El perfeccionista Barnes

En el transcurs d'aquest inoblidable dinar, John Banville va recomanar El perfeccionista en la cocina, de Julian Barnes. L'editor d'Anagrama, visiblement complagut (anunciava una segona edició), no estalvià elogis per aquesta obra breu d'un "aficionat tardà als fogons", com s'autoqualifica l'autor.

Ja ho podeu imaginar: no havien passat ni deu minuts des que m'acomiadava de l'Herralde i ja tenia l'exemplar en les meues mans. Obligacions diverses m'han fet ajornar la lectura, però al remat jo també he pogut gaudir d'aquest deliciós divertiment de Barnes, bellament il·lustrat i pulcrament editat. Aquestes són algunes de les perles que conté i que, potser, us facen obrir la gana (de llegir):

• "¿Es una 'taza' un término genérico rudimentario o una medida norteamericana concreta?"
• "No entraré en el apasionante debate [...] sobre cómo pelar una cebolla sin lloriquear, aunque les advertiré que si intentan, como hice yo una vez, ponerse gafas de soldador, los cristales de plástico se empañarán y habrá mucha sangre en la tabla de picar."
• "Nunca compres el recetario del chef expuesto en un lugar prominente a la salida del restaurante. Recuerda: por eso, en principio, has ido al restaurante, para probar su cocina, no tu pobre versión de la misma."
• "La relación entre cocina profesional y doméstica tiene similitudes con un encuentro sexual. Una de las partes suele ser más experimentada que la otra; y cada una de ellas debería tener el derecho de decir, en cualquier momento: 'No, esto no lo hago'."
• "Cocinar es la transformación de una incertidumbre (la receta) en una certeza (el plato) por medio del ajetreo."
• "Cocinar consiste en apañarte con lo que tienes: infraestructura, ingredientes, nivel de competencia. Es un proceso falible en el cual cada pequeño éxito requiere alabanza, de preferencia más de la que se merece."

Aquest dilluns, dinar a Barcelona amb un comensal de luxe: Joan Francesc Mira. La promoció d'un llibre també reporta moltes satisfaccions.

La màquina sadomasoquista

Havíem promés continuar recollint observacions i definicions sobre l 'ofici d'editar. Doncs bé, ací en tenim una ben il·lustrativa, reproduïda a l'Avui:

• "Una editorial és una màquina sadomasoquista de donar i rebre dolor i plaer." Jorge Herralde.

Amb Banville per Barcelona

Jornada memorable a Barcelona.
En parlàvem en aquest bloc de les crítiques superlatives que els mitjans estan dedicant a El mar, de John Banville, i durant la roda de premsa d'ahir vam poder corroborar eixe entusiasme. Presència més que notable de periodistes i un autor que, per a la nostra sorpresa (ens havien dit tant del seu caràcter...), va resultar molt atent i agradable. L'haurà canviat el Booker?
Els mitjans van seguir amb atenció les explicacions plenes d'ironia de l'autor. Preguntat sobre la presència de la mort en la seua obra i sobre els personatges retorçuts que acostumen a poblar-la, Banville va respondre: "Crec que els meus llibres són molt divertits". I es va quedar tan ample. Ens va revelar les interioritats del seu procés creatiu i confessà que escriu els llibres molt a poc a poc però d'una tirada, sense reescriptures posteriors, i que prohibeix al seu editor fer-hi revisions d'estil (allò que en diuen editing).
Les confidències d'un dinar inoblidable les guarde al calaix. Potser Herralde n'haurà pres nota per al seu pròxim llibre. Mentre l'esperem (sempre constitueix un esdeveniment), ens entretenim amb Por orden alfabético, que ja vaig començar a devorar a l'Euromed que em va tornar a casa, exhaust però content: potser, ara sí, Banville trobe els lectors que mereix. Nosaltres hi posem tot l'entusiasme.

El Grup 62 creix amb Bromera (i II, de moment)

Parlàvem ací del tractament que ha fet la revista El Temps a la compra-venda (segons com es mire) del Grup 62 en el reportatge "Planeta i 62 tenen tots els números".
Però la perla de la corona la trobem en l'editorial de la pàgina 5 (ojo que vol dir ull: l'editorial, l'espai en què els mitjans expressen la seua opinió corporativa sobre un tema). Diu així: "De fet, els únics guardons de primera línia que han quedat al marge de l'operació Planeta-62-Enciclopèdia Catalana són els premis Octubre, que, a partir d'ara, seran una referència més ressaltadament independent en el magma editorial que s'acaba de crear".
La modèstia és un destorb per a l'ego.
Aclarim alguns conceptes. Imagine que “l’acord sòlid” que esmentaven en el reportatge fa referència en concret a 18 títols (si no he fet mal els deures) coeditats com a Bromera-Columna dins del catàleg de Bromera d'entre el miler que l'editorial valenciana ha publicat en els últims 20 anys. Acords de coedició o de cessió puntuals, habituals en el sector (o és que ara resultarà que Anagrama i Empúries formen part d'un mateix grup?) i que no comporten cap intercanvi accionarial.
Si El Temps no diu el contrari...
D’altra banda, si els Octubre són “els únics” guardons “de primera línia”, m'agradaria saber com qualifiquen els Ciutat d’Alzira (certamen amb 7 modalitats literàries distintes i que enguany estan dotats globalment amb 91.500 euros), o l’Alfons el Magnànim, o l’Enric Valor, o el Vicent Andrés Estellés de Burjassot, per posar alguns exemples (n’hi ha molts més, afortunadament).
L’únic estudi sobre el tema que conec assegura que en 2000-2001 hi havia 833 premis literaris en català, que publicaven 94 editorials o institucions diferents. Que jo sàpia, el nou megagrup (de moment) no n’engloba tantes. És clar que hi ha el risc que aquest conglomerat monopolitze alguns dels principals certàmens, però no tots!
Estem entrant en l'any 1 de la nova era d.C.C. (després del Conglomerat Català; gràcies Schiffrin). El temps (no la revista) acabarà posant cadascú en el seu lloc, perquè el prestigi (des del punt de vista literari) d'uns premis i la seua capacitat de "guiar el consumidor cultural" es pot guanyar de distintes maneres.
No descobriré res nou, doncs, si afirme amb rotunditat que hi ha vida (literària) més enllà dels Octubre. Malgrat el que (segons sembla) somien o ambicionen alguns.

L’edició independent

José Manuel Lara es mostra contrari a l’etiqueta “edició independent” que, segons ell, va encunyar Jorge Herralde. Lara admet que hi ha editors que tenen una preocupació especial per la part literària, cultural i intel·lectual del seu ofici, però que, no obstant això, també es preocupen per la difusió de les seues obres, per seduir els mitjans de comunicació. “Altrament publicarien per als magatzems”, conclou. Hi ha una contradicció terminològica? A mi em sembla que no.

Siga com siga, la veritat és que ha fet fortuna i tots sabem més o menys de què parlem quan parlem d'edició independent. O potser no? “Ser independent significa dependre només de mi”, va afirmar Gianni Ferrari a Santander, i Manuel Borràs, impulsor de l’editorial Pre-Textos ara fa 30 anys, va acabar de reblar el clau: “jo sóc un editor molt dependent. Lara, en canvi, és l’editor més independent que hi ha a l’Estat espanyol: pot fer el que li dóna la gana”.

Vist des d’aquest prisma...

El control de la paraula (I)

"Qui controla la distribució controla el món". Són paraules d'André Schiffrin recollides hui a Vilaweb. I no pot estar més encertat: porte setmanes buscant l'últim llibre de l'editor d'origen francés a les llibreries valencianes i encara no l'he trobat.
Em referisc a la traducció catalana d'El control de la paraula, perquè 'edició en castellà d'Anagrama sí que l'he arribat a veure. Ja sé que el puc demanar i en poc de temps (si hi ha sort) me'l porten, però sóc un sentimental: m'agradaria premiar aquell llibreter que el tinga amb un gest tan senzill com adquirir-lo. A la Fira del Llibre de València em vaig patejar un bon grapat de casetes, i vaig comprovar amb desgrat com algun llibreter arrufava el nas en sentir que l'editava Pagès. "Pagès? No, aquesta marca no la tenim".
Textual.
Tindrem temps de parlar en aquest bloc dels problemes de distribució dels editors valencians a Catalunya (i viceversa!), així com del problema per fer visible el llibre en valencià al nostre propi País. Mentrestant, no puc deixar de pensar que qui controla la distribució ens està privant no només d'aquest llibre de Schiffrin (que ja sé que no serà de vendes milionàries, com tants altres!), sinó també de la resta del catàleg de Pagès, que edita llibres que també ens poden interessar als valencians.
Continuaré la recerca i promet parlar-ne d'El control de la paraula. Per fer boca, Vilaweb l'ha seleccionat com a llibre de la setmana i n'ofereix un fragment que us recomane.