Connectats a la lectura

Article publicat en el dossier "Escola i família" a la revista Escola Catalana (punxeu la imatge per ampliar-la, o ací per accedir a l'edició digital).

Com si parlara un pot de Coca-Cola

Fa uns dies parlàvem de James Patterson. Permeteu-me que torne de nou (breument) sobre l'al·ludit. En aquest article de The Sydney Morning Herald s'hi relata una intervenció de l'autor nordamericà en una convenció de l'Associació de Màrqueting Directe. Allà, òbviament, no hi va exposar teories literàries, sinó que va parlar de publicitat televisiva, penetració de marca i de com els seus llibres són disposats en els punts de venda. La intervenció va impactar l'audiència, i el professor de Harvard John Deighton confessa:

"Mai abans havia vist un producte parlant. Era com escoltar un pot de Coca-Cola relatant com li agradaria que el comercialitzaren".

Si voleu conéixer més secrets de l'èxit d'aquest supervendes (com ara els test a què sotmeten entre una selecció de lectors els finals de les seues novel·les per decidir la que més agrada l'audiència), us convide a llegir l'article sencer. És molt clarificador. Inclou una puntadeta als editors (que alguna cosa faran, dic jo, perquè venga tants milions d'exemplars a l'any!): "Per què és aquesta persona Déu, més que, posem per cas, 20 lectors?".

Amén.

Xifres d'un altre món

[Diuen que James Patterson escriu sempre a mà. Així, no seria difícil saber si tots els seus manuscrits tenen la mateixa lletra...]

El món de l'edició viu una doble crisis: l'econòmica i la que implica un canvi de model de negoci. Però aquest periode d'inestabilitat no afecta tothom per igual. Fixeu-vos, si no, en el llistat que ha fet públic la revista Forbes: els 10 escriptors més ben pagats del món (tots anglosaxons, la majoria nordamericans) van guanyar un total de 270 milions de dòlars en l'últim any. Al llarg de la seua vida? No, només en els últims 12 mesos! Forbes comptabilitza els guanys dels autors derivats no només de la venda d'exemplars, sinó també dels drets de cinema, televisió i videojocs, entre altres.
Encapçala el top ten James Patterson (autor, recordem-ho, inèdit en català), qui ha guanyat 70 milions de dòlars en l'últim any. El cas d'aquest autor multimilionari és revelador de com funciona la indústria dels grans números als EUA: la tardor passada va signar un contracte per escriure 17 títols nous abans que acabe 2012. Bé, qui diu escriure diu signar, ja que el que ven ací (suposem) és el nom, més que no el contingut. Aquesta marató (ni Joyce!) té una compensació econòmica, és clar: 100 milions de dòlars. Diu la revista que un de cada 17 llibres que es compren als EUA té el nom de Patterson en la coberta.

Uf!

Stephenie Meyer, amb 100 milions d'exemplars venuts de la sèrie Crepuscle (que li han reportat 40 milions de dòlars), és la segona d'aquesta envejable llista. Stephen King és el tercer (34 milions de dòlars guanyats entre juny de 2009 i juny de 2010). La Corín Tellado americana, Daniel Steel, va guanyar 32 milions, i no ens ha d'estranyar si tenim en compte que cobra uns 7 milions de dòlars d'avançament de mitjana i que en els últims 12 mesos ha publicat 4 nous títols. Completen la relació Ken Follet (20 milions), Dean Koontz (18 milions), Janet Evanovich (16 milions de dòlars i unes vendes d'uns 20 milions d'exemplars anuals; la seua editorial durant els últims 15 anys, St Martin, no va voler pagar-li 50 milions de dòlars d'avançament i l'autora ha marxat a Ballantine), John Grisham (15 milions, i debutant en l'àmbit LIJ amb el seu últim llibre), Nichollas Sparks (15 milions; només d'adaptacions cinematogràfiques de les seues novel·les, que acostumen a funcionar bé en taquilla, acumula 300 milions de dòlars), i tanca J.K. Rowling, que encara ingressa 10 milions de dòlars tot i no haver publicat novetat.

Als EUA aquestes xifres (macroxifres) es coneixen, són públiques i s'esbomben perquè ajuden a mesurar el que per a ells significa l'èxit: tant vens, tant vals. No hi ha discussió. Com serien les xifres dels autors més ben retribuïts de la literatura catalana? Convindria elaborar aquest llistat? Tindria alguna utilitat? Com s'ho agafarien, els lectors potencials? En tot cas, seria possible confeccionar una relació semblant amb els nostres autors? Vull dir: algú podria arribar a conéixer aquests ingressos? Però jo em pregunte, també: fan falta, aquesta mena de llistats? En tot cas: qui creieu que és el nostre James Patterson...?

Un deu sobre deu

"Llegir Herta Müller crea una complexa addicció. Visitem un temps i un espai molt localitzats per arribar a sentiments del tot universals. No hi ha cap concessió a la diversió, és cert, però cada lectura d’aquesta escriptora ajuda a veure el món amb uns ulls diferents. Potser menys compassius i innocents, potser més combatius i desperts."

Així s'expressa Elena Aranda en el comentari d'En terres baixes al seu bloc Sobre Llibres. De la seua banda, Gemma Casamajó li posa a Tot el que tinc, ho duc al damunt la màxima puntuació en la secció literària del Time Out. La ressenya és, com la novel·la mateixa (ací trobareu més crítiques i comentaris de lectors), espectacular:

"Planta creu i planta cara. Això és el que fa, precisament, Herta Müller (Nitzkydorf, 1953) en la darrera gran novel·la, que és un deu sobre deu. [...] Piquem de mans, elogiem i festegem la publicació de les obres de Herta Müller i d’aquesta en particular, una novel·la d’un lirisme gèlid que, a la menuda i fil per randa, obre una ferida profunda i ens permet conèixer-la."

Uns elogis de veritat ben merescuts. No us podeu perdre aquesta autora immensa!

Finestres inspiradores

Fa uns dies, Salvador Macip ens mostrava la panoràmica que contempla des del seu despatx (imatge de dalt). Inspiradora, veritat? En aquesta mateixa línia, The Guardian ha encetat la sèrie d'articles "Windows on the World", que recull el testimoni d'autors que narren en primera persona quines vistes tenen des dels llocs on escriuen. Orhan Pamuk ha estat la primera veu convidada, i la veritat és que el que s'hi troba quan alça la vista del full d'escriptura és espectacular: a l'esquerra, Àsia; al bell mig, el Bòsfor; i a la dreta el Corn d'Or i la Ciutat Vella, seu de la diastia otomana durant segles. I confessa:

"De vegades afirme amb orgull que vaig escriure una novel·la històrica, Em dic Vermell, ambientada en un espai que tinc sempre al davant. A la pregunta més freqüent que em fan convidats i periodistes que em visiten ("No et distrau, aquesta vista meravellosa?"), la meua resposta és que no."

[La panoràmica de Pamuk vista per Matteo Pericoli]

Què contemplen els nostres escriptors i il·lustradors des dels seus espais de creació? Fóra interessant que ens ho contaren!

Una divertida ecoteologia

El suplement Babelia d'aquesta setmana inclou una ressenya de L'any del diluvi de Margaret Atwood (bé, de l'edició en castellà només, perquè ja sabem que les llengües "perifèriques" són prescindibles per a alguns mitjans...). Nuria Barrios afirma que aquesta novel·la és "una distopía satírica, tan ingeniosa como inquietante. Lo que te cuento te divertirá, parece decir la autora, pero presta atención, pues puede suceder pronto o quizá ha sucedido ya". I conclou:

"La novela de Atwood no es una historia alegre, aunque sí irónica, inteligente y, a pesar de la violencia que describe, divertida. La sátira siempre ha sido uno de los puntos fuertes de la escritora canadiense. [...] El desolador futuro que inventa Atwood proyecta una imagen posible del desolador futuro que dibuja nuestra realidad. Mientras lees El año del diluvio te oyes reír, pero el sonido de la risa recuerda demasiado a la hilaridad nerviosa que provoca el miedo."

Una bona recomanació per a aquest estiu, per reflexionar (amb un somriure als llavis) sobre l'ecologia, el fanatisme religiós, els avanços científics i, en definitiva, sobre el futur que estem llaurant (o consentint) ara mateix. Una excel·lent oportunitat per a descobrir (o redescobrir o refermar, si en sou ja addictes) la capacitat de fabulació d'una de les grans narradores del nostre temps (a qui, per cert, podeu seguir al seu bloc o al Twitter, on s'hi mostra molt activa).

Els 'Alfreds' d'aquest país

L'article d'El País "Ni todo vampiros ni solo Quijote" fa un repàs al tema de les lectures prescriptives a l'ensenyament secundari i el batxillerat, així com a les lectures LIJ preferides pels joves. Hi trobem sentències tan assenyades en mà de la periodista, Inmaculada de la Fuente, com ara aquestes:

• "A los 12 0 los 14 años un libro puede paladearse como un helado."
• "Los libros que prenden en la adolescencia son un señuelo para lecturas futuras."
• "Cada generación tiene unos mitos."
• "Unos [mites, personatges] nutren su imaginario de héroes, sueños e imágenes. Otros ayudan a entender el mundo."
• "No es cierto que adolescentes y jóvenes lean poco."

Algunes d'aquestes idees les apuntàvem també a Llegir per a créixer, i cal repetir-les i insistir-hi perquè, malgrat que semblen òbvies, sovint les obviem: els joves poden gaudir de la lectura; l'adolescència marca el punt d'inflexió en el procés lector; els títols que ens entusiasmaren a nosaltres de joves no tenen per què connectar amb els joves d'ara; i mai insistirem prou en l'evidència que els joves sí que llegeixen (ni que siga per obligació): els que menys llegim som els adults (especialment si ens fixem en les dades de lectura en català; la diferència entre infants i joves i adults és abismal).

Què escriuen els autors, què oferim els editors, què selecciona el professorat, què decideix escollir lliurement l'adolescent... Aquestes són algunes claus per fomentar la lectura. L'especialista Pedro Cerrillo apunta el moll de l'os: "No basta con que el libro desarrolle una temática juvenil. Tiene que tener calidad".

Cerrillo aposta per consensuar un "cànon LIJ" per al món de l'ensenyament. Discrepe. Preferisc confiar en la capacitat seductora del professorat per adequar el nivell de les lectures a les capacitats, el ritme, els gustos, les actituds i aptituds de cada alumne tractat de manera individual i única. Jo vaig tenir la gran sort de comptar amb un professor extraordinari a l'institut, Alfred Aranda, que em va saber guiar amb vertadera mestria per la selva de possibilitats que ofereix el món del llibre, fins el punt de canviar-me la vida (lectora i professional). Per sort (i si el conseller forense no es carrega també això), tenim molts Alfreds en aquest país!

Cosmopolitisme transfronterer

Dimarts parlàvem sobre la renúncia lingüística dels escriptors valencians al segle XVI (recuperada la llengua per part dels escriptors, en el segle XXI és als polítics que ens governen que hem de denunciar per ingrats a la pàtria). Combatim la sopor estival amb més articles polèmics. El País s'ha fet ressò d'una ajuda de 495.000€ concedida per la Generalitat de Catalunya a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) sense concurs (ací teniu la versió reduïda i, ací, una altra de més completa). Diuen que el conseller de Turisme, Josep Huguet, la va justificar qualificant-la com a "cosmopolitisme transfronterer".

A mi no em sembla bé ni malament, que ja va bé que algú hi pose calés en temes culturals i lingüístics, ho faça qui ho faça, en aquest territori tan pobre en recursos econòmics per a aquestes qüestions. Ara bé, com afirma Diego Gómez a la notícia, potser ha arribat l'hora d'adonar-se que, després de tant de temps, ACPV no ha sabut extendre la seua tasca ni esdevenir referent per aglutinar entitats i associacions complementàries que treballen en la mateixa línia i crear, així, un teixit social que donara resposta a les agressions lingüístiques i culturals que estem patint amb el PP.

Precisament avui, Paco Cerdà (què faríem sense ell, al Levante!) informa que la gran manifestació unitària que havia previst Escola Valenciana per denunciar massivament la política lingüística dinamitadora (que no dinamitzadora!) de la Generalitat Valenciana no es podrà fer perquè ACPV no hi dóna suport. No tinc més dades que les que aporta la notícia del diari, així que (com que em costa creure que tanta ceguesa siga possible) no faré més judicis de valor, de moment, i només expresse el meu desig que aquesta manifestació prevista es puga convocar finalment i que hi acudim en bloc. Estem (estan) a temps de repensar-s'ho els uns i els altres (i els de més enllà, que subvencionen).

Ens sobren els motius, i hem de continuar construint plegats, malgrat tot.

'Ingrats a la pàtria on sou nats'

"En 1561, el editor valenciano Onofre Almudéver acusará a sus compatriotas valencianos de ser 'ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats' por la renuncia de los escritores a usar la lengua autóctona."

Interessant article de Paco Cerdà avui a Levante-EMV, titulat "500 años de desprecio al valenciano".

La connexió valenciana amb Herta Müller

Quan Orhan Pamuk va guanyar el Nobel en 2006, a Bromera teníem embastades les negociacions, que en aquell moment es reduïen a l’edició d’Istanbul, ciutat i records. Però el guardó, que va arribar més aviat del que molts sospitàvem, va allargar, dificultar i enrarir el procés: en totes les travesses dels mitjans es donava per segura la contractació de Pamuk en alguna de les editorials que ja comptaven amb algun títol seu en catàleg. La lògica apunta en una direcció, però la negociació pot marcar un camí distint, com va ser el cas.

Des que, el novembre passat, Bromera anunciara que havia contractat els drets de traducció de l’obra de Herta Müller, en les (poques) entrevistes que m’han demanat i en les (moltes) converses que he mantingut amb amics i coneguts del món de les lletres ha sorgit una pregunta: “I com aconseguíreu els drets de la premi Nobel?”. Més que una reposta, regalava un somriure, conscient que això mateix no li ho demanarien a un editor d’un gran grup. Però per a alguns encara resulta desconcertant que una editorial independent i (ai, las!) valenciana publique segons quins autors. Que hi farem, hi ha ments obtuses.

En l'article que publicava dijous passat al Quadern d'El País (el podeu llegir punjant a la imatge de l'esquerra) passem del somriure a les paraules: com va ser aquell procés?

Apocalipsi 2.0

A l'últim número de la revista Caràcters hi trobareu aquest article, "Apocalipsi 2.0" sobre el llibre electrònic i efectes col·laterals. (Punxeu a la imatge per ampliar-la.)

Al voltant d'aquesta qüestió, Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez publicaven un apunt de gran interés en el seu fabulós bloc Paradigma libro. Hi llegim:

"Hoy por hoy, no existe mercado del libro electrónico, no porque no haya dispositivos, sino porque no existe una necesidad evidente y suficiente en la sociedad. Dejémonos de demagogias: en la actualidad, el mercado español del ebook (o libro electrónico) es un mercado ficticio, ni siquiera emergente."

Es pot dir més alt, però, francament, no més clar.

L'illa 55

Enguany hem avançat la revista de lletres L'illa de tardor a l'estiu. Així, el número 55 ha eixit al mes de juny, quan normalment arribava cap a finals de setembre. El motiu ha estat, fonamentalment, participar els més de 40.000 subscriptors d'aquesta publicació del llançament de la nova novel·la de Magaret Atwood, a qui dediquem la portada. L'any del diluvi és una novel·la torrencial d'una escriptora que s'incorpora al catàleg de Bromera amb tots els honors.

El dossier l'hem dedicat a la relació entre literatura i ensenyament, un tema que no és nou per a L'illa però que convé revisitar periòdicament.
Per cert que aquest és el primer número de la revista que podeu trobar en flash al renovat web de l'editorial, un format que, confiem, us resultarà més còmode per llegir en la pantalla.

Amb Herta Müller a Madrid (I)

Entre unes coses i altres, no hem comentat encara en aquest TaC la visita de Herta Müller a Madrid, ni el sopar compartit ara fa tot just una setmana. Promet parlar-ne. Ara, però, em plau compartir ací aquest vídeo de Cuatro amb la notícia de la roda de premsa. Com veureu, és més o menys la peça informativa que hauria d'haver fet la televisió valenciana si aquest fóra un país normal amb mitjans públics normals. Però tenim el que tenim i ni tan sols es van dignar a anar-hi a l'acte. I és que m'ha sorprés (gratament, no cal dir-ho) la rellevància de l'edició en català en un mitjà (ehem) "nacional".
Més informació sobre la repercusió mediàtica de la visita, en aquest enllaç.

Facturadors i editors

Continue esporgant el poc que he salvat de la pira i trobe un altre retall que en el seu dia em va semblar interessant i ara em sembla premonitori. S'intitula "Facturadors i editors", i el signava Ricard Biel per a Benzina. Començava així:

"Avui dia hi segueixen havent moltes editorials, i tanmateix hi ha pocs editors. I ara que cap editor a l'atur no es pensi que per aquesta raó li serà fàcil trobar feina. Perquè les editorials no busquen editors sinó facturadors, i no pas de llibres, i encara menys de literatura, que per això ja hi ha els distribuïdors. No, el que realment busquen són facturadors de calés, i punt final.

I, més endavant, continuava així:

"El facturador editorial és, a tot estirar, un semianalfabet amb ínfules que es considera a si mateix, avalat i per tant inflat per la dinàmica prepotent del gremi, l'amo d'un esclau, l'autor, a qui en general considera una tifa a qui ha d'aguantar amb un somriure més o menys ampli en funció de la facturació que li proporcioni."

Un article redó, una veu narrativa amb força, la de Ricard.

Com s'aprén l'ofici d'editar?

Martín Gómez destaca al bloc [el ojo fisgón] un fragment del llibre de Kurt Wolff que us recomanava fa uns dies. Tracta sobre les (hipotètiques) qualitats o virtuts que ha de tenir un editor per fer bé la seua feina. Us el recomane. El trobareu en aquest enllaç.

L’intervencionisme (i els disbarats) dels 'alts executius'

Em declare de nou fan de la secció “La pantonera” de Time Out Barcelona. Aquesta setmana, la columna se centra en la injustícia que suposa parlar sistemàticament bé de l’edició independent només pel fet de ser-ho i, a canvi, criticar els grups editorials per ser conglomerats i poderosos. Entone el mea culpa i faig examen de consciència i contricció dels pecats (es deia així, no?), perquè el ben cert és que també en els segells petits o modestos hi ha gestió deficient o males pràctiques, o de tot un poc. Maria Prats posa com a exemple a la seua secció el poc marge de decisió que tenen els editors del grup RBA:

“Existeixen diversos models de gestió dels grups editorials. Sobta que els més grans (i amb pitjor fama) siguin tan poc intervencionistes: editorials com Planeta o Santillana són escrupolosament respectuoses amb la feina de l’editor. En canvi, i pel que diuen, RBA és diferent i molt intervencionista. Els alts executius del grup (que eren editors als anys vuitanta) entren en la línia editorial i provoquen molts canvis i molt sovint. Aquesta línia és contrària d’una bona política editorial. Un dels editors de RBA diu que va ser més feliç quan va entendre que els suggeriments dels caps eren ordres directes, encara que fossin disbarats. Si el que es diu a dins del sector és veritat, és molt difícil treballar a RBA llibres. Gairebé cada setmana canvien les ordres i el rumb. Vaja, un lloc per desenvolupar-hi una bona feina.”

Lliçó del dia (i són dies de moltes lliçons): a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. O, dit d'una altra manera (el nostre refranyer és generós): de joseps, joans i ases n'hi ha per totes les cases.

Desitjos i esperances dels editors

"En el centro de los deseos y esperanzas de todo editor sigue realmente presente un ideal y un objetivo: ganarse (y conservar) a los mejores autores contemporáneos de su país y, a ser posible, también de otros países."

Extret del llibre Autores, libros, aventuras. Observaciones y recuerdos de un editor, de Kurt Wolff, de lectura intermitent aquests dies (destacarem ací més consells). Encara hem d'aprendre molt dels mestres!

Tot el que tinc, ho duc al damunt

Estic d'enhorabona: les últimes setmanes només llig bons llibres!

Us recomanava Fin fa uns dies, i mentre vaig assaborint a poc a poc La última noche en Twisted River, cortesia dels bons amics de Tusquets (ha tornat el Gran Irving!), tinc entre mans un parell d'originals d'aquells que fan goig (un més que l'altre, tot s'ha de dir) i he devorat el que diuen que és (i m'ho crec) el millor llibre d'una de les millors troballes dels últims temps: Herta Müller.

Els qui esteu connectats amb aquest Tirant mitjançant el Facebook ja heu pogut conéixer algunes de les frases o fragments que he subratllat durant la lectura i que hi he compartit amb goig creixent. Dilluns que ve presentem Tot el que tinc, ho duc al damunt en companyia de l'autora al Goethe Institut de Madrid. La nit abans hi haurà sopar d'editors, i alguna coseta contarem en aquest bloc. Ara, però, m'agradaria que llegíreu aquest breu fragment de les primeres pàgines (punxeu la imatge per engrandir-la), que demostren l'encert de l'Acadèmia sueca:

Si en voleu més, ací trobareu algunes pàgines extra. I si encara necessiteu més proves (en calen?), no us perdeu el capítol "El crim del pa". Magistral.

Neteja (2)

[Il·lustració: Fernando Vicente, reproduïda a la portada d'El Malpensante que citem.]

Aquest matí he tornat a fer neteja al despatx que he ocupat els últims mesos. La baieta té efectes terapèutics. De nou, com la vegada anterior fa un parell d'anys (i sembla que han passat segles!), he llançat a la gàbia del reciclatge diverses caixes de papers i catàlegs acumulats. D'entre el que em ve de gust conservar he salvat un article de l'editor Michael Kandel titulat precisament "Ser un editor", publicat en El Malpensante a finals de 2008. El text em ve com anell al dit en aquesta conjuntura de replantejaments. Entre altres, hi llegim:

"Las opiniones de los editores usualmente no son más sabias que aquellas de los choferes de bus."
"Las editoriales deben publicar, no se pueden quedar sentadas y esperar a que aparezca una joya: debe haber un flujo constante de producción."
"No he observado una relación clara de causa-efecto entre el descubrimiento de joyas y la permanencia en el trabajo."
"Decir que el editor es quien adquiere el libro es una síntesis: el editor es el perro de cacería y la editorial el cazador con la escopeta."

I aquesta sentència, que és definitiva:

"Pregunto: ¿por qué los editores vienen y van con tanta frecuencia si son tan importantes y poseen un talento tan invaluable? Respuesta: a los ojos de la editorial, para ser editor no se necesita habilidad. Cualquiera puede serlo."

I així ens va (als editors, vull dir).

Anècdotes de llibreters al Facebook

Qui encara pense que al Facebook no s'hi tracten temes seriosos és que no coneix el grup que ens recomana el bloc Ediciona.com: "Libreros que ocultan información depués de haber sido maltratados". Un bloc en què llibreters de tot arreu comparteixen anècdotes divertides que els han ocorregut en el seu contacte amb el públic (de vegades no tan lector com caldria suposar). Us en recomane la visita per superar l'estrés quotidià (i penseu que l'explicació al vostre estrés és més senzilla del que potser mai havíeu imaginat!).
Ací en teniu un tastet:

• Señora intimidando con la lista de las obras completas de Danielle Steel. Empiezo a mirar una por una y le voy explicando si se pueden pedir o no. Al llegar a una publicada por Emecé Argentina le digo: "Uy, está es un poco difícil, es una editorial argentina...", y salta sin dejarme acabar: "¿Qué quieres decirme, que no la voy a entender?"
• Viene una señora: ¿le puedo preguntar por unos libros?, si claro, veo que saca como una una lista (horror) y con la esperanza de que no sean de mí sección le pregunto: ¿los libros, de qué materia son?; me mira y con cara de pánico me dice: ¿DE PAPEL?....
• Esta tarde suena el teléfono y la persona que llama dice: oye, como ahí tenéis muchos diccionarios, ¿me puedes mirar en uno el significado de una palabra?...
• Uff hoy en vez de "El violinista de Mauthausen" me han pedido el músico de Matusalén... madre mía, qué mal está el patio.
• Perdona, ¿la sobrecubierta del libro la editan los mismos que editan el libro?,es que esta es muy fea...
• ¿Estás segura de que el libro de bolsillo y el normal traen lo mismo?, ¿no estará resumido?
• Esto de 2ª edición...¿que hay 1ª parte?

I així moltíssimes anècdotes més! Mireu, mireu.

La 'plaga maligna' dels aforismes

"Autoritaris, paralitzants, circulars, a vegades el·líptics, els aforismes, també anomenats jocosament pensaments auris, són una plaga maligna, de les pitjors que han assolat aquest món." Ho expressa així José Saramago a La caverna (Ed. 62, traducció de Xavier Pàmies), un llibre immens que aquest cap de setmana rellegia amb renovat plaer en record i homenatge íntim a l'autor portugués.
Permeteu-me compartir ací algunes de les frases (aforismes, al capdavall) que hi vaig subratllar durant la primera lectura de la novel·la, allà per l'estiu de 2001:

"N'hi ha que es passen tota la vida llegint sense haver arribat mai a anar més enllà de la lectura, es queden enganxats a la pàgina, no s'adonen que les paraules no són més que pedres posades per travessar el corrent d'un riu, si hi són és perquè puguem arribar a l'altra riba, l'altra riba és el que compta."
"Fins i tot la ignorància pròpia és capaç de tenir intuïcions profètiques."
"Per molt espessos i negres que siguin els núvols que tenim a sobre, el cel de més amunt no deixarà de ser permanentment blau, però la pluja, la pedra i els llamps és sempre cap avall que cauen."
"Hi ha coses que si s'arriben a dir alguna vegada és per no repetir-les més."
"No ens hauríem de sentir mai segurs del que pensem que som perquè, en aquell moment, podria molt ben ser que ja fóssim una cosa diferent."
"No sempre és possible tenir idees originals, ja és molt tenir-ne que senzillament siguin viables."
"La memòria sempre té més coses per donar-nos que les poquíssimes que li reclamem."

És curiós com alguns dels fragments que va escriure Saramago es poden llegir en clau actual (i personal també, si m'ho permeteu), amb significats matisablement distints dels que el premi Nobel va concebre. Com ara aquest:

"A la vida ens hem de deixar portar a vegades pel curs dels esdeveniments, com si ens faltessin les forces per resistir-nos-hi, però de cop ens adonem que el riu va a favor nostre, ningú més s'hi ha fixat, nosaltres i prou, qui ho miri es pensarà que estem a punt de naufragar, i la nostra navegació no ha estat mai tan segura."

Quina grandesa, la dels grans de veritat!

La diversió i el repte de Josep Franco

La periodista Beatriu Tortosa publica avui en Levante-EMV una interessant entrevista amb Josep Franco, escriptor prolífic que ha tocat (i molt ben tocats) tots els pals de la literatura, inclosa la narrativa, el teatre, la traducció, el llibre de text... És també coautor , juntament amb el guionista Paco López Diago, dels llibres que formen la col·lecció de la segona temporada de L'Alqueria Blanca a la campanya "Llegir en valencià". La qualitat literària d'aquests textos que volen incitar a llegir en la nostra llengua està, doncs, més que garantida.
Com que l'entrevista està a la secció de la Ribera i no s'hi pot consultar per Internet, us en faig cinc cèntims en aquest TaC, saturat els últims temps de males notícies.
Sobre qüestions literàries, hi diu, entre altres:

"A Sueca, la broma és que cada escriptor és el millor del carrer, i la resta de veïns aspiren a ser-ho. Jo m'he canviat diverses vegades de vivenda per arribar a ser el millor escriptor del carrer..."
"Escric per diversió i per repte, perquè tracte d'explicar de l'única manera que vull les coses que passen."
"Els escriptors hem de ser polifacètics, com els pintors. Enric Solbes va ser un exemple en la pintura i en la il·lustració, i jo crec que els escriptors hem de saber fer qualsevol cosa relacionada amb la paraula."

Preguntat sobre si repetirà l'experiència en la política com a regidor de Serveis Públics a Sueca és molt clar: "No, no m'agradaria de cap de les maneres, no en tinc intenció". El titular de l'entrevista és contundent: "La gent creu més el que ix en televisió o el que llig al periòdic que el que veu amb els seus ulls". Quanta raó té...!

Manifest del Fòrum

Em sap greu tornar a publicar en aquest bloc, que té una vocació positiva i/o constructiva, un nou apunt desalentador, però és que, per uns motius o per uns altres, estem envoltats de càrrega negativa.

Ahir, el Fòrum Valencià del Llibre, que reuneix les principals associacions del sector al nostre país (escriptors, il·lustradors, distribuïdors, llibreters, documentalistes, bibliotecaris i editors) va fer públic un manifest conjunt per denunciar la situació d'abandonament (o caldria dir 'assetjament') institucional que patim i del qual també n'hem parlat els últims dies en aquest TaC.

El Fòrum manifesta la inquietud del sector perquè les previsibles o hipotètiques ajudes al món del llibre, bona part de les quals corresponen a activitats que ja s'han fet perquè no es podien ajornar (assistència a fires internacionals, la fira del llibre de valència, etc) no s'han publicat encara (i estem en juny!!!) ni se sap quan es publicaran (si és que es publicaran, que eixa és l'altra!). També es desconeix l'abast del retall que patiran, perquè estan aplicant un 30% més al 35% que ja van escurçar a principi d'any. En el millor dels casos, ens retrotrauran als "nivells" (aleshores ja insuficients) dels anys 90. I les ajudes de 2009 encara no s'han cobrat ni se sap quan es cobraran; i els valencians hem perdut ja 9'5 milions d'euros de fons bibliotecari per la racaneria de la Generalitat; i s'han suprimit les ajudes al llibre de text en valencià; i un "suma y sigue" i etc, etc programat que persegueix (no ho dubteu) la mort al sector del llibre valencià.

Podeu llegir el document sencer ací.

Año 'Martorel'

Aquest matí, a les portes del Monestir de Sant Miquel dels Reis de València, on s'havia de celebrar una conferència de Vargas Llosa sobre el Tirant lo Blanc, comentàvem que una persona es fa realment major quan perd la capacitat d'indignar-se. Qui ens anava a dir que allà dins de la capella del monestir anàvem a rejovenir tant!

I és que per moltes vivències que acumules, per molt que s'evidencie el retrocés lingüístic programat al mil·límetre pels actuals governants, costava d'imaginar que també els (en altres temps) intocables clàssics del nostre segle d'or foren ara patrimoni castellà. El perill (per si algú encara no se n'havia assabentat) no ve del Nord, sinó de l'Oest. Aquells, segons la creença popular, ens volien "furtar la paella"; aquests ens volen deixar sense cap referent propi. Cap ni un.

El cas és que s'hi presentava el primer acte de l'Any Martorell, amb cartell (preciosista i preciós) de Manuel Boix i espai web a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Però ni la ment més retorçuda de molts dels allà convidats no podia imaginar que tot l'acte d'homenatge al màxim exponent de la literatura en valencià es desenvoluparia en castellà. No només ha resultat indignant i indigne, sinó vertaderament humiliant, intolerable, increïble però cert.

El presentador, Carlos Marzal, no en va amollar una en valencià. La consellera de Cultura, Trini Miró, també monolingüe en castellà. La sorpresa, vés per on, vindria de boca de l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa: no només va confessar en una intervenció brillant, apassionada, que descobrí el Tirant amb la versió de Martí de Riquer, sinó que ens delectà llegint part del monòleg de Carmesina mentre s'allita amb Tirant en un valencià que ja voldríem per a molts dels presentadors de Canal 9.

De fora vindran... i encara com!

Llegir en valencià (malgrat tot)

Hem viscut una setmana terriblement negra per a la llengua i la identitat del poble valencià. El periodista Paco Cerdà ha detallat en diversos articles a Levante-EMV els retalls brutals (retalls sobre retalls) que el Consell ha practicat a les ja minses ajudes a la promoció del valencià, i s'anuncien mobilitzacions per a la tardor.

Ha augmentat notablement la visibilitat de l'assetjament en contra de l'ensenyament del valencià, com denuncia Escola Valenciana i com palesàrem dijous a Gandia durant la presentació de la nova edició de La mestra, de Víctor Labrado, un acte emotiu i un llibre més imprescindible que mai, que mereix un apunt a banda. Promet escriure'l.
I el colp de gràcia ha estat l'acord entre Bancaixa i Caja Madrid segons el qual, la connivència entre PP i PSOE ens ha privat de la caixa valenciana per excel·lència pocs dies després de vendre's també la CAM. És terriblement desolador. Ho explicita ben clar un lema que corre ja per la xarxa: "Si és bo per a Madrid, no és bo per a València".


Enmig de tot aquest cacau, dimecres vaig assistir a la presentació de la nova campanya "Llegir en valencià", centrada enguany també en la sèrie d'èxit de Canal 9 "L'Alqueria Blanca". De nou, la Fundació Bromera ha aconseguit el petit miracle de reunir al voltant de la lectura en valencià una llista llarguíssima d'adhesions i d'entitats col·laboradores de procedència molt diversa, entre les quals destaca precisament Bancaixa. La fotografia dels patrocinadors, on s'hi palesava la col·laboració entre el Ministeri de Cultura i la Generalitat Valenciana, és tota una raresa per aquestes contrades.
El primer llibre, El casament, es distribueix gratuïtament aquest diumenge amb Levante-EMV i l'ABC. En les pàgines finals, ressenya i recomana la lectura de tres autors valencians contemporanis.

La campanya "Llegir en valencià", però, no és només una col·lecció de llibres i publicitat al voltant de la lectura. Enguany, el diari Levante-EMV distribueix, des d'aquest divendres i durant 7 setmanes, cartells d'Enric Solbes al·lusius a la lectura. És un homenatge merescudíssim ("un acte d'estricta justícia", com el va qualificar Bernat Clari, nou director adjunt de Levante-EMV) a un artista plàstic que sempre va demostrar una enorme sensibilitat per la literatura i que va incorporar els llibres i el fet de llegir amb naturalitat en molts dels seus treballs. La difusió d'aquestes làmines (més de 400.000!) de segur servirà per mantenir viu el seu record i la grandesa del seu art.

Misèria i companyia

[Interior de l'Àgora, desgavell monumental, vampir pressupostari.]

Amb els diners que costa una tapa del vàter de l'Àgora interminable i inútil (quan sabrem per a què serveix aquest monstre que, de moment, ja s'ha engolit 90 milions d'euros i encara no ha començat a funcionar, si és que té cap funció?) es podrien duplicar les minses ajudes al món del llibre i salvar no només llocs de treball, sinó també la dignitat cultural del nostre País. Però, és clar, la Generalitat Valenciana té altres prioritats. Us imagineu que els valencians llegírem més? Que ens informàrem més? Que fórem més crítics? No, no, això cal impedir-ho com siga!

El cas és que les ajudes al món del llibre han passat o passaran (si algun dia es promulguen les ordres "retingudes" a la conselleria d'Hisenda) de la misèria a l'almoina. Us recomane el resum de la situació que ha elaborat Alfons García per al Levante-EMV amb el títol "Bloqueo a las ayudas a la edición". Algunes, com les que promovien les línies de text en valencià, se les han carregades sense pensar-ho, sense negociar-ho, sense pietat. La resta, que eren insuficients i ja es van retallar un 35% a principi d'any, estan passant de nou per la dalla, i si cap miracle no ho impedeix, es retallaran un 30% més. Si passa més temps, és possible que els editors tinguem que pagar a l'Administració autonòmica per publicar.

Mirem la part positiva (aquest TaC és generós): ningú no ens podrà acusar de ser una cultura subvencionada!

Tanca Bruguera (no Bromera!)

Aquest món (em referisc al del llibre) és un món de tafaners, on els rumors, interessats o no, formen part del dia a dia. I això és el que li dóna "vidilla", tot siga dit. Alguns d'aquests rumors, vés per on, es confirmen i materialitzen tot i que els protagonistes o afectats els hagen negat durant temps. És el cas de l'acord Planeta-Bertelsmann que relatàvem ací. Ara li ha tocat el torn a un altre final previsible. Em referisc al (nou) tancament de l'editorial Bruguera, dirigida els últims anys per Ana María Moix, a qui van acomiadar fa unes setmanes.

Els responsables diuen que la culpa del tancament la té la crisi econòmica (com tot ara, no? Tot el que passa és culpa de la crisi, o de ZP, o de tot plegat), i afirmen també que no hi ha espai en l'actualitat per a l'edició literària. Si ho consideren així, no m'estranya que acaben tancant i aposten, com diuen que faran, per l'edició comercial a Ediciones B (que tampoc no va sobrada) i l'econòmica a Zeta Bolsillo. El ben cert és que la bona qualitat de moltes de les propostes dels últims temps, amb autors com ara Nadine Gordimer, PD James, Doris Lessing o Per Petterson, bé hauria merescut un ressò més ampli. Però els llibres no es venen sols.

Fa molts mesos a Bromera contractàrem la nova novel·la de Margaret Atwood, una autora que perseguíem des de fa temps i que finalment hem aconseguit seduir. Aquest mateix matí, poc abans de saber que definitivament Bruguera tancava, he donat el vistiplau a les galerades de L'any del diluvi, una obra d'imaginació desbordant, en la línia de compromís social i conscienciació mediambiental que caracteritza bona part de la trajectòria de l'autora canadenca. Durant mesos després de contractar la novel·la d'Atwood (i parle de mitjan 2009) vaig tractar de contactar per mitjans molt diversos amb els responsables de Bruguera per veure de coordinar-ne el llançament, ja que la tenien contractada per al castellà. Bruguera ha publicat els últims títols d'Atwood, i em semblava lògic fer un llançament simultani i coordinat, com fem tantes vegades i amb tantes editorials. Imaginava la confusió que podia generar en alguns mitjans aquest doblet Bromera/Bruguera: durant molts anys, al principi de Bromera, quan em presentava a algun interlocutor català del món del llibre i deia que era de Bromera, sempre replicaven: "De Bruguera, dius?".

Doncs bé, mai no vaig rebre cap tipus de resposta, i davant el desinterés envers la proposta, vam decidir tirar pel recte i programar la novel·la per a aquest mes de juny. Així les coses, els lectors en català en podrem gaudir "en primícia" (a partir del 15 de juny) de l'última fita de la sensacional i sempre recomanable Margaret Atwood, gràcies a la impecable tasca de traducció (gens senzilla) que ha fet Marta Pera Cucurell. L'edició en castellà, diuen, la trauran abans que acabe l'any, ja que Bruguera queda "latent" amb el llançament de les obres que tenien ja contractades. Fins esgotar existències. On acabaran els bons autors del seu catàleg? Quins ja no es publicaran enlloc més? Tanca una editorial i s'apaga una llum.

El més venut, inèdit

Apunt de Maria Prats a la sempre interessant columna "La pantonera", al Time Out Barcelona:

"La setmana passada, el llibre més venut en català [a La Vanguardia] era La màscara del rei Artur, de la periodista Pilar Rahola --i editat per La Magrana--. En conseqüència, a la llista castellana apareixia el mateix llibre editat per RBA (propietari de La Magrana). Tot tindria sentit si el llibre en qüestió existís també en castellà. Tantes ganes té La Vanguardia que els seus col·laboradors surtin a les llistes de més venuts que ho fan amb llibres que no s'han publicat. Increïble però cert."

Potser és per això que La Vanguardia és l'únic mitjà important que encara no ha inclòs al llistat dels més venuts Homes, d'Isabel-Clara Simó, un dels èxits de Sant Jordi i que compta ja amb 7 reimpressions?

Increïble, però cert.

L'estil JOume Vallcorba

S'ha inaugurat a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una exposició sobre els 30 anys de Quaderns Crema. Enhorabona!

La mostra, comissariada pel crític Julià Guillamon, recull algunes perles de l'editor unipersonal de QC, Jaume Vallcorba, que necessàriament havia de transcriure ací no només per despertar aquest bloc, sinó també per engreixar la secció "Frases d'editors", una de les que més aprecie:

• "He renunciat a llibres que sabia que es vendrien molt."
• "Jo sóc un individualista: trobo gran estímul en una personalitat determinada, mai en un grup."
• "Odio plorar i crec que s'han de guanyar diners. Una editorial es mou en un subtil equilibri entre la cultura i l'economia."
• "Publico el que m'agrada. La meva és una editorial personal i no n'haig de donar compte a ningú."
• "Estic en contra de les subvencions. Els poders públics s'han de preocupar de crear lectors."

Tant les frases com la fotografia d'aquest apunt estan extretes d'aquesta informació de Vilaweb Lletres.

"Fin"

Dissabte passat, "de guàrdia" a la Fira del Llibre de València, em vaig autoregalar Fin, de David Monteagudo (Acantilado). Vaig tenir a les mans l'edició catalana de Quaderns Crema, però vaig preferir l'original a la traducció. Manies meues. Havia llegit crítiques extraordinàries d'aquesta obra, i m'intrigava que en totes s'hi sintetitzava la trama amb mitges tintes, "per no desvelar el final". Bé, doncs ja avise que si seguiu llegint aquestes línies us trobareu amb massa pistes sobre el final.

No direu que no us he advertit: si no heu llegit Fin i ho voleu fer, farieu bé d'abandonar ara aquest apunt!

Dissabte, com us deia, vaig comprar el llibre; diumenge el vaig començar, i dilluns, a les tantes de la nit, me l'acabava. Quina qualitat té un llibre per enganxar-te d'aquesta manera? Passats uns dies en què he pogut pair el final (inesperat? decebedor? precipitat? adequat?) estic convençut que el seu poder d'atracció rau en la complicitat que estableix amb el lector, o si més no, en la que ha establert amb aquest lector que ara us escriu per recomanar-vos-el.

Els personatges són gent de 30-40, normals i corrents fins el punt que no esdevindran herois malgrat la situació límit que l'autor els farà viure. Aquest grup d'examics es reuneixen en una cabana (després d'una introducció massa extensa per al meu gust, redundant en alguns aspectes) per recordar una festa celebrada 25 anys enrere, quan el grup era una pinya. La història realista esdevindrà intriga, misteri, sobrenatural i apocalíptica a mesura que, desconnectats del món (no funciona cap aparell elèctric i no troben cap ésser humà en el seu trajecte cap a la salvació de no saben ben bé què), desapareixen un a un sense deixar rastre i (també inquietant) sense alterar el full de ruta que s'havien marcat d'inici: arribar a una població presumptament habitada, segurs que allà hi trobaran una explicació a aquella situació inversemblant.

"Es curioso la de cosas... la de recuerdos que vuelven a la memoria cuando... cuando pone uno la máquina a trabajar." (pàg. 31)

La grandesa de la literatura naix de la interpretació que fem cadascun dels lectors d'un mateix text a partir de la nostra experiència, del nostre bagatge de vivències i lectures i de la situació personal que tenim (o patim) en el moment de la lectura. A mi, ho reconec, m'ha tocat aquest argument del grup d'amics que es va dissolent a poc a poc sense que els que queden es replantegen la idoneïtat del rumb que han emprés. I és que, com queda palés, ja no tenien tantes coses en comú com un quart de segle enrere. De fet, quedava ben poc cosa d'aquella amistat antiga, passada, finiquitada.

I l'últim personatge també desapareix en l'horitzó.

L'auge de l'autoedició

[Imatge de Kevin Van Aelst per a The New York Times.]

Diu aquest article del New York Times:

"En el segle XX, tenir un llibre legítimament produït per una editorial no significava només disposar d'exemplars del teu treball enquadernat entre unes cobertes llampants. Era també una qüestió metafísica: havies estat escollit, transformat en intel·ligible i harmoniós per l'editor i, al remat, presentat d'una manera atractiva gràcies a la màgia que convertia un manuscrit en un llibre, per a la canonització i la immortalitat."

Avui dia, però (seguint les afirmacions d'aquest article), l'autoedició està en auge: 764.448 títols van ser autoeditats en 2009 als EUA, un 181% més que l'any anterior; la totpoderosa Random House només en va publicar 288.355 en el mateix periode. L'autoedició puja no només en xifres, sinó també en qualitat, conclou l'article, i facilita més dades i adreces web de gran interés per copsar l'estat d'aquest tipus de publicacions als Estats Units. S'hi refereix també al fenomen dels "Best Selfers", els títols auteditats que han gaudit d'un bon nivell de vendes.

Entre nosaltres, el fenomen de l'autoedició encara no té, en general, molt bona premsa (i dubte que als EUA la tinga, tot i les afirmacions de l'articulista). Per això em va sorprendre (gratament, puntualitze) la recomanació de Xavier Aliaga dijous passat a El País: La penombra de la Coloma, una autoedició d'Andreu Sevilla que ahir mateix un bon amic em recomanava també via telefònica. Xavier hi deia en la seua ressenya que el debut de l'autor en format d'autoedició "no hauria de conduir a conclusions apressades", i també que resulta "un volum sorprenent que mereixeria una edició ajustada a la seua qualitat". En definitiva, que al seu entendre té la qualitat suficient perquè l'obra s'haguera presentat en una edició diguem-ne "convencional", a l'ús o comercial. I venint la recomanació (les recomanacions) de qui venen, no ho pose en dubte.

El resultat de la iniciativa d'Andreu Sevilla el podeu trobar en el seu bloc, on l'autor posa a disposició de tothom el llibre en format PDF. Jutgeu vosaltres mateixos.

Es publica poc

Dijous passat, l'especial sobre la Fira del Llibre del Quadern d'El País incloïa un parell d'articles al voltant de la traducció en el mercat editorial valencià, un del professor Josep Marco i un altre d'un servidor. Podeu llegir-los punxant sobre la imatge.

10 consells per tenir fills lectors

Eva Piquer té l'amabilitat de compartir amb mi un enllaç a Criatures.cat que em fa vertadera il·lusió: hi reprodueixen el decàleg de la família compromesa amb la lectura que vaig incloure en la meua obra completa, Llegir per a créixer. M'alegra comprovar que un llibre amb tantíssima difusió (més d'un milió d'exemplars!) però de distribució gratuïta no haja desaparegut de l'imaginari d'aquells que de debò es preocupen pel foment lector en família. Moltes gràcies a tots/es!

Acarem aquest Sant Jordi amb molt d'optimisme, ja que les dos principals novetats de Bromera arriben avalades pel recolzament dels lectors i de la crítica. Homes, d'Isabel-Clara Simó, ha arribat a la 6a edició en poc més de mes i mig, i anit es va fer públic que en l'enquesta "La Llança" d'Òmnium Cultural havia estat escollida com un dels regals favorits entre els 2.283 internautes que hi han participat i que havien d'escollir entre 200 novetats.

A Joan Pons li plouen les merescudes bones crítiques per La casa de gel, que ja té en impremta una 2a edició d'urgència. En el Quadern d'El País d'ahir, Francesc Calafat hi deia:

"A part de la força de les imatges, [Joan Pons] aposta pels sentiments, sense caure en l'ensucrament. [...] Francament bona."

Podeu escollir entre més novetats ací. I si esteu per Barcelona, potser ens podem trobar en algun d'aquests llocs. Compte: cada hora canviem d'ubicació. Quina (apassionant) bogeria!!!

Un mestre en l'art de fabular

[Foto: Vilaweb Lletres.]

Ahir a El Periódico, Jordi Puntí (el gran Puntí!) feia la seua recomanació de Sant Jordi: La casa de gel, obra amb què Joan Pons va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira. Hi deia:

"Joan Pons és un mestre en l'art de fabular i construir històries amb un fons mític, poètic i alhora d'una gran modernitat."

Al mateix suplement en parlen dues vegades més d'aquesta novel·la (etiquetada allà com a "neoromàntica") que deixa un sabor extraordinari en tot aquell que la llig. He fet la prova, i us puc garantir que no ha fallat ni una sola vegada encara.

Ada Castells el recomanava a la web La Llança d'Òmnium Cultural:

"Una història estrambòtica i alhora lírica."

I els quellegistes que han compartit la lectura del llibre (una experiència de foment lector realment engrescadora) tampoc no han estalviat elogis envers el llibre.

Si voleu una bona novel·la per Sant Jordi, d'aquelles que sorprenen i deixen pòsit, que suporten bé diverses relectures i us regalen imatges poderoses, heu de descobrir La casa de gel. Paraula d'editor!

Una llengua de Champions

Escola Valenciana, a qui la Generalitat de Catalunya acaba d'atorgar una merescudíssima Creu de Sant Jordi, engega una vegada més la feina que hauria d'impulsar una conselleria d'Educació com cal i presenta la nova edició de la campanya Matricula en valencià amb el lema "Obri la porta a les llengües". La campanya de màrqueting (que denuncia que hi ha molta més demanda d'ensenyament en valencià que oferta, i ja és dur això!) inclou un vídeo promocional d'Àngel Dealbert del qual n'ha parlat fins i tot el Marca:

Curiosament, a YouTube podem trobar també aquest altre vídeo (clandestí o semiclandestí) en què David Albelda i Raül Albiol recomanen llegir en valencià "per a divertir-nos":

No, si al remat ens farem del València CF...!

L'illa 54

Ja està "al carrer" el número 54 de la revista de lletres L'Illa, que podeu consultar íntegrament en aquest enllaç. El dossier l'hem dedicat a Herta Müller (amb articles dels blocaires David Madueño i Elena Aranda); la coberta a Homes, d'Isabel-Clara Simó; i l'entrevista principal (d'Esperança Camps, blocaire també) a Joan Pons, autor de La casa de gel, una novel·la extraordinària que entusiasma tot aquell que la llig. Feu-ne la prova!

Ahir, una representació nodrida del món del llibre valencià (autoritats a banda, sempre absents) vam acomiadar amb emoció Manolo Ibáñez al Cementeri Municipal de València. La seua mort em fa reviure inevitablement la desaparició sobtada d'Enric Solbes. Aquesta revista L'Illa, que ell va dissenyar, és la primera que publiquem sense el seu mestratge. Josep Antoni Fluixà li dedica un article d'una sensibilitat exquisida que us recomane que llegiu íntegre:

"Com a treballador, demostrà la seua validesa fent les coses no només amb inspiració i genialitat, sinó amb mètode i amb racionalitat, de manera que no es reservà els coneixements exclusivament, sinó que els compartí amb els altres. Per això, ara ens és possible publicar un nou número de L'Illa sense ell i que aquesta realitat fatídica passe desapercebuda, si més no en aparença."

Ha mort Manolo

Bromera està formada per un equip de treballadors i treballadores jove. De fet, en els vora 25 anys d'història de l'empresa, només s'ha jubilat un company: Manolo Ibáñez. Ell va ser el primer comercial de l'editorial, la primera persona que començà, fa vora 15 anys, a visitar i atendre amb una passió innata els ensenyants de tot el país per a presentar-los les principals novetats que hem publicat els últims anys.
L'acte de jubilació el va celebrar a finals de desembre passat. Jo vaig seure en aquell dinar precisament al costat d'Enric Solbes, qui ens deixaria de manera absolutament inesperada pocs dies després. Aquell acte de comiat, però, anava més enllà. Tots els convocats sabíem que Manolo lluitava des de feia uns mesos contra un càncer al que ja no podia oferir molta més resistència. Ningú de nosaltres no podia ocultar l'amargura que envoltaven els discursos, els abraços i les mostres sinceres d'afecte. Va ser la primera i única vegada que el vaig veure plorar, emocionat.
Avui, el maleït càncer ha guanyat la partida a Manolo. Demà dilluns ens acomiadarem d'ell al Crematori Municipal de València, a les 13 h.
Sempre recordarem la seua mirada entremaliada, el seu bon humor i la sornegueria amb què era capaç d'acarar qualsevol circumstància, fins i tot la més difícil. La Fira del Llibre que arranca dimarts ja no serà mai més la mateixa sense la seua complicitat.
Et recordarem sempre, Manolo.

El cercle s'estreta...

[Fernando Carro, president de Direct Group Bertelsmann, i Jesús Badenes, director de llibreries de Planeta.]

De vegades somie que un matí boirós arriba a Alzira una nau espacial, redona i brillant, s'atura dalt de la seu de Bromera, obri unes comportes secretes i amb un raig de llum poderós absorbeix l'edifici i se l'empassa amb tots els treballadors a dins. Mentre som engolits, encara hi veig de refiló el logo del Grupo Planeta en la base de la nau. És un malson o una premonició? No ho he sabut esbrinar encara.
Aquesta vesprada se celebra el 20é aniversari del Cercle de Lectors (enhorabona!), versió en català del Círculo. I, coincidint amb l'efemèride, es fa realitat un rumor llargament difós per parts interessades i tafaners del negoci: Planeta ha adquirit un 50% de Círculo de Lectores al grup alemany Bertelsmann. L'aliança estratègica (contranatura només en aparença) la motiva (o pren com a excusa) el "repte dels nous suports tecnològics", és a dir, el llibre electrònic, principi i final de tots els mals. Tot i això, hi subjau la crisi que afecta Bertelsmann, un pacte de no agressió pel que fa a la competència entre cadenes de llibreries (la Casa del Llibre, de Planeta; i Bertrand, de Bertelsmann) i l'objectiu d'apujar els beneficis dels 4 milions d'euros de l'any passat als 10 que s'han fixat en quatre anys.

No, si ja ho déiem fa uns anys: arribarà el dia en què el Grupo Planeta controle la meitat d'editorials de l'ídem...

Una gran novetat: BOOK

Els promotors d'aquesta campanya no escatimen elogis envers l'invent:

"El precursor d'una nova onada d'entreteniment. Benvingut a l'era que transformarà la teua manera d'entendre el món; benvingut a l'experiència Book."

Veieu el vídeo i jutgeu vosaltres mateixos...

Amb Pamuk per Istanbul

Com sabeu, la relació d'Orhan Pamuk amb els museus és cada vegada més estreta. Aquesta vesprada s'ha fet un pas endavant més en aquesta història d'amor amb la inaguració, al Palau Robert de Barcelona, de l'exposició 'Amb Pamuk per Istanbul'. Comissariada pel crític Ricard Ruiz Garzón, la mostra parteix dels textos i de les imatges del llibre més popular del premi Nobel turc: Istanbul, ciutat i records.

Una exposició en la qual Bromera s'ha implicat gràcies a la confiança i la iniciativa de Jordi Fortuny, director del Palau Robert.

Ja tinc ganes de visitar-la!

Agraït

Dimarts que és dilluns. No només perquè plou, sinó perquè ahir era festiu (la segona Pasqua valenciana) i l'Outlook acumula un dia extra de correus. Pel que he vist fins el moment, molts PDF amb catàlegs de la fira de Londres (que enguany viuré a distància), un bon grapat de manuscrits per valorar (per què la majoria s'envien durant el cap de setmana?) i alguna (una, fins ara) sorpresa desagradable.

Però en llegir el correu que m'envia l'amic JJ Isern pique l'enllaç al seu bloc (tot un clàssic!) i em reconcilie amb aquest dimarts que és dilluns però que alhora no deixa de ser dimarts, perquè el dilluns ja va passar...

Jo també estava baix de defenses, i ja m'ha passat. Gràcies JJ!

La Llança de Sant Jordi

Tot i el ritme frenètic de les últimes setmanes, encara hi ha temps per a obrir camins nous que ens carreguen d'il·lusió: ahir, reunió per estudiar les possibilitats d'una col·lecció inèdita en català, d'aquelles que "fan patxoca"; avui, amb un autor que confiem dirà que sí a un projecte que, si tira endavant, té l'èxit garantit. Però el treball més punyent, el més urgent, ens el marca no la lectura dels 50.000 fulls del cas Gürtel (el gran bestseller de la setmana: tothom en parla però ningú no l'ha llegit) sinó el vertigen que precedeix Sant Jordi i la Fira.

D'entre les incomptables iniciatives que s'estan fent per promoure les principals novetats d'aquestes dates, voldria comentar ací la d'Òmnium Cultural, que ha posat en marxa l'espai La Llança per promoure la literatura en català a la xarxa. La web destaca 170 novetats i proposa els internautes d'escollir-ne la que regalaran per aquestes dates. Jo ja hi he deixat el meu vot. I tu?