Connectats a la lectura

Article publicat en el dossier "Escola i família" a la revista Escola Catalana (punxeu la imatge per ampliar-la, o ací per accedir a l'edició digital).

Com si parlara un pot de Coca-Cola

Fa uns dies parlàvem de James Patterson. Permeteu-me que torne de nou (breument) sobre l'al·ludit. En aquest article de The Sydney Morning Herald s'hi relata una intervenció de l'autor nordamericà en una convenció de l'Associació de Màrqueting Directe. Allà, òbviament, no hi va exposar teories literàries, sinó que va parlar de publicitat televisiva, penetració de marca i de com els seus llibres són disposats en els punts de venda. La intervenció va impactar l'audiència, i el professor de Harvard John Deighton confessa:

"Mai abans havia vist un producte parlant. Era com escoltar un pot de Coca-Cola relatant com li agradaria que el comercialitzaren".

Si voleu conéixer més secrets de l'èxit d'aquest supervendes (com ara els test a què sotmeten entre una selecció de lectors els finals de les seues novel·les per decidir la que més agrada l'audiència), us convide a llegir l'article sencer. És molt clarificador. Inclou una puntadeta als editors (que alguna cosa faran, dic jo, perquè venga tants milions d'exemplars a l'any!): "Per què és aquesta persona Déu, més que, posem per cas, 20 lectors?".

Amén.

Xifres d'un altre món

[Diuen que James Patterson escriu sempre a mà. Així, no seria difícil saber si tots els seus manuscrits tenen la mateixa lletra...]

El món de l'edició viu una doble crisis: l'econòmica i la que implica un canvi de model de negoci. Però aquest periode d'inestabilitat no afecta tothom per igual. Fixeu-vos, si no, en el llistat que ha fet públic la revista Forbes: els 10 escriptors més ben pagats del món (tots anglosaxons, la majoria nordamericans) van guanyar un total de 270 milions de dòlars en l'últim any. Al llarg de la seua vida? No, només en els últims 12 mesos! Forbes comptabilitza els guanys dels autors derivats no només de la venda d'exemplars, sinó també dels drets de cinema, televisió i videojocs, entre altres.
Encapçala el top ten James Patterson (autor, recordem-ho, inèdit en català), qui ha guanyat 70 milions de dòlars en l'últim any. El cas d'aquest autor multimilionari és revelador de com funciona la indústria dels grans números als EUA: la tardor passada va signar un contracte per escriure 17 títols nous abans que acabe 2012. Bé, qui diu escriure diu signar, ja que el que ven ací (suposem) és el nom, més que no el contingut. Aquesta marató (ni Joyce!) té una compensació econòmica, és clar: 100 milions de dòlars. Diu la revista que un de cada 17 llibres que es compren als EUA té el nom de Patterson en la coberta.

Uf!

Stephenie Meyer, amb 100 milions d'exemplars venuts de la sèrie Crepuscle (que li han reportat 40 milions de dòlars), és la segona d'aquesta envejable llista. Stephen King és el tercer (34 milions de dòlars guanyats entre juny de 2009 i juny de 2010). La Corín Tellado americana, Daniel Steel, va guanyar 32 milions, i no ens ha d'estranyar si tenim en compte que cobra uns 7 milions de dòlars d'avançament de mitjana i que en els últims 12 mesos ha publicat 4 nous títols. Completen la relació Ken Follet (20 milions), Dean Koontz (18 milions), Janet Evanovich (16 milions de dòlars i unes vendes d'uns 20 milions d'exemplars anuals; la seua editorial durant els últims 15 anys, St Martin, no va voler pagar-li 50 milions de dòlars d'avançament i l'autora ha marxat a Ballantine), John Grisham (15 milions, i debutant en l'àmbit LIJ amb el seu últim llibre), Nichollas Sparks (15 milions; només d'adaptacions cinematogràfiques de les seues novel·les, que acostumen a funcionar bé en taquilla, acumula 300 milions de dòlars), i tanca J.K. Rowling, que encara ingressa 10 milions de dòlars tot i no haver publicat novetat.

Als EUA aquestes xifres (macroxifres) es coneixen, són públiques i s'esbomben perquè ajuden a mesurar el que per a ells significa l'èxit: tant vens, tant vals. No hi ha discussió. Com serien les xifres dels autors més ben retribuïts de la literatura catalana? Convindria elaborar aquest llistat? Tindria alguna utilitat? Com s'ho agafarien, els lectors potencials? En tot cas, seria possible confeccionar una relació semblant amb els nostres autors? Vull dir: algú podria arribar a conéixer aquests ingressos? Però jo em pregunte, també: fan falta, aquesta mena de llistats? En tot cas: qui creieu que és el nostre James Patterson...?

Un deu sobre deu

"Llegir Herta Müller crea una complexa addicció. Visitem un temps i un espai molt localitzats per arribar a sentiments del tot universals. No hi ha cap concessió a la diversió, és cert, però cada lectura d’aquesta escriptora ajuda a veure el món amb uns ulls diferents. Potser menys compassius i innocents, potser més combatius i desperts."

Així s'expressa Elena Aranda en el comentari d'En terres baixes al seu bloc Sobre Llibres. De la seua banda, Gemma Casamajó li posa a Tot el que tinc, ho duc al damunt la màxima puntuació en la secció literària del Time Out. La ressenya és, com la novel·la mateixa (ací trobareu més crítiques i comentaris de lectors), espectacular:

"Planta creu i planta cara. Això és el que fa, precisament, Herta Müller (Nitzkydorf, 1953) en la darrera gran novel·la, que és un deu sobre deu. [...] Piquem de mans, elogiem i festegem la publicació de les obres de Herta Müller i d’aquesta en particular, una novel·la d’un lirisme gèlid que, a la menuda i fil per randa, obre una ferida profunda i ens permet conèixer-la."

Uns elogis de veritat ben merescuts. No us podeu perdre aquesta autora immensa!

Finestres inspiradores

Fa uns dies, Salvador Macip ens mostrava la panoràmica que contempla des del seu despatx (imatge de dalt). Inspiradora, veritat? En aquesta mateixa línia, The Guardian ha encetat la sèrie d'articles "Windows on the World", que recull el testimoni d'autors que narren en primera persona quines vistes tenen des dels llocs on escriuen. Orhan Pamuk ha estat la primera veu convidada, i la veritat és que el que s'hi troba quan alça la vista del full d'escriptura és espectacular: a l'esquerra, Àsia; al bell mig, el Bòsfor; i a la dreta el Corn d'Or i la Ciutat Vella, seu de la diastia otomana durant segles. I confessa:

"De vegades afirme amb orgull que vaig escriure una novel·la històrica, Em dic Vermell, ambientada en un espai que tinc sempre al davant. A la pregunta més freqüent que em fan convidats i periodistes que em visiten ("No et distrau, aquesta vista meravellosa?"), la meua resposta és que no."

[La panoràmica de Pamuk vista per Matteo Pericoli]

Què contemplen els nostres escriptors i il·lustradors des dels seus espais de creació? Fóra interessant que ens ho contaren!

Una divertida ecoteologia

El suplement Babelia d'aquesta setmana inclou una ressenya de L'any del diluvi de Margaret Atwood (bé, de l'edició en castellà només, perquè ja sabem que les llengües "perifèriques" són prescindibles per a alguns mitjans...). Nuria Barrios afirma que aquesta novel·la és "una distopía satírica, tan ingeniosa como inquietante. Lo que te cuento te divertirá, parece decir la autora, pero presta atención, pues puede suceder pronto o quizá ha sucedido ya". I conclou:

"La novela de Atwood no es una historia alegre, aunque sí irónica, inteligente y, a pesar de la violencia que describe, divertida. La sátira siempre ha sido uno de los puntos fuertes de la escritora canadiense. [...] El desolador futuro que inventa Atwood proyecta una imagen posible del desolador futuro que dibuja nuestra realidad. Mientras lees El año del diluvio te oyes reír, pero el sonido de la risa recuerda demasiado a la hilaridad nerviosa que provoca el miedo."

Una bona recomanació per a aquest estiu, per reflexionar (amb un somriure als llavis) sobre l'ecologia, el fanatisme religiós, els avanços científics i, en definitiva, sobre el futur que estem llaurant (o consentint) ara mateix. Una excel·lent oportunitat per a descobrir (o redescobrir o refermar, si en sou ja addictes) la capacitat de fabulació d'una de les grans narradores del nostre temps (a qui, per cert, podeu seguir al seu bloc o al Twitter, on s'hi mostra molt activa).

Els 'Alfreds' d'aquest país

L'article d'El País "Ni todo vampiros ni solo Quijote" fa un repàs al tema de les lectures prescriptives a l'ensenyament secundari i el batxillerat, així com a les lectures LIJ preferides pels joves. Hi trobem sentències tan assenyades en mà de la periodista, Inmaculada de la Fuente, com ara aquestes:

• "A los 12 0 los 14 años un libro puede paladearse como un helado."
• "Los libros que prenden en la adolescencia son un señuelo para lecturas futuras."
• "Cada generación tiene unos mitos."
• "Unos [mites, personatges] nutren su imaginario de héroes, sueños e imágenes. Otros ayudan a entender el mundo."
• "No es cierto que adolescentes y jóvenes lean poco."

Algunes d'aquestes idees les apuntàvem també a Llegir per a créixer, i cal repetir-les i insistir-hi perquè, malgrat que semblen òbvies, sovint les obviem: els joves poden gaudir de la lectura; l'adolescència marca el punt d'inflexió en el procés lector; els títols que ens entusiasmaren a nosaltres de joves no tenen per què connectar amb els joves d'ara; i mai insistirem prou en l'evidència que els joves sí que llegeixen (ni que siga per obligació): els que menys llegim som els adults (especialment si ens fixem en les dades de lectura en català; la diferència entre infants i joves i adults és abismal).

Què escriuen els autors, què oferim els editors, què selecciona el professorat, què decideix escollir lliurement l'adolescent... Aquestes són algunes claus per fomentar la lectura. L'especialista Pedro Cerrillo apunta el moll de l'os: "No basta con que el libro desarrolle una temática juvenil. Tiene que tener calidad".

Cerrillo aposta per consensuar un "cànon LIJ" per al món de l'ensenyament. Discrepe. Preferisc confiar en la capacitat seductora del professorat per adequar el nivell de les lectures a les capacitats, el ritme, els gustos, les actituds i aptituds de cada alumne tractat de manera individual i única. Jo vaig tenir la gran sort de comptar amb un professor extraordinari a l'institut, Alfred Aranda, que em va saber guiar amb vertadera mestria per la selva de possibilitats que ofereix el món del llibre, fins el punt de canviar-me la vida (lectora i professional). Per sort (i si el conseller forense no es carrega també això), tenim molts Alfreds en aquest país!

Cosmopolitisme transfronterer

Dimarts parlàvem sobre la renúncia lingüística dels escriptors valencians al segle XVI (recuperada la llengua per part dels escriptors, en el segle XXI és als polítics que ens governen que hem de denunciar per ingrats a la pàtria). Combatim la sopor estival amb més articles polèmics. El País s'ha fet ressò d'una ajuda de 495.000€ concedida per la Generalitat de Catalunya a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) sense concurs (ací teniu la versió reduïda i, ací, una altra de més completa). Diuen que el conseller de Turisme, Josep Huguet, la va justificar qualificant-la com a "cosmopolitisme transfronterer".

A mi no em sembla bé ni malament, que ja va bé que algú hi pose calés en temes culturals i lingüístics, ho faça qui ho faça, en aquest territori tan pobre en recursos econòmics per a aquestes qüestions. Ara bé, com afirma Diego Gómez a la notícia, potser ha arribat l'hora d'adonar-se que, després de tant de temps, ACPV no ha sabut extendre la seua tasca ni esdevenir referent per aglutinar entitats i associacions complementàries que treballen en la mateixa línia i crear, així, un teixit social que donara resposta a les agressions lingüístiques i culturals que estem patint amb el PP.

Precisament avui, Paco Cerdà (què faríem sense ell, al Levante!) informa que la gran manifestació unitària que havia previst Escola Valenciana per denunciar massivament la política lingüística dinamitadora (que no dinamitzadora!) de la Generalitat Valenciana no es podrà fer perquè ACPV no hi dóna suport. No tinc més dades que les que aporta la notícia del diari, així que (com que em costa creure que tanta ceguesa siga possible) no faré més judicis de valor, de moment, i només expresse el meu desig que aquesta manifestació prevista es puga convocar finalment i que hi acudim en bloc. Estem (estan) a temps de repensar-s'ho els uns i els altres (i els de més enllà, que subvencionen).

Ens sobren els motius, i hem de continuar construint plegats, malgrat tot.

'Ingrats a la pàtria on sou nats'

"En 1561, el editor valenciano Onofre Almudéver acusará a sus compatriotas valencianos de ser 'ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats' por la renuncia de los escritores a usar la lengua autóctona."

Interessant article de Paco Cerdà avui a Levante-EMV, titulat "500 años de desprecio al valenciano".

La connexió valenciana amb Herta Müller

Quan Orhan Pamuk va guanyar el Nobel en 2006, a Bromera teníem embastades les negociacions, que en aquell moment es reduïen a l’edició d’Istanbul, ciutat i records. Però el guardó, que va arribar més aviat del que molts sospitàvem, va allargar, dificultar i enrarir el procés: en totes les travesses dels mitjans es donava per segura la contractació de Pamuk en alguna de les editorials que ja comptaven amb algun títol seu en catàleg. La lògica apunta en una direcció, però la negociació pot marcar un camí distint, com va ser el cas.

Des que, el novembre passat, Bromera anunciara que havia contractat els drets de traducció de l’obra de Herta Müller, en les (poques) entrevistes que m’han demanat i en les (moltes) converses que he mantingut amb amics i coneguts del món de les lletres ha sorgit una pregunta: “I com aconseguíreu els drets de la premi Nobel?”. Més que una reposta, regalava un somriure, conscient que això mateix no li ho demanarien a un editor d’un gran grup. Però per a alguns encara resulta desconcertant que una editorial independent i (ai, las!) valenciana publique segons quins autors. Que hi farem, hi ha ments obtuses.

En l'article que publicava dijous passat al Quadern d'El País (el podeu llegir punjant a la imatge de l'esquerra) passem del somriure a les paraules: com va ser aquell procés?

Apocalipsi 2.0

A l'últim número de la revista Caràcters hi trobareu aquest article, "Apocalipsi 2.0" sobre el llibre electrònic i efectes col·laterals. (Punxeu a la imatge per ampliar-la.)

Al voltant d'aquesta qüestió, Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez publicaven un apunt de gran interés en el seu fabulós bloc Paradigma libro. Hi llegim:

"Hoy por hoy, no existe mercado del libro electrónico, no porque no haya dispositivos, sino porque no existe una necesidad evidente y suficiente en la sociedad. Dejémonos de demagogias: en la actualidad, el mercado español del ebook (o libro electrónico) es un mercado ficticio, ni siquiera emergente."

Es pot dir més alt, però, francament, no més clar.

L'illa 55

Enguany hem avançat la revista de lletres L'illa de tardor a l'estiu. Així, el número 55 ha eixit al mes de juny, quan normalment arribava cap a finals de setembre. El motiu ha estat, fonamentalment, participar els més de 40.000 subscriptors d'aquesta publicació del llançament de la nova novel·la de Magaret Atwood, a qui dediquem la portada. L'any del diluvi és una novel·la torrencial d'una escriptora que s'incorpora al catàleg de Bromera amb tots els honors.

El dossier l'hem dedicat a la relació entre literatura i ensenyament, un tema que no és nou per a L'illa però que convé revisitar periòdicament.
Per cert que aquest és el primer número de la revista que podeu trobar en flash al renovat web de l'editorial, un format que, confiem, us resultarà més còmode per llegir en la pantalla.

Amb Herta Müller a Madrid (I)

Entre unes coses i altres, no hem comentat encara en aquest TaC la visita de Herta Müller a Madrid, ni el sopar compartit ara fa tot just una setmana. Promet parlar-ne. Ara, però, em plau compartir ací aquest vídeo de Cuatro amb la notícia de la roda de premsa. Com veureu, és més o menys la peça informativa que hauria d'haver fet la televisió valenciana si aquest fóra un país normal amb mitjans públics normals. Però tenim el que tenim i ni tan sols es van dignar a anar-hi a l'acte. I és que m'ha sorprés (gratament, no cal dir-ho) la rellevància de l'edició en català en un mitjà (ehem) "nacional".
Més informació sobre la repercusió mediàtica de la visita, en aquest enllaç.

Facturadors i editors

Continue esporgant el poc que he salvat de la pira i trobe un altre retall que en el seu dia em va semblar interessant i ara em sembla premonitori. S'intitula "Facturadors i editors", i el signava Ricard Biel per a Benzina. Començava així:

"Avui dia hi segueixen havent moltes editorials, i tanmateix hi ha pocs editors. I ara que cap editor a l'atur no es pensi que per aquesta raó li serà fàcil trobar feina. Perquè les editorials no busquen editors sinó facturadors, i no pas de llibres, i encara menys de literatura, que per això ja hi ha els distribuïdors. No, el que realment busquen són facturadors de calés, i punt final.

I, més endavant, continuava així:

"El facturador editorial és, a tot estirar, un semianalfabet amb ínfules que es considera a si mateix, avalat i per tant inflat per la dinàmica prepotent del gremi, l'amo d'un esclau, l'autor, a qui en general considera una tifa a qui ha d'aguantar amb un somriure més o menys ampli en funció de la facturació que li proporcioni."

Un article redó, una veu narrativa amb força, la de Ricard.

Com s'aprén l'ofici d'editar?

Martín Gómez destaca al bloc [el ojo fisgón] un fragment del llibre de Kurt Wolff que us recomanava fa uns dies. Tracta sobre les (hipotètiques) qualitats o virtuts que ha de tenir un editor per fer bé la seua feina. Us el recomane. El trobareu en aquest enllaç.

L’intervencionisme (i els disbarats) dels 'alts executius'

Em declare de nou fan de la secció “La pantonera” de Time Out Barcelona. Aquesta setmana, la columna se centra en la injustícia que suposa parlar sistemàticament bé de l’edició independent només pel fet de ser-ho i, a canvi, criticar els grups editorials per ser conglomerats i poderosos. Entone el mea culpa i faig examen de consciència i contricció dels pecats (es deia així, no?), perquè el ben cert és que també en els segells petits o modestos hi ha gestió deficient o males pràctiques, o de tot un poc. Maria Prats posa com a exemple a la seua secció el poc marge de decisió que tenen els editors del grup RBA:

“Existeixen diversos models de gestió dels grups editorials. Sobta que els més grans (i amb pitjor fama) siguin tan poc intervencionistes: editorials com Planeta o Santillana són escrupolosament respectuoses amb la feina de l’editor. En canvi, i pel que diuen, RBA és diferent i molt intervencionista. Els alts executius del grup (que eren editors als anys vuitanta) entren en la línia editorial i provoquen molts canvis i molt sovint. Aquesta línia és contrària d’una bona política editorial. Un dels editors de RBA diu que va ser més feliç quan va entendre que els suggeriments dels caps eren ordres directes, encara que fossin disbarats. Si el que es diu a dins del sector és veritat, és molt difícil treballar a RBA llibres. Gairebé cada setmana canvien les ordres i el rumb. Vaja, un lloc per desenvolupar-hi una bona feina.”

Lliçó del dia (i són dies de moltes lliçons): a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. O, dit d'una altra manera (el nostre refranyer és generós): de joseps, joans i ases n'hi ha per totes les cases.

Desitjos i esperances dels editors

"En el centro de los deseos y esperanzas de todo editor sigue realmente presente un ideal y un objetivo: ganarse (y conservar) a los mejores autores contemporáneos de su país y, a ser posible, también de otros países."

Extret del llibre Autores, libros, aventuras. Observaciones y recuerdos de un editor, de Kurt Wolff, de lectura intermitent aquests dies (destacarem ací més consells). Encara hem d'aprendre molt dels mestres!

Tot el que tinc, ho duc al damunt

Estic d'enhorabona: les últimes setmanes només llig bons llibres!

Us recomanava Fin fa uns dies, i mentre vaig assaborint a poc a poc La última noche en Twisted River, cortesia dels bons amics de Tusquets (ha tornat el Gran Irving!), tinc entre mans un parell d'originals d'aquells que fan goig (un més que l'altre, tot s'ha de dir) i he devorat el que diuen que és (i m'ho crec) el millor llibre d'una de les millors troballes dels últims temps: Herta Müller.

Els qui esteu connectats amb aquest Tirant mitjançant el Facebook ja heu pogut conéixer algunes de les frases o fragments que he subratllat durant la lectura i que hi he compartit amb goig creixent. Dilluns que ve presentem Tot el que tinc, ho duc al damunt en companyia de l'autora al Goethe Institut de Madrid. La nit abans hi haurà sopar d'editors, i alguna coseta contarem en aquest bloc. Ara, però, m'agradaria que llegíreu aquest breu fragment de les primeres pàgines (punxeu la imatge per engrandir-la), que demostren l'encert de l'Acadèmia sueca:

Si en voleu més, ací trobareu algunes pàgines extra. I si encara necessiteu més proves (en calen?), no us perdeu el capítol "El crim del pa". Magistral.

Neteja (2)

[Il·lustració: Fernando Vicente, reproduïda a la portada d'El Malpensante que citem.]

Aquest matí he tornat a fer neteja al despatx que he ocupat els últims mesos. La baieta té efectes terapèutics. De nou, com la vegada anterior fa un parell d'anys (i sembla que han passat segles!), he llançat a la gàbia del reciclatge diverses caixes de papers i catàlegs acumulats. D'entre el que em ve de gust conservar he salvat un article de l'editor Michael Kandel titulat precisament "Ser un editor", publicat en El Malpensante a finals de 2008. El text em ve com anell al dit en aquesta conjuntura de replantejaments. Entre altres, hi llegim:

"Las opiniones de los editores usualmente no son más sabias que aquellas de los choferes de bus."
"Las editoriales deben publicar, no se pueden quedar sentadas y esperar a que aparezca una joya: debe haber un flujo constante de producción."
"No he observado una relación clara de causa-efecto entre el descubrimiento de joyas y la permanencia en el trabajo."
"Decir que el editor es quien adquiere el libro es una síntesis: el editor es el perro de cacería y la editorial el cazador con la escopeta."

I aquesta sentència, que és definitiva:

"Pregunto: ¿por qué los editores vienen y van con tanta frecuencia si son tan importantes y poseen un talento tan invaluable? Respuesta: a los ojos de la editorial, para ser editor no se necesita habilidad. Cualquiera puede serlo."

I així ens va (als editors, vull dir).

Anècdotes de llibreters al Facebook

Qui encara pense que al Facebook no s'hi tracten temes seriosos és que no coneix el grup que ens recomana el bloc Ediciona.com: "Libreros que ocultan información depués de haber sido maltratados". Un bloc en què llibreters de tot arreu comparteixen anècdotes divertides que els han ocorregut en el seu contacte amb el públic (de vegades no tan lector com caldria suposar). Us en recomane la visita per superar l'estrés quotidià (i penseu que l'explicació al vostre estrés és més senzilla del que potser mai havíeu imaginat!).
Ací en teniu un tastet:

• Señora intimidando con la lista de las obras completas de Danielle Steel. Empiezo a mirar una por una y le voy explicando si se pueden pedir o no. Al llegar a una publicada por Emecé Argentina le digo: "Uy, está es un poco difícil, es una editorial argentina...", y salta sin dejarme acabar: "¿Qué quieres decirme, que no la voy a entender?"
• Viene una señora: ¿le puedo preguntar por unos libros?, si claro, veo que saca como una una lista (horror) y con la esperanza de que no sean de mí sección le pregunto: ¿los libros, de qué materia son?; me mira y con cara de pánico me dice: ¿DE PAPEL?....
• Esta tarde suena el teléfono y la persona que llama dice: oye, como ahí tenéis muchos diccionarios, ¿me puedes mirar en uno el significado de una palabra?...
• Uff hoy en vez de "El violinista de Mauthausen" me han pedido el músico de Matusalén... madre mía, qué mal está el patio.
• Perdona, ¿la sobrecubierta del libro la editan los mismos que editan el libro?,es que esta es muy fea...
• ¿Estás segura de que el libro de bolsillo y el normal traen lo mismo?, ¿no estará resumido?
• Esto de 2ª edición...¿que hay 1ª parte?

I així moltíssimes anècdotes més! Mireu, mireu.