Anit vam viure unes hores inoblidables a la Casa del Llibre de Barcelona en la presentació d’
El meu germà Pol, d’Isabel-Clara Simó. Actuava de mestre de cerimònies Lluís Llach, que va arribar (acompanyat per Laura) mitja hora abans de l’acte, tal i com havia promés. Es va sorprendre que la sala ja estiguera plena, i li vaig haver d’admetre que nosaltres també: hi havia gent esperant des de les 5! Va anar a prendre un café, i quan va tornar ja no hi cabia ni una ànima: s’havien acabat les cadires i la gent omplia tot l’espai disponible, s’asseia a les escales i ocupava les balconades laterals. En tot moment es va mostrar molt humil, molt tímid, i se’l notava aclaparat.
Començàrem amb una puntualitat absoluta, i Lluís Llach no va estalviar elogis envers la novel·la. Va acceptar d’immediat la invitació a participar-hi tot i que no es prodiga en presentacions literàries (i encara menys, en el moment present), i va confessar que va encetar la lectura amb els dits creuats per si no li agradava. Però, en paraules textuals: “vaig començar a riure a la primera pàgina i no vaig parar de riure fins que vaig començar a plorar”. Va destacar la força de la narradora “un personatge maquíssim, de mirada innocent i neta”, i el seu desig que el llibre fóra un èxit perquè tots els sentiments que conté arribaren a molta gent.
Isabel li va mostrar l’agraïment pel suport a l'obra (va ser un extraordinari regal d’aniversari: avui acompleix 65 anys) i la seua alegria (que òbviament compartim tot l’equip de l’editorial) per haver contribuït a “traure’l del cau, sentir de nou ben a prop la seua veu immortal”.
En acabar la intervenció de l’autora, Llach va prendre de nou la paraula per dir-nos que no, que el que havia dit Isabel no era la novel·la, que
El meu germà Pol era molt més del que ella havia explicat, però que sovint els creadors no perceben tot el que han estat capaços de transmetre amb la seua obra. Va citar Martí i Pol quan deia que es reconeixia com a poeta quan rellegia els seus versos i s’adonava que deien més coses del que inicialment s’havia proposat de dir. A la taula, i estic convençut que també al públic, ens vam emocionar de valent amb les seues paraules.
Osti, és que va ser molt fort! Jo, d’ara endavant, posaré al currículum que un dia vaig actuar com a teloner de Lluís Llach. I com a guardaespatlles, fins l’eixida!
La cua de signatures d’Isabel, en acabar l’acte, es va allargar més de mitja hora farcida d’elogis i mostres d’agraïment i de felicitació que em recordaven
la pacient espera dels fans de Laura Gallego. Quin goig, de veritat. Va ser un dia memorable. Un “
subidón”, vaja.
Un canvi d'ubicació provisional m'ha obligat a regirar papers del despatx i a desfer-me de tot allò que no necessite. Sóc d'aquells que afirma amb seguretat: "Sembla desordenat, però jo sé on està tot". Mentida: avui m'he adonat que guardava catàlegs de l'època de Maria Castanya, projectes caducats, fullets de tota mena i condició, bases de certàmens que ja ni existeixen, cartes impersonals, publicacions desaparegudes (i d'altres que podrien desaparéixer sense que ningú les plorara), galerades i originals que ja hem publicat o que rebutjàrem fa segles, carpetes amb propostes i idees absolutament desfasades... En fi: nou caixes de deixalles històriques. Nou caixes de papers!!! Encara com que ací ho reciclem tot!
