Anatomia 06/07

La sessió d'Anatomia, avui a les 19,30 hores.

Amb "amics" així...

La Vanguardia entrevista l'actor català Óscar Jaenada amb motiu de l'estrena de la pel·lícula La vida abismal, adaptació al cinema de La vida en l'abisme, de Ferran Torrent. El titular és del més pur estil Valéncia Hui. La pregunta té "tela", però la resposta...

- ¿Como catalán que es, le ha resultado difícil el valenciano?
- El catalán poco tiene que ver con el valenciano. Se entiende bien, pero la pronuncia es diferente. Ha sido una de las cosas más difíciles para mí.

Res, xaval, t'agraïm l'esforç. I alegra-te'n, que ets políglota!

Ni un euro per a llibres

Tots sabem que els valencians anem sobrats d'ajudes a l'edició, programes fabulosos de foment de la lectura i fons bibliotecaris. La inversió en aquest camp és constant i fins i tot diríem que excessiva. És per això que la Conselleria de Cultura ha decidit deixar perdre els diners que el govern central (sí, el mateix que denuncien que sistemàticament maltracta "la Comunitat", que ens nega l'aigua i que no inverteix ací) havia promés en compra de llibres dins del Pla Extraordinari de Dotació Bibliogràfica 2006.
El Pla preveia 1 milió d'euros del govern central, sempre que l'administració autonòmica en posara un altre de la seua butxaca. Per tant, com que la Conselleria no compleix el pacte, els 2 milions es perden en el llimb. Ho ha denunciat avui la PYMEV en nom dels seus associats, el Gremi de Llibrers, l'Associació d'Editors del País Valencià i l'Associació Valenciana de Distribuïdors de Llibres. Vegeu la nota íntegra ací.
I la PYMEV fa una pregunta molt oportuna: i què passarà amb el conveni de 2007? El sector del llibre valencià i els usuaris de les biblioteques poden permetre que es perden un total de 6 milions d'euros?
Vergonyós i intolerable.

Setmana Internacional dedicada a la LIJ

Ahir es va inaugurar a Barcelona la Setmana Internacional del Llibre Infantil i Juvenil sota el lema "Llegir ens porta lluny". Fins el 4 de febrer, se succeiran al CCCB nombrosos tallers professionals, taules redones, simposis editorials i visites guiades. Hi haurà presència valenciana mitjançant l'exposició de llibres de les editorials que s'hi han volgut afegir i la intervenció, dissabte 3 de febrer, de Pasqual Alapont en una taula redona al costat d'Emili Teixidor, Gemma Lienas i M. Carme Roca.

Al fil d'aquesta Setmana, que vol contribuir a difondre i prestigiar la LIJ, ens fem ressò d'una campanya que va en aquesta mateixa direcció, en denunciar l'ínfima qualitat de la nova col·lecció infantil d'El País, "Mis primeros clásicos". Ací en teniu un tast de l'escrit:

"Por el mismo precio de la simplificación literaria obtenemos también una aberración en la ilustración. Si parece imprescindible que para que un libro infantil sea tal debe llevar dibujitos, ahí van, acompañando al resumen. Sin ningún fin estético, sin ningún afán de belleza, se entrega a los niños un conjunto de ilustraciones estereotipadas, tópicas y casposas; pero, eso sí, en un formato de libro y bajo el epígrafe de “mis primeros clásicos” que resulta incuestionable."

I jo no puc deixar de pensar que precisament aquestes pèsimes publicacions de "productes" no fan sinó prestigiar les publicacions bones de les editorials professional que vertaderament creuen en la importància de la LIJ com un BÉ CULTURAL. Llàstima, però, dels infants que només coneixeran aquest tipus de (insistisc) "productes".

Una gran notícia!

Per fi podem fer pública una notícia extraordinària: Edicions Bromera incorporarà al seu catàleg l'obra de l'últim premi Nobel, Orhan Pamuk, i al mes de març publicarà ja Istanbul, ciutat i records, el seu treball més recent. El comunicat de l'editorial, ací.
En parlarem més (ja ho crec!) en aquest bloc. La notícia i l'autor bé que ho mereixen. De moment, us recomane vivament la lectura del bell discurs d'agraïment a l'acadèmia sueca: "La maleta del meu pare", que Bromera ha publicat a la seua web en primícia amb la traducció íntegra elaborada per Carles Miró.

Actualització: Com sempre, Vilaweb ha estat el primer mitjà a reaccionar. Mireu la notícia Orhan Pamuk és de Bromera.

Editors okupes

El suplement cultural d'El Mundo explota una vegada més el filó de l'enfrontament Catalunya-Espanya. L'article Crisis abierta entre editores es fa ressò de la petició del Gremi d'Editors de Catalunya per ocupar enguany, excepcionalment, l'espai físic (més visible) que tradicionalment s'ha assignat a la FGEE a Frankfurt. L'entradeta, totalment objectiva, conclou:

"Es, cuentan, la punta de un conflicto que lleva años larvándose en silencio, por la deriva nacionalista [sic] cada vez más acentuada de los editores catalanes que está 'colmando la paciencia' de sus colegas madrileños."

Un dels editors madrilenys entrevistats ho diu ben clar: "nos jugamos bastante más que un stand". Em podria dir exactament què?

Agregador cultural

Els grups DosDoce i Evoluziona ens tornen a posar molt fàcil la imprescindible acció de "reciclatge tecnològic". Fruit de la seua habitual reivindicació de la utilitat de les noves tecnologies aplicades a la promoció del llibre naix l'Agregador cultural, una eina que vol facilitar a les editorials el seguiment dels comentaris, crítiques, valoracions, ressenyes i notícies que es generen a la xarxa al voltant de les obres que publiquen o sobre els temes clau del sector editorial.

Una iniciativa molt bona, sens dubte. De la nostra banda, per fi hem posat la icona de sindicació RSS a la barra lateral. A poc a poc...

Sessió d'Anatomia literària

Dimarts dia 30, a les 19,30 hores, tenim una cita a l'antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (c/ Carme, 47, Barcelona) per disseccionar la literatura catalana en la sessió Anatomia 06/07. L'organització ens proposa fer "una reflexió diferent, àgil i agosarada, sobre l'any literari que s'ha acabat i el que ara comença". Sobre els fets més importants del 2006 n'hem parlat abastament en aquest bloc, i alguns dels principals van quedar recollits en aquest resum. El que està per veure són les "profecies" que ens atrevirem a aventurar.
El format de l'acte és ben curiós, tot i que un pèl massa tancat per al meu gust (vegeu els vídeos del 2004, 2005 i 2006). En tot cas, és el principal tret distintiu d'aquesta interessant iniciativa i l'haurem de respectar (no caldria, sinó!). Em consta que l'any passat l'organització, amb la complicitat del Llibreter, va tractar d'obrir i continuar el debat a la xarxa. La participació va ser menys nombrosa del que s'esperava, però això no significa que la iniciativa no fóra oportuna.
Aprofundint en aquesta mateixa línia participativa, m'agradaria fer una proposta semblant però, en aquest cas, prèvia: obrir el debat des de ja, abans i tot de la celebració de la sessió anatòmica, amb la vostra visió personal i les iniciatives editorials i/o literàries que considereu, lectors silenciosos, que poden marcar tendència durant aquest 2007.
Us convide, doncs, a fer la vostra aportació a la sessió d'anatomia literària (una biòpsia, que no autòpsia!) amb anotacions als vostres blocs, comentaris en aquest apunt (o al correu electrònic que trobareu en el "Perfil") o de qualsevol altra forma que considereu oportuna. Compartim idees, debatim. És la millor manera d'aprendre, de millorar i d'avançar que conec.

Actualització 25/1/07: el Llibreter llança la seua Profecia de butxaca.

1+1=1

Dijous, la Ciutat de Calatrava (encara de ressaca per l'exhibició del nou cotxe de Fernando Alonso abastament publicitada per la tele local) va tenir l'honor d'acollir una multitudinària conferència de la prestigiosa biòloga nordamericana Lynn Margulis. L'acte, presentat per Juli Peretó (veieu més comentaris al seu bloc El buit del temps), va servir per presentar el llibre Els inicis de la vida. Avui Levante-EMV li dedica una extensa entrevista de Dolors Palau al suplement En Domingo (ací en PDF).

El títol de la conferència era "L'origen de la cèl·lula eucariòtica". Confesse, d'entrada, que paraules com "cariomastigont", "dinomastigotes", "tricomònid" o "undulipodi" no formen part del meu vocabulari diari i que, d'alguna manera, em vaig sentir com en una altra dimensió. No obstant, l'amenitat i l'esforç impagable de la doctora Margulis per fer accessible els seus coneixements i resumir-nos 4.000 milions d'anys de vida en uns pocs minuts és digna de lloança i admiració.

D'una sessió magistral com aquesta sempre s'aprenen coses noves, com ara que, en biologia, 1 més 1 és igual a 1, o que, tot i ser immersos en l'era de la imatge, encara és possible mantenir conviccions fermes en contra de la televisió. I això que, com bé diu Juli, no coneix la nostra tele...!

Una editora particular

"Lo que está mal ahora es lo mismo que estaba mal en mi época, y es que se edita diez veces más títulos de lo que se debería. Las multinacionales lanzan un título a ver qué pasa en tres meses: o se convierte en un pequeño best seller o se destruye y se quita del catálogo. Es lo contrario del editor vocacional, que hace poco a poco un buen catálogo del que nunca se tacha un autor. Y si salen cinco al año, salen cinco."

Esther Tusquets, en el perfil Una editora particular publicat en el suplement Babelia a propòsit de la seua nova novel·la, ¡Bingo!.

Institucions blocaires

Hem parlat ací de la Generació blocaire i del Poder blocaire, però a partir d'ara sembla que haurem de parlar també de les "Institucions blocaires". Jaume Subirana, que manté el bloc Flux, ha deixat el testimoni de la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes al crític i professor Oriol Izquierdo, que va obrir fa ja un parell d'anys el bloc personal Oi?
És només una feliç coincidència o forma part d'una complexa trama silenciosa dels blocaires per fer-se a poc a poc amb el poder? Siga com siga, és evident que el nou govern català es mostra ben actiu amb les noves tecnologies. Potser, com ens recorda Gamoia, ens haurem de posar les piles... ja!

Valencià? No problem!

Aquest dissabte, el suplement ABCD centrava la seua atenció en l'activitat cultural valenciana. Amb l'original títol "Valencia, una cultura mediterránea" (!) s'hi donava una visió genèrica de la literatura, l'art i l'arquitectura que es produeix al País Valencià. Després de queixar-nos amargament que la premsa "local" ens margina sistemàticament, s'agraeix l'esforç, tot i que el resultat...
L'article sobre literatura, que signa Jesús Marchamalo, comença així:

"Hablar de literatura valenciana plantea idénticos problemas de definición y territorio que hablar de literatura extremeña, por ejemplo, o madrileña, un término escurridizo, apenas una etiqueta geográfica."

Ja veieu, poc més que una etiqueta, és a dir, que el contingut és idèntic, igualet igualet al d'altres indrets de les Espanyes. Res d'original, cap tret distintiu, cap ambició remarcable. Uniformitat total. En canvi, els valencians plantegem alguns dubtes que sembla que a l'articulista li causen curiositat:

"¿Es literatura valenciana la que se escribe dentro de los límites de la Comunidad Valenciana? ¿La que hacen los poetas y narradores nacidos allí? ¿La que se escribe en valenciano, en castellano?"

I a mi que tots aquests interrogants em sonen... ah, sí, són els mateixos que s'han plantejat amb tot allò de Frankfurt. I l'enrenou que han muntat allà dalt! Com són els catalans... Però, és clar, ací som diferents, ací gaudim d'una "coexistencia ejemplar":

"El bilingüismo es un hecho que se vive con absoluta naturalidad en Valencia. [...] Castellano y valenciano coexisten de manera ejemplar, sin pugnas ni conflicos visibles. El único aspecto susceptible de generar polémica tiene que ver con la definición del idioma, y su relación, mayor o menor, con el catalán."

Ja la tenim muntada: ací no hi ha cap problema de coexistència (coexistència o submissió?) amb el castellà, però sí en la definició del valencià. Resum: l'únic que té problemes d'identitat és el valencià. Però això no importa en absolut perquè la llengua de l'imperi no està en perill, perquè els valencians no emprenyem ningú, som exemplars, tranquils, alegres i "simpàtics", no problemàtics, submisos, i, quan gosem discutir d'alguna cosa, el tema queda en una qüestió casolana.
Se m'acuden tantes respostes a l'article (llegiu-lo sencer, la cosa continua) que no sabria per on començar, però pensant-ho fredament... potser té raó i tot. I això encara m'emprenya més.
Jo m'he cansat de ser "simpàtic"!

La LIJ ens fa més grans i més lliures

Animats pel CCLIJ, una trentena d’editors vam signar fa unes setmanes un document que corrobora el nostre convenciment que la lectura és font de plaer i peça clau per a la formació integral de les persones i alhora palesa la nostra decisió a treballar plegats per al seu foment i en benefici de l’infant i el jove, que ha de ser capaç de formar-se, triar i bastir la seua pròpia biblioteca i el seu itinerari vital lector.
El manifest es va presentar en el marc del Saló del Llibre de Barcelona. Sí, ja sé que ha passat temps, però va tenir poc de ressò als mitjans (previsible) i, a més, sempre és bon moment per reivindicar la LIJ i apostar pels lectors del futur. El manifest diu així:

CONSIDEREN:

1. Que els editors de llibre infantil i juvenil treballen per oferir un BÉ CULTURAL, en majúscules.
2. Que aquest BÉ CULTURAL és essencial per al procés de formació i creixement cultural de l’infant i el jove.
3. Que la lectura ha d’arrelar en la vida dels infants com més aviat millor per a despertar interès i crear hàbit lector.
4. Que editar llibre infantil i juvenil implica un grau d’especialització que hauria de ser reconegut tant a nivell social com empresarial.
5. Que en l’àmbit de la Literatura Infantil i Juvenil, a les feines pròpies d’edició, s’hi afegeix la responsabilitat que suposa publicar per a un lector en formació, tant pel que fa a la competència i comprensió lectores com a l’esperit crític.
6. Que ens dol la invisibilitat de la Literatura Infantil i Juvenil —que tant sovint denunciem— trencada només quan apareix un best seller, quan intervenen fortes campanyes mediàtiques o en un parell de dates assenyalades, al llarg de l’any.
7. Que voler enquadrar la Literatura Infantil i Juvenil —especialment la que s’adreça al mercat escolar— dins d’allò que en aquest marc es considera “políticament correcte”, és discutible i aliè a la seva raó de ser.
8. Que la classificació per franges d’edat és una imposició afegida pel fet d’haver d’orientar l’adult, que és qui sovint actua com a mediador.
9. Que la convivència entre BÉ CULTURAL i producte editorial es fa difícil per les pressions empresarials i comercials que envolten el món editorial.

PER TOT PLEGAT SOL·LICITEN:

Que la literatura infantil i juvenil s’incorpori com una necessitat vital en la vida diària dels infants i joves i compti amb la implicació de TOTS: no tan sols dels qui participem en l’elaboració i difusió dels llibres: editors, escriptors, il·lustradors, llibreters i bibliotecaris, sinó també amb la d’altres sectors com poden ser pares i mares, escoles, institucions, mitjans de comunicació...

Que la Literatura Infantil i Juvenil no sigui una literatura petita perquè és la que ens fa més grans i més lliures.

Signen el manifest: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Ediciones B, Barcanova, Baula, Beascoa, Bromera, Casals, Castellnou, Cercle de Lectors, Combel, Cruïlla, Destino, Edebé, Ekaré, Empúries, La Galera, Juventud, Lynx, Lumen, Mediterrània, Molino, Moll, Montena, Pagès, Pirata, Salamandra, Serres, Tàndem, Thule i Timun Mas.

Google ens salvarà

Eufòria desmesurada a la premsa tradicional, a Vilaweb i a tot el món per l'acord entre la conselleria de Cultura i Comunicació i Google per digitalitzar 380.000 llibres de cinc de les biblioteques catalanes més importants, inclosa la Biblioteca de Catalunya. Hi veiem repetides expressions com ara "satisfacció generalitzada", "procés imparable", "salt a la internacionalització", "pas de gegant", "acord fantàstic", "feliç coincidència" i una conclusió: "millor que Frankfurt". Molt bé, resulta que ens passem mesos i mesos discutint sobre Frankfurt, sobre què som i què volem ser de majors i ara resulta que Google tenia la cura de tots els nostres mals. Catalunya s'ha convertit així en "el segon soci no anglosaxó i el tercer d'Europa que s'uneix al Projecte per a Biblioteques Google". Fantàstic: som capdavanters!, "líders mundials", n'haurien dit a Canal 9!

I, és clar, després de tanta lloança unànime, què puc dir jo, ànima càndida, que no haja dit ja?
No vull ser negatiu (sobretot després que el conseller afirmara que som "una cultura petita, en crisi perpètua, instal·lada en la queixa"... quin panorama!), però permeteu-me que em pose un poc perepunyetes.
El problema, al meu entendre, no rau en la digitalització mateixa (fantàstica, fabulosa per a conservar el nostre patrimoni bibliogràfic, utilíssima per a fer-la accessible a tothom), sinó en l'ús que se'n faça o, millor dit, en qui en faça ús. Diuen i repeteixen que l'accés serà lliure i gratuït (per sempre?), que des de qualsevol racó de l'univers informàtic es podran llegir les Homilies d'Organyà o que així mai més podrem dir que tenim el Tirant lo Blanc exhaurit (un drama, no cal dir-ho).
Però anem a pams: si la directora de la Biblioteca de Catalunya afirma que la digitalització del seu fons té un cost de 60 milions d'euros (60 milions d'euros! Una barbaritat majúscula de pessetes!!!), i tenint en compte que l'acord inclou digitalitzar encara el fons de quatre importants biblioteques més... és allò que, vaja, a mi no em quadren els comptes. D'on ix tot eixe dineral? Però quina sobtada generositat, quin amor a la cultura catalana! Gràcies, senyor Google, per l'altruisme!
Òbviament, tenen a resposta preparada: "la digitalització de llibres és una inversió estratègica de Google per a retenir clients. Digitalitzant milers de llibres afavoreixen que els qui fan servir el cercador hi trobin més informació útil i el facin servir més sovint". És una explicació possible, no dic que no. Així doncs, m'afig a l'allau de palmadetes a l'esquena (virtual).

La claveguera americana

"Pensaba que estaba en condiciones de entender, o por lo menos de imaginar, el otro lado. Quería ver a través de los ojos de un joven musulmán devoto e ingenuo. Deseaba, aunque fuera por una vez en mi vida de novelista, observar EE UU no como un alma máter sino como una cloaca obscena, llena de podredumbre y de extravagancias sexuales."

Aquesta és la motivació que posa en marxa el mecanisme intern de Terrorista, l'última creació del gran John Updike, una novel·la que, en paraules seues, busca una empatia amb l'agressor, "un terrorista seduït per la idea d'un assassinat en massa. No un monstre, ni tampoc un imbècil". El País publica una entrevista amb Updike i anuncia que Tusquets publicarà l'obra al mes de maig. Ja sabíem per Brétemas que Xerais la publicarà en gallec (per primera vegada, Updike també en gallec!). Doncs, bé, avancem en aquest bloc una primícia: Bromera l'editarà en català aquesta primavera en traducció d'Eduard Castanyo.
Estem d'enhorabona!

Escriure al País Valencià (II)

Al fil del que comentàvem ahir ací, trobem unes declaracions de Martí Domínguez a l'Avui amb la seua opinió al respecte:

"La figura del Voltaire exiliat a Suïssa, que escriu per als seus lectors de París, em permet fer un paral·lelisme de l'escriptor català a València. Jo escric per a la meva capital cultural, que és Barcelona, és el meu París. És dur emetre una llumeneta des de València perquè Barcelona és dura, exigent i insolidària, va molt a la seva i sovint oblida la necessitat de conservar la riquesa que prové del País Valencià i les Illes."

Per cert, avui el Levante-EMV entrevista la finalista del Nadal (la modalitat, per dir-ho així, en castellà del certamen) i obvia de nou el premi Josep Pla.

Escriure al País Valencià

M'hauria agradat que les declaracions de Toni Cucarella encetaren un debat sobre l'ostracisme a què estan condemnats la majoria dels escriptors valencians. No ha estat així, i aquest fet revela fins a quin punt s'ignora la tasca silenciosa i silenciada dels nostres creadors.

Ignasi Mora parlava fa uns dies al seu bloc d'aquesta qüestió a partir d'un fet que vam apuntar també ací: el pacte EU-Bloc "s'oblidà" dels lletraferits. Un oblit gens menor, atés que (se suposa) són les opcions polítiques que més sensibilitat haurien de tenir envers aquestes qüestions.

El cas és que avui em desperte amb aquesta notícia (felicitats, Martí!) i em ve al cap aquesta altra (felicitats també, Manolo!) i pense que potser no és una coincidència que un dels premis catalans més veterans i un dels més recents però amb major dotació econòmica, un a Barcelona i l'altre a Mallorca, hagen anat a mans de dos escriptors valencians en poc de temps. I aleshores em fixe en la repercussió del premi Josep Pla a la premsa valenciana pensant que en parlarien molt precisament perquè el guanyador és valencià, i constate açò:

- El Levante destaca que una col·laboradora seua ha quedat finalista del Nadal, tampoc esmenten Martí Domínguez al subtítol: només li dediquen dos o tres línies a partir del tercer paràgraf.

- A Información hem d'esperar molts més paràgrafs per arribar al Josep Pla en una notícia que es presenta sota el paraigua "Galardones de las letras hispanas".

- Las Provincias ho deixa per a les últimes línies i puntualitza que Martí Domínguez és valencià "de origen madrileño".

- Mediterráneo només té espai per a un breu sobre el guardó en castellà; del Pla, res de res.

Ja ho comentàvem fa uns dies: aquest és un mal crònic. Tenim una societat molt poc lectora, uns escriptors totalment invisibles als ulls dels mitjans de comunicació (i, per tant, de la societat a la que informen) i unes institucions que no atenen aquestes carències (serem fins, aquesta vegada). Conclusió: l'enemic el tenim a casa.

Edició i editors a 'L'Espill' (II)

He tornat a rellegir aquests dies el dossier de L’Espill dedicat a l’Edició i editors. Després de l’afer 62 tot em sembla diferent, així de fugaç és la vida. Trobe matisos nous a les paraules d'Ernest Folch (aleshores a 62, ara a Ara) quan diu: “Des del punt de vista de mercat haurem de patir la reconversió per fer front a la globalització, però com qualsevol altre mercat”. Perfecte. I continua: “És a Catalunya on les grans editorials espanyoles són més agressives”. Es referia a Planeta, nou accionista de 62?
Passe pàgina i em trobe amb l’article d’Isidor Cònsul, director de Proa, aleshores del Grup Enciclopèdia Catalana, que aquesta setmana ha traslladat ja el seu despatx a l'edifici de 62. Hi parla dels llibres de Schiffrin i Epstein, de concentracions a Europa i a Catalunya, del naixement dels grups 62 i Enciclopèdia, i assegura que aquest procés de concentració “ha canviat les regles del joc en el negoci tradicional del llibre. Fora de l’àmbit estrictament català, els grups que surten són gegants transnacionals i multimèdia que disposen d’una multiplicitat de segells editorials i tenen connexions i interessos de tota mena en el món de la comunicació, sobretot a la premsa i a la televisió. La seva estratègia econòmica va de dret a allò que Jorge Herralde anomena la teocràcia del mercat, i el seu objectiu tira de dret a incrementar ràpidament la rendibilitat del negoci.” Doncs bé, aquesta realitat és ja una ídem en el nostre àmbit.

És aquest el futur que ens espera?
Acabe amb un apunt balsàmic de la mà de Sergio Vila-Sanjuan a la mateixa revista: “La supervivència d’un nucli dur d’editorials independents sembla requisit indispensable per al futur de l’edició cultural, entre altres coses perquè les apostes de l’edició independent solen ser més a llarg termini i estan menys sotmeses a pressions jeràrquiques”.
Encara com!

Un mal "crònic"

Ahir el diari Levante-EMV publicava un suplement especial a tot color amb la Crónica de 2006. En portada, i com a fet més destacable, la tragèdia del metro de València. Indubtable. A l'interior, una selecció dels fets que el periòdic valencià líder en difusió considera més rellevants en els àmbits de la política, allò que en diuen Sociedad (i que de vegades costa diferenciar dels successos), els esports, l'economia...
Busque (innocent jo) alguna referència a la cultura pròpia del país, als nostres músics més internacionals, als triomfs del nostre teatre, a la "nueva era" de l'audiovisual valencià, a l'èxit del congrés d'Escola Valenciana o a les fites editorials de l'any passat. Cap ni una. Res, zero, nul.

Una vegada més, silenci.
En l'àmbit literari/editorial, podrien haver parlat, per exemple, de la designació de Rosa Serrano com a nova presidenta de l'AEPV, de la campanya Llegir en valencià (en què es va implicar, i molt, el Levante mateix), de la inauguració de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània al cor del cap i casal, dels guanyadors d'alguns dels nombrosos premis literaris que es lliuren en aquestes terres, de les novetats d'alguns dels principals escriptors valencians (o d'algunes traduccions que sí que han remarcat altres mitjans), de les distincions als llibres millor editats de l'any, de... En fi, el que deia: de la cultura pròpia del país. Malauradament, cap d'aquestes notícies (i moltes altres que s'han produït!) han trobat un espai mínim a les 48 pàgines del suplement.
Un altre any serà, si la sort acompanya...

Resum de 2006

Dediquem aquest apunt inaugural de 2007 a fer memòria d’alguns dels articles que hem publicat en aquest bloc al llarg de 2006, primer any de vida de Tirant al cap.
Des que hi vaig enllaçar amb el comptador, aquests són alguns dels apunts més visitats:

1. Amb Mira per Barcelona (i més!)
2. Kale barraka
3. El llibre negre
4. L'Avui d'avui
5. Presència valenciana a Frankfurt

Tal i com acostuma a fer J.J. Isern, m'agradaria recordar-ne també alguns altres perquè no caiguen definitivament en l'oblit. Podrien ser, per raons sentimentals (que tractaré d'explicar), aquests 8, un per cada mes tirant als caps dels lectors silenciosos d'aquest bloc:

Maig: Llegir en valencià, pel que va significar aquesta campanya de la Fundació Bromera per difondre una bona part dels principals escriptors valencians en actiu. Més apunts sobre la iniciativa ací.

Juny: Home sense nom (II), pel gran afecte que sent per Suso de Toro i la seua obra, de la qual hem parlat abastament ací.

Juliol: Encontre sobre l'edició, perquè l'experiència a Santander va ser molt gratificant i enriquidora i, a més, va arribar envoltada d'unes petites vacances inoblidables.

Agost: Units per la butxaca, perquè en aquest bloc, a banda de tafaneries editorials (n'hem contat tantes com hem pogut), també hem llançat algunes propostes de futur.

Setembre: Amb Banville per Barcelona, perquè és el testimoni d'una jornada excepcional.

Octubre: El Grup 62, sota la direcció de Planeta, perquè n'hem parlat molt de la "remodelació accionarial" de 62 i de les conseqüències que pot tenir per a la nostra cultura.

Novembre: 20 anys de llibre, perquè la celebració del vinté aniversari de Bromera ha estat una experiència fabulosa.

Desembre: Cavar un pou amb una agulla, perquè l'amarga confessió de Toni Cucarella és simptomàtica i ens hauria de fer reflexionar a tots un poc més del que ho hem fet fins el moment: pot la nostra literatura prescindir dels escriptors valencians?

Però per damunt de tot, molt per damunt de tot això, hi ha aquest apunt, que ha omplit la meua vida de goig i felicitat.

Bon any 2007!!!

El poder blocaire

"Els blogs estan substituint el boca a boca i les recomanacions entre amics en la decisió de les compres."

Són paraules del periodista Toni de la Torre en el reportatge de l'Avui "El poder dels blogs". El subtítol no pot ser més clar: "Les grans empreses tenen una persona dedicada a controlar i reconduir l'opinió 'online' dels consumidors."

El poder creixent dels blocs resulta massa temptador per a les multinacionals. I és que, segons l'article, "25 milions d'europeus diuen haver canviat d'opinió sobre un producte després d'haver-ne llegit alguna cosa en un blog". Per això és determinant conéixer sempre qui hi ha darrere de cada missatge, sobretot per saber si estem rebent informació o publicitat emmascarada. Conste que m'agraden els blocs anònims (n'hi ha boníssims, alguns de fet recomanats en la barra de la dreta, inconcebibles si no és des de l'anonimat), però preferisc les opinions directes "de tu a tu". Per poder interpretar-les depenent de qui és eixe "tu" que em parla.

I amb aquesta reflexió, tanquem el 2006. Bon any 2007 a tots i a totes!!!

L'Illa 44

El número 44 de la revista de lletres L'Illa, amb una tirada de 39.000 exemplars, ja ha arribat a mans dels subscriptors.

El dossier central està dedicat als 300 anys de la Batalla d'Almansa, que, com sabeu, es commemoren (que no celebren) en 2007. A més, inclou un perfil de Cornelia Funke, una entrevista del blocaire llunÀtic David Madueño (a partir d'avui, també al llistat dels recomanats) amb Toni Ibàñez i Emma Piqué, un fragment de l'últim treball del dramaturg Manuel Molins, un qüestionari amb Ximo Ferrandis, articles genèrics d'animació lectora i ressenyes diverses sobre les novetats més recents de Bromera, entre altres.

En l'article d'opinió que obri la revista, Jaume Cabré hi exposa la seua consideració sobre la creació literària. Comença amb aquestes paraules:

"Entendre la literatura com una forma de vida és la salvació contra la temptació de pensar que la literatura és un joc. [...] Per a mi, el text literari ha de tenir una càrrega moral i vital."

I acaba així:

"Ets escriptor quan no escrius de coses sinó que escrius les coses. Escriure, com llegir, és una manera de viure. Dit d'una altra manera, pots passar-te la vida escrivint i, si no hi has abocat el teu interior, només has dit paraules. L'ambició de l'escriptor, penso, és la d'haver estat capaç de dir coses."

Aquesta ambició, i la professionalitat, i el talent, i el rigor, i sobretot el treball, és el que distingeix els grans autors dels mediocres. I Jaume Cabré és un dels grans, grans, grans. Podeu llegir l'article sencer ací.

La mida sí que importa

Txetxu (gràcies per no fer vacances!) ha posat ja en marxa aquest wiki "per la transparència editorial". Des d'ací, us convide a tots i a totes a participar-hi de forma activa i responsable. En parlarem més en aquest bloc.

Ara volia referir-me a aquesta entrevista amb Inge Feltrinelli, "la gran dama de l'edició" europea, que també ens recomanava eixa mina de la blocosfera que és Con Valor. Em criden especialment l'atenció aquestes paraules:

"Creo que un gran y exquisito editor puede existir en un gran grupo. ¿Un ejemplo? Sonny Metha, de Alfred Knopf, en Bertelsmann. Pero eso lo hacemos también en Feltrinelli: publicar libros buenos aunque sabemos que no venderemos ni 5.000."

I a mi que em sembla un èxit (de vegades un GRAN èxit) vendre'n més de 1.000 o 1.500 d'aquests "llibres bons"...! D'això parlem quan reclamem una necessària discriminació positiva per a l'edició en llengües minoritzades.

Qui és qui (o qui controla qui)

L'últim apunt ha motivat un comentari de Txetxu sobre una qüestió que també vaig tractar a la revista L'illa fa un temps amb aquestes paraules (disculpeu l'autocita):

"Alguna llei hauria d'obligar les empreses de comunicació -i entre aquestes, les editorials- a publicitar, de manera permanent, actualitzada i ben visible, quins interesos i quines ideologies s'amaguen rere la marca comercial."

Perquè, en efecte, de vegades la pluralitat de marques d'edició disfresa la concentració. O, dit d'una altra manera: pensem que hi ha moltes editorials distintes, amb criteris propis i línies de publicació diferenciades quan, en realitat, una bona part té un mateix amo (diguem-li accionariat, que sona més fi) que dicta els continguts, tot i que per necessitats de mercat puguen semblar (o de fet ho siguen) antitètics.

Per això em resulta tan atractiva la idea que suggereix Txetxu de crear un mapa compartit obert, que aniria (necessàriament) molt més enllà del món del llibre per abastar la xarxa d'interessos entre empreses de comunicació (i tantes altres!). A través d'un wiki, per exemple, podríem disposar tots d'aquesta informació tan útil: saber qui hi ha rere cada llibre, rere cada notícia. I, ja posats, comprovaríem en quina posició de debilitat/dependència està la indústria cultural en llengua catalana...

Ens posem a la feina?

Dies d'inventari

Sempre que parlem del Grup 62 es produeix alguna novetat en RBA, algun moviment, alguna adquisició més. Primer va ser Serres, després Gredos, li va seguir L'Avenç, i més tard l'aliança amb Edipresse Hymsa li atorgava el lideratge en el sector de les revistes a l'Estat espanyol. Ara, Txetxu es fa ressò de la compra del 60% de la revista El Jueves. Poca broma.

Confessió nadalenca: jo ha arribat un punt que em costa saber qui pertany a qui. Per això, lector silenciós i còmplice, farem inventari dels "productes" dels dos grups recurrents en aquest humil bloc. D'una banda, pots consultar la trajectòria imparable d'RBA a la seua web (un poc lenta de reflexos; és clar, se'ls acumula la feina!). I per tenir un poc més "controlat" l'afer del Grup 62, he reproduït ací la imatge que il·lustrava l'article de l'Avui "El gran Grup 62".

L'any 1 d.C.C. arriba a la seua fi però no es descarten noves absorcions abans que finalitze l'any fiscal. Ja ho van advertir: créixer o morir.

Dies desacomplexats

Entre menjar i menjar (buf!) tinc uns minuts per tafanejar la premsa a la xarxa. És així com em trobe amb una foto en companyia d'Eduard Voltas (i l'Isabel, que ens acompanyava en aquell moment?) i amb la crònica desacomplexada de l'acte dels 20 anys a Barcelona. Estic amb Eva: la cita final del presentador televisiu va ser una pífia innecessària. Un punt fosc en un dia (m'està mal dir-ho) brillant.

Vilaweb dedica un espai a la LIJ (qui no ho ha fet aquests dies?), i parla també de Llegir per a créixer, llibre que configura la meua obra completa i que des de fa uns dies ens acompanya de forma permanent en la barra de la dreta. Us el recomane!

I finalment hi ha el tema del Grup 62 (feia temps que no en parlàvem ací, no?): s'ha ratificat l'home de Planeta al capdavant del que Jordi Capdevila anomena "nou imperi de l'edició en català". Així mateix, s'ha confirmat la creació d'un Consell Editorial, que integraran Xavier Folch, Baltasar Porcel i Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural. Per cert, no us heu preguntat mai com serà el sopar de Nadal en casa dels Folch? Apassionant, no?

20 anys, moltes gràcies

La celebració dimecres dia 20 a les 20 hores dels 20 anys de Bromera va ser un èxit. Al llarg de la jornada hi va haver una trobada amb mitjans de comunicació, entrevistes per ràdios i, finalment, la gran cita al Palau Robert.

En els dies previs havien confirmat l'assistència més de 150 persones, i hi van venir tots: escriptors que formen part del catàleg de Bromera, d'altres que potser algun dia hi seran o ens agradaria que hi foren; col·legues de l'ofici més competents que competidors; llibreters que s'escaparen per un moment de la feina (moltes gràcies per l'esforç extra!); ensenyants còmplices; lectors fidels i amb afinitats; il·lustradors i traductors amb qui hem tingut el plaer de col·laborar; impressors i enquadernadors que ens ajuden a "fer" els llibres... Molts amics i moltes amigues, alguns dels quals no coneixíem personalment (coses dels nous temps, on tot es gestiona per telèfon o Internet), molta, moltíssima gent que ens estimem de veritat.

Vam seguir el consell del conseller del ram i, lluny del victimisme, tractàrem d'explicar en les diverses intervencions públiques quins són els horitzons que ens marquem, quin és el futur que ens agradaria per a Bromera en aquest panorama de concentracions empresarials i fragmentació creixent de mercat.
A les cotxeres del Palau Robert hi van intervenir Eduard Voltas, que estrenava càrrec de secretari de Cultura amb nosaltres (i jo que no he vist mai en persona la homònima valenciana!); Lluís Pagès, president de l'AELC; i Isabel-Clara Simó, que d'alguna manera va donar veu als autors, vertadera ànima imprescindible per a una editorial.
La premsa escrita ha fet balanç; Vilaweb, com sempre, ha anat més enllà, amb aquest vídeo. Blocaires com Toni Ibàñez o Joan Josep Isern, testimonis de l'esdeveniment, en relaten les seues impressions (moltes gràcies per les vostres paraules!). I jo no sé què afegir. Ens vam sentir molt ben acollits, talment com a casa, que és l'elogi més clar i sincer que se m'ocorre. Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència, per la vostra complicitat i pels vostres ànims. Perquè, entre tots, fem més Bromera.

Kale barraka

Ahir vaig entrar en el túnel del temps.

Assitia al lliurament dels Premis Literaris Ciutat de València. L'acte tenia lloc a l'Ajuntament del cap i casal. Es van donar els trofeus, Ascensió Figueres va llegir el seu discurs i, quan començà a parlar Rita Barberà (en castellà, per suposat, però això no importava), s'armà el pollastre. Una trentena de xavals, que tenia a un pam de mi, van començar a escridassar velles consignes que creia oblidades del tipus "no mos fareu catalans" i "visca lo Regne", per acabar demanant la dissolució de l'AVL i lloant la Mare de Déu dels Desemparats, no em pregunteu per què. Una actitud lamentable, censurable, abominable, execrable...

La policia va tardar una eternitat a intervenir (vegeu aquest vídeo que apunta Pixelades; feia ja una estona que els crits havien interromput l'acte i encara tardaren a dissoldre el numeret). I encara hi ha qui es permet comparar l'esquerra valenciana amb Herri Batasuna, quan la violència de carrer, la kale barraka, està just a l'altre extrem!

Han aconseguit el seu objectiu: avui ningú no deia res dels escriptors guardonats (i jo que parlava ací de l'absència de polèmica!), sinó del "altercado". La caverna ha bramat de nou. Les eleccions estan a prop. Ara sí, la precampanya ha començat.

Quin País!

Mira, a Canal 9

Sembla que "l'exclusiva" que donàvem ací no serà un fet aïllat. Aquesta nit, a les 23 hores (de vegades comença un poc abans), podrem veure Joan Francesc Mira participant en el programa Encontres, de Punt 2. Un fet certament històric i qui sap si irrepetible.

Celebració 20 anys a Barcelona

Aquest dimecres dia 20, a les 20 hores, Bromera celebra els 20 anys en el món de l'edició al Palau Robert de Barcelona. Els lectors silenciosos d'aquest bloc també hi esteu convidats. Ens hi veurem?

L'estil fa nosa

Lluís Bonada entrevistava fa uns dies Romain Sardou a El Temps. Reconec que no em sonava de res aquest autor i que, per això mateix, no he llegit cap dels seus llibres, un parell dels quals (L'heretgia i El pelegrí del temps) han estat traduïts per Rosa dels Vents. Però em sembla que després de les seues declaracions s'ha esvaït tot possible interés per aquest francés que sembla que ven molts llibres. Perquè mireu com acaba l'entrevista:

- Recerqueu un estil?
- No en tinc. El meu únic objectiu és ser comprès. No vull que l'estil faci nosa.

Bocabadat quede.

La Màscara també tanca

La major part de les llibreries que tanca, cessa l'activitat perquè no poden tirar endavant econòmicament. Avui ens sorprén aquesta notícia del Levante-EMV: la llibreria La Màscara, "la més rendible d'Espanya per metre quadrat", segons admet el seu propietari, també tanca. Els responsables d'aquest peculiar negoci, que segueix els paràmetres de la llibreria tradicional de qualitat tot i estar situada en un centre comercial, baixen la persiana després de 25 anys d'ofici per esgotament "més intel·lectual que físic".

No s'hi especifica a la notícia, però confiem que algú prendrà el relleu i que donarà continuïtat a aquesta llibreria històrica amb tanta professionalitat i èxit com han demostrat Lluís Andrés i la seua dona Matilde.

El mosqueig

Llig a Malva-Rosa Connection un apunt que em desperta vivament la curiositat: Eliseu Climent se mosquea. La informació ens remet a uns comentaris de Pixelades sota el títol País Valencià esbiaixat, que alhora (cal citar sempre les fonts!, ja ens ho deien en primer de carrera) parteix de l'editorial d'El Temps d'aquesta setmana, que comença així:

"Sembla inexplicable que la premsa del Principat destaque molt les notícies vingudes del País Valencià quan són negatives i, en canvi, relativitze, rebaixe o matise les informacions positives."

Us en recomane la lectura íntegra, inclosa l'acusació directa a Vicent Sanchis (ara director de l'Avui, però abans ho va ser d'El Temps...). Tot això ve al fil de la incomunicació que denunciava Toni Cucarella fa uns dies. Destaque també una afirmació de Pixelades que, sincerament, hauria de fer reflexionar segons qui:

"El que no diu la revista és el percentatge de responsabilitat que hi té el seu editor i com de còmodes s'hi troben molts valencians nacionalistes amb eixa transmissió deformada i victimista de la pròpia realitat. Que ve a ser molt."

Tresserras, a pit descobert

M'agrada l'optimisme del nou conseller de Cultura (i Mitjans de Comunicació!) de la Generalitat d'allà dalt, Joan Manuel Tresserras. L'Avui publica avui la primera entrevista extensa (millor si la descarregueu sencera en PDF) que concedeix després del seu nomenament. Heus ací una de les últimes preguntes:

- I com plantejarà la relació amb els seus homònims del País Valencià i les Balears?
- A pit descobert. Simplement procuraré anar-hi i parlar-hi. Per a mi serà una prioritat.

Sona bé, molt bé. El que no és segur és que el vulguen rebre. Si més no, el seu homònim d'ací baix. Li desitgem el millor...

Per què escriure

En temps de desànim, cal redoblar la il·lusió. Orhan Pamuk és un exemple de lluita intel·lectual per a tot el món, i en el discurs de recepció del Nobel hi va confessar algunes de les motivacions que l'impulsen a escriure. Toni Ibàñez ens en tradueix ací algunes. Jo em quede amb l'última: "Escric per a ser feliç". No és per això també que llegim?

Home sense nom a la televisió

Fa unes setmanes ens fèiem ressò ací del primer llibre en català que patrocinava un programa de televisió. Ara ens arriba una molt bona notícia des de Galícia: Xerais llança, per primera vegada en la literatura gallega, una campanya de promoció editorial en televisió. L'obra escollida ha estat la polèmica Home sense nom, de la qual hem parlat abastament en aquest bloc. Aprofitem la notícia per recomanar-ne de nou la lectura.
Beizóns!

Lectura necessària

L'any 1999, Tàndem editava, en col·laboració amb l'Associació Cultural Antoni Llidó, una recopilació de les cartes del sacerdot valencià "desaparegut" a Xile sota la dictadura de Pinochet. Un epistolari que ara esdevé imprescindible per fer justícia i no oblidar.

El llibre negre

El lliurament del Nobel de Literatura m'ha animat a continuar rastrejant l'obra de Pamuk. En l'introbable (en català) El llibre negre hi parla de l'escriptura:

"L'àvia li revelava el més gran dels misteris, la manera d'unir unes lletres amb les altres."

Les més de 500 pàgines del volum, traduït per Víctor Compta, hi contenen moltes perles. Em detindré ara en aquesta:

“En aquests temps en què ens matem els uns als altres amb el bon humor i l'entusiasme de les criatures que porten a la fira, ¿qui de nosaltres aconsegueix mantenir-se al corrent, mitjançant la lectura, d'allò que passa al món?"

I al fil de la concessió del Nobel a Pamuk, El País publicava ahir un reportatge sobre la persecució dels intel·lectuals turcs. I bé, potser no ve a tomb, però mireu també aquesta notícia. Curiosa, si més no.

Tirant a fotre

Les declaracions de Cucarella han propiciat un interessant debat al bloc de Toni Ibàñez. Us el recomane.

Uns se'n van i uns altres arriben.

Els escriptors (i no obstant això, bons amics) Enric Lluch i Josep Millo (el primer en la foto de dalt, a l'esquerra i a tot color; el segon, baix, a la dreta i en blanc i negre, sense que això tinga cap segona lectura ni mala intenció...) han perpetrat una de les seues entremaliadures habituals. Han obert un bloc, fet que m'alegra de veritat perquè és un símptoma extraordinari: és molt positiu que els autors valencians, tan mancats d'espai (o directament censurats) als mitjans de comunicació tradicionals, també hi diguen la seua, de forma totalment lliure, a la catosfera.

El que em porta de cap (mai millor dit) és el nom amb què han batejat la seua bitàcola conjunta: Tirant a fotre. Mmmm hi detecte una certa conya?

Benvinguts, companys!

Cavar un pou amb una agulla

Avui, dia festiu i relaxat (per cert, què celebrem?), estava disposat a parlar (per fi!) de l’últim premi Nobel, Orhan Pamuk, del seu fabulós discurs d’acceptació del guardó i de la seua grandesa literària. Però confesse que estic absolutament commocionat per aquesta notícia de Vilaweb, en què es confirma el que d’alguna manera sospitàvem quan vam fer aquest apunt. És, sens dubte, una de les pitjors notícies que he llegit en els últims temps. Sobretot, com assenyala Pere, pel que té de símptoma.
Les declaracions de Toni Cucarella són molt dures, però el més greu és que no són deliris ni fantasies, sinó que contenen un pòsit elevat de cruel realitat: els escriptors valencians són insistentment ignorats al mercat de Catalunya, al conjunt de la nostra cultura (comuna?).
Diu Cucarella:

“La cultura catalana en l’àmbit dels Països Catalans no existeix, s’ha esmicolat definitivament. [...] I és que no tenim un país, sinó unes comunitats autònomes. Perquè al Principat miren els escriptors valencians com una cosa exòtica; fora de Ferran Torrent i Joan F. Mira, és impossible fer-se un nom al Principat, sembla que hi hagi ‘númerus clausus’”.

Discrepe de Toni en considerar l’AVL culpable d’aquest mal crònic: fa molts anys que ocorre això. Però no només en l’àmbit de l’escriptura, també en el de l’edició passa, i en el del teatre, i en el del cinema, i en el de la música, i...
Al seu discurs, Pamuk compara la tasca de l’escriptor amb la d’un obrer, que, rajola a rajola, pedra sobre pedra, construeix un pont o una cúpula. Una tasca que exigeix una enorme dosi de paciència i també d’esperança. Un fet que sintetitza molt bé, segons l’autor turc, una expressió popular del seu país: “cavar un pou amb una agulla”. I això és el que sembla que fan els lletraferits valencians: cavar un pou amb una agulla, en el fons conscients (heus ací el drama) que mai trauran l’aigua. Si continuem ignorant-nos, caminem irremeiablement cap a la catàstrofe.
Diu Pamuk amb un to poètic: “Escric perquè només canviant la realitat puc assimilar-la”, i potser és això el que empeny molts dels autors valencians. Però, al remat, topen contra un mur. No m’estranya que hi haja tan pocs escriptors professionals al País Valencià, ni que alguns desapareguen després d’un temps prudencial, ni que alguns altres es passen al castellà... Com els podem demanar un esforç titànic que ningú (ni allà ni, per descomptat, ací) els reconeix?
El debat al respecte és urgent i necessari. No tinc la vareta màgica per resoldre aquest greu problema (ja m'agradaria!), però entre tots podem i haurem de trobar solucions. Res m’agradaria més que escoltar, d’ací a poc, que Toni Cucarella, un dels grans de les lletres catalanes, torna a publicar. Senyal que haurà canviat alguna cosa.
Excuseu-me que modere l’optimisme.

L'Avui d'avui

Sembla mentida que un dia de pont (perquè algú ha fet pont, veritat?), la premsa vinga tan carregada de notícies d'interés. Bé, no tota, és clar, però voldria fixar l'atenció en l'Avui d'avui (valga'm la dallonses). Ignasi Aragay assenyala en la seua columna setmanal una de les grans mancances editorials en la nostra llengua: les biografies (l'altra, ja ho comentàrem ací, serien els llibres de butxaca). Hi diu:

"Ens falta un projecte col·lectiu seriós. Tenim bons autors i èxits puntuals -el Jesús d'Armand Puig Tàrrech ha venut 20.000 exemplars!-, però ens falta continuïtat. Algú hauria de sumar esforços editorials, universitaris i institucionals per programar una col·lecció solvent i de llarga durada."

Totalment d'acord.

Després hi ha un recomanable article de Jordi Capdevila sobre la ratificació d'Anna Soler-Pont (la nostra Ségolène Royal; qui és qui a les imatges?) al capdavant del programa de Frankfurt 2007 i el nomenament de Bargalló al Llull. Quasi m'encomanen l'optimisme sobre un possible acord amb el País Valencià. Us imagineu que el PP arribe a acords amb dirigents d'ERC? Somniar és tan barat...

I finalment, al suplement de Cultura, la sempre impagable pàgina final d'Eva Piquer (per a quan un bloc d'Eva en actiu, ni que siga compilatori de les seues col·laboracions en premsa?). Entre altres, hi diu la seua sobre els (ex) programes de llibres a la televisió catalana; sobre l'inici de "l'aventura" de Libros del Asteroide en català; sobre el (diguem-ne) canvi de (diguem-ne també) estratègia amb la política de traduccions a can Vallcorba; i sobre el "ciberespectacle" que ha envoltat la presentació de L'Oracle Imminent, entre altres.

Ja us dic: un euro ben gastat. I si el consultes a Internet, ja ni parlar-ne.

L'Oracle que ens guia

Un dia tranquil (per fi!) després de la voràgine dels últims temps. He aprofitat el dia festiu per a, diguem-ne, afers propis, i he tingut fins i tot una estona per llegir un llibre amb tapes; ja sabeu, d'aquells comprats a la llibreria. Em permetreu que guarde (de moment) "l'anonimat" sobre el títol (al remat era també feina), però després de tant i tant d'original, la veritat és que s'agraeix poder passar pàgines cosides i en una mida distinta a l'A4.

Volia dir la meua sobre la presentació de L'Oracle Imminent, però la veritat és que Toni (i molts més a la catosfera, inclosos alguns dels allà presents i dels dissortadament absents) n'han parlat abastament i fins i tot s'ha fet la necessària autocrítica. Tal i com ho veig jo, va ser un experiment interesant, amb una presentadora no present però alhora enrotllada i omnipresent, un experiment no tan redó com ens hauria agradat, però em sembla que aprofitable, amb els retocs i les millores que calga. La idea era bona, és bona. Hi haurà més oportunitats per arredonir-la. Ara el vertaderament important és saber l'opinió dels lectors sobre la novel·la. Perquè darrere de tota la pirotècnia cibernètica hi ha una obra literària. No perdem el Nord. L'oracle ens guiarà.

D'altra banda, dimarts vaig assistir a la inauguració del IV Congrés d'Escola Valenciana. Ple al paranimf de la Universitat (enhorabona als organitzadors!), amb moltíssimes cares conegudes. No hi eren (o jo no vaig veure) els representants del govern autonòmic, ni tampoc del PP. Llàstima, pensava que ara que ha "caigut" la temporada operística tindrien més temps lliure per a altres actes diguem-ne "socials". Per cert que tampoc hi vaig veure cap personalitat destacada del PSPV, i la repercussió en premsa, de moment, ha estat escassíssima.

Quin país...!

Tot a punt per al Congrés d'Escola Valenciana

"Si perdem el territori, perdrem el país, perdrem la nostra cultura, perdrem la nostra llengua i perdrem la nostra identitat com a poble." Ho diu Diego Gómez en aquest vídeo, una nova lliçó de periodisme no sectari per part de Vilaweb, com ens recorda Safrà.
Diego deia aquestes paraules en referència al Llibre verd, un treball acadèmic en el qual han participat 17 especialistes coordinats per Carme Miquel. Aquesta publicació s'emmarca dins de l'ambiciós IV Congrés d'Escola Valenciana, que enguany duu per lema "Escola Valenciana i Societat Sostenible", i vol contribuir al debat sobre l'alarmant situació que es viu al País Valencià, "paradigma de la societat insostenible del segle XXI", segons afirmen els organitzadors (i el sentit comú).
Demà dimarts dia 5 a les 18,30 hores s'inaugura el Congrés al Paranimf de la Universitat de València. Una cita imprescindible.

Nota: Aquesta vesprada, ja ho sabeu, tenim una altra cita, aquesta a la llibreria Catalònia.

València ciutat

Dijous passat es va fer públic el nom dels guanyadors dels Premis Literaris Ciutat de València. El de poesia ha recaigut en Maite Insa per El poema és sobrer; el de teatre (nou d'aquest any), per a Jordi Casanova (un català!) per Estralls; i el de narrativa, per a Joan Olivares per l'obra Pana negra. L'anterior novel·la d'Olivares, L'Estrep, va ser distingida amb el premi Andrònima. Així doncs, l'últim guardó el va rebre de mans d'Eliseu Climent; el pròxim li'l lliurarà el dia 18 Rita Barberà en persona. I el cas excepcional és que no s'ha muntat cap polèmica absurda de les que tant agraden en el cap i casal (que jo sàpia), com si es tractara d'un fet habitual en una València normal, en un país normal, en una cultura normal.

O serà que l'anunci dels guanyadors ha tingut poca difusió?

Porrot d'Honor per a Alapont

Silla és una illa magnífica, un oasi cultural quasi utòpic en què tot és possible, fins i tot retre homenatge a un escriptor. I per si això no fóra prou delicte, anit es permeteren l'extravagància de guardonar un autor que ha reeixit en els dos gèneres més ignorats per les instàncies acadèmiques: el teatre i la literatura infantil i juvenil. Em referisc a Pasqual Alapont.

Els organitzadors de l’acte em demanaren que fera un repàs a la trajectòria professional i literària de l'homenatjat però que, per favor, per favor, que fóra breu. Així doncs, vaig tractar de condensar en poques paraules la trajectòria d’un autor que comopta amb 69 obres vives enregistrades a la base de dades de l’ISBN i més de 40.000 entrades al Google.

Per no fer-ho massa llarg tampoc ací, reproduïré només un fragment del que vaig dir allà :

Si un dia algú s’atrevira a posar en risc la seua vida i elaborar un cànon objectiu (realment objectiu, vull dir) de les millors obres de la literatura infantil i juvenil valenciana, per justícia caldria que hi figuraren títols seus com No sigues bajoca!, Menjaré bollycaos per tu o L’infern de Marta, per citar-ne només alguns.
I si aquesta llista tarda uns anys a redactar-se estic convençut que caldrà incloure més obres de l’autor que homenatgem aquesta nit. Perquè Pasqual és, malgrat tot i sobretot, un escriptor seriós, treballador, que revisa i reelabora insistentment cadascun dels diàlegs, cadascun dels paràgrafs, cadascun dels gags que tant ens fan riure, cadascun dels passatges d’acció que ens emocionen i ens captiven.
Amb esforç i constància, Pasqual ha esdevingut un dels escassíssims escriptors professionals del nostre país, i el més representatiu, sòlid i amb projecció dels que conreen la literatura infantil i juvenil. I no exagere si qualifique Alapont de luxe per
a les nostres lletres. És un escriptor polifacètic, capaç d’escriure amb el
mateix nivell de disciplina, rigor i autoexigència una obra de teatre com una
targeta de Nadal.