24 de juny 2007

Els nostres clàssics - Tirant


Després que, diumenge passat, es distribuïren de forma gratuïta més de 150.000 exemplars d'una de les rondalles més populars d'Enric Valor, la col·lecció de llibres de la campanya "Llegir en valencià. Els nostres clàssics" continua amb títols imprescindibles per fer un "tast" de la nostra història literària.
Ahir El Mundo va repartir Tres poetes valencians del Segle d'Or, amb una selecció modernitzada de poemes d'Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i Joan Roís de Corella. Avui, Levante-EMV distribueix Tirant a Constantinoble, un dels passatges més coneguts del Tirant, en versió de Joan Pellicer i Rosa Giner. No us el perdeu: només costa 1 euro!

21 de juny 2007

L'autoentrevista de Banville/Black

El Periódico publica avui, en el seu suplement literari, l'entrevista de John Banville a Benjamin Black. No he pogut aconseguir el suplement en català (un altre dels "avantatges" d'estar a València), però a la web de Bromera trobareu la traducció d'aquesta autoentrevista especial en la qual Black no dubta a amollar-li a Banville perles com aquesta:

"Sap aquell seu, El llibre de l’evidència? Aquell títol hauria estat millor utilitzat per mi. Els seus llibres pensen: els meus miren, miren i informen. Entesos? "
O aquesta altra:

"Sóc un home senzill, o ho intento. He descobert, molt avançat en la vida, i per a sorpresa meva, que l’ésser humà m’interessa, prou per fer que vulgui escriure sobre ell."
La conversa (o potser és un monòleg?) es completa amb una ressenya de Sergi Sánchez sobre El secret de Christine Falls: el crític considera que Banville ha aplicat el seu talent a una trama detectivesca per crear una "estimulant" novel·la negra.

20 de juny 2007

El Andén

Avui, a la mateixa hora que la Fundació ESCACC organitza la conferència "20 anys de l'espai català de comunicació", amb assistència de Josep Gifreu i el conseller Tresserras, es presenta a Barcelona la nova editorial El Andén. Estar a València té aquests "avantatges": em quedaré a casa.
La informació sobre El Andén m'arriba al meu correu personal, i això significa que qui s'encarrega de la comunicació en el nou segell té en compte les noves xarxes de difusió com ara els blocs. M'alegra. S'admeten pernils.
El Andén té seu a Barcelona i delegació a Madrid. Diuen que publicaran... 250 llibres a l'any! 150 seran en format butxaca (la majoria, directament en butxaca). Diuen també que publicaran en català, en gallec i en euskera, tot i que entre els primers títols anunciats no n'hi ha cap que no siga en castellà. Temps al temps?
Una de les iniciatives més innovadores és la del premi Difusión de Bolsillo: la recompensa en metàl·lic està al voltant dels 30.000 euros, però centren els esforços precisament en la difusió, ja que el llibre guanyador apareixerà directament en butxaca amb una tirada inicial de 50.000 exemplars i la garantia que l'editorial es gastarà 100.000 euros en promoció. Això sí: només s'hi admeten originals en castellà.
Ací trobareu més informació.

Un avanç i un després

Acabe de rebre l'últim número (el que fa 27 ja) de la revista Lletres que edita el Grup del Llibre amb el suport i l'esforç absolutament impagable de persones com Octavi Sarsanedas, Montserrat Alabau, Francesc Poblet o Agnès Vidal. El contingut, a banda del variadíssim catàleg d'ofertes literàries, gira al voltant de la novel·la negra, amb entrevistes a Ferran Torrent i Andreu Martín, i (com no!) la Fira de Frankfurt, apartat en el qual trobareu l'article "Un avanç i un després" d'un servidor. Potser als que seguiu les meues cabòries al bloc us sone a cosa trillada, perquè hem fet molts apunts sobre el tema (potser massa i tot), però, per si de cas, ací el teniu íntegre:

M’han demanat un paper sobre el nostre ídem a la Fira de Frankfurt 2007, i confesse que la primera temptació ha estat arrancar a córrer; la segona, recrear-me en la descripció arquitectònica dels pavellons alemanys; i la tercera i definitiva, asseure’m disciplinat i dir la meua. Se n’ha parlat tant sobre Frankfurt que demane disculpes per endavant als lectors hipotètics d’aquest escrit per contribuir, jo també, a engreixar les hemeroteques sobre el tema. Assumiré el risc i les conseqüències.
D’entrada, pose les cartes sobre la taula: Frankfurt, en contra de l’opinió generalitzada, no resoldrà tots els problemes del nostre sector editorial, però al pas que anem som capaços que els agreujarem. I és que no s’acaba d’entendre (si més no, jo no ho acabe d’entendre) que davant l’oportunitat única i certament irrepetible de ser el centre d’atenció de «la plataforma més important del món per a la compra i venda de drets de publicació», que és com la defineixen els organitzadors, ens dediquem (encara!) a discutir què som i què volem ser de majors.
S’ha magnificat tant tot el que envolta aquesta Fira, omnipresent i quasi mítica, que costarà tornar a la realitat, acceptar que es tracta en essència d’una reunió professional i que, potser, se n’ha fet un gra massa amb declaracions polèmiques i titulars grossos com una mala cosa.
Una de les preguntes més repetides en les entrevistes sobre la cita alemanya és aquesta: «Creu vosté que la Fira de Frankfurt serà un èxit o un fracàs?». La resposta per a mi és clara: serà frustrant per a aquells que han somiat objectius desmesurats i inabastables, però per a la resta constituirà un èxit, perquè el nomenament de la Cultura Catalana com a convidada d’honor és, en si mateix, un reconeixement de primer ordre que ens permetrà fer un pas endavant en la normalització i internacionalització d’una literatura singular però no tan universal com ens agradaria.
La Fira de Frankfurt esdevé enguany un aparador immillorable per a mostrar al món l’excel·lent producció editorial en llengua catalana (dissortadament acompanyada de la castellana, sí, ja ho sé) i, amb aquest motiu, periodistes d’arreu del món ens dedicaran espais més o menys generosos en els seus programes de ràdio i televisió o en les seues pàgines i suplements de Cultura, i alguns editors sentiran curiositat pels nostres llibres, els llegiran i s’arriscaran (publicar és sempre un risc) a traduir-los a les seues llengües respectives. Aquest procés està ja en marxa, i hem de treballar plegats perquè l’indubtable avanç que significarà Frankfurt 2007 tinga un «després», la continuïtat imprescindible perquè esdevinga una aposta sòlida i duradora i, per tant, eficaç.
Fóra desitjable, al mateix temps, que aprofitàrem l’enrenou creat (la part positiva de l’enrenou, si més no) per treballar de forma paral·lela en una mena d’IntraFrankfurt que ens ajude a prestigiar la nostra literatura de portes endins i a consolidar un mercat editorial en els territoris que parlem la mateixa llengua. O ens trobarem amb bestsellers catalans a Itàlia, França o Sèrbia absolutament desconeguts a València ciutat. Això, creieu-me, ja passa.

18 de juny 2007

Diari d'una 'fellow'

Comencem la setmana aprenent vocabulari nou. Anoteu: Fellowship, que fa referència als programes que hi ha en algunes fires internacionals, en les quals conviden un grup d'editors de diversos països a visitar, durant uns quants dies, les editorials més significatives del país. A la Fira de Torí també practiquen el Fellowship, i una de les editores que hi va participar en l'última convocatòria, Rocío de Isasa, de Lengua de Trapo, narrava dimecres, en el Cultura/s, la seua experiència.
Segons ens conta, a Itàlia hi ha moltes editorials (8.000!), però dos terços estan controlades per cinc grups, dos dels quals (Rizzoli i Mondadori) tenen el 40%. S'hi publiquen 50.000 obres a l'any, però més del 50% de la població no llig mai i (dada impactant) vora el 80% dels títols editats no es troba a les llibreries; per això les fires són tan necessàries. Al nord hi ha els grans grups, que produeixen el 73'4% dels llibres de tot el país, i entre el sud i Roma, la majoria d'editorials petites i/o independents.
Rocío comenta les visites a editorials independents com Donzelli, Fanucci, Nottetempo, Minimum Fax o Einaudi i l'impacte que causa la seu del "monstre" Mondadori: hi treballen 2.000 persones, i en l'impressionant edifici dissenyat per Oscar Niemeyer (imatge de dalt), tenen supermercat, farmàcia i, per descomptat, llibreria.
Pel que hi diu, serà cert que, com assegura l'editor de Minimum Fax, "en deu dies pots aprendre més sobre edició internacional que en tota la teua vida assegut a la teua editorial". Una bona idea per als organitzadors de tot açò de Frankfurt que, encara que han fet gestions per dur a Barcelona editors estrangers interessats a comprar drets, es podrien plantejar algun programa d'aquest tipus, per exemple coincidint amb el Liber (enguany, a Barcelona) o el Saló del Llibre. Ja sé que Frankfurt haurà passat, però... hi haurà un "després", no?

Premis Ciutat de València

Mai he entés per què el termini dels Premis Literaris Ciutat de València és sempre tan curt, però el cas és que es va obrir divendres passat i es tanca el 2 de juliol (sí, d'enguany). La vocació de servei públic d'aquesta bitàcola ens condueix a enllaçar amb les bases i informar tots els lletraferits amb obra acabada o a falta de dos retocs que hi ha (en les modalitats en valencià) 30.300 euros gastadors.
De res.

17 de juny 2007

Veure els trens des de l'andana

Aquest dissabte he llegit el primer article d'opinió sobre Frankfurt a la premsa valenciana. El signava Manel Rodríguez-Castelló a Levante-EMV, i deia coses com aquesta:
"El preescalfament per a la cita ha estat el debat sobre si hi havien d'anar també escriptors catalans en espanyol, resolt gràcies al guant de seda de l'ambaixador Bargalló, un home intel·ligent que com tothom sap no duu corbata i és d'esquerra, republicà i catalanista. La polèmica ha ajornat un altre possible debat que afecta els perifèrics de la perifèria: la presència de valencians a la gran festa. O dit d'una altra manera: què hi pintem els valencianets en aquest i d'altres embolics de la «nostra» cultura."
L'article sencer, ací.

16 de juny 2007

Les velletes de la Penya Roja

Ja està en marxa la segona edició de la campanya "Llegir en valencià". Des del cap de setmana passat s'estan emetent en diversos mitjans de comunicació (especialment en RTVV) anuncis com els que us mostrava ací i ací, a més de lectures de fragments de Tirant lo Blanc a càrrec de personatges coneguts. Des de dimecres s'han publicat anuncis i informacions a Levante-EMV i El Mundo convidant a conéixer el primer llibre de la campanya, que demà aquests diaris distribuïran de forma gratuïta. Avui trobareu en aquests diaris una fitxa amb informació completa de la campanya.
Amb més de 100.000 exemplars impresos i distribuïts en un sol dia, Les velletes de la Penya Roja, d'Enric Valor, es convertirà demà en un dels llibres en valencià amb més tirada de la història. És el primer gran triomf d'una campanya que acostarà als quioscos valencians, i per tant a un públic molt ampli, autors com Fuster, Estellés, Llorente, Sanchis Guarner, Martorell o Martínez Ferrando, entre altres.
La blocosfera ja ha començat a fer-se'n ressò: la bibliotecària de Concentaina dóna la benvinguda a la iniciativa, mentre que Tirant a Fotre li dedica un publireportatge "marca de la casa".
Parlem de llibres, parlem de lectura en valencià.
Actualització: En la Fundació Bromera em confirmen que la tirada de Les velletes... és de 152.000 exemplars. Una difusió XXL. Déu n'hi do!

14 de juny 2007

La llista, per fi

Tenia previst no fer cap valoració sobre el famós llistat d'autors convidats a Frankfurt, i no en faré, però no me'n puc estar de reproduir ací alguns dels titulars que més m'han cridat l'atenció en la premsa d'avui:

El Mundo: "Guimferrer y Porcel lideran la polémica representación catalana en Fráncfort". Polèmica per què? I per a qui? A mi no m'ho ha semblat gens, la veritat.

Editorial de l'ABC: "Sectarismo cultural en Fráncfort", molt semblant a aquell altre de principis d'octubre que van titular "Sectarismo en catalán" a seques. I diuen ben claret el que pensen: els autors en llengua catalana són "de segona". Vol dir que Falcones és "de primera"?

El País: "Los autores en castellano dicen no a Francfort". Ja, i ens haurem de conformar amb els que escriuen en català, vés quin remei! Han continuant posant llenya al foc en l'informatiu de migdia de Cuatro.

I (oh, sorpresa!) Levante-EMV: "La literatura catalana acudirá a la [sic] Fráncfort sin la mitad de sus mejores autores". Amb titulars així, més valdria que continuaren callats com fins ara...

Però tranquils que la cosa no acaba ací. Aquestes són les primeres reaccions dels periodistes, ara aniran a buscar els autors que han "declinat" l'oferiment perquè contradiguen Bargalló.
No haurem d'esperar massa.

Llegir en Valencià - Spot 2

13 de juny 2007

Llegir en Valencià - Spot 1

Edicions de 1984

Crec que no és només una percepció meua, sinó un fet contrastable: Edicions de 1984 està de moda.
D'un temps ençà, especialment des de l'associació amb Club Editor i, posteriorment, amb els dos finalistes al premi Llibreter i els èxits de Magris i Onfray, se'n parla (i bé) a tot arreu. Me n'alegre: és la prova fefaent que el treball ben fet, el que sorgeix de la iniciativa, la convicció i la tenacitat, té premi. I que, malgrat tot, hi ha un espai per a l'edició independent (també dita "petita") de qualitat.
Montserrat Serra entrevistava fa uns dies Josep Cots, editor de 1984, i Josep, com de costum, deia coses ben sensates. Com ara que a Catalunya tampoc es lliguen els gossos amb llonganisses i que el 78% dels llibres que es venen són en castellà. L'editor apuntava tres motius: la inèrcia dels lectors, la falta de suport dels mitjans de comunicació i (alerta!) la falta d'oferta. Com?, direu, si tothom diu que es publica massa. Sí, però no:
"Si entres en una llibreria trobaràs 100 llibres traduïts al castellà per deu traduïts al català. Doncs en falten 90. [...] Des del departament de Cultura ara diuen que sobretot cal la promoció. És cert, però amb promoció i prou no es resolen certes mancances. Els llibres que no surten en català, com els promocionaràs?"
I té raó. On és, per exemple, l'assaig traduït? I el teatre? I la poesia? I els llibres de viatges? I tants i tants narradors (alguns ben consagrats) encara inèdits en català?

12 de juny 2007

Projecte Aventura


Per complementar d'alguna manera el tema de l'apunt anterior, i com que de vegades costa molt d'explicar el treball d'autoria i de producció que hi ha darrere de cada nou llibre de text, em faig ressò del vídeo (ací la primera part, i ací, la segona) que ha divulgat el departament de llibre de text de Bromera per a presentar el "Projecte Aventura", els nous llibres de Primària en els que han estat treballant durant molts i molts mesos.

Comparativa 5

Recordeu que fa uns dies parlàvem sobre el sistema de gratuïtat del llibre de text adoptat per la Generalitat Valenciana? Recordeu que deia que tenia l'aprovació unànime de les parts implicades? Recordeu que recordava que els socialistes d'ací no tenien (encara!) un sistema clar de gratuïtat? Doncs mireu allà: la Generalitat de Catalunya, amb un departament d'Educació encapçalat per un socialista, opta pel sistema de reutilització.
Diuen (i potser s'ho creuen, vés a saber) que amb aquest mètode impulsen la cohesió social i que garanteixen "la igualtat d'oportunitats en el marc d'un sistema educatiu de qualitat". Igualtat amb els qui tenen recursos per comprar als seus fills llibres nous i estalviar-se d'usar els ratllats i rebregats de cursos anteriors, per exemple? Però fixeu-vos: mentre el govern valencià destinarà 11 milions d'euros per als llibres del primer cicle de Primària, el català farà la festa (per a Primària i ESO) amb poc més de 6 milions. La pela és la pela!

11 de juny 2007

El príncep xiquet

Faig un volt per algunes grans llibreries de València ciutat i constate amb desesperació, una vegada més, la invisibilitat (i en molts casos, la cruel inexistència) de llibre en català, si més no, mínimament visible i/o "trobable".
Quan la meua temperatura interior ha pujat quatre o cinc graus, entropesse i ensopego (les dues coses alhora) amb açò que teniu a l'esquerra: El Petit Príncep en una "nova edició en valencià". Ben sorprés, fullege i refullege el llibre i comprove que és una edició plenament normativa, amb totes les "particularitats" que vulguem. La publica Entuarea, una empresa que fa revistes magnètiques (?). No entenc res.
Les "explicacions" les trobe avui a la premsa. I diuen que també n'hi ha una versió "extremenya". Ah...

10 de juny 2007

Més blocs

Aprofitant la petició de Jesús M. Tibau en el comentari a l'apunt anterior, revise el blogroll d'aquesta bitàcola i inicie una certa renovació per afegir alguns dels blocs que visite regularment i llevar-ne algun que ha deixat d'estar actiu. Entre els nous, destaque, a més de Tens un racó..., el dels escriptors Toni Sala i Ramon Erra, suplements literaris d'alguns països del nostre entorn i hiperblocs utilíssims com Catablocs i Bloc de Lletres. Els trobareu a la barra de la dreta.

09 de juny 2007

Llegir en valencià els nostres clàssics

Està comprovat que les iniciatives que no tenen continuïtat serveixen de ben poc. Treballar en el llarg termini, en canvi, acostuma a donar millors resultats. És per això que la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura reedita enguany la campanya "Llegir en valencià", que vam comentar en aquest bloc a bastament l'estiu passat.
En aquesta ocasió, ofereix una aproximació als clàssics valencians. Demà comença la campanya publicitària als diaris, i es passarà, per RTVV i per una vintena més d'emissores d'abast local i comarcal, l'espot de televisió i la falca radiofònica que ha preparat l'equip de la sèrie Maniàtics. Avui us avancem l'enllaç amb la web de la campanya. N'anirem parlant.

08 de juny 2007

Doncs sí que estem "bons"

Mentre l'esquerra valenciana continua estupefacta pels mals resultats de les eleccions, el PP va governant. Avui s'ha materialitzat una promesa electoral que exemplifica, en part, alguns dels motius de l'èxit/derrota (depén dels ulls) electoral: descol·locar el contrari, deixar-lo sense discurs. El PP va prometre la gratuïtat dels llibres de text mitjançant el sistema de bons llibre i tothom, des dels pares i mares fins el malmés sector del llibre, van (vam) aplaudir la iniciativa. Avui, abans i tot que comence la pròxima legislatura, es publica al DOCV l'ordre que ho fa efectiu, amb una dotació econòmica d'11 milions d'euros.
L'acord beneficiarà, ja en el curs 2007-2008, els alumnes de primer cicle de Primària. Una mesura social que posa en marxa la dreta (per això, tots aquests milions els gestionarà una empresa privada) i que descol·loca l'esquerra. I el PSPV, quin model de gratuïtat de llibre de text tenia? Jo no ho he sabut mai ni l'he trobat al programa. I el Compromís?
I això, pense jo, no pot ser. Però és.

07 de juny 2007

Receptes per a publicar... a França



Lire ha publicat Comment se faire éditer 2007, una guia amb adreces de les editorials, premis literaris, estadístiques de l'edició, etc. que inclou també consells d'alguns editors als escriptors novells que volen publicar per primera vegada.

Guy Birenbaum, director (fins d'ací a ben poc) de l'editorial Privé i blocaire també, recomana insistència, informar-se abans d'on s'envia el manuscrit (sembla mentida, però ben pocs ho fan, i si no veieu, veieu) i continuar tocant portes si falla la primera, no desanimar-se en definitiva. D'una forma bastant ingènua recomana als autors que, en la seua insistència, visiten les editorials on volen publicar per "impregnar-se de l'atmosfera i conéixer la gent que hi treballa". No sé com funcionen les coses a França, però ací us assegure que són diferents.

De la seua banda, Anne Carrière, directora d'una editorial homònima (amb perdó), es mostra més punyent: "El primer consell que m'agradaria donar als joves autors és que deixen de confiar les seues misèries a la ploma. Tres quartes parts dels originals que rep són psicoteràpies, no novel·les. I, francament, els seus petits problemes personals no interessen ningú." Glups! Segons apunta, amb bona part de raó, una persona que envia un manuscrit no escriu per a ella mateixa... si no, no procuraria editar! I conclou: "Sobretot no pense que la seua vida va a cambiar pel fet de publicar: seria ben estrany que poguera viure dels seus escrits." I això, amics i amigues, a França, terra de la grandeur i Sarkozy...

05 de juny 2007

El nou Updike

En pocs dies arribarà a les llibreries la novel·la número 22 de John Updike, Terrorista, que, tal i com avançàrem ací fa temps, publiquen simultàniament Bromera, Tusquets i Xerais. Al fil d'aquest esdeveniment, i obviant (com sempre) les edicions "perifèriques", El Cultural publica un avançament de les primeres pàgines del llibre i una entrevista amb l'autor nord-americà. Algunes de les reflexions sobre la literatura i l'escriptura que hi podem llegir:
"El auge último del término ficción literaria me inquieta porque implica que hay una ficción dirigida a los entendidos de la literatura del mismo modo que hay una poesía dirigida a un público limitado y especial. Y lo que yo quiero escribir es ficción, lisa y llanamente."
"Por alguna razón, hoy el escritor no es escuchado, aunque lo suyo es decir cosas interesantes sobre tu país."

"La literatura produce modelos de seres humanos vivos que no tienen por qué estar de acuerdo con nosotros y pueden incluso ser nuestros enemigos."

Ja hi ha un projecte de pel·lícula en marxa per a l'obra d'Updike amb més èxit comercial dels últims temps. Una novel·la que The New York Times va destacar com un dels títols més remarcables de 2006. No la deixeu escapar.

04 de juny 2007

L'orgull de ser escriptor

Orhan Pamuk és un enamorat del que, després de 33 anys escrivint, anomena amb orgull el seu ofici. “Resulta ingenu confessar-ho, però m’agrada escriure: ser un escriptor professional legitima els teus somnis, et permet executar-los i mostrar-los a la resta amb orgull”, confessa a The Guardian.
En aquesta interessant entrevista, Pamuk repassa els seus inicis i la recerca d’una veu pròpia, que va trobar llegint Borges i Calvino. Hi descriu també la minuciositat amb què planifica cada detall dels seus llibres abans d’iniciar-ne l’escriptura i l’alliberament que ha significat per a ell la concessió del Nobel, ja que, com ens diu el periodista, la pressió dels mitjans sobre l’autor perquè comente temes polítics ha disminuït des d’aleshores. No obstant això, reconeix estar cansat de contestar sempre les mateixes preguntes (Per què hi ha tants colors en els títols dels seus llibres? Per què va deixar de voler ser pintor?), i explica una vegada més els motius la seua “fugida” de Turquia:
“Sóc feliç quan estic a la meua taula treballant. En aquest món de ficció em trobe com un nen petit. Quan sent que he perdut el nen que tinc dins meu a causa de pressions polítiques... aleshores he de buscar una certa distància, he d’anar a algun lloc on puga retrobar aquest nen. Potser per això me’n vaig anar als Estats Units en febrer.”
Ara Pamuk s’ha incorporat amb força a la inevitable “vida pública” d’un Nobel. L’entrevista s’ha fet al Hay Festival, on va acudir després de participar en el jurat del festival de cinema de Cannes.

03 de juny 2007

El llibre del segle XX

The Guardian, diari entusiasta d'enquestes i llistes diverses, acaba de fer públic el resultat d'una "consulta popular" (una més) sobre l'obra literària més representativa del segle XX. Segons sembla, la paranoia, la propaganda i l'estat de guerra perpètua són els trets que millor defineixen l'esperit del segle passat, ja que la novel·la "guanyadora", amb el 22% dels vots, ha estat 1984, de George Orwell. El llistat dels finalistes és ben divers, i inclou des d'El vigilant en el camp de sègol, de JD Salinger, fins El diari de Bridget Jones, de Helen Fielding.
El poble ha parlat.

02 de juny 2007

La matèria de l’esperit

Llegir i escoltar Jaume Cabré és sempre un plaer. La matèria de l’esperit, publicada per Proa a la col·lecció “La Mirada” et permet fer les dues coses simultàniament. En aquest llibre, d’una gran amenitat expositiva (“un llibre exquisit, un al·legat a favor de la bona literatura”, clama amb encert el text de la coberta), Cabré reflexiona sobre la lectura literària. I ens deixa pensaments com aquests:

"Llegir, sovint, és ordenar humanament les passions i les emocions, és ser-ne conscient; és salvar-se del caos.”
“El lector il·lumina la feina de l’escriptor; o, dit d’una altra manera, fins que el text no és llegit, no s’acompleix, no es completa el cicle de l’escriptura.”
“Qualsevol biblioteca, per més modesta que sigui, té la tendència a convertir-se en una representació del món.”
“Qui temi retrobar-se, que no rellegeixi cap text perquè es pot endur un bon disgust.”

01 de juny 2007

La catosfera, un poc més freda 4

Avui Oriol Soler anuncia que en breu tancarà el seu bloc Núvol vermell, un espai des d'on ens informava dels anhels i les conquestes del grup cooperatiu Cultura 03. En un moment en què campa el desànim (si més no, al País Valencià i per motius "extraeditorials"), els seus consells optimistes i il·lusionants es trobaran a faltar, perquè resultaven encoratjadors i revulsius. Però és una renúncia momentània: afortunadament, tornarà.

Lleonard Muntaner Editor

A l'últim número de la revista Caràcters hi trobem una breu entrevista amb Lleonard Muntaner, que explica les experiències prèvies com a editor abans de fundar, el 1994, aquest segell que duu el seu nom i que compta ara amb 320 entrades a la base de l'ISBN. Van començar publicant obres de temàtica bàsicament local i, des de fa uns quatre anys, van iniciar un gir al catàleg per ampliar mercat, i esmenta les dues premisses bàsiques d'aquesta estratègia:
"Érem conscients que per aconseguir-ho havíem d'editar títols mínimament exportables a la resta del mercat dels Països Catalans. També havíem de fer front a l'assignatura sempre pendent d'aconseguir tenir una bona distribució."
Selecció adequada i bona distribució, aquesta és la recepta. L'editor es mostra optimista en aquesta era després del Conglomerat Català (any 1 dCC):

"Les grans editorials estan molt subjectes a editar títols que els permetin assolir els guanys que han predeterminat. Això no els permetrà atendre un públic que continuarà demandant autors i obres que habiten en els marges del gran negoci editorial. Estic convençut que tota aquesta concentració farà que durant els anys vinents es multipliqui el nombre de petits editors vocacionals."
Tant de bo!

31 de maig 2007

Cultura 21

Acaba de nàixer un nou diari digital: Cultura21.cat, dedicat íntegrament a la informació i la reflexió de l'àmbit cultural. És una molt grata notícia, més encara quan la iniciativa parteix dels mateixos professionals que han impulsat projectes rigorosos i de qualitat com són Comunicació21.com o la revista Benzina.
Cultura 21 naix amb voluntat d'interactuar amb els lectors, per això obrin un servei de blocs propi i els articles i entrevistes estan oberts als comentaris dels internautes. Segons informen els promotors, semestralment publicaran una revista en format paper amb continguts complementares a la versió digital.
Benvinguts i per molts anys!

30 de maig 2007

Frankfurt, l'escapada

Continue suggerint propostes d'evasió: ara ens n'anem a Alemanya. I és que Vilaweb Lletres, de la mà de Montse Serra, ha iniciat una sèrie d'entrevistes amb editors per copsar la seua opinió sobre la cita omnipresent abans que, el dia 13, coneguem el programa oficial definitiu. Ahir començava amb Joaquim Palau, d'RBA-La Magrana; avui li toca el torn a un servidor en nom de Bromera. N'hi haurà molts més, no patiu.
Com que és un qüestionari, per a tots igual, s'hi poden resseguir semblances i divergències. De moment, una de grossa com a resposta a la pregunta següent:
"El nombre de traduccions aconseguides aquests dos darrers anys i les que vindran marcaran l'èxit de ser la cultura convidada?"
J.P.: "No, de cap manera".
J.C.: "Per als editors sí, totalment".
Si voleu, podem continuar la conversa ací. Jordi Ferré ja ha fet alguns comentaris al seu bloc.

La literatura és evasió

Tracte de desconnectar i no puc: no em lleve del cap la imatge triomfant de Lluís Motes a Canal 9 la nit electoral mentre a Tele 5 emetien "La que se avecina".
Llig una vegada i una altra als diaris que el que votàvem diumenge passat eren unes primàries de les “generals”, les (sembla) importants de veritat. Però jo el que realment tenia en la ment era
com evitar passar més de dues hores a l’ambulatori (com l’última vegada) perquè em miren en dos minuts si tinc un constipat o una al·lèrgia, o que el meu fill puga accedir finalment a una plaça a l’escoleta pública del meu poble, de totes totes insuficient (13 places per a una població de 22.000 habitants i noséquants PAIS!).
La literatura és evasió, i per això prove amb els llibres. Des de diumenge n’he devorat dos d’aquells enquadernats i amb tapes (breus els dos) i estic acabant un original infantil força interessant. Desconnectar del món proporciona molt de temps. Ho recomane com a teràpia.
Vaig començar amb En la línia dels tres punts, que Pasqual Alapont ha publicat en la competència. Una adolescent de 12 anys, Virgínia, apassionada pel bàsquet, ha de fer front a la separació dels seus pares. Els problemes de caire psicològic barregen moments tendres i emotius amb els habituals tocs d'humor de l'autor; aquest contrapunt humorístic, ací, el posa Víctor, el germà menut a qui li encantes les pizzes d'ou que li deixa menjar son pare. Impecable Pasqual, com sempre.
I he tornat a Pamuk.

El castell blanc és d’aquelles obres intenses que cal rellegir per assaborir completament. Comença com una novel·la de pirates: estem al segle XVII i els turcs apressen un vaixell cristià que viatja de Venècia a Nàpols. El protagonista, que es fa passar per metge, és capturat i venut com a esclau a un científic d’Istanbul. Fins ací tot sembla molt convencional, però què passa si resulta que amo i esclau s’assemblen físicament com dues gotes d’aigua? I si aquesta extraordinària similitud fóra un secret del qual mai no en parlen? I si l’amo decideix que no alliberarà l’esclau fins que aquest li ensenye tots els seus coneixements, des dels veritablement rellevants fins els més insignificants? Doncs que el que semblava una novel·la de Pérez Reverte esdevé una inquietant intriga i una reflexió brillant sobre la identitat personal i les relacions Orient-Occident. Ai, amics i amigues, això és Pamuk!
Ben recomanable per “fugir” de l’espai i el temps que ens han tocat viure.

29 de maig 2007

La catosfera, un poc més freda 3 (momentàniament)

El tsunami electoral ha començat a provocar efectes col·laterals imprevistos en la jove blocosfera valenciana. El desconcert i el desànim que sura en l'ambient (en un determinat ambient, pel que es veu minoritari o molt minoritari) ha fet replantejar-se a Malva-rosa Connection la continuïtat del seu bloc, sense més conseqüències de moment ja que, com encertadament observa: "continue convençut que la realitat que ens pinten no és la real".
Qui sí que plega, tot i que provisionalment, és Vent d Cabylia. "Després de la depressió postelectoral, ara em sembla que els meus escrits són més prescindibles que mai", afirma, i em veig en l'obligació de dur-li la contra per primera vegada, d'expressar-li el meu convenciment que els seus escrits ens resulten ara més necessaris que mai, que la pèrdua del seu espai d'expressió seria insubstituïble. Confiem, però, que tornarà amb força renovada.
¡Que no cunda el pánico!

Comparativa 4

Mireu ací i mireu allà.
Molt d'enrenou... amb el mateix resultat?

28 de maig 2007

De bon humor

Ja sé que no estem per a moltes bromes, però avui l'ànim no m'arriba per a més que reproduir la brillant vinyeta de Forges. Com tants altres, aquest blocaire està estupefacte.

I per allò que aquest és un bloc literari, ací teniu El Roto d'avui:

25 de maig 2007

Fi de campanya entre escriptors

Aquesta nit, quan a les 00.00 es tanque (oficialment) la campanya electoral, a la ciutat de València s'haurà produït un acte amb repercussió zero (lamente ser un desbaratafestes) als mitjans de comunicació: la secció valenciana de l'AELC lliura els seus premis de la Crítica.
En narrativa, Havanera, de Francesc Bodí; en poesia Constants vitals, de Manel Garcia Grau; en assaig (!) Cita a sarajevo, de Francesc Bayarri; i en teatre, Combat, de Manuel Molins. Una bona oportunitat per llegir, recuperar o recomanar aquests títols. Enguany s'hi ret un merescut homenatge a Isabel-Clara Simó.
Allà hi serem!

24 de maig 2007

Propostes per al canvi (i II)

Després de la presentació, passem al contingut.
En l'article "Mitjans de comunicació al País Valencià", Julià Àlvaro, periodista de RTVV, comenta:
"Avui al País Valencià també vivim en una societat antipolítica. Ací les categories polítiques han deixat lloc a les sentimentals: tot és a favor o en contra, els meus i els altres. [...] Per això aquest país és el país de la impunitat política, cosa que porta a la falta d'alternativa. [...] Si tinguérem millors mitjans de comunicació, més plurals, més professionals, més potents, més democràtics, segurament també tindríem un millor govern, i una oposició també millor."
Passem al tema de l'educació, que tracta Diego Gómez, president de la Federació Escola Valenciana, sota el títol "L'escola al País Valencià: un compromís per la llengua":
"Fa més de 25 anys que els primers centres públics començaren l'ensenyament en valencià, i l'abast del treball realitzat a favor de l'ensenyament en valencià ha estat poc significatiu, si analitzem que només arriba al 22% de l'alumnat. [...] Darrerament, alguns pensen que Escola Valenciana és la Conselleria de Cultura i Educació. Res més lluny d'això, encara que ho podria ser, atesa la falta de sensibilitat i la sensació d'incompetència que transmeten alguns dels seus gestors."
Ben contundent, com sempre.
Per últim, l'aportació de Rafa Xambó, intitulada "Informació i educació. Cultura i democràcia", en què descriu de forma molt gràfica la situació cultural d'aquesta comunitat o país:
- Predomini dels productes d'entreteniment
- Consolidació d'un model propagandístic de cultura oficial rígidament controlada pel poder polític
- Predomini de les arts decoratives i abandó o sospita sistemàtica quant a l'activitat artística presidida per l'ús de la paraula
- Evitació del valencià, font de conflicte
- Manipulació ad nauseam de la informació pública
I hi suggereix línies de solució:
"L'alternativa és ben clara: enfortir la societat civil, potenciar i fer créixer la xarxa social, aprofundir en l'ús efectiu dels mitjans electrònics i donar suport a les experiències alternatives en l'àmbit informatiu, educatiu i cultural."
Per començar, ja ens aniria bé. Si som més forts, serem més lliures.

23 de maig 2007

Anècdota del dia - Sóc un "zoquete"

Crec que des de la meua etapa en l'EGB amb els padres franciscanos que ningú m'havia dit "zoquete". Avui m'ha tornat a passar. M'ho ha dit per telèfon una persona a qui li retornava un original pseudocientífic en castellà que, per a tractar el tema de la prevenció de la drogoaddicció, l'anorèxia o el divorci (?) comença explicant el naixement de la vida a la Terra (de veritat!), descriu una forma d'acostar-se a Déu a partir de la ciència (!!!) i realitza una interpretació nova de la Bíblia a partir de les dades actuals (és, de fet, el títol del capítol 3).
En dir-li que no s'ajustava a la nostra línia editorial (afortunadament és cert!) i confessar-li que no havia llegit el text m'ha amollat un "usted es un zoquete" que m'ha deixat espaterrat. "¿Cómo puede usted rechazar un negocio millonario sin siquiera leerse mi obra?", m'ha preguntat. Era molt matí, encara no havia ni esmorzat i ja em sentia miserable. Hauré perdut l'oportunitat de fer-me ric? La pregunta em balla tot el dia al cap.
És dura, aquesta feina...

Propostes per al canvi (I)

Ja sé què pensareu, que ens estem desviant del tema una altra vegada, que açò és un bloc sobre el món del llibre i de l'edició, que m'he de centrar, que no pot ser... Sí, ja ho sé, i faig vertaders esforços per no eixir-me'n de la línia ni en campanya electoral però... què voleu que us diga, no em puc resistir, així que em passe el dia buscant excuses per relacionar els dos temes, i heus ací que em trobe amb un llibre (un llibre, sí, publicat i tot) del qual no havia parlat encara. Som-hi, doncs.

Es tracta de Qüestions per al debat, propostes per al canvi. Pel títol hauríeu pensat que és una edició no venal, però resulta que no, que sí que està a la venda (12 euros per als interessats). El promou el col·lectiu Valencians pel Canvi i l'edita PUV dins la col·lecció "Quaderns d'Orientació Valencianista". Joan F. Mira i Francesc de Paula Burguera signen conjuntament la presentació de l'obra:

"Al País Valencià, per desgràcia, abunden més les polèmiques estèrils que els debats seriosos, més la propaganda sense fonament que la reflexió sobre la realitat que ens envolta. [...] I com que han de canviar moltes coses si no volem viure més temps en la mentida i en la degradació, hem de debatre i hem de proposar."

I aquest és l'objectiu del llibre, dividit en capítols com ara "Ètica, Política i País" o "Territori, Urbanisme i Especulació", temes de molta actualitat. L'apartat "Educació, Cultura, Informació" conté dades i propostes ben oportunes també. Les comentem demà.

22 de maig 2007

De tard en tard

Amics i amigues, seguidors silenciosos i comentaristes esporàdics d'aquest bloc, avui tenim una grata notícia per esbombar: mentre en aquest espai celebràvem el primer aniversari de Tirant al cap (gràcies a tots els que heu bufat el ciri amb la Marilyn i amb mi), en un altre lloc de la catosfera naixia un bloc que haurem d'afegir (jo ja ho acabe de fer) al nostre llistat de favorits.
Confesse ací públicament que ha estat per a mi una alegria molt, molt gran que l'amic Jordi Ferré, editor tenaç de Cossetània, s'haja animat no només a crear un bloc de l'editorial (com ja comentàrem ací), sinó un de propi, personal. Es diu De tard en tard, i promet un apunt setmanal com a mínim. D'entrada ens n'haurem de conformar, però estic segur que no s'hi resistirà a incrementar-ne la freqüència. I si no, fixeu-vos: el bloc va començar ahir i ja té dos apunts!
Per molts, molts anys, Jordi!!!

20 de maig 2007

Un any Tirant al cap

Avui fa un any que, encara no sé molt bé com ni per què, vaig iniciar aquest bloc. Els primers dies, de forma anònima, però ben aviat a pit descobert, segur com estava que m'acabarien "pillant". Em vaig autoimposar, doncs, una certa mesura (que no censura) en els comentaris. No obstant això, en aquest primer any de vida virtual de Tirant al cap no he estalviat crítiques quan m'han semblat oportunes ni propostes (més d'una!) quan ha vingut al cas. He tractat de no desviar-me del fil conductor motivador d'aquest bloc, el món del llibre i de l'edició (que no sempre són exactament el mateix), però en alguna ocasió no m'he pogut mossegar la llengua.
Hem parlat molt del Grup 62, però també de Bromera, de premis, de comunicació, de llengua i de LIJ. Entre els autors que més han aparegut per aquest espai hi ha Orhan Pamuk, Suso de Toro o Joan F. Mira.
Vist amb perspectiva, el bloc és un instrument fantàstic com a arxiu documental (hi ha molts comentaris, articles o estudis enllaçats que, de no ser per aquest Tirant, segur que hauria perdut) i com a recordatori d'esdeveniments destacats, que en alguna ocasió hem compilat a mode de resum. I ha resultat ser una font extraordinària de complicitats internautes (hem participat ja en una primera revolta blocaire: que tremolen els poderosos!). Potser aquesta siga la satisfacció més gran que m'ha reportat el bloc, tot i que la notícia més important que hem donat ací és i serà sempre aquesta.
I bé, després de batre el rècord d'enllaços en un sol apunt (el número 251 ja!), vaig a emborratxar-me de lectures per celebrar aquest primer aniversari. Tinc un original molt bo a les mans...

Actualització: Felicitació "des de l'altra banda" de Malva-rosa Connection. Gràcies!

18 de maig 2007

Great, Mr Pullman!

Aquest matí es lliura la segona edició del Premi Atrapallibres, que en la categoria de 9 anys ha recaigut en Lila i el secret dels focs, del gran Philip Pullman, una aventura preciosa sobre l'amistat, els temors i la valentia. Un premi "de la crítica" que atorguen els "crítics" més exigents: els lectors de les edats a les quals s'adrecen les obres. Aquesta particularitat, a més de l'aval organitzador del CLIJCAT, singularitza i prestigia els guardonats. I resulten molt satisfactoris per als editors.
A Bolonya, una Fira de la qual dissortadament no he tingut temps de parlar en aquest bloc (disculpeu, doncs, que l'apunt d'avui siga un poc més llarg de l'habitual), vaig tenir el gust (de veritat, l'honor) de conéixer Philip Pullman. Havien organitzat una xarrada sobre "El significat històric i metafòric de la literatura fantàstica" i, tot i el títol dissuasori, la sala estava de gom a gom. Tant, que van haver de fer eixir el personal per habilitar un espai més gran. Aprofitant l'enrenou, m'hi vaig acostar, tremolós com un xiquet, i m'hi vaig presentar.
Philip Pullman es va mostrar agradablement sorprés de conéixer "My Catalan publisher", que és com em va presentar Luigi Spagnol, president de Salani, a qui poc després li demanaria que ens fera la foto que il·lustra aquest apunt. Li vaig donar la notícia del premi Atrapallibres i va exclamar un "Great!" enorme, que sonava sincer i humil en un autor amb una carrera imparable plagada d'èxits i de guardons. Vaig aprofitar per confessar-li que El rellotge mecànic és, d'entre els seus llibres, el meu favorit (i ara el tinc dedicat!) i va reconéixer que ell també l'aprecia molt "perquè és dur fer un llibre que semble senzill". I que l'edició de Bromera és "very beautiful".
Ja en la intervenció va començar desmentint que siga un escriptor de fantasia, fet que va provocar una carcallada general. "Tota la literatura, adreçada a qualsevol edat, gira al voltant de la naturalesa humana i la nostra relació amb tot allò que ens envolta", va matisar, i això és el que de veritat li agrada esbrinar a través dels seus llibres. Com a lector, el que més li interessa és l'escriptura realista. Ell mateix no entenia per què escrivia llibres fantàstics, ja que no és lector d'aquest gènere. "És la meua imaginació el que m'empenta a escriure fantasia", va proclamar, "i utilitze el mecanisme de la fantasia per explicar el que sent que és la naturalesa humana. Sens dubte, la qüestió que mou la trilogia de La matèria obscura és què passa quan creixem?". "L'èxit de la trilogia", va concloure, "és possible perquè parla de temes reals".
Pròximament en totes les pantalles, amb Nicole Kidman com a senyora Coulter!

17 de maig 2007

Els escriptors en castellà, pobrets

El titular no té preu: "Escritores en castellano esperan aún invitación para Frankfurt". Al cos de la notícia se'ns parla de "polémica fundamentalista", "bronca lingüística" i "hastío". No, no l'he trobat a La Razón, sinó a La Vanguardia. Doncs sí que estem bons.
Javier Cercas diu una de les coses més sensates que s'hi poden llegir:
"Sigo sin entender muy bien qué van a hacer los escritores en una feria que está hecha para los editores y los agentes."
I Ruiz Zafón rebla el clau:
"Para un autor, ir a Frankfurt es una pérdida de tiempo a menos que tenga vocación de florero o no viaje mucho y le apetezca que le lleven de excursión en el autocar del colegio."

Encara que les paraules vinguen de dos dels autors que hi seran segur, hi ha un pòsit de cruel realitat que, sembla, ningú vol veure. Jo tampoc entenc l'enrenou amb el tema dels escriptors. Diuen que n'hi haurà desenes, centenars, potser milers o milions, de totes les llengües i colors. S'especula que, fins i tot, hi podria haver poetes, autors de LIJ i... oh, sí, una quota valenciana. Quina extravagància! Doncs perfecte, ens hi saludarem pels passadissos interminables. Caldrà avisar els de la Federación de Gremios perquè siguen més generosos que d'habitud amb el pernil. Amb tant de comensal no eixirem ni a una miserable talladeta!

15 de maig 2007

Ensenyar a llegir

S'han lluït els nous dissenyadors de l'Avui electrònic: amb la recent remodelació del web, han passat de tenir una de les millors hemeroteques de la xarxa al no-res. Un desastre absolut. No només no s'hi troba el suplement cultural, sinó que resulta impossible localitzar determinats articles, tot i que tingues les dades completes.
He fet la prova.
Em comenten que Isabel-Clara Simó parlava, diumenge 22 d'abril, de Llegir per a créixer en la seua columna diària "De fil de vint". Per raons òbvies (cal alimentar l'ego), l'article em fa molta il·lusió i tracte de localitzar-lo. Ho he provat de totes les maneres que he sabut, però sense cap resultat. Al remat, res com el paper. Demane una fotocòpia i, en efecte, l'article existeix, i tant que existeix!, i n'estic ben agraït per la cita.
L'allau d'incondicionals de la meua obra completa trobaran l'article en el PDF adjunt.

14 de maig 2007

Noves editorials

Vilaweb ens informa de la presentació de la nova editorial Fragmenta, especialitzada "en el món de les religions, sempre des d’una perspectiva oberta, rigorosa i independent". Una web clara i completa (les grans n'haurien d'aprendre molt en aquest sentit) ens acosta el seu catàleg, que inclou, d'entrada, per 5 títols.
Paral·lelament, tinc notícia d'un cas especialment interessant: Comanegra, editorial fundada per llibreters i distribuïdors (no se'ns diu quins) amb l'objectiu clar de diferenciar-se i sumar, no substituir, com expressen al manifest fundacional:
"L’objectiu de Comanegra és aportar nou valor afegit al sector, de manera que cada llibre venut esdevingui un exemplar més per afegir al calaix dels nostres distribuïdors i clients, i no pas un exemplar restat a les vendes dels nostres competidors i que no aporti cap guany addicional al punt de venda."
Empresa lloable que enceten amb Diari d'un astre intercomarcal, de Quimi Portet, que té com a matèria primera el bloc homònim (en aquests moments "en estat d'hivernació moderada"). Em crida poderosament l'atenció un dels pròxims títols, que m'agradaria tenir ja entre les mans: Soldados de cerca, de un tal Salamina, un títol brillant subtitulat "Grandezas y miserias en la Galaxia Librería". Promet anècdotes sucoses.

13 de maig 2007

Trama&Texturas

M'adone ara, després de llegir la col·laboració d'El Llibreter, que encara no hem parlat ací d'una revista I M P R E S C I N D I B L E. Es tracta de Trama&Texturas, dedicada al món editorial, i la impulsa l'infatigable Txetxu. El primer número data de desembre de 2006, així que aquest apunt apareix amb... 5 mesos de retard! Glups! No tinc excusa.
Si no la coneixeu, la podeu demanar al vostre llibreter o directament a l'editor. El número 2 està a punt d'eixir del forn!

Actualització: Se m'havia oblidat fer un apunt crític (no hi ha res perfecte): fóra d'agrair que, en la secció final de recomanacions literàries, s'hi fera constar l'edició catalana de les obres ressenyades, quan n'hi ha. És el cas, per exemple, dels llibres Daniel Cassany i d'André Schiffrin.

12 de maig 2007

L'amenaça de les grues

Dijous presentàrem a la Casa del Llibre de València l'última novel·la de Carme Miquel, L'amenaça de les grues. Parlar de Carme Miquel és parlar de dignitat, de coherència i de compromís. Compromís amb la llengua, amb l'ensenyament públic i de qualitat i amb el territori. Un compromís que trasllada també a la seua obra literària. El títol no enganya: es tracta d'una denúncia contra l'especulació urbanística que assola el nostre territori i, molt especialment, la Marina, comarca on se situa l'acció del llibre.
L'amenaça de les grues recupera els protagonistes d'Uns papers en una capsa (15 edicions des de 1994, 30.000 exemplars venuts, que es diu molt prompte). Els personatges són els mateixos, però el paisatge ha canviat dràsticament. Sara torna de Londres 10 anys després de l'aventura d'Uns papers... i així ens descriu el que s'hi troba:
"A mesura que m'anava aproximant a Dénia, els canvis se'm feien més evidents. Els paisatges ja no són igual com abans perquè una allau de construccions que s'escampen ací i allà han desfigurat camps i muntanya. Fa mal mirar-ho. Constatar la transformació d'uns espais que quan jo els vaig deixar, a pesar que ja començaven a saturar-se, encara eren bells i vius, fa patir."
Aquest és el País que tenim.

10 de maig 2007

Benvingut al paradís

Optimisme, vitalitat, ganes de lluitar, de ser rebel, de no defallir, de canviar les coses, de combatre el silenci... Tot això i molt més transmeten els Obrint Pas en el seu nou disc, Benvingut al paradís.
Si m'he de quedar amb una cançó, trie "Viure", on els mots "construir", "poder" i "popular", junts, agafen un sentit nou al que impera en l'actualitat. Si voleu fer un tast, la podeu escoltar ací. Punyent i esborronadora. Genial. No l'escoltareu en cap emissora valenciana...

09 de maig 2007

Un "meme"

Em reconforta no ser l'únic que no sabia (encara no sé si ho sé, de fet) què és i per a què serveix un "meme". El cas és que m'he hagut de posar al dia des que Enric Gil em va convidar a participar en aquesta espècie de cadena literària en què s'hi reprodueix el segon paràgraf de la pàgina 139 del llibre que estàs llegint en aquell moment.
Disciplinat com sóc, aprofite per ordenar les lectures que tinc en marxa de forma simultània, algunes encetades de fa poc, unes altres pendents de fa dies o setmanes. Descarte, en primer lloc i per raons òbvies, les inconfessables. I, en segon lloc, una que no arriba al mínim requerit de 139 pàgines (beneïdes siguen, les novel·les curtes!). Me'n queden encara unes poques per escollir (no sé si llig molt o si allargue massa les lectures...), així que seleccione les ganyotes de Sergi Pàmies:

"Vaig trigar pocs dies a trobar un pis, i, no sé per què, li vaig dir a la meva dona si volia acompanyar-me a mirar-lo. La portera que ens el va ensenyar ens va preguntar si era per a nosaltres i jo vaig dir que només era per a mi. La meva dona em va mirar amb una expressió que ja no arrossegava ni desesperació ni cansament."

I com la gràcia d'açò, si és que en té cap, és passar la pilota i continuar fent la bola gran, convide Alícia i els amics de Tirant a fotre a dir la seua.

08 de maig 2007

Cultura popular

El PP va presentar ahir les seues propostes electorals en l'àrea cultural. Per a l'ocasió, va citar "representantes del mundo de la cultura: actores, directores, pintores, escultores, académicos y autores" (web del PP dixit). Editors, llibreters i escriptors no ens consta que foren convocats. No calen, potser perquè, com va dir Camps, el nostre país “está donde siempre ha querido estar, en el liderazgo de cualquier propuesta o apuesta, y desde luego en el campo cultural, porque decir Comunitat es decir Cultura”. Sempre els primers en tot, els líders mundials.
Com ens enganyem!
Sí que hi eren, en canvi, primeres espases de la cultura autòctona, com ara l'humorista [sic] Arévalo o l'expresentadora María Abradelo. Si no us ho creieu, teniu informació per a tots els colors ací, ací i ací.

07 de maig 2007

Fi del firaire

Parlàvem ací fa uns dies de la "vida firaire" de les últimes setmanes. Doncs bé, aquest cap de setmana, amb la clausura de la Fira del Llibre de València, s'ha acabat aquesta fase. De moment.
L'organització diu que ha anat bé, un 15% millor que l'any passat. En valencià ha arrasat Ferran Torrent de nou. Un clàssic. Jo hi vaig estar dissabte "de guàrdia" i, la veritat, no va ser un dia espectacular, tot i la bona afluència de públic. Massa sol, es queixaven els llibreters. I és que qualsevol excusa és bona per fugir dels llibres. I, a la vesprada, la manifestació, on hi havia una bona gentada.
Poc espai per al fons editorial. Moltes casetes amb ofertes clòniques (hauria pogut comprar un milió d'exemplars de La catedral del mar!). Llargues cues amb José Luis Sampedro i Laura Gallego. Pere es mostra decebut, i segurament té motius. Jo, per si algú m'escolta, continue mostrant la meua enveja per altres propostes amb més diguem-ne "consciència nacional". Iniciatives que, amb tot, no tenen per què ser incompatibles entre si.

04 de maig 2007

Agències literàries a França

Via el sempre recomanable bloc de José Antonio Millán, trobe aquest article de Le Monde sobre la implantació creixent de les agències literàries a França. És un fenomen nou allà, on les editorials encara conserven majoritàriament els drets de traducció de les obres que publiquen. El gran negoci que s'està fent al voltant de l'exitosa novel·la de Jonathan Littell (a qui representa l'agència Andrew Nurnberg i que, diuen, ha venut els drets per als Estats Units per un milió de dòlars) ha esperonat altres autors a buscar-se agent, i els editors veuen perillar aquesta part del seu negoci: 6.000 contractes anuals de cessió a altres llengües. Poca broma.
"Je suis l'agent international de mes auteurs", diu la responsable de drets estrangers de Gallimard. I és que un editor, un bon editor, inverteix molt en la selecció d'originals. L'editorial Albin Michel va fer un estudi sobre aquesta qüestió i el resultat és incontestable: reben 5.000 manuscrits a l'any, que provoquen 1.500 informes de lectura que tenen un cost aproximat d'entre 130.000 i 140.000 euros. La venda de drets de les obres que publiquen contribueix també a compensar en part aquesta remarcable despesa. És el control sobre els drets d'autor de què parlàrem ací, un dels grans reptes dels editors en el present i de cara al futur.
La veritat és que a Londres es podia comprovar com les agències anglosaxones tenen, cada vegada més, algun autor francés entre la seua llista de representats. A banda d'algun japonés, faltaria!

03 de maig 2007

Llibres polítics

El panorama editorial valencià està, inesperadament, molt viu pel que fa a bibliografia d'actualitat política, un gènere habitual en altres indrets però pràcticament verge en aquest "país sense política", en encertada expressió de Joan Fuster.
La UNED va donar el tret d'eixida fa ara un any amb els primers títols de la col·lecció "Discursos de polítics valencians". Bromera va publicar a la tardor un llibre molt recomanable: L'esquerra al sofà, de Ximo Ferrandis, i en els últimes setmanes ha presentat, quasi coincidint en el temps, Converses amb Ignasi Pla i Enric Morera. Política per a un País. De la seua banda, 3i4 ha publicat un recull d'articles polítics de Joan Francesc Peris amb el títol El País Valencià serà d'esquerres (i verd) o no serà.
L'última aportació editorial en aquest sentit és ben curiosa i, per què no confessar-ho, morbosa: Rita Barberá, el pensamiento vacío, de Josep Sorribes, editat a Faxímil i que es pot descarregar de forma gratuïta en PDF des d'aquest enllaç. El títol ja és ben explícit sobre el contingut, més de 350 pàgines de "biografia no autoritzada" que, no obstant, venen a cobrir un buit inexplicable, com destaca l'autor en la introducció:
"No parece lógico que una alcaldesa «de éxito» como ella no haya sido objeto de ningún tipo de hagiografía, biografía especializada ni nada por el estilo."
Doncs ja està fet. El llegirà la protagonista?

02 de maig 2007

Com ens enganyem

Ho confesse: aquesta vesprada tenia previst visitar el port de València.
A l'hora de dinar, però, pose en marxa la tele i veig que l'informatiu [sic] de Canal 9 s'ha traslladat definitivament al port America's Cup per narrar in situ i durant més de la meitat de la seua durada l'extraordinari ambient que s'hi viu, el rècord de visitants que s'hi apleguen (més de 100.000, diuen!), l'oratge magnífic, el vent ideal, l'entusiasme de la gentada, l'allau de turistes feliços vinguts de tots els racons del planeta que han quedat impressionats per la proesa universal d'aquest esdeveniment esportiu de masses que ens projecta en el mapa del món i encara més enllà. Res que no sabérem ja: els valencians som el centre de l'univers, repeteixen. I, si encara us mostreu escèptics, veieu aquest vídeo.
Aclaparat per la massa, desistisc de la meua intenció viatgera, apague la tele i m'assec al sofà. Encete la lectura de Com ens enganyem, l'obra amb què Joan Garcia del Muro ha guanyat per segona vegada el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. El llibre comença així:

"És més fàcil creure que vivim al paradís que a l'infern. Els éssers humans, com a comunitat, ens caracteritzem, entre infinitat d'altres coses, per una mena de candidesa que ens inclina, habitualment, a acceptar la paraula d'aquell que descriu la nostra situació de manera més amable. És com una tendència innata que ens porta a confiar en aquell que ens explica que vivim en el millor dels mons possibles."

I així ens va.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...