Davant la fi de l'era Gutenberg V

Michael Krüger, director de l'editorial Hanser, fotografiat per Sophie Bassouts per a El País.

La sèrie de reflexions sobre el futur editorial elaborada per Juan Cruz continua a El País. Avui l'entrevistat és Michael Krüger, director de l'editorial alemanya independent Hanser (amb qui vam negociar temps enrere els drets de publicació de la premi Nobel Herta Müller), qui afirma amb rotunditat: "Los editores ya no son lectores apasionados". Aquests són alguns dels seus comentaris que més m'han interessat:

• "El periodo de vida de un ser humano es muy corto. Al ser tan corto uno debería leer los buenos libros que existen. Y el editor tiene que saber qué libros -del pasado y del presente- realmente pueden interesarle al lector desorientado."
• "Muchos de los editores hoy en día no leen. Están tan inmersos en leer a los contemporáneos y leer informes sobre libros que ellos ya no leen por placer. Ya no son lectores apasionados. Y el 80% o el 90% de los libros que publican desaparecerán el año que viene."
• "Es muy habitual escucharlo. ¡No tengo tiempo! Si empleas aunque sea un periodo muy breve de tiempo en leer basura se lo estás quitando a una lectura de un poema de Góngora. Cuanta más basura haya menos tiempo tendrás para ti. Y es una situación paradójica: escuchar a gente decir que no tienen tiempo. ¡Porque sí lo tienen!"
• "La mayoría de los libros y la información disponible en una librería se puede conseguir por Internet. Uno lo paga o lo piratea. Si la voluntad de comprarse un libro desaparece el libro desaparecerá. Y eso mismo ha pasado con la industria editorial. No sé cómo será en España, pero aquí los autores hacen giras con sus libros y dan charlas. Si pueden dar 14 charlas al año llegan al público y obtienen lo suficiente como para vivir de eso, aparte de lo que obtengan por las ventas."
• "Si leo una novela, por ejemplo, quiero aprender algo sobre la forma de escribir, algo sobre el tema que trata, o quiero que alimente lo que yo llamo "mis pilas de placer". Si no aprendo nada, no la publico. Esa es mi prioridad: aprender, tener placer. [...] Claro que hay editores a los que solo les interesa publicar teniendo en cuenta el aspecto comercial."

Especialment interessant el comentari sobre les gires de xarrades a què són convidats els escriptors alemanys. La música (la indústria musical, si més no) sobreviu gràcies a aquest contacte directe entre els intèrprets o creadors amb el públic. L'èxit de l'adaptació d'aquesta fórmula a l'àmbit literari o editorial depén, per descomptat, del nivell cultural de la societat i del respecte que es tinga per la feina de l'escriptor. En un país capdavanter en pirateria digital i amb baixos índexs de lectura no sembla fàcil que triomfe...

Complicitat editorials

Acabat d'aterrar de Bolonya (magnífica Fira, enguany!), comprove feliç que el Quadern d'El País ha publicat l'article "Complicitats editorials", un modest homenatge a l'editora Rosa Serrano, que dimarts pròxim rebrà el merescut Premi Vicent Ventura. Felicitats, Rosa!

Si us abelleix, podeu llegir l'article punxant la imatge.

Tipus mòbils 30 - No retalleu, sumem

El Tipus mòbils d'aquesta setmana a L'informatiu s'intitula "No retalleu, sumem" i diu coses com aquesta:

"Se’ns acumulen tants motius de rebel·lia en aquest final agonitzant de legislatura que no donem coll a tanta indignació, però hem d’evitar de totes totes caure en l’anestèsia, el meninfotisme i la derrota. Cal eixir al carrer a protestar, com ja estem fent, i cal anar a votar el 22 de maig, però en el dia a dia hem de continuar treballant amb convicció, sense limitacions creatives ni territorials, per construir i refermar el nostre mercat cultural natural, el que conformem amb la resta de territoris amb què compartim llengua i arrels."

Bolonya

Aquesta setmana estaré a la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya.
Ja us contaré a la tornada!

Davant la fi de l'era Gutenberg IV

El nét del fundador de Gallimard, fotografiat a París per Daniel Mordzinski.

Aquest diumenge, Juan Cruz entrevista en El País Antoine Gallimard. L'article l'encapçalen aquestes paraules: "El peligro no es lo digital; es la gratuidad". Hi ha més declaracions d'interés:

• "Para ejercer este oficio no solo hay que amar la literatura, sino también a los escritores y a la gente, al público. Es un oficio que surge del afán de compartir, a través del libro, universos secretos. Vargas Llosa lo dijo muy bien en su discurso del Nobel: "Cuento historias para hacer que la vida sea mejor". Siempre necesitaremos historias para mejorar la vida. Por eso creo que el libro tiene un brillante porvenir."
• "En el oficio de editor hay que saber amar, pero también hay que saber elegir. No hay que ponerle límites al gusto literario. Siempre hay que buscar, como busca un pescador, pero también hay que conocer y dejar que lleguen las mareas en lugar de intentar atraerlas."
• "El libro digital nos preocupa porque puede suponer, sobre todo, la desaparición de los intermediarios naturales entre el lector y el autor. Y se teme que esto arrastre toda una conmoción, un cambio radical en el mundo del libro. Que ya no haya necesidad de editores o de libreros. Yo creo, al contrario, que puede producirse un retorno a ciertos valores tradicionales."

La mani, un èxit!

Tipus mòbils 29 - Píndoles enverinades

 

"No ens podem quedar de braços creuats mentre aquesta gentola (des dels directius de la cosa pública fins els panxacontents que perverteixen l’ofici noble del periodisme) es reparteixen a mans plenes no només part del nostre patrimoni i dels nostres impostos, sinó que ens priven d’una televisió com cal i ens mereixem: pública, en valencià i de qualitat. Nosaltres no ho veiem, però ells van fent. JJ Pérez Benlloch es preguntava aquest diumenge "està dormida l’esquerra?", i jo vull pensar que no, que tota aquest degoteig d’infàmies haurà fet vessar més d’un got i que tota aquesta aigua es convertirà en un riu de gent aquest dissabte 26 en la manifestació que convoca el Col·lectiu Contra la Corrupció. O continuarem tragant-nos les píndoles enverinades que ens recepten?"

Així acaba el Tipus mòbils de L'informatiu d'aquesta setmana: "Píndoles enverinades" . Diguem prou a tanta corrupció. Aquest dissabte tenim una cita, a les 18h, a la plaça de Sant Agustí de València. Ens hi veurem?

Davant la fi de l'era Gutenberg III

Sigrid Kraus fotografiada per Consuelo Bautista per a El País.

Continua la sèrie d'entrevistes de Juan Cruz a El País amb l'editora de Salamandra Sigrid Kraus.: "En España el librero una gran soledad" Aquestes són algunes de les declaracions que m'han resultat més interessants:

• "Hay una larga cadena de gente entre tú y el lector; a esa gente la tienes que convencer de que ese libro vale la pena mucho más que otros miles de libros igual de buenos, igual de bonitos e igual de bien editados que salen a la vez que el tuyo."
• "Siempre habíamos creído que la honestidad nos iba a llevar lejos: la honestidad con el librero, con el lector, con el periodista, con el distribuidor y con el autor. Eso es fundamental en nuestro negocio. Es algo que se respira poco, y muchos fallos parten de ahí. Tienes que estar convencido de lo que haces, y no has de mentir, no dar gato por liebre."
• "Ahora lo que se hace es ir detrás. ¿Triunfa Stieg Larsson? Todos buscan otro Stieg Larsson. ¿Triunfa Harry Potter? Todos buscan otro Harry Potter. ¿Por qué? Porque muchos trabajan en grandes corporaciones, y un señor de una gran corporación no entiende que tú digas: 'Mira, no, vamos a correr un riesgo y vamos a ir ciegamente por este libro o este autor aunque nadie sepa si va a funcionar o no'."
• "La verdadera crisis del libro va a empezar en la creación, no en el producto final. Estamos tan obsesionados con el final del libro, cómo va a ser, si va a ser electrónico o no, cómo se va a distribuir... cuando lo que debe preocuparnos es la creación, que un autor se siente y escriba lo que tiene que escribir, lo que le sale de dentro."
• "Quizá con toda esta revolución se empiece a publicar menos. Me encontré con un gran magnate editorial y me dijo: 'Creo que las grandes editoriales como las nuestras no pueden existir en el futuro, se tienen que romper en pequeñas entidades de servicios, tendrán que trabajar para unos y para otros...'. Quizá no esté mal y volvamos a un tamaño más humano, a una medida de lo que es el autor."
• "El privilegio del independiente, pequeño o mediano, es poder observar cómo el grande va probando. Y a ver qué pasa."

Gran entrevista

Quan estudiava periodisme pensava que aquesta professió era exactament açò que he pogut veure en diferit gràcies a la tecnologia actual (magnífica la nova RTVE a la carta, per cert). L'entrevista d'Ana Pastor a Mahmud Ahmadineyad ens fa creure que un altre periodisme és possible, que encara hi ha espai per a la professionalitat en un món de divinitats i banalitats. Mentre us reserveu mitja horeta per veure sencera l'entrevista, us recomane encaridament aquest breu tast:

"Presidente, los periodistas no sé aquí, pero en España no estamos acostumbrados a responder preguntas, sino a hacerlas." Espere que, com a mínim, després d'escoltar açò a algun dels que mengen del pessebre governamental (tipus els llepaculs de Madrid que xuclen del pot a Canal 9) els caiga la cara de vergonya o, si més no, que no enganyen el personal fent-se passar pel que no són.

Us recomane, també, aquest article de J.E. Tur a L'informatiu, un periodista de raça parlant del periodisme de raça. Per sort, no tots els estudiants de periodisme aspiren a acabar en gabinets de premsa!
Siga com siga, compareu (si teniu el fetge en condicions) l'entrevista d'Ana Pastor a la televisió pública espanyola amb aquest publireportatge laudatori (amb final insultant) en la tele que paguem tots els valencians:

Perquè després diguen que "tots són iguals"...

Tipus mòbils 28 - Combustible per a falles

L'article al Tipus mòbils d'aquesta setmana fa olor a pólvora i pren el nom d'un dels llibres menys coneguts de Joan Fuster: "Combustible per a falles".

"Els polítics que es preocupen més per la imatge que transmeten que per les propostes constructives es vestiran aquesta “setmana gran” de llaurador o torrentí i faran paelles amb el brusó posat per buscar la foto que els acredite com a valencians “de veritat”. En aquest sentit, resulta inoblidable l’esforç que realitzà l’equip de María Teresa Fernández de la Vega quan va rescatar del bagul de la Piquer una foto de l’exministra (aleshores candidata per la circumscripció de València al Congrés dels Diputats) amb els monyos de fallera. Aquell petit tresor en blanc i negre va ser esbombat com a prova inequívoca que “la vice” era tan valenciana com el Micalet. L’acció de govern (i poder en tenia per a donar i vendre) no va ser, però, tan “valenciana” com ens hauria agradat."

Jordi Ferré, nou president de l'AELLC

Fa poc més d'un any ens fèiem ressò en aquest bloc d'una de les primeres entrevistes a Ernest Folch amb motiu de la seua elecció com a president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana. (AELLC) Aquesta setmana passada, però, Folch va dimitir, i Jordi Ferré, l'incombustible editor de Cossetània, en pren el relleu. En aquest apunt del seu bloc De tard en tard, amb el títol inequívoc "Amb molta il·lusió", parla d'aquest procés.

Reconec que em satisfà, i molt, l'elecció de Jordi al capdavant de l'AELLC, perquè amb ell, editor independent i perifèric amb una energia contagiosa i difícilment superable, estarem molt ben representats. Vilaweb, sempre sensible a les qüestions que afecten el sector editorial, ha publicat ja una entrevista amb el nou president.

El mapa de l'edició en català continua evolucionant: es mou una fitxa i la resta es recol·loca. La partida continua...

Davant la fi de l'era Gutenberg II

Riccardo Cavallero fotografiat per Roberto Spampinato per a El País.

En el segon lliurament de la sèrie "Davant la fi de l'era Gutenberg" d'El País, el periodista Juan Cruz ens acosta les opinions de Riccardo Cavallero, que va ser director general de Random House-Mondadori a l'Estat espanyol abans de tornar a la seua Itàlia natal. Algunes de les seues declaracions més interessants:

• "Por primera vez está cambiando el mundo editorial. El digital supone un gran impacto porque el poder pasa del editor al lector [...] que es quien decide lo que quiere, cuándo lo quiere, cómo lo quiere y a qué precio." 

I la conseqüència més remarcable d'aquest canvi de paradigma:

• "El mundo editorial no está listo para esto. Lo que marcará la diferencia -como con los dinosaurios- es que para sobrevivir hay que cambiar de hábitat. Y hay muchos que en este momento no tienen la fuerza mental para cambiar su forma de trabajar..."
• "El e-book como tal no vale nada. Ya nace viejo. Lo importante es la revolución digital, cambiar nuestra forma de trabajar contando con el lector que está al otro lado. Tenemos que entender por primera vez lo que el lector quiere."
• "Es un momento para reinventar nuestro trabajo; como todos los momentos de cambio, este puede ser doloroso, incómodo, porque como mínimo hasta ahora lo controlabas todo, lo sabías todo de tu mundo. Ahora hay que asumir riesgos, hay que tener mucha curiosidad, experimentar y, sobre todo, estar entrenados para equivocarnos. Quien en los próximos cinco años no se equivoque, y no se equivoque de manera importante, creo que no llegará a los diez años."
• "Ahora no hay distinción entre el editor grande y el pequeño. La herramienta ha bajado tanto el coste que ya no existe esa diferencia. Ahora no hay excusas para decir que uno no consigue ser exitoso porque es pequeño y los grandes grupos lo están matando. Ahora se va a ver de verdad quién vale algo."

Una entrevista apassionada i apassionant, que confirma l'excel·lent iniciativa d'El País en oferir aquesta sèrie d'entrevistes. Enhorabona!

Coratge

Obrint Pas ha acabat ja el seu nou disc, que es titularà 'Coratge'. En aquest vídeo ens ofereixen un primer tast del que serà, segur, un nou èxit.

El 4 d'abril a les tendes de discos... i a les llibreries també!

Tipus mòbils 27 - Reivindicació del bonegó

Els Arthur Caravan interpreten "Als companys", d'Ovidi, en el fi de festa de la Nit.

“El País Valencià el faran els mestres o no serà.” Amb aquesta rèplica a Fuster agraïa Francesc de Paula Burguera, divendres passat, el guardó que li lliurava Escola Valenciana. El públic que omplia el teatre Calderón d’Alcoi, majoritàriament ensenyants, li va saber reconéixer el gest amb un fort aplaudiment. L'article del Tipus mòbils d'aquesta setmana, "Reivindicació del bonegó", se centra en la màgia de la Nit d'Escola Valenciana, en el consens que aglutina i en aquells que se signifiquen amb la seua absència, perquè tan significatius són els parlaments com els silencis.

"Les agosarades versions rap de les rondalles d'Enric Valor a càrrec de Rapsodes i Vol de Núvol, i la música sempre brillant dels Arthur Caravan, palesaven la distància abismal que hi ha entre la mediocritat de la classe política dirigent i la creativitat i l'empenta de la societat civil a la que haurien de servir. Però quin país es pot construir mentre qui ens governa es preocupa per causes judicials i s’agenolla per suplicar una foto amb el jefe i qui hauria de ser l’alternativa s’enredra amb llistes de candidats, nòries mediàtiques i taronges podrides? Mentre tot això passa (els passa), qui està al costat del moviment social i educatiu més important que tenim els valencians, amb la que està caient? Més encara: si no els tenim al costat ni tan sols en precampanya, què podem esperar d’ells en endavant?"

Davant la fi de l'era Gutenberg I

Peter Mayer fotografiat per Juan Cruz per a El País.

Aquest diumenge, El País ha iniciat una sèrie d'entrevistes a editors que promet ser apassionant per als qui ens estimem l'ofici. El primer a passar per les mans i l'oïda del periodista Juan Cruz ha estat Peter Mayer, president en l'actualitat d'Overlook Press. El titular, "Editar es una cuestión de instinto", és tota una declaració de principis, i el cos de l'entrevista no defrauda.

Algunes de les declaracions que m'han interessat de manera especial:

• "El éxito ya no está tan ligado al mundo imaginativo, sino que está ligado a la información. La información es ahora más importante que la imaginación." 
• "Me lleva entre seis meses y un año publicar un libro, pero la información que contiene ese libro puede quedar obsoleta antes de que salga. [...] Mi función como editor probablemente sea publicar menos información que antes. Y por información no entiendo sólo la política, sino todo lo referido a la vida cotidiana, los viajes, la limpieza, la salud, etcétera... Toda esta información la tienes en Internet. Ya no hacen faltan libros para eso... [...] ¿Qué tipo de contenido queremos? Esa es la pregunta que hay que hacerse en el mundo editorial."
• "Si a la gente le dan igual los filtros y las certificaciones, tendremos una cultura de libros distinta. Siempre habrá quien busque la excelencia, ¿pero cómo identificas dónde está?" 
• "El propósito de una editorial no es simplemente acumular un catálogo; nuestro propósito es ser creativos, descubrir obras y a veces mejorarlas."
•  "Lo que hay que tener es instinto no sólo con miras a vender sino por aquello que en el futuro siga teniendo valor."
• "Leer es algo natural si el contenido es bueno. La esperanza que tengo es que la gente seguirá leyendo si le das buen contenido."

Espere amb molt d'interés els nous lliuraments d'aquesta sèrie d'entrevistes.

Tipus mòbils 26 - L'ombra d'Iborra

"La modèstia i la discreció són dues qualitats que els valencians no ens podem permetre el luxe de practicar. Presoners dels excessos verbals dels professionals del titular que esbomben els mitjans afins a una ideologia determinada, les reflexions dels nostres millors intel·lectuals acostumen a passar del tot desapercebudes, per a vergonya col·lectiva. Aquest balafiament de la matèria grisa del país ens aboca a la reivindicació constant de personalitats de la vàlua de Josep Iborra, un “homenot” humil i d’una gran humanitat que malauradament va morir dijous passat."



L'article al Tipus mòbils de L'informatiu d'aquesta setmana, "L'ombra d'Iborra", està dedicat a la memòria de Josep Iborra.

Ball de llibres

Amb el tall d'emissions de TV3 (una censura, sí, ja està bé d'escudar-se en el multiplex del ministeri!), confiem que augmentarà l'índex de lectura. Els llibres, com veureu al vídeo que reproduïm ací baix, estan ben contents!

Vist a Publishing Perspecties.

Tipus mòbils 25 - El senyal evident

"Ara per fi els cabdills que hem escollit a les urnes han aconseguit el que amb tanta obstinació han perseguit: ens han prohibit continuar gaudint de les emissions dels diversos canals de la CCRTV. Però a diferència dels nombrosos atacs previs, aquesta nova agressió a la llengua i la cultura pròpies dels valencians ens ha fet despertar del malson col·lectiu. Ens hem mirat a l’espill amb el qual ens han volgut enlluernar tots aquests anys i ens hem adonat que la nostra figura es reflecteix desdibuixada, i que ja no hi podem veure més que una ombra del nostre llinatge, d’allò que vam ser o que podríem haver estat. I hem passat (per fi!) a l’acció."

Aquest és un fragment del Tipus mòbils d'avui a L'informatiu: "El senyal evident".

Sóc conscient que s'ha escrit ja molt aquests últims dies sobre l’”hostilitat irracional” de què parla Joan F. Mira i que ens produeix aquest “profund sentiment de repugnància”. Em considere incapaç, per exemple, de superar la contundència de Vicent Partal a Vilaweb. 

S’han dit moltes coses, és cert, però cap ni una em serveix per explicar-li al meu fill, com tan bé expressa Manuel Baixauli en el seu exemplar manifest, que ja no ens podem riure cada nit veient Tom i Jerry al Súper3. Ell és un xiquet i no ho pot comprendre, direu. Però jo sóc adult i tampoc no ho comprenc. I és que el que és irracional no té explicació possible. Amb unitat, coratge i sense por a dir el que pensem guanyarem la llibertat que mereixem.

Manifest personal de Manuel Baixauli

Corre per la xarxa el Manifest personal de Manuel Baixauli, amb tota la velocitat que el seu encert mereix. Com que no es pot dir més clar ni millor, el transcric ací íntegre, amb el prec que el feu córrer per la xarxa juntament amb la resta de notícies i comentaris de denúncia per aquesta situació d'intolerable intolerància.

Molt bé, Manolo!

MANIFEST PERSONAL

Manuel Baixauli

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

Per la llibertat d'expressió: sí a la TV3

Tipus mòbils 24 - Dieta per a recuperar la talla (intel·lectual)

"La creació de nous canals a la TDT ha augmentat exponencialment el colesterol de telefem que ens empassem, i aviat només ens alimentarem de visions apocalíptiques (expressades sempre en castellà) sobre la perversitat de l’esquerra i dels nacionalismes. Les nits les monopolitzen tertulians amb cara de mala llet i una fam indissimulada per veure la dreta al poder en totes i cadascuna de les institucions. I per si això fóra poc, ara que s’acosten les eleccions torna a revifar la pressió (i la pressa) per prohibir les emissions de TV3 al País Valencià." 

Aquest és un tast de l'article d'avui al Tipus mòbils de L'informatiu: "Dieta per a recuperar la talla (intel·lectual)", que naix a propòsit de la campanya "Millora la teua dieta mediàtica" que ha engegat l'Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes. 

La proposta de l'APPV, tot i que estèticament siga discutible (els cartells són francament millorables, i els àudios, amb imperatius com ara "has de consumir informació feta en valencià" i es i os tancades que fereixen l'oïda, també) , resulta en canvi necessària i molt encoratjadora, perquè dóna visibilitat i unitat a un bon grapat de publicacions disperses i poc conegudes però sens dubte valuoses, que ara troben aixopluc al nou portal Quiosc valencià. I, la veritat, el nivell que atresoren és bastant notable. Molt superior, en tot cas, al finançament públic i privat que reben...

Nou mapa (provisional) de l'edició en català

Ernest Folch fotografiat per Danny Caminal per a El Periódico.

En els últims dies s'acumulen les notícies de canvis d'ubicació de professionals en la primera línia de les empreses editores del nostre àmbit lingüístic. Fem un repàs per situar-nos. Primer, Ferran Mascarell abandonava RBA per acceptar la invitació d'Artur Mas de formar part del nou govern com a conseller de Cultura. Després, Fèlix Riera deixava la direcció editorial del Grup 62 per dirigir l'ICIC, organisme que depén precisament de Mascarell. El substitueixen en el càrrec dues editores del grup, Patrizia Campana i Ester Pujol. I aquest divendres es va saber que Berta Bruna serà la nova editora de Columna. 

De la seua banda, el Cercle de Lectors va prescindir de manera sobtada de la bona tasca que hi desenvolupava el seu editor, Ricard Vela, que ha estat substituït amb personal intern d'aquell grup, mentre que Bromera ha anunciat la incorporació com a director gerent de Joan Llinares, gestor cultural de llarga trajectòria que havia estat els últims mesos al capdavant del Palau de la Música Catalana.

L'últim (de moment) a fer el salt d'una empresa a una altra ha estat Ernest Folch, conseller delegat d'Ara Llibres, 36L Books i Leqtor.com, que ha estat fitxat com a director editorial d'Ediciones B (que, d'altra banda, no passa el seu millor moment). En la primera entrevista al diari del seu nou grup ha comunicat que obrirà una línia editorial en català:

"Ediciones B farà llibres en català. Es concentrarà evidentment en l'edició en castellà per a Espanya i l'Amèrica Llatina, on hi ha reptes molt importants, però anirem revelant de quina manera i com editarà en català. Això té un perquè: Ediciones B s'ha d'arrelar molt més a Barcelona, ser molt més local per ser molt més global. El català és un instrument imprescindible. Ho farem perquè ho tenim a prop, perquè és el nostre món, perquè concebem l'edició com el fet d'idear quins continguts s'han de crear i de quina manera cal fer-ho, és igual en quina llengua o format."

Un anunci realment rellevant perquè implica per fi el Grupo Zeta en l'edició en català, d'una banda; i perquè el contrari posaria en qüestió la representativitat de Folch com a president de l'AELLC, de l'altra.

Empesos pels canvis polítics o moguts per la necessitat de fer front a les crisis (econòmica i de model de negoci), el sector es troba a hores d'ara especialment mogut i dinàmic, confiem que per enfortir-se. Un interrogant sura a l'ambient: hi haurà més sorpreses en les pròximes setmanes...?

Tipus mòbils 23 - Perdut i trobat

Avui recomanem en la columna setmanal de L'informatiu, "Perdut i trobat", el primer àlbum il·lustrat Oliver Jeffers publicat per Andana Editorial.

"Les lectures infantils motiven instants quasi màgics de quietud i proximitat amb els fills, però, ho hem de reconéixer, de vegades també ens deparen sorpreses literàries més que notables. Una de les grans troballes que he fet durant els últims anys en aquest àmbit han estat els àlbums il·lustrats per Oliver Jeffers."

Manual del editor

Repassant els continguts que començarem a compartir aquest dijous en el Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària, trobe aquest fragment que encapçala el capítol "Gestión de equipos humanos" del Manual del editor de Manuel Pimentel (Berenice):

"Muchos editores son lobos solitarios que gustan de encargarse personalmente de todas las facetas de la editorial, que no saben delegar, o que, sencillamente, no están dispuestos a que otras personas participen en la línea editorial. Es una postura respetable, pero les costará crecer. Su editorial llegará hasta donde lleguen sus propias energías. Aquel editor que sepa crear y liderar un buen equipo tendrá un horizonte mucho más abierto de posibilidades. Ya sabemos que dos personas trabajando juntas desarrollan más del doble de trabajo que una trabajando sola. Y si son tres, muchísimo más del triple. Pero, desengañémonos. El talento para saber trabajar en equipo es extraño, y son muchos los que prefieren ser cabeza de ratón, que embarcarse en aventuras donde tengan que delegar o compartir decisiones. En fin, que cada uno haga lo que quiera, lo que sepa, o lo que pueda."

Reconec que en un primer moment em va sorprendre que l'exministre s'atrevira a elaborar un manual d'edició amb la poca experiència que aleshores (2007) tenia en el sector. Però potser per això, per ser un nouvingut al sector, té una perspectiva no condicionada per maneres antigues de funcionar. Una obra ben recomanable per a aprenents de l'ofici i també per als que porten molts anys repetint vells esquemes.

Tipus mòbils 22 - Salvem les biblioteques

La proposta del govern anglés de tancar centenars de biblioteques per estalviar ha posat en marxa un moviment de suport a aquests centres culturals arreu de les illes britàniques. Aquest és el tema del Tipus mòbils d'aquesta setmana a L'informatiu: "Salvem les biblioteques":

"Amb la coartada de la crisi, els polítics d’aquell país (molt més lector que no el nostre) s’han atrevit a suggerir que els centres que vulguen continuar oberts haurien d’estar atesos per voluntaris, imatge que reflecteix a la perfecció l’escàs valor que atorguen a aquest servei cultural públic. Les biblioteques s’han convertit, així, en espais sobrers, perquè ja no s’entenen com una inversió de futur, sinó només com una despesa del present."

Per conéixer millor la problemàtica, us recomane el bloc Public Libraries News, que promou el bibliotecari Ian Anstice.

També us podeu acostar a Voices for the Library, una pàgina que defensa de l'ofici de bibliotecari i en la qual poden participar els usuaris amb records i històries emotives o divertides al voltant de les biblioteques.

Ara bé, si voleu tenir una panoràmica de les millors biblioteques del món, no us perdeu Libraries of the World. Que no us enganye el títol del bloc: està escrit en català!

Celebració al Posdata

El suplement literari del diari Levante-EMV publica un extens article de Josep Franco sobre els 25 anys de Bromera. El reportatge s'il·lustra amb algunes portades representatives de l'evolució de l'editorial i amb algunes fotografies històriques. En un parell d'aquestes fotos apareix un servidor, amb alguns anys menys... L'acte de presentació de novetats de la foto 3 va ser, possiblement, el meu primer dinar amb mitjans de comunicació. La número 5 em porta molts bons records d'un sopar inoblidable amb el mestre Montalbán, home d'una extraordinària amabilitat que va participar en el programa d'actes dels Ciutat d'Alzira poc abans de la seua mort.

Podeu punxar les imatges per llegir l'article sencer.

Tipus mòbils 21 - Una flama esplendorosa

Avui, a les 19,25h del 25 de gener, se celebra a Alzira el tret d'eixida de la commemoració del 25 aniversari de Bromera. L'acte d'aquesta vesprada té com a eix central la nova versió de la primera novel·la publicada per l'editorial: L'últim roder, de Josep Franco, amb il·lustracions d'Enric Solbes (aquest va ser el primer d'una llarga sèrie de treballs compartits entre els dos amics). És, per això, un bon motiu per agrair, de nou, la impagable professionalitat de l'autor de Sueca, vinculat amb Bromera des dels inicis.

"Josep Franco, que tenia ja a mitjan dècada dels 80 un ben guanyat prestigi literari, va accedir a publicar les aventures del roder idealista Eugeni el Frare en una editorial, Bromera, que tot just s’estrenava amb aquell títol. D’aquella primera edició s’acompleixen, precisament avui, 25 anys. Per celebrar aquest quart de segle d’èxit compartit, l’editorial d’Alzira rellança L’últim roder amb una edició (la número 32) revisada per l’autor. No és gens habitual, ni en la nostra llengua ni en moltes altres inqüestionades, que un llibre acumule vendes pròximes als 100.000 exemplars, ni que continue viu de manera inalterada al llarg de dues dècades i mitja. És això el que converteix L’últim roder en un clàssic dels nostres dies, que cal continuar llegint i recomanant."

Aquest és el tema del Tipus mòbils d'aquesta setmana a L'informatiu: "Una flama esplendorosa".

Art en El Musical

Teatre en valencià a València ciutat? Malauradament, aquesta raresa és possible en pocs espais públics a hores d'ara. Per això, l'estrena avui d'Art al teatre El Musical és una grata notícia. El popular text de Yasmina Reza, traduït a un gran nombre de llengües i representat en bona part dels principals escenaris del món, arriba ací de la mà d'Albena Teatre i Tornaveu, en versió de Rodolf Sirera i protagonitzada per Carles Alberola, Alfred Picó i Carles Sanjaime. La professionalitat dels implicats augura un treball impecable. Al Canyamelar aniré aquesta nit per gaudir-ne en directe.

Tipus mòbils 20 - No jubilaran el tio Canya

Un moment de la presentació del llibre sobre Al Tall a la Casa de la Cultura de Xàtiva.

Divendres passat vaig assistir a la presentació del llibre Al Tall, música per a un poble. L'acte va tenir lloc a Xàtiva, amb Pep Gimeno El Botifarra com a mestre de cerimònies. La sala, buida d'autoritats locals, estava en canvi plena de gom a gom de persones que admiren la trajectòria del grup. Vam poder veure el documental elaborat per Esguards "Al Tall, cantant rasant a terra", que us recomane de totes totes. Hi havia Vicent Torrent i Manolo Miralles, xativí de naixement que va sorprendre el públic amb confessions personals que es notava sentides i sinceres. Va ser un d'aquells actes que et fan sentir orgullós del potencial que demostra el País Valencià subterrani, l'extraoficial.

Tornant cap a casa, escoltava el disc que inclou el llibre esmentat, i no vaig poder evitar tornar a emocionar-me escoltant Tio Canya. Allà es va començar a gestar l'article del Tipus mòbils d'avui a L'informatiu: "No jubilaran el Tio Canya".

"Les generacions actuals de valencians (i les que vindran) tenim un avantatge enorme sobre els nostres predecessors, del qual poc sovint en som conscients: nosaltres tenim una tradició cultural en la nostra llengua, una tradició bastida, conreada, fixada, divulgada i ben viva. No podem desaprofitar aquest privilegi; de fet, tenim l’obligació d’aprofitar-nos-en d’aquest llegat llaurat amb molts sacrificis i dificultats, perquè al tio Canya encara no l’han jubilat, malgrat l’edat."

No mos furtaran l'orxata!

[Orxateria de Santa Caterina, a València, que ha generat sense saber-ho un conflicte institucional. Foto: AISA.]

Els dissabtes, l'ABC publica el seu suplement literari, ABCD. És per això que goso comprar-me'l des de fa un temps, però certament és un costum que m'hauré de fer mirar, perquè la capacitat d'inventiva dels redactors a l'apartat "Comunidad Valenciana" em té descol·locat. Fa unes setmanes, relacionaven la campanya "Fes teu el valencià" amb Carod-Rovira i ETA. Avui obrin amb aquest anunci: 

"El Gobierno de CiU secunda al tripartito y se apropia hasta de la horchata".

Jo què voleu que us diga, a mi un titular així em fa vergonya aliena. Ells, però, li dediquen tota la pàgina d'obertura del "suplement" valencià a aquest "notición", que arranca així:

"El vuelco electoral en Cataluña ha intensificado la espiral de injerencias en materia cultural y lingüística practicadas con relación a la Comunidad Valenciana. El cariz soberanista que ha imprimido de partida el convergente Artur Mas al Gobierno catalán no parece la mejor tarjeta de presentación para fijar un clima razonable de relaciones con el Consell, muy deterioradas por la escalada de tensión que generó el tripartito. De hecho, el nuevo conseller de Cultura y ex dirigente del PSC, Ferran Mascarell, se ha significado públicamente por la defensa de las tesis de los denominados «Países Catalanes»."

"Espiral de injerencias", "relaciones deterioradas", "escalada de tensión"... Tot aquest apocalipsi institucional (ja ho veureu si teniu fetge de llegir tota la peça) perquè s'ha inclòs la foto d'una orxateria valenciana en la web Culturcat...

Parafrasejant el conseller Ferran Mascarell (a qui aquest diari no ha deixat els 100 dies de gràcia que demanava Marc Moreno en un comentari a l'apunt anterior i de qui diu que "nunca ha ocultado sus preferencias por las tesis independentistas de los Países Catalanes"), podríem afirmar també que un país val el que valen els seus mitjans de comunicació. I al País Valencià no anem sobrats de periodisme seriós, francament (i penosament).

Un país val el que val la seua cultura

"Estoy convencido de que un país vale lo que vale su cultura. Estoy seguro de que la Catalunya democrática en pocas ocasiones ha hecho las políticas culturales que se corresponden con esa convicción. En las políticas culturales demasiado a menudo han prevalecido los intereses de la política corta antes que los de la cultura. Estoy del todo seguro de que la clase de nación a la que hay que aspirar será posible sólo si damos a la cultura un rol renovado: debe ser el instrumento conscientemente constityente del modelo avanzado de identidad, creatividad, progreso y comunidad que debemos construir."

Ho confesse sense embuts: aquestes paraules de Ferran Mascarell, nou conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya a La Vanguardia d'avui em fan, com a valencià, una enveja terrible. Quan tindrem nosaltres polítics (amb poder) que demostren aquesta fermesa  i convicció en la importància de la cultura per al desenvolupament (nacional, ai las!) de la societat? De veritat mereixem el que tenim?

Podeu llegir l'article sencer punxant la imatge. També ací.

Tipus mòbils 19 - Censura preventiva

"Quan semblava que el boom del “políticament correcte” estava superat, ara i adés tornen veus que ens recorden que la literatura (i l’art en general) ha de ser accessible al gran públic i allunyar-se de polèmiques fins esdevenir asèptica i innòcua, buida. Però no es pot reescriure la història a conveniència de les ments puritanes ni sota els paràmetres de la democràcia actual, perquè caurem en el ridícul, com quan es pretenia retirar de les llibreries, “per racista”, el còmic Tintín al Congo."

La censura aplicada a la nova edició de les novel·les més importants de Mark Twain als Estats Units mou a la reflexió a l'article "Censura preventiva", a L'informatiu d'avui.

Un hotel per als amants dels llibres

Si teniu previst anar (o tornar) a París i no sabeu en quin hotel allotjar-vos, la gent de Publishing Perspectives ens ho posa fàcil: Le Pavillon des Lettres. Situat ben a prop dels camps Elisis, compta amb vint-i-sis habitacions en homenatge a les lletres de l'alfabet francés, i cadascuna està dedicada a un escriptor, amb textos seus reproduïts a les parets. Bé, les tarifes no són aptes per a qualsevol butxaca, però si teniu un capritx...

Un llibre per salvar el món

Al pòrtic del web hi llegim una advertència: "La Terra està a punt de ser destruïda... fes alguna cosa!". Tot seguit se'ns presenten tres maneres distintes d'assassinar una persona per salvar el món: apunyalant-lo, ofegant-lo o electrocutant-lo. I cada diguem-ne "solució" té el seu vídeo il·lustratiu. Jo vaig triar (no em pregunteu per què) l'apunyalament, i açò és el que hi vaig trobar:

Bé, potser el màrqueting és un poc (només un poc) sensacionalista, però... caram, és que alguna cosa calia fer per cridar l'atenció sobre l'última novel·la de Salvador Macip, El joc de Déu, perquè s'ho val. Fixeu-vos com comença:

"El professor Fisk arriba al seu laboratori. Engega l'ordinador, entra el codi de seguretat per iniciar l'experiment de la jornada i destrueix la Terra."

Veritat que teniu curiositat per saber com continua? Jo en vaig tenir, i molta, quan vaig rebre la proposta de publicació del llibre, i vaig creure que, si a mi m'havia aconseguit encuriosir (primer), divertir (mentrimentres) i pensar (la història i el rerefons em voltaren molts dies al cap), és que aquell llibre tenia les qualitats de singularitat i d'oportunitat que hauríem d'exigir a qualsevol manuscrit que contribuïm a convertir en llibre. I, així, l'edició va començar feliçment a prendre forma.

Si voleu més motius per llegir-lo, ací en trobareu un decàleg complet. I en aquesta altra adreça, un tastet més llarg en PDF. Ara vindran dies molt seriosos, de feina i d'estrés... no us abelleix evadir-vos amb la lectura?

Collejeros

Un poc d'humor per amenitzar el dia de Reis?

Esborronador

Realment impacta assistir en directe a la mort de CNN+, un canal de notícies professional i rigorós com n'hi ha(via) poquíssims a l'abast de la TDT actual, tan buida, tan bufa. I és una burla despietada i indignant que el substituïsca un canal de 24 hores de Gran Hermano. És tan simbòlic i, alhora, tan real, que esborrona.

Tipus mòbils 18 - Un tresor a la paperera de reciclatge

La venda del llegat de l'agent Carmen Balcells al ministeri de Cultura ens porta a reflexionar sobre el patrimoni documental present i futur de l'edició valenciana:

"No sabem si algun editor o impressor tindrà encara en algun calaix, per posar uns quants exemples contemporanis, el manuscrit de Mor una vida, es trenca un amor; les galerades de No emprenyeu el comissari!; els fotolits de Crim de Germania; les correccions d’Els cucs de seda o la correspondència de la desapareguda editorial Gregal. De tot això hi havia (i potser n’hi ha encara, dispersa i esparsa) fitxes, còpies, cartes, fotografies... documentació escrita, al capdavall, que caldria amb urgència reunir i salvar de la desaparició (si no ha desaparegut ja)."

Aquest és el tema d'aquesta setmana a la columna Tipus mòbils de L'informatiu: "Un tresor a la paperera de reciclatge".

Medicina contra l'autoodi

Silvestre Vilaplana és notícia per la publicació simultània de dues obres que us recomanava en aquest apunt de fa uns dies: la biografia divulgadora Joanot Martorell, un cavaller sense fronteres, i la novel·la L'estany de foc (ho reitere: la novel·la d'autor valencià més reeixida de 2010).

La setmana passada vam presentar l'obra sobre Martorell en roda de premsa a la ciutat de València, i de la bona repercussió als mitjans d'aquell acte (Canal 9 inclosa) em quede amb l'entrevista de Jaume Barber a L'informatiu d'ahir. Sota el titular "Ens peguen moltes galtades, però continuem sent un país de resistents", se'ns acosta la personalitat de Silvestre, "un home senzill i modest, afable en el tracte i amb una paciència i una impertorbabilitat infinites", en encertada descripció del periodista, que rebla la definició com segueix: "darrere de la seua expressió eternament picardiosa s'amaga un home d'idees molt clares, medicina pura contra l'autoodi. Un home que no vol més glòria que aquella que li transmeten les paraules, de les que n'és un profund enamorat, i poder remetre-les al seu públic".

Us recomane la lectura de l'entrevista íntegra, i també, per descomptat, de les obres de Silvestre, l'escriptor protagonista de la portada de l'últim número de la revista de lletres L'illa. Mèrits no li'n falten!

Tipus mòbils 17 - L'anomalia de la independència

[Jorge Herralde al seu despatx. Fotografia via El Itacate.]

“La persistència de l’edició independent és una garantia de la llibertat de creació i d’expressió davant la censura del mercat, d’una banda, i també un estímul per a les vocacions en el sector editorial, una demostració que el futur no està tan cec o quadriculat com podríem témer.”

Amb aquesta contundència s'expressava Jorge Herralde a Opiniones mohicanas (Acantilado). Ara, pròxim a la jubilació i sense descendència, ha arribat a un acord amb l'editorial italiana Feltrinelli per vendre-li les accions pas a pas durant els pròxims cinc anys. Una transició meditada i moderada, que sembla fins i tot encertada, però que significa clarament una pèrdua de la independència de què ha gaudit al llarg dels 40 anys de funcionament.
Ara s'obri una etapa nova, plena d'interrogants però també d'oportunitats. Depenent de l'empenta i de la personalitat de l'editor que substituirà Herralde al capdavant d'Anagrama, així com del marge de confiança que li concedisquen els accionistes, els fruits per als lectors en seran uns o uns altres. I és que, com apuntem a l'article d'aquesta setmana al Tipus mòbils, "L'anomalia de la independència", el catàleg de les editorials, i molt especialment de les petites i/o independents, el configuren o modelen (encara) els editors. Quan ja no és així, potser parlem d'un altre tipus d'empresa.

Senior Service

Preparant l'article de dimarts a L'informatiu, repasse les notes de la lectura de Senior Service. Biografía de un editor, de Carlo Feltrinelli, publicada per Tusquets, i trobe aquesta frase, que em fa pensar molt:

"Hay momentos en los que el curso de los acontecimientos sigue una dirección equivocada y es técnicamente imposible invertir o modificar su sentido."

Amb el pessimisme d'aquesta sentència al damunt, continue llegint l'últim capítol i trobe aquest altre fragment:

"El padre es el padre y yo soy el hijo. Lo que ha quedado ha quedado. Sin nostalgia. Él me enseñó a quitarle las escamas al pescado y a asar la carne, a caminar por la nieve y a conducir deprisa, a considerar que no sólo hay peras o manzanas, sino también frutas que dan néctar en el desierto, a reconocer la historia del poeta que murió en su jaula y otras muchas cosas que todavía no sé, o forman parte del lenguaje secreto."

No hi ha dubte que aquestes afirmacions (com tot el llibre) parteixen d'una admiració profunda de Carlo per la feina del seu pare, un home ric però solidari amb els desfavorits. "Tú sabes que papá está del lado de los obreros, aunque tenga dinero, y, además, con ese dinero imprime y publica libros que defienden la causa de los obreros", li diu en una carta des de la clandestinitat.
Giangiacomo Feltrinelli va fundar als anys 50 del segle passat l'editorial Feltrinelli per a promoure el pensament d'esquerres. Va morir manipulant una bomba amb la qual pretenia deixar sense llum Milà. Ara, el seu fill Carlo, que continua amb molta empenta la nissaga familiar al capdavant d'una editorial de referència mundial, acaba de comprar Anagrama. El temps dirà si la decisió ha estat la correcta per a Herralde; del costat italià ningú discutirà que l'adquisició és un gran encert.

Tipus mòbils 16 - Amb l'escopeta carregada

El comunicat conjunt de 25 associacions per reclamar més recursos i sensibilitat en l'àmbit cultural valencià motiva l'article del Tipus mòbils d'aquesta setmana: "Amb l'escopeta carregada":

"El de la cultura és un sector estratègic que crea llocs de treball “sostenibles”, contribueix a dimensionar un territori i a cohesionar una societat, i té una capacitat d’aglutinació simbòlica i de reforçament identitari que no es poden obviar. I és per això últim que se li nega el pa i la sal. Si no, no s’entén que siga un sector encara orfe d’interlocució efectiva."

Fruit del cansament del sector amb la falta d'interlocució i de resposta a les peticions més elementals que facen viable el sector cultural autòcton són articles com el que publicava ahir Jaume Policarpo a Levante-EMV en contra de la decisió política de desvirtuar o carregar-se els premis de les arts escèniques. Hi deia coses com aquesta amb què conclou:

"De todos los cambios que ha sufrido este evento no ha habido ni uno solo de ellos que lo haya hecho crecer o mejorar, más bien lo contrario. Lo mismo que ha ocurrido con tantos proyectos, estructuras y organizaciones sometidas a la arbitrariedad y a la torpeza en la gestión de esta inquietante Directora General cuyos recelos y paranoias convierten todo aquello que pretende renovar en fatuas deformaciones de lo que una vez fueron, como en este caso, que ha convertido la gran fiesta del teatro y la danza en una reunión improvisada y marginal de apariencias, vanidades y desconfianzas."

Una contundència inusual en l'àmbit valencià que parteixen d'unes desavinences enormes en el sector teatral entre els creadors i els administradors públics.

L'absència

Avui s'acompleix un any de la mort d'Enric Solbes. Ha estat una absència estranya, perquè crec que no ha passat ni un sol dia des d'aleshores que no l'haja recordat amb enyorança, amb nostàlgia i amb admiració creixent. Des que vaig començar a treballar a Bromera, sempre he tingut alguna obra original d'Enric a la vista. Fins divendres passat, aquesta era la panoràmica que gaudia des de la meua cadira:

Aquest matí, però, m'han tornat a canviar d'ubicació. A diferència de la mudança anterior, ara no he omplit gàbies de reciclatge. Com Herta Müller, tot el que tenia, ho duia al damunt. Les vistes des del nou despatx són infinitament més asèptiques (per dir-ho finament): una paret buida, que em sembla inabastable i enorme, en el sentit figurat i en el real. Avui he notat, allà sol, més que mai, l'absència serena d'Enric, els seus consells còmplices, la seua mirada única.

L'homenatge íntim, que em plau compartir amb vosaltres, ha estat l'adquisició personal de Captiva, una de les últimes creacions d'Enric:

Benvingut a casa, Enric!

No dispareu contra l'editor

Enrique Murillo dedica aquest diumenge una columna d'opinió a El País sobre la figura de l'editor, i tracta de respondre a la pregunta que sovint sura sobre aquest ofici: "es pot saber què fa un editor?", i respon "sembla que es dedica als llibres, però no els escriu". És una bona síntesi, però no fa sinó ampliar el nombre d'interrogants. I aclareix:

"Básicamente, un editor es alguien que lee manuscritos, a veces de autores desconocidos. Alguien que los descarta por docenas (en ocasiones, todos nos equivocamos, incluso descarta cosas buenísimas), y por fin elige unos pocos originales, y los publica.
A la hora de elegir, un editor literario se decide a publicar cuando cree encontrar en un manuscrito visión, inteligencia. A veces rebaja ligeramente esa exigencia, pues si un editor se empeña en publicar solo libros excelsos, pero que no venden, acabará no publicando a nadie, porque tendrá que cerrar el negocio. Así que el editor elige un manuscrito y lo publica, en el sentido más fuerte de la palabra: lo hace público, batalla por conseguir para ese libro un lector, muchos lectores.
Y lo hace primero trabajando con el autor, ayudándole a mejorar su manuscrito. Utilizando luego el diseño gráfico, el catálogo, la promoción, luchando por conseguir que se escriban reseñas, que corra la voz."

Us convide a llegir l'article sencer, titulat "No disparen contra el editor", i aprofite la seua empenta per recomanar-vos l'obra de Silvestre Vilaplana, ara que coincideixen a les llibreries dues novetats seues de gran interés. D'una banda, la biografia il·lustrada Joanot Martorell, un cavaller sense fronteres que presentem demà dilluns a la premsa; de l'altra, l'apassionant novel·la L'estany de foc. D'entre les recomanacions que comencen a circular ja a la xarxa al voltant d'aquesta obra (la més reeixida d'autor valencià del 2010, sens dubte), destaque ací la de Martí Domínguez a Vilaweb i la de Manel Alonso al Pica'm: "Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.

Feu-vos un regal i no us la perdeu. Ah... i feu córrer la veu!

Tipus mòbils 15 - Comprensió lectora als barracons

"No hi ha dades del País Valencià, perquè les autoritats competents (és un dir) van decidir no participar en aquest estudi, potser perquè no quedaren en evidència les mancances de l’actual sistema educatiu valencià. Volen ser els primers en tot, però no per la cua. Formalment al·leguen que ja disposen de proves d’avaluació diagnòstiques pròpies amb les quals detectar les necessitats. El vertader drama és que, si saben en què fallen, no fan res per resoldre-ho. I les carències són tan evidents que les pot veure qualsevol, sense necessitat de cap informe." 

I tot seguit, fem una relació de les actuacions més urgents que demana a crits el nostre sistema educatiu. Al Tipus mòbils d'aquesta setmana parlem de l'informe PISA i les "no-dades" referides al País Valencià. L'article s'intitula "Comprensió lectora als barracons".

Música en valencià

Avui celebrem el dia de la música en valencià, una excusa extraordinària per omplir la xarxa de la millor música que tenim, la que malauradament no sona mai en la immensa majoria de les ràdios i televisions que tenim a l'abast al País Valencià.

Jo em quede amb aquest extraordinari lipdup de La Flama, un himne generacional d'Obrint Pas que en aquest format té una força il·lusionadora, emotiva i constructiva realment fantàstica.

Gaudiu de tot un poble en moviment!

Tipus mòbils 14 - Siguem moderns: tornem a la bíblia

"Mai en la història del llibre i la lectura s’havien viscut moments més dinàmics pel que fa a la manera de presentar els textos als lectors. El penúltim invent, però, no és digital sinó analògic (ara, del llibre en paper se’n diu “llibre analògic”...). Ens referim als librinos."

Els llibres electrònics i els librinos (format ben curiós) són el tema del Tipus mòbils d'aquesta setmana (la gent de L'informatiu no descansa): "Siguem moderns: tornem a la bíblia".