De bon humor

Ja sé que no estem per a moltes bromes, però avui l'ànim no m'arriba per a més que reproduir la brillant vinyeta de Forges. Com tants altres, aquest blocaire està estupefacte.

I per allò que aquest és un bloc literari, ací teniu El Roto d'avui:

Fi de campanya entre escriptors

Aquesta nit, quan a les 00.00 es tanque (oficialment) la campanya electoral, a la ciutat de València s'haurà produït un acte amb repercussió zero (lamente ser un desbaratafestes) als mitjans de comunicació: la secció valenciana de l'AELC lliura els seus premis de la Crítica.
En narrativa, Havanera, de Francesc Bodí; en poesia Constants vitals, de Manel Garcia Grau; en assaig (!) Cita a sarajevo, de Francesc Bayarri; i en teatre, Combat, de Manuel Molins. Una bona oportunitat per llegir, recuperar o recomanar aquests títols. Enguany s'hi ret un merescut homenatge a Isabel-Clara Simó.
Allà hi serem!

Propostes per al canvi (i II)

Després de la presentació, passem al contingut.

En l'article "Mitjans de comunicació al País Valencià", Julià Àlvaro, periodista de RTVV, comenta:

"Avui al País Valencià també vivim en una societat antipolítica. Ací les categories polítiques han deixat lloc a les sentimentals: tot és a favor o en contra, els meus i els altres. [...] Per això aquest país és el país de la impunitat política, cosa que porta a la falta d'alternativa. [...] Si tinguérem millors mitjans de comunicació, més plurals, més professionals, més potents, més democràtics, segurament també tindríem un millor govern, i una oposició també millor."

Passem al tema de l'educació, que tracta Diego Gómez, president de la Federació Escola Valenciana, sota el títol "L'escola al País Valencià: un compromís per la llengua":

"Fa més de 25 anys que els primers centres públics començaren l'ensenyament en valencià, i l'abast del treball realitzat a favor de l'ensenyament en valencià ha estat poc significatiu, si analitzem que només arriba al 22% de l'alumnat. [...] Darrerament, alguns pensen que Escola Valenciana és la Conselleria de Cultura i Educació. Res més lluny d'això, encara que ho podria ser, atesa la falta de sensibilitat i la sensació d'incompetència que transmeten alguns dels seus gestors."

Ben contundent, com sempre.

Per últim, l'aportació de Rafa Xambó, intitulada "Informació i educació. Cultura i democràcia", en què descriu de forma molt gràfica la situació cultural d'aquesta comunitat o país:

- Predomini dels productes d'entreteniment
- Consolidació d'un model propagandístic de cultura oficial rígidament controlada pel poder polític
- Predomini de les arts decoratives i abandó o sospita sistemàtica quant a l'activitat artística presidida per l'ús de la paraula
- Evitació del valencià, font de conflicte
- Manipulació ad nauseam de la informació pública

I hi suggereix línies de solució:

"L'alternativa és ben clara: enfortir la societat civil, potenciar i fer créixer la xarxa social, aprofundir en l'ús efectiu dels mitjans electrònics i donar suport a les experiències alternatives en l'àmbit informatiu, educatiu i cultural."

Per començar, ja ens aniria bé. Si som més forts, serem més lliures.

Anècdota del dia - Sóc un "zoquete"

Crec que des de la meua etapa en l'EGB amb els padres franciscanos que ningú m'havia dit "zoquete". Avui m'ha tornat a passar. M'ho ha dit per telèfon una persona a qui li retornava un original pseudocientífic en castellà que, per a tractar el tema de la prevenció de la drogoaddicció, l'anorèxia o el divorci (?) comença explicant el naixement de la vida a la Terra (de veritat!), descriu una forma d'acostar-se a Déu a partir de la ciència (!!!) i realitza una interpretació nova de la Bíblia a partir de les dades actuals (és, de fet, el títol del capítol 3).
En dir-li que no s'ajustava a la nostra línia editorial (afortunadament és cert!) i confessar-li que no havia llegit el text m'ha amollat un "usted es un zoquete" que m'ha deixat espaterrat. "¿Cómo puede usted rechazar un negocio millonario sin siquiera leerse mi obra?", m'ha preguntat. Era molt matí, encara no havia ni esmorzat i ja em sentia miserable. Hauré perdut l'oportunitat de fer-me ric? La pregunta em balla tot el dia al cap.
És dura, aquesta feina...

Propostes per al canvi (I)

Ja sé què pensareu, que ens estem desviant del tema una altra vegada, que açò és un bloc sobre el món del llibre i de l'edició, que m'he de centrar, que no pot ser... Sí, ja ho sé, i faig vertaders esforços per no eixir-me'n de la línia ni en campanya electoral però... què voleu que us diga, no em puc resistir, així que em passe el dia buscant excuses per relacionar els dos temes, i heus ací que em trobe amb un llibre (un llibre, sí, publicat i tot) del qual no havia parlat encara. Som-hi, doncs.

Es tracta de Qüestions per al debat, propostes per al canvi. Pel títol hauríeu pensat que és una edició no venal, però resulta que no, que sí que està a la venda (12 euros per als interessats). El promou el col·lectiu Valencians pel Canvi i l'edita PUV dins la col·lecció "Quaderns d'Orientació Valencianista". Joan F. Mira i Francesc de Paula Burguera signen conjuntament la presentació de l'obra:

"Al País Valencià, per desgràcia, abunden més les polèmiques estèrils que els debats seriosos, més la propaganda sense fonament que la reflexió sobre la realitat que ens envolta. [...] I com que han de canviar moltes coses si no volem viure més temps en la mentida i en la degradació, hem de debatre i hem de proposar."

I aquest és l'objectiu del llibre, dividit en capítols com ara "Ètica, Política i País" o "Territori, Urbanisme i Especulació", temes de molta actualitat. L'apartat "Educació, Cultura, Informació" conté dades i propostes ben oportunes també. Les comentem demà.

De tard en tard

Amics i amigues, seguidors silenciosos i comentaristes esporàdics d'aquest bloc, avui tenim una grata notícia per esbombar: mentre en aquest espai celebràvem el primer aniversari de Tirant al cap (gràcies a tots els que heu bufat el ciri amb la Marilyn i amb mi), en un altre lloc de la catosfera naixia un bloc que haurem d'afegir (jo ja ho acabe de fer) al nostre llistat de favorits.
Confesse ací públicament que ha estat per a mi una alegria molt, molt gran que l'amic Jordi Ferré, editor tenaç de Cossetània, s'haja animat no només a crear un bloc de l'editorial (com ja comentàrem ací), sinó un de propi, personal. Es diu De tard en tard, i promet un apunt setmanal com a mínim. D'entrada ens n'haurem de conformar, però estic segur que no s'hi resistirà a incrementar-ne la freqüència. I si no, fixeu-vos: el bloc va començar ahir i ja té dos apunts!
Per molts, molts anys, Jordi!!!

Un any Tirant al cap

Avui fa un any que, encara no sé molt bé com ni per què, vaig iniciar aquest bloc. Els primers dies, de forma anònima, però ben aviat a pit descobert, segur com estava que m'acabarien "pillant". Em vaig autoimposar, doncs, una certa mesura (que no censura) en els comentaris. No obstant això, en aquest primer any de vida virtual de Tirant al cap no he estalviat crítiques quan m'han semblat oportunes ni propostes (més d'una!) quan ha vingut al cas. He tractat de no desviar-me del fil conductor motivador d'aquest bloc, el món del llibre i de l'edició (que no sempre són exactament el mateix), però en alguna ocasió no m'he pogut mossegar la llengua.

Hem parlat molt del Grup 62, però també de Bromera, de premis, de comunicació, de llengua i de LIJ. Entre els autors que més han aparegut per aquest espai hi ha Orhan Pamuk, Suso de Toro o Joan F. Mira.

Vist amb perspectiva, el bloc és un instrument fantàstic com a arxiu documental (hi ha molts comentaris, articles o estudis enllaçats que, de no ser per aquest Tirant, segur que hauria perdut) i com a recordatori d'esdeveniments destacats, que en alguna ocasió hem compilat a mode de resum. I ha resultat ser una font extraordinària de complicitats internautes (hem participat ja en una primera revolta blocaire: que tremolen els poderosos!). Potser aquesta siga la satisfacció més gran que m'ha reportat el bloc, tot i que la notícia més important que hem donat ací és i serà sempre aquesta.

I bé, després de batre el rècord d'enllaços en un sol apunt (el número 251 ja!), vaig a emborratxar-me de lectures per celebrar aquest primer aniversari. Tinc un original molt bo a les mans...

Actualització: Felicitació "des de l'altra banda" de Malva-rosa Connection. Gràcies!

Great, Mr Pullman!

Aquest matí es lliura la segona edició del Premi Atrapallibres, que en la categoria de 9 anys ha recaigut en Lila i el secret dels focs, del gran Philip Pullman, una aventura preciosa sobre l'amistat, els temors i la valentia. Un premi "de la crítica" que atorguen els "crítics" més exigents: els lectors de les edats a les quals s'adrecen les obres. Aquesta particularitat, a més de l'aval organitzador del CLIJCAT, singularitza i prestigia els guardonats. I resulten molt satisfactoris per als editors.
A Bolonya, una Fira de la qual dissortadament no he tingut temps de parlar en aquest bloc (disculpeu, doncs, que l'apunt d'avui siga un poc més llarg de l'habitual), vaig tenir el gust (de veritat, l'honor) de conéixer Philip Pullman. Havien organitzat una xarrada sobre "El significat històric i metafòric de la literatura fantàstica" i, tot i el títol dissuasori, la sala estava de gom a gom. Tant, que van haver de fer eixir el personal per habilitar un espai més gran. Aprofitant l'enrenou, m'hi vaig acostar, tremolós com un xiquet, i m'hi vaig presentar.

Philip Pullman es va mostrar agradablement sorprés de conéixer "My Catalan publisher", que és com em va presentar Luigi Spagnol, president de Salani, a qui poc després li demanaria que ens fera la foto que il·lustra aquest apunt. Li vaig donar la notícia del premi Atrapallibres i va exclamar un "Great!" enorme, que sonava sincer i humil en un autor amb una carrera imparable plagada d'èxits i de guardons. Vaig aprofitar per confessar-li que El rellotge mecànic és, d'entre els seus llibres, el meu favorit (i ara el tinc dedicat!) i va reconéixer que ell també l'aprecia molt "perquè és dur fer un llibre que semble senzill". I que l'edició de Bromera és "very beautiful".

Ja en la intervenció va començar desmentint que siga un escriptor de fantasia, fet que va provocar una carcallada general. "Tota la literatura, adreçada a qualsevol edat, gira al voltant de la naturalesa humana i la nostra relació amb tot allò que ens envolta", va matisar, i això és el que de veritat li agrada esbrinar a través dels seus llibres. Com a lector, el que més li interessa és l'escriptura realista. Ell mateix no entenia per què escrivia llibres fantàstics, ja que no és lector d'aquest gènere. "És la meua imaginació el que m'empenta a escriure fantasia", va proclamar, "i utilitze el mecanisme de la fantasia per explicar el que sent que és la naturalesa humana. Sens dubte, la qüestió que mou la trilogia de La matèria obscura és què passa quan creixem?". "L'èxit de la trilogia", va concloure, "és possible perquè parla de temes reals".
Pròximament en totes les pantalles, amb Nicole Kidman com a senyora Coulter!

Els escriptors en castellà, pobrets

El titular no té preu: "Escritores en castellano esperan aún invitación para Frankfurt". Al cos de la notícia se'ns parla de "polémica fundamentalista", "bronca lingüística" i "hastío". No, no l'he trobat a La Razón, sinó a La Vanguardia. Doncs sí que estem bons.

Javier Cercas diu una de les coses més sensates que s'hi poden llegir:

"Sigo sin entender muy bien qué van a hacer los escritores en una feria que está hecha para los editores y los agentes."

I Ruiz Zafón rebla el clau:

"Para un autor, ir a Frankfurt es una pérdida de tiempo a menos que tenga vocación de florero o no viaje mucho y le apetezca que le lleven de excursión en el autocar del colegio."

Encara que les paraules vinguen de dos dels autors que hi seran segur, hi ha un pòsit de cruel realitat que, sembla, ningú vol veure. Jo tampoc entenc l'enrenou amb el tema dels escriptors. Diuen que n'hi haurà desenes, centenars, potser milers o milions, de totes les llengües i colors. S'especula que, fins i tot, hi podria haver poetes, autors de LIJ i... oh, sí, una quota valenciana. Quina extravagància! Doncs perfecte, ens hi saludarem pels passadissos interminables. Caldrà avisar els de la Federación de Gremios perquè siguen més generosos que d'habitud amb el pernil. Amb tant de comensal no eixirem ni a una miserable talladeta!

Ensenyar a llegir

S'han lluït els nous dissenyadors de l'Avui electrònic: amb la recent remodelació del web, han passat de tenir una de les millors hemeroteques de la xarxa al no-res. Un desastre absolut. No només no s'hi troba el suplement cultural, sinó que resulta impossible localitzar determinats articles, tot i que tingues les dades completes.

He fet la prova.
Em comenten que Isabel-Clara Simó parlava, diumenge 22 d'abril, de Llegir per a créixer en la seua columna diària "De fil de vint". Per raons òbvies (cal alimentar l'ego), l'article em fa molta il·lusió i tracte de localitzar-lo. Ho he provat de totes les maneres que he sabut, però sense cap resultat. Al remat, res com el paper. Demane una fotocòpia i, en efecte, l'article existeix, i tant que existeix!, i n'estic ben agraït per la cita.
L'allau d'incondicionals de la meua obra completa trobaran l'article en el PDF adjunt.

Noves editorials

Vilaweb ens informa de la presentació de la nova editorial Fragmenta, especialitzada "en el món de les religions, sempre des d’una perspectiva oberta, rigorosa i independent". Una web clara i completa (les grans n'haurien d'aprendre molt en aquest sentit) ens acosta el seu catàleg, que inclou, d'entrada, per 5 títols.
Paral·lelament, tinc notícia d'un cas especialment interessant: Comanegra, editorial fundada per llibreters i distribuïdors (no se'ns diu quins) amb l'objectiu clar de diferenciar-se i sumar, no substituir, com expressen al manifest fundacional:
"L’objectiu de Comanegra és aportar nou valor afegit al sector, de manera que cada llibre venut esdevingui un exemplar més per afegir al calaix dels nostres distribuïdors i clients, i no pas un exemplar restat a les vendes dels nostres competidors i que no aporti cap guany addicional al punt de venda."
Empresa lloable que enceten amb Diari d'un astre intercomarcal, de Quimi Portet, que té com a matèria primera el bloc homònim (en aquests moments "en estat d'hivernació moderada"). Em crida poderosament l'atenció un dels pròxims títols, que m'agradaria tenir ja entre les mans: Soldados de cerca, de un tal Salamina, un títol brillant subtitulat "Grandezas y miserias en la Galaxia Librería". Promet anècdotes sucoses.

Trama&Texturas

M'adone ara, després de llegir la col·laboració d'El Llibreter, que encara no hem parlat ací d'una revista I M P R E S C I N D I B L E. Es tracta de Trama&Texturas, dedicada al món editorial, i la impulsa l'infatigable Txetxu. El primer número data de desembre de 2006, així que aquest apunt apareix amb... 5 mesos de retard! Glups! No tinc excusa.

Si no la coneixeu, la podeu demanar al vostre llibreter o directament a l'editor. El número 2 està a punt d'eixir del forn!

Actualització: Se m'havia oblidat fer un apunt crític (no hi ha res perfecte): fóra d'agrair que, en la secció final de recomanacions literàries, s'hi fera constar l'edició catalana de les obres ressenyades, quan n'hi ha. És el cas, per exemple, dels llibres Daniel Cassany i d'André Schiffrin.

L'amenaça de les grues

Dijous presentàrem a la Casa del Llibre de València l'última novel·la de Carme Miquel, L'amenaça de les grues. Parlar de Carme Miquel és parlar de dignitat, de coherència i de compromís. Compromís amb la llengua, amb l'ensenyament públic i de qualitat i amb el territori. Un compromís que trasllada també a la seua obra literària. El títol no enganya: es tracta d'una denúncia contra l'especulació urbanística que assola el nostre territori i, molt especialment, la Marina, comarca on se situa l'acció del llibre.

L'amenaça de les grues recupera els protagonistes d'Uns papers en una capsa (15 edicions des de 1994, 30.000 exemplars venuts, que es diu molt prompte). Els personatges són els mateixos, però el paisatge ha canviat dràsticament. Sara torna de Londres 10 anys després de l'aventura d'Uns papers... i així ens descriu el que s'hi troba:

"A mesura que m'anava aproximant a Dénia, els canvis se'm feien més evidents. Els paisatges ja no són igual com abans perquè una allau de construccions que s'escampen ací i allà han desfigurat camps i muntanya. Fa mal mirar-ho. Constatar la transformació d'uns espais que quan jo els vaig deixar, a pesar que ja començaven a saturar-se, encara eren bells i vius, fa patir."

Aquest és el País que tenim.

Benvingut al paradís

Optimisme, vitalitat, ganes de lluitar, de ser rebel, de no defallir, de canviar les coses, de combatre el silenci... Tot això i molt més transmeten els Obrint Pas en el seu nou disc, Benvingut al paradís.
Si m'he de quedar amb una cançó, trie "Viure", on els mots "construir", "poder" i "popular", junts, agafen un sentit nou al que impera en l'actualitat. Si voleu fer un tast, la podeu escoltar ací. Punyent i esborronadora. Genial. No l'escoltareu en cap emissora valenciana...

Un "meme"

Em reconforta no ser l'únic que no sabia (encara no sé si ho sé, de fet) què és i per a què serveix un "meme". El cas és que m'he hagut de posar al dia des que Enric Gil em va convidar a participar en aquesta espècie de cadena literària en què s'hi reprodueix el segon paràgraf de la pàgina 139 del llibre que estàs llegint en aquell moment.

Disciplinat com sóc, aprofite per ordenar les lectures que tinc en marxa de forma simultània, algunes encetades de fa poc, unes altres pendents de fa dies o setmanes. Descarte, en primer lloc i per raons òbvies, les inconfessables. I, en segon lloc, una que no arriba al mínim requerit de 139 pàgines (beneïdes siguen, les novel·les curtes!). Me'n queden encara unes poques per escollir (no sé si llig molt o si allargue massa les lectures...), així que seleccione les ganyotes de Sergi Pàmies:

"Vaig trigar pocs dies a trobar un pis, i, no sé per què, li vaig dir a la meva dona si volia acompanyar-me a mirar-lo. La portera que ens el va ensenyar ens va preguntar si era per a nosaltres i jo vaig dir que només era per a mi. La meva dona em va mirar amb una expressió que ja no arrossegava ni desesperació ni cansament."

I com la gràcia d'açò, si és que en té cap, és passar la pilota i continuar fent la bola gran, convide Alícia i els amics de Tirant a fotre a dir la seua.

Cultura popular

El PP va presentar ahir les seues propostes electorals en l'àrea cultural. Per a l'ocasió, va citar "representantes del mundo de la cultura: actores, directores, pintores, escultores, académicos y autores" (web del PP dixit). Editors, llibreters i escriptors no ens consta que foren convocats. No calen, potser perquè, com va dir Camps, el nostre país “está donde siempre ha querido estar, en el liderazgo de cualquier propuesta o apuesta, y desde luego en el campo cultural, porque decir Comunitat es decir Cultura”. Sempre els primers en tot, els líders mundials.
Com ens enganyem!
Sí que hi eren, en canvi, primeres espases de la cultura autòctona, com ara l'humorista [sic] Arévalo o l'expresentadora María Abradelo. Si no us ho creieu, teniu informació per a tots els colors ací, ací i ací.

Fi del firaire

Parlàvem ací fa uns dies de la "vida firaire" de les últimes setmanes. Doncs bé, aquest cap de setmana, amb la clausura de la Fira del Llibre de València, s'ha acabat aquesta fase. De moment.

L'organització diu que ha anat bé, un 15% millor que l'any passat. En valencià ha arrasat Ferran Torrent de nou. Un clàssic. Jo hi vaig estar dissabte "de guàrdia" i, la veritat, no va ser un dia espectacular, tot i la bona afluència de públic. Massa sol, es queixaven els llibreters. I és que qualsevol excusa és bona per fugir dels llibres. I, a la vesprada, la manifestació, on hi havia una bona gentada.

Poc espai per al fons editorial. Moltes casetes amb ofertes clòniques (hauria pogut comprar un milió d'exemplars de La catedral del mar!). Llargues cues amb José Luis Sampedro i Laura Gallego. Pere es mostra decebut, i segurament té motius. Jo, per si algú m'escolta, continue mostrant la meua enveja per altres propostes amb més diguem-ne "consciència nacional". Iniciatives que, amb tot, no tenen per què ser incompatibles entre si.

Agències literàries a França

Via el sempre recomanable bloc de José Antonio Millán, trobe aquest article de Le Monde sobre la implantació creixent de les agències literàries a França. És un fenomen nou allà, on les editorials encara conserven majoritàriament els drets de traducció de les obres que publiquen. El gran negoci que s'està fent al voltant de l'exitosa novel·la de Jonathan Littell (a qui representa l'agència Andrew Nurnberg i que, diuen, ha venut els drets per als Estats Units per un milió de dòlars) ha esperonat altres autors a buscar-se agent, i els editors veuen perillar aquesta part del seu negoci: 6.000 contractes anuals de cessió a altres llengües. Poca broma.

"Je suis l'agent international de mes auteurs", diu la responsable de drets estrangers de Gallimard. I és que un editor, un bon editor, inverteix molt en la selecció d'originals. L'editorial Albin Michel va fer un estudi sobre aquesta qüestió i el resultat és incontestable: reben 5.000 manuscrits a l'any, que provoquen 1.500 informes de lectura que tenen un cost aproximat d'entre 130.000 i 140.000 euros. La venda de drets de les obres que publiquen contribueix també a compensar en part aquesta remarcable despesa. És el control sobre els drets d'autor de què parlàrem ací, un dels grans reptes dels editors en el present i de cara al futur.
La veritat és que a Londres es podia comprovar com les agències anglosaxones tenen, cada vegada més, algun autor francés entre la seua llista de representats. A banda d'algun japonés, faltaria!

Llibres polítics

El panorama editorial valencià està, inesperadament, molt viu pel que fa a bibliografia d'actualitat política, un gènere habitual en altres indrets però pràcticament verge en aquest "país sense política", en encertada expressió de Joan Fuster.

La UNED va donar el tret d'eixida fa ara un any amb els primers títols de la col·lecció "Discursos de polítics valencians". Bromera va publicar a la tardor un llibre molt recomanable: L'esquerra al sofà, de Ximo Ferrandis, i en els últimes setmanes ha presentat, quasi coincidint en el temps, Converses amb Ignasi Pla i Enric Morera. Política per a un País. De la seua banda, 3i4 ha publicat un recull d'articles polítics de Joan Francesc Peris amb el títol El País Valencià serà d'esquerres (i verd) o no serà.

L'última aportació editorial en aquest sentit és ben curiosa i, per què no confessar-ho, morbosa: Rita Barberá, el pensamiento vacío, de Josep Sorribes, editat a Faxímil i que es pot descarregar de forma gratuïta en PDF des d'aquest enllaç. El títol ja és ben explícit sobre el contingut, més de 350 pàgines de "biografia no autoritzada" que, no obstant, venen a cobrir un buit inexplicable, com destaca l'autor en la introducció:

"No parece lógico que una alcaldesa «de éxito» como ella no haya sido objeto de ningún tipo de hagiografía, biografía especializada ni nada por el estilo."

Doncs ja està fet. El llegirà la protagonista?

Com ens enganyem

Ho confesse: aquesta vesprada tenia previst visitar el port de València.

A l'hora de dinar, però, pose en marxa la tele i veig que l'informatiu [sic] de Canal 9 s'ha traslladat definitivament al port America's Cup per narrar in situ i durant més de la meitat de la seua durada l'extraordinari ambient que s'hi viu, el rècord de visitants que s'hi apleguen (més de 100.000, diuen!), l'oratge magnífic, el vent ideal, l'entusiasme de la gentada, l'allau de turistes feliços vinguts de tots els racons del planeta que han quedat impressionats per la proesa universal d'aquest esdeveniment esportiu de masses que ens projecta en el mapa del món i encara més enllà. Res que no sabérem ja: els valencians som el centre de l'univers, repeteixen. I, si encara us mostreu escèptics, veieu aquest vídeo.
Aclaparat per la massa, desistisc de la meua intenció viatgera, apague la tele i m'assec al sofà. Encete la lectura de Com ens enganyem, l'obra amb què Joan Garcia del Muro ha guanyat per segona vegada el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. El llibre comença així:

"És més fàcil creure que vivim al paradís que a l'infern. Els éssers humans, com a comunitat, ens caracteritzem, entre infinitat d'altres coses, per una mena de candidesa que ens inclina, habitualment, a acceptar la paraula d'aquell que descriu la nostra situació de manera més amable. És com una tendència innata que ens porta a confiar en aquell que ens explica que vivim en el millor dels mons possibles."

I així ens va.