article, "No tot serà silenci", sobre la Festa Estellés. (un èxit també a la catosfera!)

I Festa Estellés

Responent a la crida per celebrar també a la catosfera la I Festa Estellés que impulsa Josep Lozano, em complau fer-vos partícips d'aquests versos de Vicent Andrés Estellés:

Treballe amb molt d'amor un idioma
que em serà molt censurat de vegades.

Ho pense, ho sé, i no em puc aturar,
car he de dir coses molt necessàries
per al futur de l'idioma que empre.

Vindrà un jorn que ho reconeixeran.

Em buscaran, però no em trobaran.

Llavors diran, però en vers: quina pena!

Les acaballes de Catul (1970-1977). Manual de Conformitats. Obra Completa 3.

Una iniciativa magnífica. Dilluns en parlarem més ací (i allà...).

Connectats a la lectura

Article publicat en el dossier "Escola i família" a la revista Escola Catalana (punxeu la imatge per ampliar-la, o ací per accedir a l'edició digital).

Com si parlara un pot de Coca-Cola

Fa uns dies parlàvem de James Patterson. Permeteu-me que torne de nou (breument) sobre l'al·ludit. En aquest article de The Sydney Morning Herald s'hi relata una intervenció de l'autor nordamericà en una convenció de l'Associació de Màrqueting Directe. Allà, òbviament, no hi va exposar teories literàries, sinó que va parlar de publicitat televisiva, penetració de marca i de com els seus llibres són disposats en els punts de venda. La intervenció va impactar l'audiència, i el professor de Harvard John Deighton confessa:

"Mai abans havia vist un producte parlant. Era com escoltar un pot de Coca-Cola relatant com li agradaria que el comercialitzaren".

Si voleu conéixer més secrets de l'èxit d'aquest supervendes (com ara els test a què sotmeten entre una selecció de lectors els finals de les seues novel·les per decidir la que més agrada l'audiència), us convide a llegir l'article sencer. És molt clarificador. Inclou una puntadeta als editors (que alguna cosa faran, dic jo, perquè venga tants milions d'exemplars a l'any!): "Per què és aquesta persona Déu, més que, posem per cas, 20 lectors?".

Amén.

Xifres d'un altre món

[Diuen que James Patterson escriu sempre a mà. Així, no seria difícil saber si tots els seus manuscrits tenen la mateixa lletra...]

El món de l'edició viu una doble crisis: l'econòmica i la que implica un canvi de model de negoci. Però aquest periode d'inestabilitat no afecta tothom per igual. Fixeu-vos, si no, en el llistat que ha fet públic la revista Forbes: els 10 escriptors més ben pagats del món (tots anglosaxons, la majoria nordamericans) van guanyar un total de 270 milions de dòlars en l'últim any. Al llarg de la seua vida? No, només en els últims 12 mesos! Forbes comptabilitza els guanys dels autors derivats no només de la venda d'exemplars, sinó també dels drets de cinema, televisió i videojocs, entre altres.
Encapçala el top ten James Patterson (autor, recordem-ho, inèdit en català), qui ha guanyat 70 milions de dòlars en l'últim any. El cas d'aquest autor multimilionari és revelador de com funciona la indústria dels grans números als EUA: la tardor passada va signar un contracte per escriure 17 títols nous abans que acabe 2012. Bé, qui diu escriure diu signar, ja que el que ven ací (suposem) és el nom, més que no el contingut. Aquesta marató (ni Joyce!) té una compensació econòmica, és clar: 100 milions de dòlars. Diu la revista que un de cada 17 llibres que es compren als EUA té el nom de Patterson en la coberta.

Uf!

Stephenie Meyer, amb 100 milions d'exemplars venuts de la sèrie Crepuscle (que li han reportat 40 milions de dòlars), és la segona d'aquesta envejable llista. Stephen King és el tercer (34 milions de dòlars guanyats entre juny de 2009 i juny de 2010). La Corín Tellado americana, Daniel Steel, va guanyar 32 milions, i no ens ha d'estranyar si tenim en compte que cobra uns 7 milions de dòlars d'avançament de mitjana i que en els últims 12 mesos ha publicat 4 nous títols. Completen la relació Ken Follet (20 milions), Dean Koontz (18 milions), Janet Evanovich (16 milions de dòlars i unes vendes d'uns 20 milions d'exemplars anuals; la seua editorial durant els últims 15 anys, St Martin, no va voler pagar-li 50 milions de dòlars d'avançament i l'autora ha marxat a Ballantine), John Grisham (15 milions, i debutant en l'àmbit LIJ amb el seu últim llibre), Nichollas Sparks (15 milions; només d'adaptacions cinematogràfiques de les seues novel·les, que acostumen a funcionar bé en taquilla, acumula 300 milions de dòlars), i tanca J.K. Rowling, que encara ingressa 10 milions de dòlars tot i no haver publicat novetat.

Als EUA aquestes xifres (macroxifres) es coneixen, són públiques i s'esbomben perquè ajuden a mesurar el que per a ells significa l'èxit: tant vens, tant vals. No hi ha discussió. Com serien les xifres dels autors més ben retribuïts de la literatura catalana? Convindria elaborar aquest llistat? Tindria alguna utilitat? Com s'ho agafarien, els lectors potencials? En tot cas, seria possible confeccionar una relació semblant amb els nostres autors? Vull dir: algú podria arribar a conéixer aquests ingressos? Però jo em pregunte, també: fan falta, aquesta mena de llistats? En tot cas: qui creieu que és el nostre James Patterson...?

Un deu sobre deu

"Llegir Herta Müller crea una complexa addicció. Visitem un temps i un espai molt localitzats per arribar a sentiments del tot universals. No hi ha cap concessió a la diversió, és cert, però cada lectura d’aquesta escriptora ajuda a veure el món amb uns ulls diferents. Potser menys compassius i innocents, potser més combatius i desperts."

Així s'expressa Elena Aranda en el comentari d'En terres baixes al seu bloc Sobre Llibres. De la seua banda, Gemma Casamajó li posa a Tot el que tinc, ho duc al damunt la màxima puntuació en la secció literària del Time Out. La ressenya és, com la novel·la mateixa (ací trobareu més crítiques i comentaris de lectors), espectacular:

"Planta creu i planta cara. Això és el que fa, precisament, Herta Müller (Nitzkydorf, 1953) en la darrera gran novel·la, que és un deu sobre deu. [...] Piquem de mans, elogiem i festegem la publicació de les obres de Herta Müller i d’aquesta en particular, una novel·la d’un lirisme gèlid que, a la menuda i fil per randa, obre una ferida profunda i ens permet conèixer-la."

Uns elogis de veritat ben merescuts. No us podeu perdre aquesta autora immensa!

Finestres inspiradores

Fa uns dies, Salvador Macip ens mostrava la panoràmica que contempla des del seu despatx (imatge de dalt). Inspiradora, veritat? En aquesta mateixa línia, The Guardian ha encetat la sèrie d'articles "Windows on the World", que recull el testimoni d'autors que narren en primera persona quines vistes tenen des dels llocs on escriuen. Orhan Pamuk ha estat la primera veu convidada, i la veritat és que el que s'hi troba quan alça la vista del full d'escriptura és espectacular: a l'esquerra, Àsia; al bell mig, el Bòsfor; i a la dreta el Corn d'Or i la Ciutat Vella, seu de la diastia otomana durant segles. I confessa:

"De vegades afirme amb orgull que vaig escriure una novel·la històrica, Em dic Vermell, ambientada en un espai que tinc sempre al davant. A la pregunta més freqüent que em fan convidats i periodistes que em visiten ("No et distrau, aquesta vista meravellosa?"), la meua resposta és que no."

[La panoràmica de Pamuk vista per Matteo Pericoli]

Què contemplen els nostres escriptors i il·lustradors des dels seus espais de creació? Fóra interessant que ens ho contaren!

Una divertida ecoteologia

El suplement Babelia d'aquesta setmana inclou una ressenya de L'any del diluvi de Margaret Atwood (bé, de l'edició en castellà només, perquè ja sabem que les llengües "perifèriques" són prescindibles per a alguns mitjans...). Nuria Barrios afirma que aquesta novel·la és "una distopía satírica, tan ingeniosa como inquietante. Lo que te cuento te divertirá, parece decir la autora, pero presta atención, pues puede suceder pronto o quizá ha sucedido ya". I conclou:

"La novela de Atwood no es una historia alegre, aunque sí irónica, inteligente y, a pesar de la violencia que describe, divertida. La sátira siempre ha sido uno de los puntos fuertes de la escritora canadiense. [...] El desolador futuro que inventa Atwood proyecta una imagen posible del desolador futuro que dibuja nuestra realidad. Mientras lees El año del diluvio te oyes reír, pero el sonido de la risa recuerda demasiado a la hilaridad nerviosa que provoca el miedo."

Una bona recomanació per a aquest estiu, per reflexionar (amb un somriure als llavis) sobre l'ecologia, el fanatisme religiós, els avanços científics i, en definitiva, sobre el futur que estem llaurant (o consentint) ara mateix. Una excel·lent oportunitat per a descobrir (o redescobrir o refermar, si en sou ja addictes) la capacitat de fabulació d'una de les grans narradores del nostre temps (a qui, per cert, podeu seguir al seu bloc o al Twitter, on s'hi mostra molt activa).

Els 'Alfreds' d'aquest país

L'article d'El País "Ni todo vampiros ni solo Quijote" fa un repàs al tema de les lectures prescriptives a l'ensenyament secundari i el batxillerat, així com a les lectures LIJ preferides pels joves. Hi trobem sentències tan assenyades en mà de la periodista, Inmaculada de la Fuente, com ara aquestes:

• "A los 12 0 los 14 años un libro puede paladearse como un helado."
• "Los libros que prenden en la adolescencia son un señuelo para lecturas futuras."
• "Cada generación tiene unos mitos."
• "Unos [mites, personatges] nutren su imaginario de héroes, sueños e imágenes. Otros ayudan a entender el mundo."
• "No es cierto que adolescentes y jóvenes lean poco."

Algunes d'aquestes idees les apuntàvem també a Llegir per a créixer, i cal repetir-les i insistir-hi perquè, malgrat que semblen òbvies, sovint les obviem: els joves poden gaudir de la lectura; l'adolescència marca el punt d'inflexió en el procés lector; els títols que ens entusiasmaren a nosaltres de joves no tenen per què connectar amb els joves d'ara; i mai insistirem prou en l'evidència que els joves sí que llegeixen (ni que siga per obligació): els que menys llegim som els adults (especialment si ens fixem en les dades de lectura en català; la diferència entre infants i joves i adults és abismal).

Què escriuen els autors, què oferim els editors, què selecciona el professorat, què decideix escollir lliurement l'adolescent... Aquestes són algunes claus per fomentar la lectura. L'especialista Pedro Cerrillo apunta el moll de l'os: "No basta con que el libro desarrolle una temática juvenil. Tiene que tener calidad".

Cerrillo aposta per consensuar un "cànon LIJ" per al món de l'ensenyament. Discrepe. Preferisc confiar en la capacitat seductora del professorat per adequar el nivell de les lectures a les capacitats, el ritme, els gustos, les actituds i aptituds de cada alumne tractat de manera individual i única. Jo vaig tenir la gran sort de comptar amb un professor extraordinari a l'institut, Alfred Aranda, que em va saber guiar amb vertadera mestria per la selva de possibilitats que ofereix el món del llibre, fins el punt de canviar-me la vida (lectora i professional). Per sort (i si el conseller forense no es carrega també això), tenim molts Alfreds en aquest país!

Cosmopolitisme transfronterer

Dimarts parlàvem sobre la renúncia lingüística dels escriptors valencians al segle XVI (recuperada la llengua per part dels escriptors, en el segle XXI és als polítics que ens governen que hem de denunciar per ingrats a la pàtria). Combatim la sopor estival amb més articles polèmics. El País s'ha fet ressò d'una ajuda de 495.000€ concedida per la Generalitat de Catalunya a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) sense concurs (ací teniu la versió reduïda i, ací, una altra de més completa). Diuen que el conseller de Turisme, Josep Huguet, la va justificar qualificant-la com a "cosmopolitisme transfronterer".

A mi no em sembla bé ni malament, que ja va bé que algú hi pose calés en temes culturals i lingüístics, ho faça qui ho faça, en aquest territori tan pobre en recursos econòmics per a aquestes qüestions. Ara bé, com afirma Diego Gómez a la notícia, potser ha arribat l'hora d'adonar-se que, després de tant de temps, ACPV no ha sabut extendre la seua tasca ni esdevenir referent per aglutinar entitats i associacions complementàries que treballen en la mateixa línia i crear, així, un teixit social que donara resposta a les agressions lingüístiques i culturals que estem patint amb el PP.

Precisament avui, Paco Cerdà (què faríem sense ell, al Levante!) informa que la gran manifestació unitària que havia previst Escola Valenciana per denunciar massivament la política lingüística dinamitadora (que no dinamitzadora!) de la Generalitat Valenciana no es podrà fer perquè ACPV no hi dóna suport. No tinc més dades que les que aporta la notícia del diari, així que (com que em costa creure que tanta ceguesa siga possible) no faré més judicis de valor, de moment, i només expresse el meu desig que aquesta manifestació prevista es puga convocar finalment i que hi acudim en bloc. Estem (estan) a temps de repensar-s'ho els uns i els altres (i els de més enllà, que subvencionen).

Ens sobren els motius, i hem de continuar construint plegats, malgrat tot.

'Ingrats a la pàtria on sou nats'

"En 1561, el editor valenciano Onofre Almudéver acusará a sus compatriotas valencianos de ser 'ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats' por la renuncia de los escritores a usar la lengua autóctona."

Interessant article de Paco Cerdà avui a Levante-EMV, titulat "500 años de desprecio al valenciano".

La connexió valenciana amb Herta Müller

Quan Orhan Pamuk va guanyar el Nobel en 2006, a Bromera teníem embastades les negociacions, que en aquell moment es reduïen a l’edició d’Istanbul, ciutat i records. Però el guardó, que va arribar més aviat del que molts sospitàvem, va allargar, dificultar i enrarir el procés: en totes les travesses dels mitjans es donava per segura la contractació de Pamuk en alguna de les editorials que ja comptaven amb algun títol seu en catàleg. La lògica apunta en una direcció, però la negociació pot marcar un camí distint, com va ser el cas.

Des que, el novembre passat, Bromera anunciara que havia contractat els drets de traducció de l’obra de Herta Müller, en les (poques) entrevistes que m’han demanat i en les (moltes) converses que he mantingut amb amics i coneguts del món de les lletres ha sorgit una pregunta: “I com aconseguíreu els drets de la premi Nobel?”. Més que una reposta, regalava un somriure, conscient que això mateix no li ho demanarien a un editor d’un gran grup. Però per a alguns encara resulta desconcertant que una editorial independent i (ai, las!) valenciana publique segons quins autors. Que hi farem, hi ha ments obtuses.

En l'article que publicava dijous passat al Quadern d'El País (el podeu llegir punjant a la imatge de l'esquerra) passem del somriure a les paraules: com va ser aquell procés?