L'article comença ací i continua ací i ací.Dades per a l’actuació Parafrasejant Schiffrin, podem dir que ens trobem en l’any II d.C.C. (
després del Conglomerat Català) i he de reconéixer que en aquest breu lapse els meus temors inicials sobre una tendència al monopoli s’han relativitzat (que no esvaït). Val a dir que la concentració de tants segells importants en unes úniques mans i sota l’ombra allargada de Planeta (el principal editor en llengua castellana de l’ídem) no em sembla tan “encoratjadora” com alguns ens han volgut fer creure, però sí que ha resultat, paradoxalment, un revulsiu per als editors que treballem al marge dels grans grups. És clar que no disposem ni de bon tros dels mateixos recursos i tentacles multimèdia i multidetot, però també és evident que podem i devem mantenir o trobar el nostre espai propi des del qual treballar i créixer. La lluita per la visibilitat, per la millora de
l’eficàcia en la distribució (és a dir, en el servei àgil al lector en el punt de venda) és un dels grans reptes que tenim plantejats. I qui controla els fils de la distribució controla el món (editorial, s’entén).
Perquè el cas és que el nostre competidor no és (només o únicament) el Grup 62, sinó (sobretot i principalment) l’edició en castellà. A hores d’ara disposem de dos informes extraordinàriament il·lustratius que conviden a la reflexió i, sobretot, a l’actuació urgent. Em referisc a l’informe sobre la
Presència del Llibre en Català al Comerç Minorista encarregat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i al
Baròmetre de la Comunicació i la Cultura de la FUNDACC.
El primer es refereix només a l’estat de coses a Catalunya, i seria bo que s’ampliara a la resta de territoris de la “cultura catalana” (recordem-ho: “
Una llengua, un mercat”), tal i com sí que ha fet d’entrada el Baròmetre. Així tindríem una radiografia més àmplia i completa del llarg camí que ens queda per recórrer per assolir la justa normalitat, especialment en les grans superfícies, on només 1 de cada 6 llibres exposats és en català; o en els hipermercats i llibreries d’estacions i aeroports, on els llibres en castellà guanyen per golejada: 10 a 1.
De la seua banda, el primer Baròmetre confirma que el 48’4% de la població no ha llegit cap llibre en l’últim any (un 43’6% a Catalunya, un 45’9% a les Illes Balears i un 55’9% al País Valencià). Però, més greu encara: preguntats per la llengua escollida per a l’última lectura, només un 25’1% reconeixia haver escollit el català a Catalunya, un 10’7% a les Illes Balears i un ínfim, alarmant 2’2% al País Valencià. És clar, doncs, que els nostres llibres estan infraposicionats i infrallegits, i aquestes són les dues lacres que hem de combatre tots plegats, editors grans, mitjans i petits, perquè ací no sobra ningú i tothom és benvingut.
El nostre problema no és únicament d’oferta (
editem molts menys títols que en castellà), sinó també de demanda, i en els dos àmbits cal prendre mesures. En el de l’oferta perquè tots aquells llibres imprescindibles, els que fan gran una cultura, es puguen incorporar a les nostres biblioteques (sabeu que encara tenim premis Nobel inèdits en la nostra llengua?). Ens calen més guies de viatge, llibres tècnics, de mascotes, jardineria i bricolatge en la nostra llengua, i també més agilitat en el procés de traducció per oferir la nostra edició amb garanties de qualitat i rigor alhora o prèviament al llançament del mateix títol en castellà. En aquest sentit, seria bo que les institucions, com s’ha demanat ja des de l’AELLC, foren més àgils i generoses en la política d’ajudes a la traducció perquè la nostra producció editorial esdevinga realment competitiva i moderna.
I pel que fa a la demanda, hem d’aconseguir que els lectors puguem trobar amb naturalitat la producció editorial en la llengua pròpia a les prestatgeries i als aparadors de tots els punts de venda imaginables: des de les grans superfícies als quioscs i les gasolineres. Allà on hi ha un llibre en castellà, hi hauria de poder coexistir un dels nostres. Sembla lògic, no? Doncs en la pràctica no ho és tant. D’una banda perquè no he vist mai cap llibre en català en una gasolinera (és clar que jo pose gasolina a la Ribera del Xúquer, i amb això ja ho he dit tot), però també perquè sembla que qualsevol obra que es publique en català, siga de la matèria que siga, ha d’anar a parar, inexorablement, a la secció de “Català” (a València s’estila posar-hi “Comunidades Autónomas”, tan asèptic i impersonal com ple de significat).
Un llibre de butxaca en català, per posar un exemple que està de moda, és un llibre en català, sí, però és, sobretot o fonamentalment, un llibre de butxaca, i hauria de ser tractat com a tal. Aquest tipus d’edició està pensat, ací i a la Xina Popular, per a un públic específic que busca libres econòmics, però en molts punts de venda encara no se n’han assabentat, i en la pràctica un llibre de butxaca en català substitueix una novetat en català. Per tant, no estem guanyant presència en els punts de venda, sinó substituint llibres amb un PVP de 18 o 20 euros per altres que costen 8 o 10 euros. Mal negoci, doncs. Això no passa amb l’edició de butxaca en castellà, on són un complement al compte de resultats, no un (perillós) substitutiu.
I, per descomptat, urgeix fomentar la lectura, especialment o preferentment en la nostra llengua. Ens calen plans ambiciosos i duradors dissenyats amb la cura suficient perquè tinguen en compte les especificitats de cada territori al qual s’hi adrecen i hi actuen en conseqüència per superar la creixent desigualtat en el nostre àmbit lingüístic. Altrament correm el perill que els indicadors s’estanquen en les zones on més han avançat i que freguen el zero definitivament i irreversiblement allà on les xifres ja són més baixes.
Ens calen també més esforços inversors en dotació bibliotecària. Potser no tant a Catalunya, on durant els últims anys s’han multiplicat els pressupostos destinats a millorar l’oferta de les biblioteques, però al País Valencià estan tan estancades que fins i tot tenim el trist honor de ser l’única autonomia que no té pressupost suficient per acomplir
el pla estatal de dotació bibliotecària. En 2007 es van perdre els 4 milions d’euros que preveia aquest pla, i veurem què ocorre al llarg del 2008, i més enllà...
Promocionar-nos de portes enfora està molt bé, i a Frankfurt hem fet un pas endavant evident en aquesta assignatura pendent, però aquest encert col·lectiu és només una part de tot el que ens queda per fer i que podem fer a poc a poc o a grans gambades, però començant d’immediat i sense aturador. Orhan Pamuk, que té lectors arreu del món,
declarava recentment a The Guardian que, per a ell, la satisfacció més gran és ser llegit al seu propi país. “Aquesta és la part més difícil”, reconeixia. Aquest és, també, el nostre gran repte.
Fa molts mesos que començà el procés editorial d'una novel·la més que recomanable: Plagis, d'Urbà Lozano. Va guanyar l'últim Premi de Narrativa Ciutat de València per unanimitat, i unànime també era la intriga per conéixer la identitat de l'autor que s'ocultava rere un pseudònim que ara mateix no recorde. Hi trobàvem reflexos de tants escriptors diferents que podien ser tots alhora o no ser cap d'ells, com de fet va ocórrer. Una cosa és clara: la lectura ens havia enlluernat.
