Mutacions d'una crisi (I)

El cep i la nansa acaba de publicar un llibre d'aquells "absolutament necessari per entendre una realitat en ple procés de canvi" (text de coberta dixit): Mutacions d'una crisi. Mirada crítica a l'edició catalana (1975-2005), coordinat per Josep Lluch i Mireia Sopena. Jo ja tinc el meu exemplar (comprat a Barcelona, és clar, a València ni ho intente).

Extracte de la sucosa conversa final entre Miquel Alzueta (ex de Columna-Planeta, ara galerista d'art) i Imma Bellafont (presidenta del Gremi de Llibreters):

M.A.: El públic de productes culturals catalans al País Valencià no arriba al 4%. Caben tots en un mailing del Bloc, d'Acció Cultural o del casal Jaume I. Estan molt ben organitzats, però són tots els mateixos. No hi ha un país al darrere. Per tant, hi ha el perill que parlem d'un país que no existeix.

I.B.: [...] Sé que alguns grans autors valencians que escriuen en català han de sentir cada dia com els qüestionen la seva opció lingüística com si es tractés d'una extravagància. [...] Tant al País Valencià com a les Illes hi ha editorials que fan bons llibres i que treballen bé, però de fet si s'aguanten és gràcies al llibre infantil, que ara per ara té bona salut.

M.A.: La prescripció escolar de llibres en català sustenta el miratge de la seva catalanitat. Fora de Catalunya, les editorials han de viure del llibre infantil i juvenil que els catalanistes, que són pocs però gairebé tots mestres, els fan llegir. És un món irreal.

Un país que no existeix. Una extravagància. Un món irreal. Conclusió: el País Valencià té un problema, i es diu 4%.

Wendy ja vola sola

Dijous a la nit la Negra y Criminal es va convertir en un dels indrets més segurs de tota Barcelona. Els nombrosos assistents a la presentació de La nit que Wendy va aprendre a volar (entre els quals hi havia dos excelsos tirantafotredors, Josep Millo i Enric Lluch) estaven rodejats de mossos d'incògnit (inclosa la inspiradora del personatge), membres del cos de seguretat de Joan Saura, i fins i tot el cap de la policia de la ciutat comtal. Un luxe, vaja!

El conseller Saura, que hi va acudir puntual i amb els deures ben fets (no m'imagine una "estampa" així a València), va destacar en la seua intervenció una frase del llibre: "Has de besar molts gripaus abans de trobar el teu príncep blau", sentència que va llegir també en clau política...

Un personatge extraordinari, la Wendy, que ha elevat el cos dels mossos d'esquadra a categoria literària. Li desitgem una vida molt, molt llarga.

Actualització 20/4/07: la crònica d'El Punt.

Una nit amb Wendy

Aquest dijous a les 19,30 h, s'hi presenta, a la llibreria Negra i Criminal de Barcelona, La nit que Wendy va aprendre a volar, novel·la amb la qual Andreu Martín va guanyar per unanimitat l'última (i disputada) edició del Premi Bancaixa.
L'obra està protagonitzada per Wendy Aguilar, una mossa d'esquadra que en una sola nit haurà d'enfrontar-se a uns assassins perillosos i al seu propi destí. Una novel·la de gènere, policíaca pels quatre costats. D'ací que l'acte compte amb la intervenció del superior més alt de Wendy: el conseller d'Interior Joan Saura.

El preu de ser valencians

Partint d'un dels llibres de moda, El preu de ser catalans (en el qual, com assenyalava Vicent Alonso, només s'hi dediquen dues línies al "cas valencià"), Invasió subtil fa una reflexió oportuna i necessària sobre la progressiva i potser crònica, definitiva desaparició del llibre en català a les llibreries valencianes.
Aprofite l'avinentesa per recomanar-vos també aquest altre apunt previ que el complementa, i on enllaça amb un article de Joan-Elies Adell publicat a l'Avui, en el qual el poeta deia amb amargor:

"No hi ha, del Sénia cap amunt, voluntat clara de dir, als valencians, quin paper hem de jugar en això de la "cultura catalana". Pareix que només servim per sumar a l'hora de fer el recompte total dels catalanoparlants, per rescatar les obres clàssiques de l'època medieval i treure pit de tradició literària i, de tant en tant, per comptar amb algú de nosaltres i calmar consciències. En el fons som una molèstia."

No crec que ningú ens haja de dir què hem de ser de majors, però sí que fa cada vegada més la impressió que, com ja ho vam apuntar ací, els valencians hem quedat reduïts (alguna vegada hem estat res més?) a un tros de territori en els mapes de l'oratge. Perdó, del temps.

"Les tres bessones"

Sembla impossible, però enmig d'aquest tràfec festiu, la premsa duu també alguns articles d'interés. Xavi Ayén continua acostant-nos els premis Nobel dels últims anys en entrevistes exclusives esplèndides. Orhan Pamuk li confirma que s'ha exagerat desmesuradament sobre el seu suposat exili i li avança el tema de la novel·la que està ultimant: El museu de la innocència serà una obra ambiciosa, "una atrevida exploració, un intent d'esbrinar el que significa l'amor". El suplement Magazine publicarà el dia 22, la vespra del Sant Jordi, l'entrevista completa. L'esperem amb deler.

L'Avui també parla d'Orhan Pamuk, i de nou obvia esmentar res d'aquella gran notícia que avançàrem en aquest bloc fa ja vora tres mesos. Sinèrgies de grup?

Precisament de concentració editorial en parla extensament El Periódico. Un primer article se centra en els tres grans grups, 62, RBA i Ara Llibres, que ací anomenen vés a saber per què "les tres bessones":

"La competència es veurà en l'assaig, el llibre d'actualitat, la literatura infantil, el bestseller de disseny i la narrativa traduïda. Un símptoma del discret moment que viu la narrativa catalana. El repte és un canvi de rumb comercial, amb títols i col·leccions dissenyats després d'estudiar el mercat, per ampliar un públic escàs: avui només el 15% de les vendes a Catalunya corresponen a títols en català."

M'agrada això del "bestseller de disseny". Què punyetes serà? Jo en vull un!

Un segon article dóna veu a algunes "petites editorials" (on són, doncs, les "mitjanes"? Han desaparegut? No han existit mai? Tornaran alguna vegada?). Aquests segells acaren el moment "expectants, amb cert escepticisme i plena confiança en si mateixes". Tot i que algun editor es mostra "una mica preocupat"...

La catosfera, un poc més freda (II)

La catosfera, com quan va tancar Toni Cucarella el seu bloc (reobert i, en certa manera, ampliat fa poc), s'ha quedat de nou un poc més freda. En uns dies han desaparegut dos blocs que acostumava a seguir amb molta freqüència.

Esperança Camps ha silenciat l'Ulyse, com d'alguna manera premonitza a la seua última novel·la, Eclipsi. Ara aquella bitàcola ha estat destruïda per complet, inaccessible potser per sempre. De la seua banda, l'històric L'aeroplà del Raval va fer dilluns el seu últim vol. La seua pilot confessa que quaranta mesos són suficients: "Val més aterrar a temps que estavellar-se". Prenc bona nota; tot cansa. Sort que, com diu Tina en un comentari al bloc de l'amic Subal, "Només plega L'aeroplà, no la Tina". Així doncs, continuarem llegint a Tina i a Esperança, però en altres àmbits.

Acabeu de marxar i ja us trobem a faltar.

TV3 també és culpable

Aquests dies s'ha parlat molt dels "culpables" de la decisió del govern valencià de tancar-nos les emissions de TV3. Òbviament, en la pole position està el PP autòcton, les raons electoralistes i el desig de guanyar-se la caverna (ja és fort que tancar una televisió done vots, ja!).
Les responsabilitats, ací i allà, estan molt repartides i esquitxen la pràctica totalitat de partits que, durant els últims vint anys, han estat incapaços de tancar un acord de reciprocitat (qui veurà Canal 9 a Catalunya?) o del que siga.
Mavi Dolz, valenciana de Russafa i vicerectora de la UOC, fa en aquest vídeo de Vilaweb una reflexió molt i molt oportuna, amb la qual estic completament d'acord: TV3 també és culpable. I és culpable perquè sempre ha viscut d'esquenes al País Valencià, perquè en els seus continguts mai s'ha reflectit la realitat del País Valencià i ha perdut, així, l'oportunitat de tenir una audiència potencial valenciana que ara podria manifestar-se cívicament en contra d'aquesta decisió del PP.
No és una opinió; és un fet. O és que potser hi ha prou amb afegir el territori valencià als mapes del temps?

El Dia de la LIJ

Com cada any des de 1967, en record de l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen, el 2 d'abril se celebra el Dia Internacional de la Literatura Infantil i Juvenil. Aquesta notícia no ocupa tantes pàgines als diaris com el preu que paga [sic] Zapatero pel café, però de segur que té més importància.
El CLIJCAT (abans CCLIJ, encara més impronunciable) ha preparat un fum d'activitats que podeu consultar en aquesta adreça. També la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura ho celebra amb la tradicional guia didàctica, enguany a càrrec d'Enric Lluch i Toni Cabo i a tot color.
Un bon dia per a recomanar, per exemple, aquest bloc dedicat a la LIJ.

Premis dels Escriptors

Ja s'han fet públics els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Me n'alegre molt per la distinció a Francesc Bodí i a la seua extraordinària Havanera. Un motiu més per llegir la millor novel·la valenciana publicada en 2006.
Però em deixa perplex el premi a Cita a Sarajevo en la modalitat... d'assaig! Tan malament anem d'assagistes que hem de guardonar un llibre clarament narratiu en aquesta modalitat? Serà La guerra de quatre també un assaig i jo no me n'havia adonat?

Actes de punta a punta

Avui hi ha actes literaris de punta a punta del país: a Xàbia hi ha previst l'única presentació al públic d'Almansa 1707, després de la batalla, amb la participació de Joan F. Mira i d'un servidor; a Manresa, dins del II Saló del Sexe en Català, s'hi presenta L'Oracle Imminent (a veure què fas, Toni, amb la Cicciolina!); i a Burjassot hi ha el sopar de lliurament dels Premis VAE, que han anat a mans d'Esperança Camps per Eclipsi i de Jordi Julià per Els déus de fang. Per cert, el segon premi Vicent Andrés Estellés que presentarà Julià en poc més d'una setmana...

Amb tot aquest tràfec, i conscient del que vindrà, em ve al cap una cita de Marina Mercadal, protagonista d'Eclipsi, novel·la amb la qual Esperança fa un nou gir (més dur, més colpidor) en la seua breu però intensa i més que remarcable carrera literària. És aquesta:

"Per a la vista cansada hi ha ulleres, però per a la vida cansada no hi ha cap pròtesi que es pugui graduar."

Doncs això, que ens espera un mes d'abril mol, molt mogudet.

Els misteris de la mort

Estic absolutament entusiasmat amb l'últim treball de John Banville; tant, que no me'n puc estar d'avançar-vos-ho en aquest bloc. Es tracta de la primera novel·la de misteri del prestigiós autor irlandés, que en aquesta nova faceta (molt més comercial, radicalment distinta del que ha fet fins el moment) es presenta sota el pseudònim de Benjamin Black.

Henry Holt, editora, entre altres, de Paul Auster, l'ha llançat ara al mercat nord-americà, i les últimes setmanes s'han succeït les ressenyes a Los Angeles Times, The Boston Globe o The New York Times, que ha publicat dues crítiques (l'última aquest cap de setmana), en què qualificaven el "debut" de Black en el gènere negre (d'ací el joc del cognom) com "espectacular".

Falten encara dos mesos per a trobar a les llibreries l'edició de Bromera, però El secret de Christine Falls, traduït per Eduard Castanyo i protagonitzat pel forense-detectiu Quirke, comença(rà) així:

"No eren els morts allò que semblava inquietant a Quirke, sinó els vius. Quan va entrar al dipòsit molt després de la mitjanit i va veure-hi Malachy Griffin, va notar un calfred a l’espinada que resultaria profètic, un tremolor dels tràngols que vindrien."

Intrigant, eh?

Contra la queixa, promoció

En l'última columna al suplement de llibres d'El Periódico, Jaume Subirana afirmava que el punt feble de la literatura i de l'edició catalanes no són els autors ni les obres, no són els editors: "és el sistema de distribució i, sobretot, la quasi inexistent política de promoció".
Subirana, que té a bé destacar (com a "excepcions testimonials") el bloc d'Oriol Soler i aquest Tirant al cap, a més del catàleg de Llibres del Mirall o les seleccions de Llibres.cat, remarca que les estratègies de promoció i fidelització a través de la xarxa haurien de ser la primera prioritat dels editors catalans. Aquest, assenyala, podria ser el lloc idoni per al suport econòmic de les institucions.
Hi estic plenament d'acord.

RBA al contraatac

Dijous passat, el Quadern d'El País Catalunya (ací teniu una espècie d'extracte) dedicava 3 pàgines a RBA sota el títol "L'expansió d'un grup de comunicació català". L'entrevista de Rosa Mora amb Ricardo Rodríguez, propietari del 85% del grup, inclou preguntes incisives i respostes ben sucoses sobre, per exemple, la compra-venda del Grup 62. Rodríguez, que va lluitar infructuosament per la compra de les accions de La Caixa a 62, assenyala amb el dit:

"La Caixa es va veure obligada per mil raons a vendre a Planeta. Va ser una cosa una mica boja des del punt de vista de la política catalana. Em consta que hi va haver polítics que van voler impedir-ho. Planeta ha fet llanguir editorials com Seix Barral, Destino o com Columna en català, la llista és llarga. Deixar Grup 62 en mans d'un editor que té aquesta trajectòria em sembla una bogeria."

Vaja, no crec que faça molts amics, amb declaracions com aquestes, tot i que d'amics sembla anar sobrat. La llista de polítics que esmenta que intercediren al seu favor en aquella magna operació és llarga i del màxim nivell (si més no, aleshores):

"Em consta que Pasqual Maragall i, òbviament, Antoni Castells, van fer gestions a favor nostre. També gent d'Esquerra, d'Iniciativa i, fins i tot, de CiU, alguna gent de CiU, perquè el cert és que quan vam parlar amb aquesta formació, estava massa interessada en salvar Enciclopèdia Catalana."

Un bon exemple del lliure mercat, sí senyor, sense intervencionisme ni tractes de favor. Com ha de ser.

Pel que fa al present i a les perspectives de futur del grup, Carles Geli ens les resumeix molt bé: compten amb 54 revistes que venen 65 milions d'exemplars a l'any; una divisió de col·leccionables líder en el sector amb un 39% de quota de mercat i una aposta de molta volada pel sector audiovisual, per al qual han fitxat l'exconseller Ferran Mascarell. Són el cinqué grup de comunicació a l'Estat espanyol, i això que no tenen (encara) ràdios, ni teles, ni diaris.

Pel que fa a la divisió de llibres, que van engegar fa tan sols 7 anys amb la compra de La Magrana (queda res del que era?), a hores d'ara representa només el 7% de la facturació del conglomerat, és a dir, uns mòdics 30 milions d'euros. Enguany doblaran el nombre de títols publicats en català.

Adéu, TV3

Aquesta nit, Roger de Gràcia visita les falles de València en el que segurament serà l'últim programa de Caçadors de paraules (sona irònic, aquest títol en aquest context, oi?) que ens "consentiran" veure als valencians. Tot seguit, apurarem l'últim Ventdelplà, conscients que mai sabrem si Esther troba el seu fill o si el Tramuntana es pega foc, de tan calentes com estan les coses en aquell petit poblet gironí. Sempre ens quedarà TVCi, per remarcar de forma solemne i potser definitiva que Catalunya és l'estranger, que la nostra pàtria és Madrid.
I tot això, sembla, és normal, és just, és "legal". Ací no passa res. Jo tampoc m'ho puc creure. Revestida de disposició jurídica, s'imposa, de nou, la censura. Per estalviar-se que arriben fins al Paradís valencià veus crítiques i lliures. Cap ni una, ni allà ni ací.
El que a mi m'escandalitza més és que el tema esclate precisament ara (res és casual), en època preelectoral, signe inequívoc que impedir que TV3 es puga sintonitzar a les televisions valencianes (de forma lliure: que jo sàpiga, a ningú l'obliguen a veure cap canal concret), dóna vots. En quin País malalt vivim?


Actualització 27/3/07: us recomane aquest primer vídeo de Vilaweb TV amb opinions de valencians en contra del tancament de TV3. N'hi haurà més.

Comparativa 2

Continuem amb la sèrie de comparatives, sempre odioses. Mireu ací i mireu allà.

La Nueva gramática de la lengua española s'aprova per unanimitat de 22 acadèmies d'Espanya i Llationamèrica i, en paraules del director de la RAE, "alumbra una visión nueva del español, la de su realización gramatical en una espléndida unidad enriquecida en las diversidades dialectales". Això és perfecte per al castellà, però completament prohibit per al català. Ací no només juguem perillosament a fragmentar, dividir i compartimentar, sinó que se'ns prohibeix escoltar altres accents.

Literatura per a mares amb 'glamour'

La major part de les dones que fa una dècada s'identificaven amb Bridget Jones ja s'han casat i tenen criatures. La indústria anglesa del llibre, òbviament, no ha quedat al marge d'aquesta circumstància i s'ha posat les piles per satisfer intel·lectualment les dones que tenen al voltant dels 30 anys, el segment que més llibres compra, amb diferència, al mercat del Regne Unit.

El resultat és la saturació actual de literatura per a mares 'glamouroses' ("Yummy-mummy lit"), un fenomen que, vist el mimetisme amb què actuem respecte del món anglosaxó, no tardarem a importar. Així, podrem veure en poc de temps a les nostres saturades llibreries títols a priori tan atractius com El diari secret d'una ama de casa histèrica o La vida secreta d'una mare dels suburbis. Editors i editores de la competència, ací teniu tota la informació.

De res.

Istanbul, per fi

Des de les primeres gestions amb l'agència literària per aconseguir els drets d'edició de l'obra de Pamuk fins a hui, quan he pogut veure per fi damunt la taula del despatx un exemplar acabat d'Istanbul, ciutat i records, han passat molts mesos i moltes, moltes anècdotes. En contarem algunes (només les confessables) demà en la presentació "oficial" del llibre i de l'edició de Pamuk en Bromera.

L'acte, al qual esteu naturalment convidats, tindrà lloc demà dimecres a les 20 hores a la llibreria La Central del carrer de Mallorca, 237, de Barcelona. Hi seran presents Carles Miró, traductor d'Istanbul juntament amb Emma Piqué (moltes gràcies als dos per la vostra professionalitat!), i la periodista i crítica de l'Avui Matilde V. Alsina.

L'obsessió pel País

Aquest, a més de ser el títol del (més que recomanable) llibre de Francesc de P. Burguera editat per Publicacions de la Universitat de València, és també el pecat que ha comés Eliseu Climent: obsessionar-se pel País. Així ho confessa en aquesta extensa entrevista al diari Levante-EMV. En la pregunta sobre si a Catalunya interessa la literatura que fan els valencians, respon:

"La autonomía ha roto el mercado que durante el franquismo estaba más unificado. Sí que hay una serie de autores: Mira, Piera, Martí Domínguez, Ferran Torrent, Cremades, Cucarella, Isabel Clara Simó... que, a pesar de las dificultades políticas, han superado los límites regionales y entran en la normalidad de la literatura digamos catalana."

Com ja hem dit ací en alguna altra ocasió, Cremades s'ha pasat al castellà i Cucarella (qui ha editat les dues últimes novel·les per a adults a 3i4) ha anunciat que deixa de publicar precisament per la injustícia que suposa la poca repercussió del seu treball a Catalunya. No em semblen signes esperançadors de "normalitat"...

El miracle de la lectura

Ja està disponible, en format virtual i en paper, el segon número de la revista TXT, suplement educatiu de la revista de lletres L'illa. En aquesta ocasió centra el seu interés en el foment de la lectura, un dels aspectes més rellevants i positius de la LOE. Entre altres, s'hi parla de Llegir per a créixer en aquest article.

Aprofite (descaradament) l'avinentesa per "colar-vos" ací part de l'article que Josep Iborra va publicar fa uns mesos (un grapat de mesos, sí, ho reconec) sobre el llibre en la revista Saó amb el títol "El miracle de la lectura":

El problema que es posa sovint sobre la taula és com fer lectors; lectors, és clar, de ficcions, de versos, de llibres que estan dins del marc del que s’anomena “cultura general”. La condició sine qua non és naturalment aprendre a llegir i a escriure, cosa que no presenta especials dificultats; els xiquets, des de les beceroles, van adquirint-ne progressivament la competència. Aquest aprenentatge es fa generalment a partir d’un cert domini, encara que siga un poc rudimentari, amb petits textos narratius, historietes fàcils d’entendre. El petit lector les pot entendre a la seua manera, que potser té poc a veure amb la del professor, o els pares, o de qualsevol altre adult. Aquesta experiència infantil de la lectura és un petit món secret, una fascinació especial, que els porta a llegir ―o a escoltar― moltes vegades, sense cansar-se’n, un mateix conte i sense modificar-ne ni una paraula.
Aquestes reaccions, i altres més que s’hi podrien afegir, porten a pensar l’experiència de l’imaginari dels xiquets com un petit món, estrany, meravellós, al qual no tenen accés els adults, i que els nens mateixos, sense adonar-se’n, acaben perdent quan es fan grans. Aquesta primeríssima etapa és comuna a tots: tots són lectors, o oients de ficcions.
A partir d’ací comença l’aventura, o la dificultat, o la facilitat, de llegir. És el moment en què es dóna ja la possibilitat d’una bifurcació entre uns que seguiran llegint, en un sentit més formal, tebeos, llibrets d’aventures, contes, i altres que començaran a deixar-ho córrer i a lliurar-se a altres formes de divertiment i d’esplai. És ara quan cal la intervenció dels pares i dels professors per tal d’evitar una ruptura que probablement serà irreversible. O haurà d’esperar, en el millor dels casos, una edat més avançada, d’adolescent, per a enganxar-se de nou a la lectura.
La “intervenció”, però, de què acabe de parlar resulta problemàtica, complicada, perquè són molts els factors, i no sempre identificables, que hi entren en joc. Com evitar el trencament del procés inicial, com afavorir, estimular i dirigir la continuïtat en les noves condicions que requereixen altres tipus de lectures? Joan Carles Girbés ha gosat encarar-se amb aquest problema amb el seu llibre Llegir per a créixer, que és una guia pràctica, una mena de “catecisme” que professors i pares haurien de tindre en compte per a fer el seu treball més fàcil i més eficaç.

L’obra està estructurada en quatre parts: “La importància de la lectura”, “Com contagiar el gust per la lectura”, “Consells per a escollir el llibre adequat” i, finalment, “Un conte per a començar”. En conjunt, proposa una sèrie d’estratègies, des de diferents angles. Ara bé, tot i que són adequades, l’autor és ben conscient dels entrebancs múltiples i de diferents espècies que les poden limitar. “Aquesta obra ―diu― conté alguns consells que poden ser útils, però no receptes miraculoses.” La veritat és que miraculosa ho és la lectura, però el miracle s’ha de produir en cada cas personal. Això és molt aleatori, perquè, que es done o no, està en funció de tota una trama imprevisible de factors personals, familiars, socials, econòmics, escolars... “Per regla general ―diu Girbés― qui no llig no ho fa perquè no troba el moment adequat, sinó perquè no ho considera prou important.” Aquest és el punt clau: de què serveix dir a un xiquet o a un jove que tal o tal obra és important si a ell no li importa? No és pel camí de la persuasió que el convencerem. L’autor subratlla l’error de voler interessar el possible lector a llegir, com ho raona irònicament en l’apartat “Deu consells infal·libles perquè odien els llibres”.
[...]

Tancar TV3, de nou

Ahir us recomanava l'article "La Brunete mediática del PP", de Francesc de Paula Burguera. Avui a la premsa llegim (precisament al costat d'aquesta altra notícia) que el Consell vol tancar les emissions de TV3 al País Valencià. De nou.
ACPV ha convocat per a avui una roda de premsa a Barcelona per denunciar públicament la situació. És un altre dels temes recurrents en les sempre previsibles campanyes electorals a casa nostra. Veus crítiques o alienes a la línia oficial? Ni una, per favor. Ací només, com diu la cançó, "falles, traques i bunyols".
Demà veurem com recullen la notícia uns i altres, els d'ací, els d'allà i els del més enllà.

Malestar a la literatura catalana

Dur, molt dur, l'editorial de l'últim número de la revista L'Avenç. Hi critica l'actitud de Vicenç Villatoro en la sessió d'Anatomia 06/07 (i la sessió d'Anatomia mateixa, si més no, l'ambient "gèlid i mortuori" de l'emplaçament), però ni una sola paraula de la resta d'intervencions, no totes tan negatives, com ja vam comentar ací. Una vegada més, palesem que parlar en positiu "no ven". També critica el "llenguatge autoritari" emprat per Hèctor Bofill en el "desgraciat article" que continuà la polèmica amb el crític Ponç Puigdevall, extraordinàriament ben sintetitzada ací per L'efecte Jauss. Res que preocupe massa Bofill, que aquesta setmana a l'Avui tornava a la càrrega.
Fetes aquestes premisses, l'editorialista (és a dir, la revista) defensa la necessitat d'una xarxa de mitjans de premsa escrita per difondre i donar a la literatura catalana l'impuls que necessita:

"Aquesta revista s'ofereix, i es disposa, a acomplir el tros de paper que li pertoqui per fer possible i viable aquest ecosistema literari en català. Ara bé, això no treu la responsabilitat dels mateixos autors i editors."

A banda de "polèmiques" i "malestars", la proposa de L'Avenç (des de fa uns mesos en mans d'RBA, no ho oblidem) és oportuna i necessària i s'emmarca, pel que sembla, en l'estratègia de la conselleria del ram, que ha manifestat en reiterades ocasions que la unió en un sol departament de les àrees de Cultura i Mitjans de Comunicació ha de resultar decisiva per impulsar la presència mediàtica de la indústria cultural pròpia. És el que en alguna ocasió hem anomenat "IntraFrankfurt": difondre la cultura catalana no només a l'exterior, sinó també de portes endins.
I pensem en termes globals, per favor. En l'última visita a Barcelona em van preguntar quin era el mitjà o mitjans amb diguem-ne "sensibilitat cultural/nacional" de referència al País Valencià. No vaig saber què contestar, i encara avui pense si no seria una pregunta-trampa. És el "mal crònic" de què parlàvem ací. Si voleu més dades, llegiu aquest article de Francesc de Paula Burguera. Clar claret.

Les cendres d'Angela

"El pare i la mare s'haurien d'haver quedat a Nova York, on es varen casar i on jo vaig néixer. En comptes d'això, varen tornar a Irlanda quan jo tenia quatre anys, el meu germà, Malachy, tres; els bessons, Oliver i Eugene, amb prou feines tenien l'any, i la meva germana, Margaret, ja era morta.
Quan rememoro la meva infantesa em pregunto com vàrem poder arribar tan sols a sobreviure. Va ser, evidentment, una infantesa miserable: les infanteses felices no valen el vostre temps. Pitjor que la infantesa miserable habitual és la infantesa miserable irlandesa, i encara pitjor és la infantesa miserable irlandesa i catòlica."

Són els dos primers paràgrafs de l'extraordinària Les cendres d'Angela, que aquesta mateixa setmana ha arribat d'impremta, publicada per Bromera. Aquest ofici té això: de vegades, només de vegades, aconsegueixes convertir-te en l'editor d'obres que formen part essencial de la teua pròpia vida, de les lectures íntimes, privades, que et van emocionar una vegada i que et continuen emocionant ara amb la relectura. I és un goig. I un privilegi.

Veïnatges

"No hi ha res que m'agrade més que agafar dos o tres números recents de revistes culturals, retirar-me al meu estudi i començar a llegir."

M'identifique amb les paraules d'Orhan Pamuk en l'article "Veïnatges", reproduït a l'últim número de la revista L'espill, que una vegada més he de recomanar encaridament. En el text, traduït per Gustau Muñoz, Pamuk ens parla de les revistes culturals com uns mitjans que haurien de permetre "una comunicació molt més intensa amb altres cultures, amb l'entorn cultural i la cultura a la qual pertanyen i a la qual s'adrecen". I ho fa precisament en un número el tema central del qual és un clàssic en el nostre àmbit: "Anticatalanisme i catalanofòbia".

Entre altres, hi trobem un article de Francesc Viadel titulat "L'anticatalanisme radical del PP valencià". No diu res que no sabérem, però va bé "compilar" algunes informacions sovint disperses i actualitzar-les amb els esdeveniments recents. Per no oblidar, per exemple, que:

"La del blaverisme fou una reacció visceral, marcada per la por, la manipulació emotiva i la fanatització, que va incapacitar els seus partidaris i apologistes per a dialogar amb l'adversari."

No us sona, l'estratègia? Jo l'he vista repetida aquesta vesprada.

No estem sols

Fa temps que no polemitzem, així que ja tocava.
La revista Els marges publica un article de Bernat Puigtobella, en l'actualitat editor de ficció estrangera a Proa, titulat "No estem sols. La narrativa catalana actual vista per un editor". Puigtobella resumeix en tres els problemes de recepció de la literatura catalana en l'actualitat:

1. El metabolisme editorial
2. El replegament lingüístic
3. La introversió de l'escriptor català

El primer punt fa referència al "rosari de premis" que marca el calendari editorial i que, al seu entendre, no han fet sinó estimular "el grafòman amateur". Comenta:

"Els editors i els jurats de premis literaris constatem periòdicament com l'exercici de l'escriptura automàtica no va ser només una foguerada surrealista, sinó que és encara avui una pràctica ben viva entre els nostres lletraferits. Hi ha dies que un voldria veure restablerta la censura, alguna disciplina que obligués l'escriptor a pensar dues vegades el que escriu."

Un pèl fort, no?
Alhora, apunta una autocrítica sobre la política editorial del Grup 62, del qual forma part:

"Ara que el nou Grup 62 acapararà la majoria de grans premis de novel·la, serà imprescindible instituir jurats veritablement independents i redefinir la relació entre autors, editors i agents literaris sobre unes altres premisses, si no volem que el prestigi dels premis es degradi definitivament. Altrament, el Grup 62 correria el risc de convertir-se en una narcosala."

Repunyeta, quina claredat expositiva!
Amb el segon punt, el del replegament lingüístic, estic un poc més d'acord:

"Encara avui s'escriu més amb una hiperconsciència filològica que no pas amb ganes d'explicar una bona història. [...] Tenim bons prosistes, però ens arriben poques novel·les que ens atrapin amb històries actuals i interessants."

Òbviament és una generalització, hi ha excepcions (moltes) lloables (algunes), però a grans trets, hi combregue. En aquest mateix sentit, Joan Josep Isern confessava fa uns dies el següent: "No dic que no se'n facin, de bones novel·les. Només deploro que no les encerto...". Serà veritat que estem en crisi?
I pel que fa al tercer i últim factor, Puigtobella afirma que el discurs de l'intel·lectual català "sona nyeu-nyeu i ressentit, és l'expressió d'una introversió victimista que no es correspon amb les preocupacions de la gent. [...] El país no s'acaba, sinó que s'està transformant."
Tot i aquestes dures (duríssimes) reflexions, l'article acaba amb una afirmació que hauríem de penjar, en format flaix, a l'entrada de les webs de les editorials:

"Els editors que ens volem guanyar la vida publicant novel·les necessitem bones històries, històries ben construïdes, que ens connectin amb el present, que ens emocionin o diverteixin, i si pot ser totes dues coses alhora".

Són, crec, les mateixes necessitats que plantegen els lectors. Ara, la paraula és vostra. Si la voleu usar.

Més blocs i una bona notícia

Fa temps que, regularment, m'arriben per correu electrònic un seguit d'interrogants anònims sobre temes d'actualitat literària. Els signa la Plataforma Per Una AELC Com Cal i em consta que els rep molta més gent. Coincidint precisament amb l'elecció del nou president de l'AELC, Guillem-Jordi Graells, a qui felicite des d'aquest espai, m'assabente de l'existència d'un bloc de l'esmentada Plataforma, molt crítica amb l'actual (i amb l'anterior) directiva de l'AELC. Es manté l'anonimat i no permet deixar-hi comentaris, així que haurem de continuar sense poder preguntar quina persona o persones hi ha al darrere.
D'altra banda, avui hem conegut que la Generalitat Valenciana ha aportat el milió d'euros que devia de 2006 per a dotació bibliotecària. El sector respira (de moment) un poc més tranquil.

Nous blocs editorials

El 88% de les editorials no disposa d'un canal de comunicació directa amb els seus lectors. És una de les conclusions més cridaneres de l'estudi "La comunicación en la promoción del libro" que va elaborar fa un temps la gent de Dosdoce.com i que concloïa que les editorials no se senten molt còmodes amb les noves tecnologies i que Internet és el principal repte que tenen a l'hora de definir les seues estratègies de comunicació amb la finalitat d'atraure nous lectors.
En l'àmbit en llengua catalana, la majoria d'editorials (i paradoxalment, en especial les més grans) tenen un dèficit enorme en aquest àmbit. Per això em ve de gust remarcar dues iniciatives recents que van en una esperançadora línia contrària. D'una banda, Bromera s'alia amb les noves tecnologies per promocionar una novetat futbolística: a l'atractiu especial Tips de merengue (poseu en marxa els altaveus) s'hi afig ara un bloc sobre el llibre, que permet als lectors i als aficionats del Barça comentar "els excessos de la premsa madridista".
De l'altra, els bons amics de Cossetània han engegat un bloc de l'editorial (potser el primer bloc d'una editorial catalana?), que precisament avui parla d'un llibre també sobre el Barça. De moment, les entrades són majoritàriament sobre novetats editorials, però també hi tenen cabuda actes de presentacions o notícies sobre signatures d'autors, i el cap de l'editor, Jordi Ferré, bull de propostes i idees que es concretaran en les pròximes setmanes.
Dues bones notícies que, potser, indiquen un canvi de tendència.

Pitjor, impossible

Ho denunciàrem ja ací quan el sector del llibre valencià al complet va encendre els llums d'alarma per la pèrdua dels 2 milions d'euros de dotació bibliotecària que hauria d'haver invertit la Generalitat Valenciana en 2006. Tard i a deshora, el Consell diu que estudia fórmules per modificar el pressupost d'enguany i poder recuperar aquells diners, la meitat dels quals ja ha avançat el govern central, el qual podria demanar que li foren retornats. El desastre seria total.
Ara, el problema s'agreuja amb el conveni de 2007, que contempla que el govern central aporte 2 milions d'euros i la Generalitat, uns altres 2. Fet i fet, el sector està pendent que el Consell pose la seua part i s'invertisquen un total de 6 milions d'euros, vitals per a les nostres esquifides biblioteques.
Però, com més va, pitjor. El pla global de foment de la lectura impulsat pel govern central, segons informa avui Levante-EMV, tindrà una inversió al País Valencià de 80 milions d'euros en el període 2007-2014, finançats a mitges per les dues administracions, l'estatal i l'autonòmica. Així doncs, si no hi ha diners per al milió d'euros que es deu de 2006, si el pressupost tampoc contempla els 2 milions de 2007... vostés veuran com arribarem a 2014!

El retorn de Voltaire

Martí Domínguez ens parla en la seua última novel·la (editada en un temps rècord: enhorabona a la gent de Destino) dels últims anys de vida d'un Voltaire ja vell (84 anys de l'època!) però encara lúcid. Ací i allà, Martí ens deixa reflexions sobre l'ofici d'escriure i sobre el paper de l'intel·lectual en la societat en què viu:

• "Un escriptor és un suprem faedor de paraules."
• "Tota ciutat, tota societat, està radicalment en contra de la creació, [...] el creador sempre --o quasi sempre-- existeix malgrat el seu poble."
• "Quina cosa tan curiosa és la vida de l'home de lletres: amb cada obra, la temença del comentari desagradable, amb cada nou treball, un nou perill. Anys d'esforç depenen en el darrer moment de forces impossibles de dominar."
• "Escriure és governar l'opinió, tindre crèdit, guanyar-se la confiança, la benevolència del públic; sense aquesta imposició, la tasca d'escriure és un viacrucis: el favor del lector s'obté a poc a poc i es perd en un segon."

Moltes de les reflexions que hi vessa en la seua nova creació es poden llegir en clau actual i referides al nostre context pròxim, com ha deixat veure en les entrevistes que ha concedit (vegeu aquest vídeo). Així ho insinua a la novel·la:

• "Els escriptors suggereixen més coses que les que de vegades es pensen, un text no sols és el que l'autor ha volgut dir, sinó també el que el bon lector entén."

Tota una invitació a llegir entre línies.

Amèrica Escup

El menyspreu de les institucions (d'un signe i de l'altre) al valencià ja no sorprén ningú. Via Malva-rosa Connection veiem aquest document ben gràfic: un mural enorme de publicitat de l'America's Cup (cal dir-ho sempre en anglés, que els si no els patronos s'emprenyen) en mil i una llengües... excepte en la pròpia dels valencians. Res que ens haja d'escandalitzar: la web oficial del "evento" fa temps que està disponible en castellà, anglés, francés i italià. La del govern central per fer veure que fa coses a València i recordar-nos que "el éxito de Valencia es el de toda España", exclusivament en castellà. El valencià ni està ni estarà.

I ací no passa res.

Prioritats

Faig una ullada a la premsa amuntegada a la taula del despatx i comprove que Estambul, d'Orhan Pamuk, no només es manté fort a les llistes dels més venuts 5 mesos després de la publicació (un miracle, això!), sinó que "escala" posicions als suplements literaris: està el número 7 al Cultura/s i el 5 a El Cultural. L'edició de Bromera arribarà a les llibreries en un parell de setmanes, per fi. Els més impacients poden llegir ja alguns fragments del llibre l'espai web que li dedica l'editorial.
Continue fullejant diaris i em trobe, a El Mundo d'ahir, una entrevista amb el molt honorable valencià. La nota hagiogràfica comença així:

"Para el presidente de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, la cultura es una prioridad."

Imagine que deu ser una conya del periodista, però resulta que no. Tanque aquest diari, n'òbric un altre i veig que ahir, el molt honorable de dalt inaugurava, in person, la Setmana del Llibre en Català. A les fotos veiem Montilla i el conseller Tresserras envoltats d'editors sense cap efecte secundari aparent. Quina enveja. Veurem quina representació institucional tindrem el 26 d'abril (en portes de la precampanya) en la inauguració de la Fira del Llibre de València.
S'admeten apostes sobre qui NO estarà. La llista és llarga.

Entrevista a Caràcters

A la capital, les notícies volen. Fa uns dies, en la presentació d'El retorn de Voltaire, de Martí Domínguez, a la Casa del Llibre de València, diverses persones em van fer comentaris sobre l'entrevista que ha aparegut a l'últim número de Caràcters. I la revista havia eixit feia un parell de dies! L'excusa (gràcies, Juli) per parlar amb Josep Gregori i un servidor era la celebració dels 20 anys de Bromera. Com que sóc part implicada, simplement destacaré tres fragments del que comenta Gregori sobre el naixement i evolució de l'editorial:

• Tot i que ens movia la inclinació escolar, des d'un principi hi havia també la doble visió d'adreçar-se a un lector "normal" i a un lector escolar alhora.
  
• Hem considerat l'estratègia dels premis com una de les maneres millors de selecció perquè proporciona la possibilitat de llegir molts originals, i això et dóna molta perspectiva. [...] Ara bé, aquests darrers anys no ens ha dolgut no publicar algun premi, si el jurat ha decidit de deixar-lo desert.
• El balanç no pot ser més que positiu. Hem comptat amb la complicitat de molta gent, especialment del professorat, gràcies al qual els nostres llibres han arribat molt bé als lectors i han estat ben acollits.

També se'n parla de la concentració editorial, de modalitats lingüístiques, de projectes futurs i del "secret" de Bromera... Més informació, en format paper.

Espai Gremial Valencià

Fa alguns mesos, un grup reduït d'editors descontents amb l'Associació d'Editors del País Valencià va crear el Gremi d'Editors del País Valencià, i des d'aleshores han deixat ben palesa la seua intenció de fer-se notar a Catalunya. L'any passat participaren de forma col·lectiva en la festivitat del Sant Jordi, i ara anuncien la creació de l'Espai Gremial Valencià, una iniciativa interessant a l'estil de l'Espai Mallorca però (no cal dir-ho) sense suport institucional del govern valencià.
Ahir, el diari Levante-EMV en parlava d'aquesta "ambaixada" cultural no limitada al camp de l'edició, ja que segons sembla compta amb el suport d'altres entitats i associacions, com ara la del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià. Caldrà veure com funciona, però, d'entrada, hem de reconéixer que accions com aquesta fan bona falta.
En l'apartat d'anècdotes, el remat de la informació:

"El más inminente de esos proyectos es un partido de pilota valenciana entre una selección de editores valencianos y una de políticos, que se celebrará el día de Sant Jordi, coincidiendo con diversos actos culturales alrededor del libro."

Fa goig saber el nom dels pilotaris i... el resultat final!

El futur és nostre

M'agrada, i molt, el lema escollit enguany per a les Trobades. "El futur és nostre" va ser una de les consignes més escoltades anit, en el sopar d'Escola Valenciana i en el concert que el va precedir. Vegeu la notícia a Vilaweb, l'entitat homenatjada enguany, i a L'avanç.

Aprofite aquesta entrada per sumar-me, tal i com se'ns demanava anit moments abans de les actuacions de Feliu Ventura i Pep Gimeno "el Botifarra", a la iniciativa engegada per valencianisme.com per reivindicar que a les falles sone, en els moments previs a les mascletades i també en els concerts de la setmana fallera, música en valencià. Com de lluny estem encara d'una mínima normalització! Res sorprenent, atés que, com diu la nota que ha elaborat Escola Valenciana, cap representant de la Generalitat Valenciana ni de la corporació municipal xativina van assistir als actes de la IV Nit, dedicats a commemorar els 300 anys de la batalla d’Almansa.

Ho hem de dir una vegada més: País...

IV Nit d'Escola Valenciana

Fa dos anys va ser al Puig; l'any passat, a vora casa, a Alzira; i enguany, per commemorar de forma simbòlica els 300 anys de la Batalla d'Almansa, a Xàtiva. La Nit d'Escola Valenciana ha esdevingut ja una cita anual ineludible en el meu calendari personal, una festa de la llengua a la qual és un goig assistir. Per això demà tampoc fallaré i, pel que sembla, estaré molt ben acompanyat: més de 350 persones han confirmat ja l'assistència.

El sopar estarà precedit, entre altres actes, per un concert d'Al Tall amb les entrades esgotades des de fa dies i un merescut homenatge a eixe petit miracle que és el Vilaweb que dirigeix amb tant d'encert el valencià Vicent Partal.

El president d'Escola Valenciana, l'incombustible Diego Gómez (vídeo ací), avança que el seu discurs serà, com sempre, reivindicatiu, però positiu i optimista. No debades, el lema de les multitudinàries Trobades serà enguany "El futur és nostre". Amb més gent compromesa com la que impulsa el moviment d'Escola Valenciana, segur que el futur estaria molt més ple d'esperança i d'autoestima.

TXT

Un dels grans reptes de l'actualitat és mantenir-se informat en una societat sobreinformada, amb excés d'inputs comunicatius i poc de temps per aprendre a destriar el gra de la palla. Per això sovint ens quedem només amb els titulars i no aprofundim en el "cos" de les notícies.
En l'àmbit educatiu s'estan produint canvis substancials que afecten el dia a dia dels ensenyants, fet que produeix desconcert i una certa sensació de desemparament, augmentada sovint pel soroll de les disputes entre partits. Fruit de la preocupació per aquestes qüestions i amb una clara voluntat divulgadora, naix la nova revista TXT, editada per Bromera.txt. I arranca amb molta força: una tirada de 12.000 exemplars de distribució gratuïta en suport paper i també en format digital. El primer número està dedicat quasi en exclusiva a explicar les novetats de la LOE, amb el calendari d'implantació, l'aplicació a l'àmbit valencià, l'opinió dels sindicats i entrevistes amb el director general d'Ensenyament de la Generalitat Valenciana i amb la ministra del ram.
Una nova eina de gran utilitat per al professorat.

Bono llibre

Com ja havíem profetitzat (profecia facileta, aquesta), els principals partits lliuren la primera batalla preelectoral en terra de ningú: contraprogramant promeses de gratuïtat del llibre de text. Ahir, el líder del PSPV acudia al notari (!) per reforçar (?) el seu compromís. A la mateixa hora, el conseller d'Educació anunciava que optava per la fórmula del "bono libro" per a garantir llibres de text per a tots.
El sector, acostumat a que se l'ignore des dels estaments polítics, està perplex davant d'aquests moviments, com certifica Glòria Mañas, presidenta del Gremi de Llibreters: el conseller no s'ha reunit mai amb el col·lectiu de llibreters o editors, l'anunci s'ha fet sense acordar-lo prèviament amb els implicats, sense saber com cobraran els llibreters els llibres que venguen i sense conéixer tampoc d'on eixiran els 200 milions que costarà la iniciativa a una Administració que no té, com hem dit en alguna altra ocasió, ni un euro per a llibres.
La fórmula del bono-llibre és bona, molt bona, potser la millor, però en aquest cas planteja molts interrogants que s'haurien de resoldre (i consensuar) com abans, millor.

El meu amor Sputnik

Amb Kafka en la orilla damunt la tauleta de nit, esperant delerós el moment d'encetar-ne la lectura, recupere unes notes que vaig prendre aquest estiu, quan buscava Tòquio Blues en català i no el vaig localitzar en cap llibreria valenciana (i en vaig visitar un fum! És molt preocupant la cada vegada més deficient distribució de les editorials catalanes al País Valencià). Sí que vaig trobar a l’FNAC El meu amor Sputnik, traduït per Concepció Iribarren. Era una edició de butxaca i me la vaig comprar abans que desapareguera per sempre vés a saber per quin motiu. A Murakami eixim.

Segons diu el text de la coberta posterior, es tracta d’una “novel·la d’intriga eròtica”. Les etiquetes sempre són perilloses: l’erotisme no és enlloc, però potser sí que n’hi ha una certa intriga. En realitat, el que hi aboca l’autor japonés és molta reflexió sobre la lectura i l’escriptura. Com aquest pensament del narrador, lector empedreït:

“M’encantava llegir novel·les per distreure’m, però no escrivia prou bé per ser novel·lista; també vaig descartar fer d’editor o de crític, perquè els meus gustos eren
extrems. Les novel·les havien de ser per donar-me un plaer pur, vaig decidir, no part de la feina o l’estudi.”

Aquesta és una impressió que tinc sovint: com que llegir forma part de la meua feina, de vegades no puc distingir si estic llegint o si continue treballant...

Un vestit elegant

L'ABCD publicava fa uns dies un elogi de la lectura de la inexpugnable premi Nobel austríaca Elfriede Jelinek. Començava amb aquestes paraules:

"Tengo la impresión de haber leído siempre, desde que aprendí, y, desde entonces, cualquier otra actividad me resulta una pérdida de tiempo."

Definitiu, demoledor.
Però entre els aforismes que hi podem destriar, jo em quede amb aquest:

"La lectura es para mí el vestido elegante de la vida: se me ajusta y va conmigo."

Una definició que trobe que s'ajusta, tan bé com un vestit elegant, al meu sentiment.

La sinergia del nou 62

Dijous de la setmana passada ens ho avançava Ricard Ruiz des del suplement de llibres (clandestí al País Valencià) d'El Periódico: el Grup 62 està disposat a revolucionar la butxaca en català amb el segell labutxaca. Sota la direcció de l'editora d'Empúries, Eugènia Broggi, "unificarà els títols de 62, Planeta i Enciclopèdia Catalana i obrirà diverses línies, de la comercial al fons, per intentar dominar el subsector". Ho tindran fàcil: de moment, són pràcticament els únics, com ja hem parlat ací (i allà). El que queda d'edició independent no mou fitxa (coneguda) al respecte.
L'Avui (gràcies de nou, Eva) fa un repàs al qui és qui al nou Grup 62 i ens parla dels reptes i plantejaments de la nova situació de sinergia (sense accent) creada. La podem resumir en quatre punts:

1. Creació d'una gran distribuïdora del llibre en català, el nou Enlace (com ja anunciava fa uns dies, també a l'Avui, Albert Pèlach).
2. Aposta per "labutxaca", una col·lecció (ací se'n diu col·lecció, no segell) "amb contingut sòlid, ben feta, que donarà una doble vida als títols".
3. Replantejament de la política de premis literaris. A hores d'ara, el grup en té 17 diferents, i la idea és, segons el nou director editorial, "potenciar els grans premis i encetar un treball de relectura dels altres, reflexionant sobre què aporta cadascun".
4. Reforçar la producció en castellà, "que representava el 20% de la facturació anual de l'antic Grup 62".

Comparativa

Diuen que les comparacions són odioses. Ho són. Mireu ací i mireu allà.
Tot és qüestió de prioritats. I de visió de futur.

Un gran solitari

Anit vaig escoltar a RTVV les paraules prohibides per excel·lència: la denominació proscrita "País Valencià". La pronunciava Joan Pellicer, etnobotànic valencià recentment desaparegut, en l'emotiu programa Medi ambient dedicat al seu record. I la pronunciava amb el seu valencià perfecte i amb la mateixa naturalitat amb què ens descobria i acostava la nostra riquesa cultural i mediambiental al seu espai "Les nostres plantes".
Des de la primera referència al romer fins l'última, anit, al timó, van passar vuit anys en què, cada setmana, Joan ens demostrava que era un pou de saviesa, una gran persona que ha estimat com pocs aquesta terra i que no s'ha cansat mai de recórrer, pam a pam, de dalt a baix i de baix a dalt el nostre país a la recerca, gravadora en mà, de mots, remeis naturals, usos, costums i expressions populars que van desapareixent. El contacte directe, pròxim i afable amb la gent de tots els indrets del territori li permetia accedir (i nosaltres amb ell) a un món en greu perill d'extinció. Joan era conscient de ser, com el qualificaren ahir al programa que condueix Xelo Miralles, "un gran solitari", per això sabia de la importància i de la urgència del seu treball impagable.
Una part dels seus coneixements han quedat recollits en una extensa producció literària, bona part de la qual està editada a Bullent.

L'estil exquisit

"El escritor anglosajón, en general, ansía escribir tramas vibrantes para enganchar al lector y vender millones de libros, mientras que el español aspira a conseguir un exquisito estilo para poder entrar en la Academia. Por eso se traduce tanto la novela anglosajona y tan poco la novela española. Las buenas historias son universales; en cambio, los gustos académicos suelen ser locales."

L'editor i escriptor Enrique Murillo en La Vanguardia dimecres passat.

La 'fireta'

On van a parar tots aquells llibres que les editorials envien a periodistes i crítics i que (en són majoria) mai no apareixen ressenyats enlloc? Eva Piquer ens en fa una crònica desacomplexada:

"De febrer a abril, als periodistes culturals se’ns gira una feinada. El primer pas és aconseguir respirar sota la muntanya d’exemplars que ens roben l’oxigen. El segon, fer una ullada als llibres rebuts i decidir (mig per intuïció, mig per ofici) si n’hem de parlar molt, poc o gens. Per raons d’espai, només un de cada vint llibres serà citat a les pàgines de cultura del diari. Els altres aniran directament a “la fireta”, que és com en diem de posar les piles de volums descartats damunt una taula i convidar els companys de la redacció a abocar-s’hi, a veure què hi troben."

Sobre la distribució

Oriol Soler ha obert en el seu bloc Núvol vermell un debat sobre la distribució de llibres. Interessant i provocador. Us el recomane.

Llibres a la tele

Recomane vívament la interessant entrevista d'Eva Piquer a Oriol Izquierdo. Entre altres, el nou director de l'ILC afirma:

"Afortunadament, aquesta conselleria és de Cultura i Mitjans de Comunicació. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió establirà la relació amb el govern a través d'un contracte programa en què la ILC tindrà veu i vot. Podrem exigir a la televisió que tracti les lletres com no les ha tractat mai. Els programes de llibres a TV3 sempre han estat una excepció o una concessió."

Sona tan bé que costa d'imaginar. Però sembla que la idea, expressada també pel conseller Tresserras en la sessió d'Anatomia, comença a prendre forma. Dimecres, Sergio Vila-Sanjuan reflexionava sobre els llibres i la televisió al suplement Cultura/s de La Vanguardia. Acabava el seu article amb aquestes paraules:

"Puesto que Televisió de Catalunya sigue teniendo un problema en forma de vacío con sus programas de libros, ¿por qué sus responsables no invitan a Manzano a repetir 'Saló de Lectura', con más presupuesto pero las mínimas modificaciones posibles? El ecosistema literario se resentiría de su final definitivo."

Dit i fet: a l'abril començarà, al 33, "L'hora del lector", conduït per Emili Manzano. Una molt bona notícia. Posats a demanar, fóra desitjable que, entre el llistat d'entrevistats, hi puga haver, ara sí, una representació adequada dels escriptors valencians.

Profecies

En la sessió d'Anatomia vaig fer un parell o tres de profecies segures, cantades. Davant la imminència de les eleccions, una era aquesta:

"De nou, els partits amb opció de govern parlaran de la gratuïtat del llibre de text, i diguen el que diguen, estaran pensant igualment en el sistema de préstec o reutilització, tan perjudicial per al sector, i no en el xec-llibre, car és molt més barat comprar un llibre per a l’escola cada 4 o 5 anys que proporcionar-ne un anual a cada alumne."

Em sap greu haver-la encertada. L'AEPV ja ha encés els llums d'alarma. El comunicat que ha elaborat avui d'urgència és ben explícit:

"Distribuir gratuïtament els llibres de text a tots els alumnes de l'educació obligatòria és una lloable ambició que segur que contribuirà a millorar la igualtat d'oportunitats dels ciutadans però, pel seu important abast econòmic, reclama d'una ferma voluntat i decisió inversora del govern que l'aplique. No siga que, per falta de convicció i amb l'excusa de la falta dels recursos, als polítics de torn els done per pensar en fórmules com el préstec de llibres usats: pseudogratuïtat dels llibres de text, que no és una altra cosa que recuperar procediments de temps d'escassesa i de misèria, a més de socialment injust i discriminatori."

En definitiva, SÍ a la gratuïtat mitjançant el xec-llibre, NO al sistema de reutilització.

Rita erudita

Vivim en el país dels filòlegs. Tothom en sap i n'opina, dels orígens i llinatge de la nostra llengua. Ha estat, durant les últimes dècades, el tema estrella en les barres de bar valencianes (amb el permís de l'última incorporació: "l'aiguaquemosfurtenelscatalans").

Les eleccions ja estan a prop, i ahir Rita Barberà va abandonar per un moment la lectura per eixir al carrer a inaugurar una biblioteca al barri de Russafa. Això, que d'entrada ja podria ser notícia de primera pàgina, es va veure eclipsat per unes paraules de l'alcaldessa en defensa de la seua estimada (i impracticada) "llengua valenciana". Després de llegir (!) uns versos (!!) en valencià (!!!!!) en "honor" a Al-Russafí, el poeta àrab que dóna nom a aquesta nova biblioteca, Rita va dir:

“Cuando no había llegado Jaime I, fijaos como escribía y hablaba Al-Russafí. Hablaba de poemas dedicados a Valencia y no había llegado Jaime I. Y así hablábamos los valencianos.”

I es va quedar tan ampla. Ja ho diu la dita: "abans moros que catalans!"
Més dades (de tots els colors) ací, ací i ací.

País...

Balanç anatòmic

He vist i llegit tantes coses aquests últims dies al voltant de l’Anatomia 06/07 que he pensat llargament si fer o no algun comentari “extra”. Però l’apunt del Llibreter (per cert, moltes felicitats!), la punyalada brutal de l'amic Subal i, sobretot, la invitació de Mercè Ibarz a reflexionar sobre el seu mail obert a Vilaweb ha estat definitiu: calen alguns aclariments.
“Hi havia una vegada un lloc estrany, on la literatura era considerada un cadàver i l’anàlisi de les coses consistia en dir paraules agres sobre aquestes coses.” Així comença l’escrit de Mercè. I si hem de fer cas del que s’ha publicat a la premsa, no dubte que la imatge que s’ha transmés siga aquesta. Una altra vegada una colla de lletraferits ploriquejant, lletramatant l’esperança en una literatura normal. “Sarpullido de quejas del sector”, en deia Carles Geli a El País. I és que, com era previsible, molts mitjans s’han quedat amb l’”efecte Estopa”, el “neonoucentisme”, la “frustració post-Frankfurt” o el “catalanoescepticisme” com a titulars. Que hi farem, això ja no depén només dels ponents. No descobrim res nou: el catastrofisme ven més que l’optimisme. Tema 1 del primer curs a la facultat de Periodisme.
Però l’acte, tot i el seu encarcarament, no va tenir només aquesta cara. Alguns ponents hi van manifestar la il·lusió que Frankfurt marque de veritat un abans i un després en la difusió internacional de la nostra literatura; també s’hi va incidir en la bona collita literària del 2006; en la impressió positiva que s’hi té a Alemanya dels llibres ja traduïts en aquell país; en el creixent èxit internacional d'una obra de teatre catalana (no només de Sánchezpiñols viuen les nostres lletres!); es va parlar del moment òptim per a l’eclosió de les editorials independents; i s’hi van fer propostes, com ara la necessitat que sorgeixen editorials o col·leccions de butxaca i el desig que aprofitem l’enrenou de Frankfurt per cohesionar el mercat interior del llibre en català, que bona falta fa. Entre altres.
La presència excepcional del conseller Tresserras (inconcebible, una cosa així al País Valencià, i això que el nostre conseller és forense!) va donar una altra dimensió, també positiva, a la sessió. Em semblen esperançadores les garanties que va oferir per mantenir l’ILC, per bastir un Consell de les Arts plural (“en aquesta sala només ja trobaríem 14 persones ben capaces de formar-hi part”, va dir), el seu compromís ferm i reiterat per mantenir el preu fix (autèntic salvavides per a les llibreries i per al sector en general) i la promesa que treballarà perquè els mitjans de comunicació de titularitat pública (que ara estan també sota la seua direcció) promocionen de veritat la literatura catalana.
Tot això i molt més es va sentir en aquella sala imponent la nit de dimarts passat. Llàstima que no haja transcendit. El debat virtual, ben animat, continua obert a la vostra participació.

La caverna turca

El País informa avui que Orhan Pamuk abandona Turquia. L'assassinat del periodista i escriptor Hrant Dink i la pressió i les amenaces dels fanàtics han forçat el Nobel a prendre una decisió que, després de llegir la seua obra més recent, un vertader cant d'amor a la seua ciutat, intuïm molt amarga. I és que la desraó, a la llarga, sempre passa factura. Allà i ací.