Llegir en Valencià - Spot 1

Edicions de 1984

Crec que no és només una percepció meua, sinó un fet contrastable: Edicions de 1984 està de moda.

D'un temps ençà, especialment des de l'associació amb Club Editor i, posteriorment, amb els dos finalistes al premi Llibreter i els èxits de Magris i Onfray, se'n parla (i bé) a tot arreu. Me n'alegre: és la prova fefaent que el treball ben fet, el que sorgeix de la iniciativa, la convicció i la tenacitat, té premi. I que, malgrat tot, hi ha un espai per a l'edició independent (també dita "petita") de qualitat.
Montserrat Serra entrevistava fa uns dies Josep Cots, editor de 1984, i Josep, com de costum, deia coses ben sensates. Com ara que a Catalunya tampoc es lliguen els gossos amb llonganisses i que el 78% dels llibres que es venen són en castellà. L'editor apuntava tres motius: la inèrcia dels lectors, la falta de suport dels mitjans de comunicació i (alerta!) la falta d'oferta. Com?, direu, si tothom diu que es publica massa. Sí, però no:

"Si entres en una llibreria trobaràs 100 llibres traduïts al castellà per deu traduïts al català. Doncs en falten 90. [...] Des del departament de Cultura ara diuen que sobretot cal la promoció. És cert, però amb promoció i prou no es resolen certes mancances. Els llibres que no surten en català, com els promocionaràs?"

I té raó. On és, per exemple, l'assaig traduït? I el teatre? I la poesia? I els llibres de viatges? I tants i tants narradors (alguns ben consagrats) encara inèdits en català?

Projecte Aventura

Per complementar d'alguna manera el tema de l'apunt anterior, i com que de vegades costa molt d'explicar el treball d'autoria i de producció que hi ha darrere de cada nou llibre de text, em faig ressò del vídeo (ací la primera part, i ací, la segona) que ha divulgat el departament de llibre de text de Bromera per a presentar el "Projecte Aventura", els nous llibres de Primària en els que han estat treballant durant molts i molts mesos.

Comparativa 5

Recordeu que fa uns dies parlàvem sobre el sistema de gratuïtat del llibre de text adoptat per la Generalitat Valenciana? Recordeu que deia que tenia l'aprovació unànime de les parts implicades? Recordeu que recordava que els socialistes d'ací no tenien (encara!) un sistema clar de gratuïtat? Doncs mireu allà: la Generalitat de Catalunya, amb un departament d'Educació encapçalat per un socialista, opta pel sistema de reutilització.
Diuen (i potser s'ho creuen, vés a saber) que amb aquest mètode impulsen la cohesió social i que garanteixen "la igualtat d'oportunitats en el marc d'un sistema educatiu de qualitat". Igualtat amb els qui tenen recursos per comprar als seus fills llibres nous i estalviar-se d'usar els ratllats i rebregats de cursos anteriors, per exemple? Però fixeu-vos: mentre el govern valencià destinarà 11 milions d'euros per als llibres del primer cicle de Primària, el català farà la festa (per a Primària i ESO) amb poc més de 6 milions. La pela és la pela!

El príncep xiquet

Faig un volt per algunes grans llibreries de València ciutat i constate amb desesperació, una vegada més, la invisibilitat (i en molts casos, la cruel inexistència) de llibre en català, si més no, mínimament visible i/o "trobable".
Quan la meua temperatura interior ha pujat quatre o cinc graus, entropesse i ensopego (les dues coses alhora) amb açò que teniu a l'esquerra: El Petit Príncep en una "nova edició en valencià". Ben sorprés, fullege i refullege el llibre i comprove que és una edició plenament normativa, amb totes les "particularitats" que vulguem. La publica Entuarea, una empresa que fa revistes magnètiques (?). No entenc res.
Les "explicacions" les trobe avui a la premsa. I diuen que també n'hi ha una versió "extremenya". Ah...

Més blocs

Aprofitant la petició de Jesús M. Tibau en el comentari a l'apunt anterior, revise el blogroll d'aquesta bitàcola i inicie una certa renovació per afegir alguns dels blocs que visite regularment i llevar-ne algun que ha deixat d'estar actiu. Entre els nous, destaque, a més de Tens un racó..., el dels escriptors Toni Sala i Ramon Erra, suplements literaris d'alguns països del nostre entorn i hiperblocs utilíssims com Catablocs i Bloc de Lletres. Els trobareu a la barra de la dreta.

Llegir en valencià els nostres clàssics

Està comprovat que les iniciatives que no tenen continuïtat serveixen de ben poc. Treballar en el llarg termini, en canvi, acostuma a donar millors resultats. És per això que la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura reedita enguany la campanya "Llegir en valencià", que vam comentar en aquest bloc a bastament l'estiu passat.

En aquesta ocasió, ofereix una aproximació als clàssics valencians. Demà comença la campanya publicitària als diaris, i es passarà, per RTVV i per una vintena més d'emissores d'abast local i comarcal, l'espot de televisió i la falca radiofònica que ha preparat l'equip de la sèrie Maniàtics. Avui us avancem l'enllaç amb la web de la campanya. N'anirem parlant.

Doncs sí que estem "bons"

Mentre l'esquerra valenciana continua estupefacta pels mals resultats de les eleccions, el PP va governant. Avui s'ha materialitzat una promesa electoral que exemplifica, en part, alguns dels motius de l'èxit/derrota (depén dels ulls) electoral: descol·locar el contrari, deixar-lo sense discurs. El PP va prometre la gratuïtat dels llibres de text mitjançant el sistema de bons llibre i tothom, des dels pares i mares fins el malmés sector del llibre, van (vam) aplaudir la iniciativa. Avui, abans i tot que comence la pròxima legislatura, es publica al DOCV l'ordre que ho fa efectiu, amb una dotació econòmica d'11 milions d'euros.

L'acord beneficiarà, ja en el curs 2007-2008, els alumnes de primer cicle de Primària. Una mesura social que posa en marxa la dreta (per això, tots aquests milions els gestionarà una empresa privada) i que descol·loca l'esquerra. I el PSPV, quin model de gratuïtat de llibre de text tenia? Jo no ho he sabut mai ni l'he trobat al programa. I el Compromís?

I això, pense jo, no pot ser. Però és.

Receptes per a publicar... a França

Lire ha publicat Comment se faire éditer 2007, una guia amb adreces de les editorials, premis literaris, estadístiques de l'edició, etc. que inclou també consells d'alguns editors als escriptors novells que volen publicar per primera vegada.

Guy Birenbaum, director (fins d'ací a ben poc) de l'editorial Privé i blocaire també, recomana insistència, informar-se abans d'on s'envia el manuscrit (sembla mentida, però ben pocs ho fan, i si no veieu, veieu) i continuar tocant portes si falla la primera, no desanimar-se en definitiva. D'una forma bastant ingènua recomana als autors que, en la seua insistència, visiten les editorials on volen publicar per "impregnar-se de l'atmosfera i conéixer la gent que hi treballa". No sé com funcionen les coses a França, però ací us assegure que són diferents.

De la seua banda, Anne Carrière, directora d'una editorial homònima (amb perdó), es mostra més punyent: "El primer consell que m'agradaria donar als joves autors és que deixen de confiar les seues misèries a la ploma. Tres quartes parts dels originals que rep són psicoteràpies, no novel·les. I, francament, els seus petits problemes personals no interessen ningú." Glups! Segons apunta, amb bona part de raó, una persona que envia un manuscrit no escriu per a ella mateixa... si no, no procuraria editar! I conclou: "Sobretot no pense que la seua vida va a cambiar pel fet de publicar: seria ben estrany que poguera viure dels seus escrits." I això, amics i amigues, a França, terra de la grandeur i Sarkozy...

El nou Updike

En pocs dies arribarà a les llibreries la novel·la número 22 de John Updike, Terrorista, que, tal i com avançàrem ací fa temps, publiquen simultàniament Bromera, Tusquets i Xerais. Al fil d'aquest esdeveniment, i obviant (com sempre) les edicions "perifèriques", El Cultural publica un avançament de les primeres pàgines del llibre i una entrevista amb l'autor nord-americà. Algunes de les reflexions sobre la literatura i l'escriptura que hi podem llegir:

"El auge último del término ficción literaria me inquieta porque implica que hay una ficción dirigida a los entendidos de la literatura del mismo modo que hay una poesía dirigida a un público limitado y especial. Y lo que yo quiero escribir es ficción, lisa y llanamente."

"Por alguna razón, hoy el escritor no es escuchado, aunque lo suyo es decir cosas interesantes sobre tu país."

"La literatura produce modelos de seres humanos vivos que no tienen por qué estar de acuerdo con nosotros y pueden incluso ser nuestros enemigos."

Ja hi ha un projecte de pel·lícula en marxa per a l'obra d'Updike amb més èxit comercial dels últims temps. Una novel·la que The New York Times va destacar com un dels títols més remarcables de 2006. No la deixeu escapar.

L'orgull de ser escriptor

Orhan Pamuk és un enamorat del que, després de 33 anys escrivint, anomena amb orgull el seu ofici. “Resulta ingenu confessar-ho, però m’agrada escriure: ser un escriptor professional legitima els teus somnis, et permet executar-los i mostrar-los a la resta amb orgull”, confessa a The Guardian.

En aquesta interessant entrevista, Pamuk repassa els seus inicis i la recerca d’una veu pròpia, que va trobar llegint Borges i Calvino. Hi descriu també la minuciositat amb què planifica cada detall dels seus llibres abans d’iniciar-ne l’escriptura i l’alliberament que ha significat per a ell la concessió del Nobel, ja que, com ens diu el periodista, la pressió dels mitjans sobre l’autor perquè comente temes polítics ha disminuït des d’aleshores. No obstant això, reconeix estar cansat de contestar sempre les mateixes preguntes (Per què hi ha tants colors en els títols dels seus llibres? Per què va deixar de voler ser pintor?), i explica una vegada més els motius la seua “fugida” de Turquia:

“Sóc feliç quan estic a la meua taula treballant. En aquest món de ficció em trobe com un nen petit. Quan sent que he perdut el nen que tinc dins meu a causa de pressions polítiques... aleshores he de buscar una certa distància, he d’anar a algun lloc on puga retrobar aquest nen. Potser per això me’n vaig anar als Estats Units en febrer.”

Ara Pamuk s’ha incorporat amb força a la inevitable “vida pública” d’un Nobel. L’entrevista s’ha fet al Hay Festival, on va acudir després de participar en el jurat del festival de cinema de Cannes.

El llibre del segle XX

The Guardian, diari entusiasta d'enquestes i llistes diverses, acaba de fer públic el resultat d'una "consulta popular" (una més) sobre l'obra literària més representativa del segle XX. Segons sembla, la paranoia, la propaganda i l'estat de guerra perpètua són els trets que millor defineixen l'esperit del segle passat, ja que la novel·la "guanyadora", amb el 22% dels vots, ha estat 1984, de George Orwell. El llistat dels finalistes és ben divers, i inclou des d'El vigilant en el camp de sègol, de JD Salinger, fins El diari de Bridget Jones, de Helen Fielding.

El poble ha parlat.

La matèria de l’esperit

Llegir i escoltar Jaume Cabré és sempre un plaer. La matèria de l’esperit, publicada per Proa a la col·lecció “La Mirada” et permet fer les dues coses simultàniament. En aquest llibre, d’una gran amenitat expositiva (“un llibre exquisit, un al·legat a favor de la bona literatura”, clama amb encert el text de la coberta), Cabré reflexiona sobre la lectura literària. I ens deixa pensaments com aquests:

"Llegir, sovint, és ordenar humanament les passions i les emocions, és ser-ne conscient; és salvar-se del caos.”
“El lector il·lumina la feina de l’escriptor; o, dit d’una altra manera, fins que el text no és llegit, no s’acompleix, no es completa el cicle de l’escriptura.”
“Qualsevol biblioteca, per més modesta que sigui, té la tendència a convertir-se en una representació del món.”
“Qui temi retrobar-se, que no rellegeixi cap text perquè es pot endur un bon disgust.”

La catosfera, un poc més freda 4

Avui Oriol Soler anuncia que en breu tancarà el seu bloc Núvol vermell, un espai des d'on ens informava dels anhels i les conquestes del grup cooperatiu Cultura 03. En un moment en què campa el desànim (si més no, al País Valencià i per motius "extraeditorials"), els seus consells optimistes i il·lusionants es trobaran a faltar, perquè resultaven encoratjadors i revulsius. Però és una renúncia momentània: afortunadament, tornarà.

Lleonard Muntaner Editor

A l'últim número de la revista Caràcters hi trobem una breu entrevista amb Lleonard Muntaner, que explica les experiències prèvies com a editor abans de fundar, el 1994, aquest segell que duu el seu nom i que compta ara amb 320 entrades a la base de l'ISBN. Van començar publicant obres de temàtica bàsicament local i, des de fa uns quatre anys, van iniciar un gir al catàleg per ampliar mercat, i esmenta les dues premisses bàsiques d'aquesta estratègia:

"Érem conscients que per aconseguir-ho havíem d'editar títols mínimament exportables a la resta del mercat dels Països Catalans. També havíem de fer front a l'assignatura sempre pendent d'aconseguir tenir una bona distribució."

Selecció adequada i bona distribució, aquesta és la recepta. L'editor es mostra optimista en aquesta era després del Conglomerat Català (any 1 dCC):

"Les grans editorials estan molt subjectes a editar títols que els permetin assolir els guanys que han predeterminat. Això no els permetrà atendre un públic que continuarà demandant autors i obres que habiten en els marges del gran negoci editorial. Estic convençut que tota aquesta concentració farà que durant els anys vinents es multipliqui el nombre de petits editors vocacionals."

Tant de bo!

Cultura 21

Acaba de nàixer un nou diari digital: Cultura21.cat, dedicat íntegrament a la informació i la reflexió de l'àmbit cultural. És una molt grata notícia, més encara quan la iniciativa parteix dels mateixos professionals que han impulsat projectes rigorosos i de qualitat com són Comunicació21.com o la revista Benzina.
Cultura 21 naix amb voluntat d'interactuar amb els lectors, per això obrin un servei de blocs propi i els articles i entrevistes estan oberts als comentaris dels internautes. Segons informen els promotors, semestralment publicaran una revista en format paper amb continguts complementares a la versió digital.
Benvinguts i per molts anys!

Frankfurt, l'escapada

Continue suggerint propostes d'evasió: ara ens n'anem a Alemanya. I és que Vilaweb Lletres, de la mà de Montse Serra, ha iniciat una sèrie d'entrevistes amb editors per copsar la seua opinió sobre la cita omnipresent abans que, el dia 13, coneguem el programa oficial definitiu. Ahir començava amb Joaquim Palau, d'RBA-La Magrana; avui li toca el torn a un servidor en nom de Bromera. N'hi haurà molts més, no patiu.
Com que és un qüestionari, per a tots igual, s'hi poden resseguir semblances i divergències. De moment, una de grossa com a resposta a la pregunta següent:

"El nombre de traduccions aconseguides aquests dos darrers anys i les que vindran marcaran l'èxit de ser la cultura convidada?"
J.P.: "No, de cap manera".
J.C.: "Per als editors sí, totalment".

Si voleu, podem continuar la conversa ací. Jordi Ferré ja ha fet alguns comentaris al seu bloc.

La literatura és evasió

Tracte de desconnectar i no puc: no em lleve del cap la imatge triomfant de Lluís Motes a Canal 9 la nit electoral mentre a Tele 5 emetien "La que se avecina".
Llig una vegada i una altra als diaris que el que votàvem diumenge passat eren unes primàries de les “generals”, les (sembla) importants de veritat. Però jo el que realment tenia en la ment era com evitar passar més de dues hores a l’ambulatori (com l’última vegada) perquè em miren en dos minuts si tinc un constipat o una al·lèrgia, o que el meu fill puga accedir finalment a una plaça a l’escoleta pública del meu poble, de totes totes insuficient (13 places per a una població de 22.000 habitants i noséquants PAIS!).
La literatura és evasió, i per això prove amb els llibres. Des de diumenge n’he devorat dos d’aquells enquadernats i amb tapes (breus els dos) i estic acabant un original infantil força interessant. Desconnectar del món proporciona molt de temps. Ho recomane com a teràpia.
Vaig començar amb En la línia dels tres punts, que Pasqual Alapont ha publicat en la competència. Una adolescent de 12 anys, Virgínia, apassionada pel bàsquet, ha de fer front a la separació dels seus pares. Els problemes de caire psicològic barregen moments tendres i emotius amb els habituals tocs d'humor de l'autor; aquest contrapunt humorístic, ací, el posa Víctor, el germà menut a qui li encantes les pizzes d'ou que li deixa menjar son pare. Impecable Pasqual, com sempre.
I he tornat a Pamuk.
El castell blanc és d’aquelles obres intenses que cal rellegir per assaborir completament. Comença com una novel·la de pirates: estem al segle XVII i els turcs apressen un vaixell cristià que viatja de Venècia a Nàpols. El protagonista, que es fa passar per metge, és capturat i venut com a esclau a un científic d’Istanbul. Fins ací tot sembla molt convencional, però què passa si resulta que amo i esclau s’assemblen físicament com dues gotes d’aigua? I si aquesta extraordinària similitud fóra un secret del qual mai no en parlen? I si l’amo decideix que no alliberarà l’esclau fins que aquest li ensenye tots els seus coneixements, des dels veritablement rellevants fins els més insignificants? Doncs que el que semblava una novel·la de Pérez Reverte esdevé una inquietant intriga i una reflexió brillant sobre la identitat personal i les relacions Orient-Occident. Ai, amics i amigues, això és Pamuk!
Ben recomanable per “fugir” de l’espai i el temps que ens han tocat viure.

La catosfera, un poc més freda 3 (momentàniament)

El tsunami electoral ha començat a provocar efectes col·laterals imprevistos en la jove blocosfera valenciana. El desconcert i el desànim que sura en l'ambient (en un determinat ambient, pel que es veu minoritari o molt minoritari) ha fet replantejar-se a Malva-rosa Connection la continuïtat del seu bloc, sense més conseqüències de moment ja que, com encertadament observa: "continue convençut que la realitat que ens pinten no és la real".
Qui sí que plega, tot i que provisionalment, és Vent d Cabylia. "Després de la depressió postelectoral, ara em sembla que els meus escrits són més prescindibles que mai", afirma, i em veig en l'obligació de dur-li la contra per primera vegada, d'expressar-li el meu convenciment que els seus escrits ens resulten ara més necessaris que mai, que la pèrdua del seu espai d'expressió seria insubstituïble. Confiem, però, que tornarà amb força renovada.
¡Que no cunda el pánico!

Comparativa 4

Mireu ací i mireu allà.
Molt d'enrenou... amb el mateix resultat?